27 de novembre de 2010

Fred a la pell.


Es com tenir el cos mort.
Sense la calidesa que em donaven
les teves paraules.
No poder sentir el teu alè tant a prop,
a tocar la meva orella,
quan tot xiuxiuejant ,
em dedicaves els teus pensaments.
Ara el meu cos es fred i pàl·lid.
La teva absència dona pas al gebre,
que recobreix la meva pell
i congelen els meus sentits.
Voldria que en algun lloc,
algú mi esperés.
* * *

Fotografía modificada amb photoshop,
a partir d'un original de Angie.

4 comentaris:

  1. No es de extrañar este frío intenso, con una temperatura de -7º de esta mañana... tonterias a parte,.... un poema precioso lleno de calidez, que es lo que nos hace falta.
    besos y abrazos.
    elisa

    ResponElimina
  2. fred a la pell , fred l'ànima...
    i dies per pensar i deixar-se portar per l'infinit de les deixadeses...
    un somriure per a tu en aquests dies de festes i de solituts...

    ResponElimina
  3. Precioso... y, cuántas veces hemos sentido de ese modo...
    y hemos ansiado hallar a alguien...
    que a buen seguro llegará si con fuerza lo deseas.

    Un beso muy grande.

    Maribel

    ResponElimina

Gràcies pel teu comentari !!