El Drac de "Can Pelegrí".

 

Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (1490-1510)

Museu del Cau Ferrat, Sitges 

 

    En Pau i en Pere, dos germans que ja passen de la segona joventut , seien en silenci al voltant de la taula del notari, el Sr. Patrici., que impassible se'ls mirava sense dissimular i pensant en el que estava a punt de dir-los.
Va arrencar amb les normes habituals en aquests casos, advertint-los dels deures i obligacions, d’impostes que els repercutirien.... un sermó, vaja! , com estava pensant en Pere i al que li estava entrant la nyonya... «si dura molt , cauré rodó sobre la taula !» és deie per a si mateix.
En canvi, en Pau, més atent a l'acte, s’escoltava amb interès tot el que li deie el senyor notari, sense perdre coma ni punt.
El senyor Patrici, finalment va entrar en la part important, l'herència.
Els hi comunicar que el desig de l'avi Pelegrí va ser deixar la seva casa i tot el que hi contingués, a la persona que acceptes rehabilitar-la i tornar-li a donar vida. Qui ho fes , obtindria la propietat i tots els drets sobre ella, però no pas abans de complir aquest primer requisit.
En Pere, sortint de la boira del seu cap i pensà que aquella casa era una ruïna i a punt de caure a sobre del qualsevol despistat que s’hi acostés massa, -»ves quina despesa més inútil seria....».
En canvi, en Pau, pensant en l’avi, que tota la vida havia fet de viatjant i comercial de vetes i fils i cotilles i que tant havia viatjat, li va saber greu com la casa s'havia deteriorat tant per manca de temps i possiblement de diners per fer-ho; encara que va ser prou generós per ajudar-lo a ell , a iniciar-se en la seva carrera artística a l’escola de belles arts i gràcies a això, va poder-se fer un lloc en aquest difícil i heroic món de la pintura...
En aquell moment, el notari, els va informar de la nova clàusula, tenien set dies per decidir-se què fer... si ningú acceptava, la propietat passaria a mans del Sindicat Barceloní de l’Agulla, ja que n’havia estat de la junta.
A en Pere, no li van caldre set dies per decidir-se, l'endemà mateix havent consultat amb la seva dona, va anar a l’oficina del notari a firmar la renúncia. -«quines ximpleries !... l’avi Pelegrí , segurament ja no les tenia totes en fer aquest testament, res !... fora problemes i deutes...» s’anava autoconvencent a si mateix, del fet que això era la millor opció.
En Pau va aprofitar al màxim el termini establert fins a quasi l’últim minut. Va fer comptes i va estudiar com aconseguir recursos per les obres, que no serien poques... i sent solter com era, sense lligams, va creure que acceptant, seria una bona manera de poder-li tornar l'antic favor rebut a l’avi. I va signar!.
En aquest punt, el notari el va fer coneixedor del nou termini , nou mesos , com un part! Per complir l'anterior condició, llavors, un cop complert se li faria entrega de l’escriptura de propietari i no abans. I una última condició afegida. A la casa, hi havia una col·lecció de pica-portes, com una trentena.... ben col·locades i disposades en quatre fileres, que no podien ser tocades «ni un pèl» del lloc on estaven sota cap circumstància. Si no era observat aquest desig, tot quedaria anul·lat definitivament.
Amb totes les condicions clares, en Pau es va afanyar a fer les obres corresponents i donant pressa als paletes, que ja se sap com són aquestos... per tenir-lo tot enllestit quan calia i a la vegada, per donar vida a la casa, va adequar una habitació gran, com al nou taller de pintura que així tindria dins de casa mateixa.
I dit i fet, encara que sembli mentida, els dies i mesos van passar ràpidament i tot va quedar llest a temps.
El senyor Patrici, que ja estava al cas, va complir amb la formalització del darrer acte de traspàs.
Un cop tot enllestit i ja a punt d’acomiadar-se, el notari encara es va treure un sobre de la butxaca per allargar-li cap a en Pau. Al sobre blanc, que ara ja era ben grogós pel pas del temps, només hi figurava escrit un nom... Pau.
«Un requisit més ?», va preguntar-li al notari. Ell, arronsant-se d’espatlles i amb un somriure al rostre, només li va contestar -«Qui sap ?, la carta està tancada i lacrada, només vostè sabrà què hi diu» i va marxar.
En quedar sol, en Pau, va obrir el sobre i una carta va sorgir de l'interior.
«Pau, si aquesta carta és a les teves mans, serà que has fet l'elecció que jo esperava de tu, de l’únic que em podia refiar que complís els meus desitjos i me n'alegro pels dos.
Si has fet tot el que demanava, la col·lecció de pica-portes ha de seguir al seu lloc i ara només has de trobar el que toca. Imaginat que juguem a «barcos», com quan eres petit.... busca el «B4» i fes-lo repicar tres cops seguits i mira que passa... després pots continuar llegint aquesta carta».
Dit i fet, va anar a l’habitació i encarat a la col·lecció va imaginar una columna de lletres i una de xifres i ho va intentar.... A, B,C, D! ...1, 2, 3, 4! , va repicar tres cops i a part del soroll fred del ferro, res va succeir. Al seu darrere , l’avi Pelegrí acompanyat d’un parell d’angelets reien sense fer cap soroll, guaitant si se’n sortiria...
S’ho va rumiar de nou, alternant les lletres pels números i va provar de nou. ...1, 2, 3, 4! .... A,B,C.D !.... i en anar a fer repicar l’anella, fins i tot li va semblar que aquell drac negre que l’adornava, li feia «l’ullet». En Pau es va espolsar el cap, com per aclarir-se i va repicar tres cops ... clac, clac, clac ! i ara si, a part del soroll del ferro va escoltar com un crec ! a la paret del costat, que va fer que una porta dissimulada s’obris davant seu.
En accedir a la petita sala una llum va tremolar al sostre fins a il·luminar-se del tot. A les parets, ben ordenats i col·locats, hi havia tot de quadres de pintures , que en Pau va anar reconeixent sense gaires dubtes... allà devant seu, hi tenia .... un petit Vayreda, un altre de Rusiñol... un de na Lluïsa Vidal, o el d'en Miralles, un Joaquim Mir i un d’en Roig i Soler o aquell altre, de Ramon Cases al costat d’un de la seva esposa, la Lluïsa Denís,..... i fins un altre de Campdesuñer o aquell més contemporani de la Maijo Ginovart....
-«Quina gran col·lecció i que ben amagat ho tenia l’avi !» va exclamar en Pau gairebé extasiat.
Llavors va afanyar-se a acabar de llegir la carta.
« Ara, que ja has aconseguit superar l’última prova , ja has descobert el meu petit tresor, la meva petita col·lecció de pintura que, amb paciència i al llarg de molts anys, he aconseguit recopilar per goig meu i ara, teu. No t’haig de dir pas què fer-ne, tu mateix trobaràs el millor camí. Sé que tu ho valoraràs com cal. El teu avi, Pelegrí.».
I sense cap mena de dubte, que en Pau va trobar el camí correcte.
De «Can Pelegrí» en va fer un petit museu i una escola de pintura, que van donar vida a la casa i com no, al poble !.
Temps després, en Pere va tornar a visitar el despatx del Sr. Patrici, però en aquest cas va ser per signar un acord de divorci amb la seva dona, que penedida de la decisió que van prendre i "estriant-se els cabells", com aquell qui diu, no va voler saber res més d’aquella família... -«que rars que són, Déu meu !...».
I ara ja, arribats aquí i amb la feina feta, només em toca que estirar bé les ales i tornar a ser el Drac que vaig ser un dia i enlairar-me cap al cel blau, a viure noves aventures... conte contat, ja s’ha s’acabat !, el Drac de "Can Pelegrí" !.

 

Blue instant. Aportació als Relats conjunts de febrer de 2026. 

Pepeta.

 

Géza Faragó, 1913, Femme élancée avec chat

 

  Aquella tarda calorosa i humida d’un mes de juny i del que no podríem dir que fos un dia qualsevol, a la plaça que voltava aquell edifici sumptuós que es reflectia en les aigües del llac que l’acompanyava, una multitud de gent de totes les edats i condicions si reunien per viure aquell moment especial.

  Una mica apartada de la gent hi destacava una jove dama, abillada amb un vestuari d’aire molt «vintage», com sorgida d’un vell temps passat. Un gat negre se li va acostar i va jeure al seu costat, tot llepant-se els bigotis, potser li donaria de berenar !...

  Rossa, de pèl de color or vell, gairebé caoba, d’un estrany atractiu que es feia mirar i anomenada Pepeta, no va voler perdre’s l’esdeveniment. No en va, tenia els seus motius per haver tornat des de tan lluny a la ciutat, amb l’esperança que potser, com ella mateixa, «ell» també hauria fet un viatge semblant.

  En el passat, la jove havia mantingut una bona relació amb l’Antoni.

  Es van conèixer a Mataró, a la Cooperativa tèxtil a on hi treballava de professora. Una dona avançada al seu temps amb grans dots pels idiomes, pianista excel·lent, de costums liberals i molt viatjada, provenia d’una família acomodada i quan un bon amic comú els va presentar, venia d’una anul·lació del seu primer matrimoni pocs anys abans, l’Antoni se'n va enamorar al primer instant.

  No era gens estrany que aquella pèl-roja, intel·ligent i de gran bellesa, per la qual cosa mai no li van faltar els pretendents, li causés tal efecte al jove, tot i que tinguessin pensaments contradictoris en alguns aspectes i per la seva diferència de caràcters, ell tant tímid i ella, amb tant de món.....

  Durant molt de temps, quasi quatre anys, es van relacionar i la Pepeta es va convertir ràpidament en la «musa» del jove arquitecte. No passava un sol diumenge que no l'anés a visitar, acompanyat de la seva neboda a fi de fer les visites més lleugeres de gestionar, mentre l’amor d’ell anava creixent dia a dia.

  El cert és que a la fi, un bon matí l’Antoni va decidir declarar-li el seu amor a la Pepeta, cosa que li havia costat Déu i ajuts, donat el seu caràcter introvertit.... però va tenir «el seu dia» i si va llençar.... malauradament i amb certa pena de la Pepeta, aquesta li va rebutjar l’oferiment tot mostrant-li el seu anell de promesa que lluïa en aquell dit de la seva blanca i fina mà. Havia fet tard!, la seva indecisió havia estat la causa del seu creixent enamorament i el de la fugida d’ella, cap a altres braços menys vergonyosos, tot i la seva especial amistat i complicitat amb ell .

  Aquell gir inesperat va fer caure en una introspecció més forta a l'Antoni i el va fer refugiar únicament en la seva feina. Mai més va tornar a veure a la Pepeta ni mai més va tornar a enamorar-se de cap dona.  Ara, el seu amor i els seus somnis es dedicarien només a fer-los realitat en el seu treball d’arquitecte.      Les pedres no el decebrien i acceptarien el seu amor espiritual i generós.

  Per aquest motiu i potser, com a mena de reconciliació amb el passat, podríem dir que la Pepeta, era aquí aquella tarda ... el dia en què es coronava l'obra més gran que va projectar el seu gran i especial amic... el seu gran somni es coronava amb la col·locació de la creu a l’última torre construïda.

- Devot del seu treball, segur que l’Antoni també hi ha de ser per aquí.....va pensar  i segurament, com un esperit tornat des dels temps passats, com la Pepeta Moreu, el seu amor platònic i que ara mostrava la seva admiració, orgullosa del gran somni del seu estimat Antoni Gaudí i que ara si, havia complert!.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Febrer 2026.

Diumenge de Comparses !.

.... ara que per fi havia aconseguit de què em "mirés" d'una altra manera, penso que no he tingut tan bona idea que m'apuntés el seu telèfon en un paper de caramel i que amb la meva mala traça em caigués a terra, a la plaça de la vila,  en un diumenge de Comparses ... !.

Bon Carnaval a tothom !!.

 

La mort i la criatura.

 

Edvard Munch, 1899, Døden og barnet 

 

La Maria, en tornar de l’escola, va deixar els seus estris i la jaqueta a la seva habitació.
Tot ben recollit i polit, com a la mare li agradava..... sens dubte, la seva espardenya hi havia ajudat a fer-li entendre-ho!.
Llavors acostumava a anar a la cuina, a on el seu berenar, una bona llesca de pa sucat amb vi negre i sucre, l'estava esperant normalment. Però aquella tarda, va pensar-so un instant i va decidir anar primer a l’habitació dels pares, d'on la seva mare feia uns dies que no hi sortia.... una malaltia que s’havia embrutat una mica més del que deuria, la tenia enganxada al llit sense gaire esma per aixecar-se.
El seu pare, en veure-li les intencions a la Maria, la va advertir que no hi entrés pas, el dia no li havia anat del tot pas bé i calia deixar-la descansar prou bé.
«Només li faré un petó a la galta, pare; per donar-li forces a la mare!». Va ser l’excusa per sortir-se’n amb la seva.
A poc a poc, per no fer soroll, va anar obrint la porta de l’habitació. La penombra regnava allà dins de la mà d'un silenci que feia esfereir una mica. La finestra un dit entreoberta va deixar passar un fil d’aire fresc i humit per la pluja recent, que va seguir el camí cap a la porta a on la Maria i treia el nas encuriosit.
«...brrr... quina fresca!», va dir fluixet per a ella mateixa.
Un cop a dins, es va acostar al llit a on jeia la mare que semblava com si dormís... ben quieta, no bellugava ni un pèl. Amb la penombra se li veia una cara ben pàl·lida i sense cap rastre expressiu....
la qual cosa va fer espantar una mica a la filla, que en aquell instant va recordar l'escena del llibre que estaven llegint a la classe i que era un «drama com un campanar», en paraules de la seva mestra i en el què una nena quedava orfe de pares per culpa d’una epidèmia de la pesta.
Tota la narració de la història veia que anava coincidint amb l’escena de casa seva.... la penombra, el silenci, la fredor... i sobretot , la pal·lidesa de la mare que no movia ni un dit, ni un pèl !....
«Ai, mare!!...ai, mare !!» , va començar a repetir-se la Maria, amb uns ulls que amenaçaven pluja de llàgrimes..... aquell neguit, farcit de mal presagi, anava creixent dins el seu cap. Però de sobte, es va aturar al mig de l’habitació i va pensar si era veritat o no, el que creia que estava passant ... i davant el dubte existencial que se li presentava, va tenir una idea sublim i definitiva !. És var treure l’agulla imperdible que li subjectava el tirant de l’uniforme escolar i amb la  punta de l’agulla a la mà, es va acostar de puntetes a la vora del llit.... i amb més por que valentia, va punxar-li al braç a la mare que al moment va fer un crit esfereïdor en notar la punxada i va obrir els ulls com dos plats davant l'escomesa rebuda!...AaaAAAAaaahhhhhhIIIiiii ...!!!
La mare, en veure a la Maria al seu costat, agulla en mà i amb cara de circumstàncies, li va recriminar que si s’havia tornat boja o ximple del cul !....
«... és que,... és que.... és que, mare.... no feies bona cara i m’he pensat si no estaries ja difunta !...», va poder dir , amb un filet de veu i volent-se fondre i desaparèixer d’aquell lloc al moment, l'entremaliada Maria.
«... però tu que t’has cregut, beneita del cabàs ... pocatraça !.... que per una grip ja em duràs al cementiri ?!» ben enfadada, li va etzibar la mare a la nena.... però que al cap d’un segon li va sortir una rialla impossible d’aturar, per l'esperpèntic de la situació.
........
Uns dies després, un bon amic de la família, va visitar a la seva amiga ja millorada, i durant la conversa va ser coneixedor, fil per randa, de les trifurques de la filla amb la mare, i de com havia anat tot plegat i van compartir unes bones rialles.
L’amic, un bon pintor de l'època, va aprofitar el succés per pintar un quadre i regalar-lo a la família, per tenir un bon record d’aquella tragicòmica escena..... el va titular ; «El crit»!.

Es nota que el bon amic, també tenia un excel·lent humor!.

 

"El crit". Edvard Munch

 Blue instant. Aportació al repte de Relats conjunts de gener 2026.

 

Tenzin , la investigadora.

 

 

     En obrir la porta, un feix de llum va il·luminar una part del menjador, El silenci de l'interior es va trencar una mica amb el lleu frec dels peus sobre la catifa. Algú s'introduïa a la sala ben a poc a poc....
    La Tenzin, amagada rere la cortina, expectant i encuriosida, anava traient mitja cara pel costat de la tela i de forma intermitent, a fi d’observar que hi passava allà.
   Va observar com pel costat de la taula gran , un perfil d’home anava entrant a la sala sigil·losament, aturant-se una mica aquí i allà, com si cerqués quelcom o a algú.... a l'instant, una altra persona va fer acte de presència tot seguint al primer i poc després, ho va fer un tercer.
   La Tenzin, amb la mà tapant-se la boca i obrint els ulls com a plats, es feia petita petita, davant l’esdeveniment i ja quasi, no tocava vores dels nervis que se li anaven apoderant del seu cos minúscul i esquifit en comparació a aquelles tres figures que anàvem amunt i avall pel menjador en penombres com si fos casa seva....
   Va ser en aquest moment , que la noieta, va començar a penedir-se de la seva estratègia investigadora... però, es trobava paralitzada i incapaç de moure un pèl, no fos pas que la descobrissin i tot allò acabés ben malament!.
   Ja l’havien advertit del fet que aquella nit, el millor era quedar-se a l'habitació, al llit i ben tapada fins a les orelles amb la manta.... però ella, que era un cul inquiet no se’n va poder estar de voler veure-ho tot a primera fila.... ara ja era massa tard per tornar al seu lloc, a on havia d'haver estat!.
   De sobte, els tres invasors va semblar que feien una pausa en el seu treball i la Tenzin, va mig sentir que es recriminaven els uns als altres, que no es mengessin tots els torrons... o que li deixés una mica de ratafia, que no se la begués tota!.... les veus dels pares i l'avi , van passar inadvertides per culpa dels nervis, a la Tenzin i no es va adonar de res.
   Una estona després, va sentir que ja tenien la feina feta i les tres figures van anar desfilant cap a fora del menjador, no sense entrebancar-se algun cop, segurament per culpa de la ratafia... i la sala va tornar a quedar en l'obscuritat de la nit.
   Dos minuts després, i en absolut silenci, la joveneta va decidir que ja era hora de sortir del seu amagatall i tornar-se’n al llit, ja estava tot fet i a més, pelada de fred!. D’un salt va tornar a l’habitació.
   Al matí, quan ja havia sortit el sol, els pares i l’avi, van cridar a la Tenzin perquè anés de pressa cap al menjador... els Reis Mags, ja havien passat i tot de regals estaven repartits per cadires i mobles de la sala. Seria el primer cop que viuria una festivitat així. Des que havia arribat de l’orfenat del Tibet a on la van adoptar, només li havien passat coses bones i tot i que les tradicions eren ben diferents de les del seu país, no els hi feia escarafalls , ni pensaments!!.
   D’una revolada va sortir del llit i ara si, sense gens de por va anar descobrint tots els regals que els misteriosos «amics» havien deixat durant la nit i que la Tenzin, no gosaria mai a dir, que els havia vist....no fos cas !.
   Però de tots els regals que va anar obrint , un d’ells la va emocionar més que cap altre. En una capseta petita petita com ella, i va trobar una carteta en què li feien saber que el seu germanet Lobsang arribaria ben aviat i es quedaria a viure amb ella i la nova família i així poder començar una nova vida en aquest nou món, on de tant en tant, hi passaven coses com les viscudes aquesta nit tan especial.
   Bon Any, bona vida !!.

 Blue instant. Aportació "remix"als reptes de "Relats conjunts" de Desembre 2025 i de la Núria ."Lletres i fils # 28".

Bon Nadal !.

 

Muntatge nadalenc digital del ArtuR.

    Com ve sent tradició per Nadal i que a mi, m'encanta !, us faig partícips del meu "verset" de Nadal que he preparat per aquest any i que us recito  en preestrena, com la Rosalia vaja ! , per animar-vos a totes i a tots , a que tingueu un bon Nadal !. Així doncs, que pujo a la cadira i engego ... !

 

 

Les figures del pessebre,

guardades dins d'una capsa,

a poc a poc es desvetllen...

 

El pastor perd una cabra,

el gos borda a un gat que passa,

la puntaire empaita un ànec,

 

L'àngel no troba el seu arbre,

el bou remuga colltort,

la mula brama com un ase,

 

El nen Jesús passa fred,

sense abric damunt la palla,

ploramiques a tort i dret.

 

Això sí que no pot ser,

un pessebre ploraner!. 

 

Els Reis cauen i rellisquen,

al bell mig del riu de plata.

 

Aquest any si que al balcó,

només m'hi deixaran carbó !. 

*

* *
* * *

Poema de Montserrat Ginesta. 

 

Bon Nadal !! 

💖 

 

 

 

Costa abstracta.

 

«Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today)

 

 Aquella tarda, com moltes altres abans, aquella parella d’enamorats passejava pel port resseguint la filera de barques amarrades que, amb el seu ball sobre l’aigua es preparaven a salpar per a una nova nit de pesca.
Al final del port, un petit far competia amb els seus intermitents llampecs de llum amb el sol, que ja s’anava acomiadant del dia en clara retirada.
Amb aquell teló de fons acolorit, les dues figures dels amants es perfilaven com en una postal amb la mar per devant... a la vista d'algun pescador curiós, caminaven a poc a poc, agafats de la mà tot parlant de ves a saber què fins que van arribar al final del moll. Com a únic testimoni de les seves paraules el petit far, que en el seu afany per aconseguir la més bella llum a la vesprada, feia cas omís al que ells es deien.
Pocs minuts després i de manera inesperada, la noia va saltar a l’aigua a on les aigües enfosquides la van acollir fent-se-la seva, davant d’un noi atònit, incrèdul i paralitzat.
Un parell de pescadors es van llençar també a les aigües fosques a fi d’evitar la tragèdia, però amb un resultat del tot negatiu.
La noia havia desaparegut.
El noi es desfeia en llàgrimes.
Com en un quadre d’art abstracte que amaga part de la realitat, simplificant línies i abusant de taques de colors, però que manté aquell traç rígid i a vegades brusc,com els cops que et dona la vida... per fer reflexionar a qui l’observa, sense deixar veure una imatge clara i precisa de què vol ser, de què vol dir... allà al moll que ja acollia la vesprada, tampoc gairebé ningú aconseguia entendre què havia passat en aquella escena que primerament destil·lava amor.
Tan sols el pintor del quadre.... el noi, turmentat amb l'escena viscuda podia saber-ho....
...................................................
Uns mesos enrere, aquell jove noi i també pescador va descobrir, en recollir la seva xarxa de pesca, que entre els peixos hi havia enredada una jove sirena de llarga cabellera vermella com el corall i pell molt fina i blanca... exhausta en la seva lluita per desfer-se de la xarxa, va deixar que el noi l’ajudés, no sense certa desconfiança.... i la va acollir a la barca.
El jove se’n va enamorar i la jove, també hi va caure en l'encisamet amorós.... tant va ser així que, va decidir acompanyar-lo a terra per poder estar junts.
Van passar els dies i el seu amor s’anava consolidant, mentre la cua de la sirena va anar canviant de forma, fins a convertir-se en unes estilitzades cames que li van donar certa formalitat a terra.
Però amb el temps, tot i que no minvava el seu amor, alguna cosa va anar canviant en la jove sense saber del tot el que era.... fins que a la fi ho va entendre. La seva vida a terra, tot i ser volguda no era completa, va trobar a faltar tant la seva vida en les profunditats del mar, que el seu enyor la va conduir a la seva última decisió... al port, saltaria a l’aigua per tornar al seu món.
I així va ser.

L'escena del quadre era un adeu. 

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Octubre 2025. 

Un ram de flors.

«Ballarina amb ram de flors»
(Edgar Germain Hilaire Degas – 1878)

 

 La temporada de dansa clàssica havia començat feia ja tres setmanes i en Narcís no se’n perdia cap sessió. El que hi perdia era el sou i els estalvis en l’abonament i en el ram de flors que no dubtava a comprar per poder-lo obsequiar a la primera ballarina de la companyia, la Violeta, de la que a cada dia que passava n’estava més enamorat.
Des del seu seient a fila cinc, el Narcís quedava embadalit amb els seus moviments, amb la seva flexibilitat i dels seus gestos dolços que seguien i acompanyaven la música.... era tot com una nit d’estiu, en la que els desitjos poden fer-se realitat.
Però en el seu cas, resultava més difícil... acabada la funció es dirigia als camerinos i feia entrega del ram de flors a la mànager de la companyia, a fi de fer-li entrega a la Violeta, com era el seu desig i malgrat que la mànager li demanava el seu nom al Narcís, ell sempre li deia que ja hi duia una nota entre les flors... cosa del tot incerta. Tímid com el que més, no s’atrevia del tot a fer aquell pas de «ballet» i resoldre el seu amor impossible, fins aquell moment almenys.
La Violeta, al final de cada actuació ja anhelava arribar al camerí i rebre aquella petita recompensa en forma de flors. D'entre tots els rams que rebia, més opulents i pomposos, el que més la il·lusionava era aquell petit i acolorit ramet de flors silvestres.
Aquell ram de flors, a la Violeta li recordava immediatament a la Gessamí.

Antiga companya de ball, la Gess va haver d’abandonar-la per culpa de lesions contínues que li van impedir fer una carrera com la d'ella. Ambdues amigues havien construït una ferma i gran amistat durant aquella època i ara la Violeta l'enyorava tant!.... tot i ser un secret per moltes conegut, la Gess era el seu amor perdut en el camí, que va desaparèixer quan es van separar per seguir les seves carreres sense haver-li confessat el seu anhel, una avançant en la dansa i l’altre, en el negoci familiar de floristeria, la mateixa botiga de la qual la Violeta havia advertit entre llàgrimes, que era d’on provenia aquell ramet fidel i constant... i sense targeta.
A la setmana següent la Gessamí, ja de bon matí, cercava les millors flors silvestres que hi tenia al taller, per preparar el ramet més formós de la botiga, tot esperant amb ganes, la nova visita del Narcís. Aquell jove tan elegant, eixerit i amb més il·lusions que realitats al cap, però que a poc a poc de veure’l i atendre’l a cada diumenge, li havia agafat una estranya admiració que va anar creixent acostant-se a ser un amor possible, aquell ramet que li preparava per ves a saber qui, en realitat era com si fos ella que li oferís a ell. A la fi, els amors poden ser així d’estranys, inesperats i misteriosos..... qui en manega els fils en podria donar fe.
Si més no, qui ho diria que, un sol ramet de flors silvestres podien unir a tres persones sense ni tan sols elles, saber-ho!...

 

Blue instant, Aportació a Relats conjunts de Setembre 2025.