6 de juliol del 2025

Edifici Flatiron.

«The Flatiron» (Edward Steichen – 1904)
  En Peter era un jove de Nova York , despreocupat de quasi tot i maldestre en qualsevol feina que se li presentava, amb l’única pretensió a la vida de què algun dia seria el de la seva fortuna, el que li portaria tot allò, que li podria fer la vida senzilla i sense maldecaps.
Tant era així la seva certa creença que va saltar d’alegria i d’emoció aquell matí que, des d'un programa famós de la televisió li van comunicar que, seguint les investigacions pertinents en la genealogia del senyor Henry Hill, que va deixar aquest món feia un parell d’anys i sense descendència directa, havien arribat a la conclusió de la seva relació indirecta, com a nebot de tercera generació, amb el finat senyor Henry i que, per tant, com a únic parent viu, ni que fos llunyà, li havia «caigut del cel» com a herència, l’edifici de pisos conegut per tothom com al Flatiron , situat a la cruïlla de la cinquena avinguda de Manhattan, fent cantonada amb el carrer 22 i amb Broadway.
Amb uns ulls grans com a pomes es va personar a la gravació de l'episodi final del programa en què feien el resum de la investigació i allà mateix, ell acceptaria l'herència... « Si no hi havia ningú més proper , no ho deixarem perdre pas !», va comentar-li al presentador tot posant la cara més humil que va poder falsificar.....
Tot anava de cara per en Peter, com sempre havia desitjat !.... fins que va rebre la carta del notari en què li comunicava els tràmits necessaris i l’import dels impostos de successió que havia de liquidar, que junt amb la minuta del mateix notari, no eren poca cosa.... uns quants milers de dòlars !.... « a veure d’on trec jo tants diners,ara !...», va pensar.
Malhumorat per la notícia es va dirigir cap a l’administrador de la comunitat de veïns de l'edifici per conèixer l’estat de comptes dels llogaters.... «a veure què n’han fet dels diners d’aquests anys en el que l’estimat oncle avi Henry, ens va deixar... això em servirà per liquidar al notari, bé, la minuta és clar  !».
L’administrador, que va conèixer la notícia de la mort del propietari pel programa de televisió, es va afanyar a posar els llibres a punt i al dia, per no tenir raons amb el nou amo. Però també es van assabentar del succés una colla d’okupes, que en saber la fatal notícia no ho van dubtar ni un moment i decidits ,van ocupar els tres pisos que quedaven lliures al bloc.
I no va acabar aquí la cosa, els llogaters que en assabentar-se ràpidament de l'ocupació il·legal, es van pensar que el nou amo, segur que era un fons d’inversió i que els hi enviaven els okupes per fer-los fora de casa i poder fer pisos turístics i cobrar els nous lloguers a preus espectaculars, i això no ho acceptarien de cap de les maneres !. Es van reunir i van decidir fer una vaga de llogaters i no pagar més, fins que els hi venguessin els pisos a ells i a preus socials... « Què coi es pensen aquests voltors !».
En Peter que anava tan confiat a rebre bones notícies de l'administrador i ignorant els nous successos, poc li va faltar per patir un infart en assabentar-se de tot i va haver de fugir corrents de l'edifici entre les queixes i protestes del veïnat , mentre un senyor d’una empresa de dubtosa legalitat de «quita okupes» li anava dient .... « tranquil, això ho arreglem en un vist i no vist, senyor !.... per uns milers de dòlars de res ....».
« Quin malson !!! ..... quina colla de «folloneros» que són tots plegats..... quin malson !!!.....». es repetia un cop i un altre, en Peter....
.... i així va anar, fins que el timbre del despertador el va alliberar de tal situació, mentre en Peter s’alleujava, eixugant-se la suor i preguntant-se encara, si estava somiant o tot era real..... uns minuts després , un nou timbre va tornar a sonar... el de la porta del carrer.
La cartera li portava el correu d’avui.... unes factures, publicitat, alguna multa i una misteriosa carta amb logotip d’una coneguda emissora de televisió.......
 
Blue instant.Aportació a Relats conjunts de Juny 2025. 

15 comentaris:

  1. Ha ha ha. Gràcies, Artur! I am still smiling.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sean, m'agrada veure't content ! :)
      Bona setmana !!.

      Elimina
  2. Un malson que pot ser ben real, avui en dia rebre una herència (i no cal que sigui tot un bloc de pisos) es pot convertir en un gran maldecap quan comencen a arribar les despeses.

    És un tema que no fa gens de gràcia, però tu li has sabut donar un gran toc humorístic. Molt bon relat!!

    PS: Per cert, potser valdria més que en Henry no obris aquesta "misteriosa carta amb logotip d’una coneguda emissora de televisió"... per si de cas. ;-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et dono la raó, McAbeu !...avui en dia, rebre una herència et pot donar molts maldecaps.... : )
      I bona recomanació, potser seria el millor per ell !.
      Bona setmana !.

      Elimina
  3. A veure si era un somni premonitori!
    Però em sembla que no acceptarà l'herència tan a la lleugera. Ara ja sap quin pa hi donen.

    Molt bon relat, Artur! Bona feina! 👏👏👏👏👏

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso també com tu, Carme, això té tota la pinta d'un somni premonitori, potser millor fer-li cas, oi !?
      Bona setmana !!.

      Elimina
  4. Un somni sens dubte premonitori. Crec que més val que llenci la carta a la paperera, he, he.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Millor que segueixi el teu consell, Josep Mª, potser tindrà més sort en una altre ocasió !.
      Bona setmana !!.

      Elimina
  5. De vegades els somnis són premonitoris, sobretot els malsons. ;-)
    Molt bon relat, Artur.
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. També et dono la raó , salluna !, cal estar atent : )
      Una abraçada !!.

      Elimina
  6. Tú relato me parece tan caótico como entretenido. Tiene un ritmo frenético que te arrastra sin darte tiempo a respirar, justo como le pasa al propio Peter. Me gustó ese toque de humor ácido con el que se describe todo el lío que se le viene encima: la herencia, los impuestos, los okupas, los vecinos paranoicos, el administrador, ¡hasta una empresa de “quita okupas”!

    También me llamó la atención cómo se juega con la ironía: Peter empieza creyendo que ha tenido un golpe de suerte, pero cada paso que da lo hunde más en un pozo de problemas inesperados. Me pareció una crítica muy clara —aunque disfrazada de comedia— a la codicia, a las herencias idealizadas, y a cómo la sociedad reacciona ante el miedo de ser desplazada.

    Y el final... ¡brillante! Ese giro onírico me hizo replantearme todo lo que había leído. Me pareció una manera muy original de cerrar el relato, dejando en el aire si todo fue una pesadilla o una especie de advertencia para Peter. De hecho, te deja con la duda: ¿volverá a recibir esa llamada de la tele, pero esta vez de verdad?

    En definitiva tiene mucha chispa, algo surrealista, pero que engancha, humor y un toque de absurdo que lo hace muy actual.
    Excelente.
    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gràcia, Núria por tu amplio comentario en el que vas detallando todas tus sensaciones a lo largo del relato. Me gustó conocerlas !.
      Buena semana, un abrazo !!.

      Elimina
  7. Respostes
    1. Com ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, Xavier !!,,, tu ho has dit molt bé ; )
      Bona setmana !!.

      Elimina
  8. Somniem el que desitgem i el que en tenim por. O sigui, les dues coses alhora en el protagonista del teu relat. Que és hiperbòlic, però les coses ja són força així.

    ResponElimina

Gràcies per dir la teva opinió !! ;)