 |
| Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada (Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72) |
L’Andrea, especialista en restauració de pintura medieval i a la vegada,
incansable investigadora a temps perdut, havia guanyat la plaça de
conservadora de museu al Palau Petti de Florència, tot s’ha de dir...
amb un petit cop de mà, del seu estimat amic i net del duc Petti,
propietari del palau-museu.
En Lorenzo li havia explicat moltes aventures i anècdotes de la seva família i una d’elles la va interessar molt més que les altres.... ella, l’anomena «l’enigma del quadre núm. 36».
A la galeria, tenen una fama ben merescuda de l’eficiència i rigorositat en el tractament de les obres que si guarden, totes elles ben detallades i relacionades als arxius i ben localitzades, en sales o magatzems, però!.... en Lorenzo, li va comentar a l’Andrea, una nit de vins i confidències, que a la galeria, fa molts i molts anys havia desaparegut un quadre, «el núm. 36», i que ningú havia aconseguit descobrir què se n'havia fet d’ell, potser en un trasllat o en alguna cessió a altres museus, s’havia extraviat, però sempre hi flotava un aire de misteri en el fet.
L’Andrea, aprofitant-se de la convocatòria de la plaça de conservadora, va veure el camí per poder-hi «ficar el nas» en l’assumpte, tants anys irresolt.
En dues setmanes, ja dominava els arxius i la localització d’obres, com si fos a casa seva. Els companys de feina estaven entusiasmats amb tanta destresa i coneixements i de seguida la van deixar treballar sola i «a la seva», ja que no tenia cap problema en el sistema de treball de la galeria.
Aprofitant la generositat que se li atorgava, en poc temps va començar a indagar en arxius, primer, i en els magatzems tot seguit, a fi de trobar aquella peça misteriosa i esmunyedissa que la duia de cap. Fins que una tarda, en un dels magatzems de les peces més antigues, mirant per aquí i per allà, va ensopegar entre estanteries i teles i en recolzar-se a la paret propera, va notar que el tapís que penjava per davant la paret, s’enfonsava cap en dins!.
Sorpresa, va anar resseguint amb les mans, l’obertura que s’endevinava sobre el tapís. Encuriosida i ben resolta a descobrir, el que semblava una porta o passadís amagat rere el gran teixit, es va obrir pas entre paret i tapis i amb la sola llumeta del mòbil, fins a arribar a una entrada petita que no era gaire més alta que ella mateixa. Enteranyinada i polsegosa de cap a peus, il·luminà precàriament l’entrada d'uns pocs metres de fons i va entreveure una porta de fusta tancada.
Va rumiar-s’ho un instant, no gaire!, i traient-se una petita capseta, de la butxaca del darrere dels pantalons, la va obrir i en va treure, el que diríem una «clau mestre» amb què provar sort. Uns minuts després de barallar-s'hi i maleir el pany.... aquest va cedir, no sense queixar-se, amb un soroll rogallós i obligat, i la porta quedà oberta!.
El lloc no tenia llum instal·lada, així que l’Andrea no va tenir més remei que seguir amb la llum del seu mòbil per orientar-se i descobrir l’interior d’una petita sala.
Alguns mobles antics, alguna cadira vella, una armadura oxidada i algunes teles de la mateixa època segurament. Res d'interessant per al seu propòsit. Desinflada per la decepció, es va espolsar una mica tota la polseguera i brutícia que duia sobre ella i una mica «enfurrunyada» li va clavar una puntada de peu a un tamboret indefens que tenia al davant. El pobre tamboret va colpejar un quadre, que en va fer caure un altre i un altre i.... després del terrabastall ocasionat per la fúria de l’Andrea, allà davant seu, com si fos un lladre descobert «in fraganti» va aparèixer un petit quadre recolzat de cara a la paret, com si l’haguessin castigat per alguna entremaliadura.... L’Andrea si acosta una mica més i va veure alguna cosa que la trasbalsà de valent. Al quadre hi havia enganxat un número i no s’ho podia creure ..... el 36 !!.
Entre atabalada i emocionada es va ajupir cap al quadre, l’agafà pels costats per donar-li la volta i descobrir quina imatge hi guardava. La pintura recreava una escena d’una alcova, amb llum difuminada i tènue, amb un llit on jeia una noia jove i nua, amb un incipient embaràs que ja es podia advertir. Amb una mà assenyalava en direcció al pintor i amb l’altra mà, assenyalava el seu pit esquerre, on agafava presència una taca natural en forma de cor a tocar de la rosella del mugró. Al capsal del llit si apreciava un escut pintat a la fusta, del que podia ben bé ser l’emblema heràldic familiar.... no ho va dubtar ni un moment, era el de la família Petti. Al costat del llit, un tocador amb un mirall, reflectia nítidament una silueta humana i un cavallet de pintura amb una tela i un número, el 36. Tot lligava !. La pintura reivindicava l’amor furtiu de la parella, el de la jova i el pintor. A terra i com a signatura del quadre s’hi veia una fulla de paper amb les inicials G.A. i una data, 1789.
En el rostre de la jove, l’Andrea hi va reconèixer una mirada blava i enamorada que ja havia vist abans en algun altre lloc i les inicials del pintor, també li eren conegudes.
Mentre anava donant voltes i voltes al cap, va embolicar el quadre de poques dimensions amb una tela que hi va trobar per allà i se’l va endur, sortint corren de la saleta i travessant de nou el camí teranyinós de darrere el tapís, fins que en va sortir com ho faria un fantasma, tot fent un saltiró des de darrere del teixit.
Un cop al seu despatx, va ordenar-se les idees. Buscaria les biografies de la família Petti, l’any de la firma del pintor l’ajudaria força i així la va trobar.... era la Laura Petti !.
Segons la biografia, de molt jove havia ingressat en un convent de monges que el seu pare, el Gran Duc, patrocinava generosament. Allà hi passà tota la seva vida i en va arribar a ser la Mare Superiora.
Això no li va acabar de quadrar a l’Andrea, amb l'escena vista al quadre.
Va baixar a la sala ducal, on hi havia els retrats de totes les generacions Petti i allà va veure el rostre que recordava haver vist de la Laura Petti, amb la seva mirada aiguamarina en aquell rostre gairebé adolescent. Al peu del retrat i com a signatura, la mateixa imatge d'un paper amb les inicials del pintor... G.A. i una data, 1788. L'Andrea, mirà a un costat i a l’altre i despenjà el quadre de la paret per veure el darrere de l’obra i la seva intuïció no va fallar, era el número 35 !.
Amb mirada múrria va despenjar el retrat del costat.... i com suposava, tenia el número 37 i la signatura del pintor ja era un altre.
Els dimonis ja es menjaven a l’Andrea, quan ho va deixar tot al seu lloc i tornà al seu despatx per buscar què se n'havia fet d’aquell pintor. Cercant biografies per aquí i per allà, a la fi en va trobar una en la que detallava la seva trajectòria pictòrica més aviat gloriosa, mentre va tenir el mecenatge del Duc Petti i com pocs anys després i inexplicablement, havia caigut en la desgràcia i la misèria, fins a caure en l’oblit de tothom.
Lligant tots els caps de la història, va concloure que el Gran Duc de l'època havia desfet l’amor dels joves redirigint les seves vides cap a camins oposats i que mai més es poguessin retrobar, a més de donar en adopció al que va ser el fruit del seu amor furtiu... i com a pena final, el quadre 36 va ser «castigat» de cara a la paret en la sala més recòndita del palau, per a ser oblidat per sempre més.
A la nit i ja a casa seva, l’Andrea penjà el quadre núm. 36 a la seva habitació.... com que ningú reclamarà un quadre volgudament desaparegut, ella els hi farà l’honor de què la jove i el pintor, tornin a retrobar-se.
Com en l’escena del quadre i com si fos un mirall, l’Andrea jeu al seu llit, contemplant l’obra, jove i nua, i fa com la Laura Petti, amb una mà l’assenyala a ella i amb l’altra mà assenyala la taca natural en forma de cor, que també té ella, al costat de la rosella del mugró.....com també la tenia la seva mare, i la seva àvia i la mare d’aquesta, com una herència familiar...... i sospira, i diu baixet : «Ja us he trobat per fi, al quadre i a tu !».
En Lorenzo li havia explicat moltes aventures i anècdotes de la seva família i una d’elles la va interessar molt més que les altres.... ella, l’anomena «l’enigma del quadre núm. 36».
A la galeria, tenen una fama ben merescuda de l’eficiència i rigorositat en el tractament de les obres que si guarden, totes elles ben detallades i relacionades als arxius i ben localitzades, en sales o magatzems, però!.... en Lorenzo, li va comentar a l’Andrea, una nit de vins i confidències, que a la galeria, fa molts i molts anys havia desaparegut un quadre, «el núm. 36», i que ningú havia aconseguit descobrir què se n'havia fet d’ell, potser en un trasllat o en alguna cessió a altres museus, s’havia extraviat, però sempre hi flotava un aire de misteri en el fet.
L’Andrea, aprofitant-se de la convocatòria de la plaça de conservadora, va veure el camí per poder-hi «ficar el nas» en l’assumpte, tants anys irresolt.
En dues setmanes, ja dominava els arxius i la localització d’obres, com si fos a casa seva. Els companys de feina estaven entusiasmats amb tanta destresa i coneixements i de seguida la van deixar treballar sola i «a la seva», ja que no tenia cap problema en el sistema de treball de la galeria.
Aprofitant la generositat que se li atorgava, en poc temps va començar a indagar en arxius, primer, i en els magatzems tot seguit, a fi de trobar aquella peça misteriosa i esmunyedissa que la duia de cap. Fins que una tarda, en un dels magatzems de les peces més antigues, mirant per aquí i per allà, va ensopegar entre estanteries i teles i en recolzar-se a la paret propera, va notar que el tapís que penjava per davant la paret, s’enfonsava cap en dins!.
Sorpresa, va anar resseguint amb les mans, l’obertura que s’endevinava sobre el tapís. Encuriosida i ben resolta a descobrir, el que semblava una porta o passadís amagat rere el gran teixit, es va obrir pas entre paret i tapis i amb la sola llumeta del mòbil, fins a arribar a una entrada petita que no era gaire més alta que ella mateixa. Enteranyinada i polsegosa de cap a peus, il·luminà precàriament l’entrada d'uns pocs metres de fons i va entreveure una porta de fusta tancada.
Va rumiar-s’ho un instant, no gaire!, i traient-se una petita capseta, de la butxaca del darrere dels pantalons, la va obrir i en va treure, el que diríem una «clau mestre» amb què provar sort. Uns minuts després de barallar-s'hi i maleir el pany.... aquest va cedir, no sense queixar-se, amb un soroll rogallós i obligat, i la porta quedà oberta!.
El lloc no tenia llum instal·lada, així que l’Andrea no va tenir més remei que seguir amb la llum del seu mòbil per orientar-se i descobrir l’interior d’una petita sala.
Alguns mobles antics, alguna cadira vella, una armadura oxidada i algunes teles de la mateixa època segurament. Res d'interessant per al seu propòsit. Desinflada per la decepció, es va espolsar una mica tota la polseguera i brutícia que duia sobre ella i una mica «enfurrunyada» li va clavar una puntada de peu a un tamboret indefens que tenia al davant. El pobre tamboret va colpejar un quadre, que en va fer caure un altre i un altre i.... després del terrabastall ocasionat per la fúria de l’Andrea, allà davant seu, com si fos un lladre descobert «in fraganti» va aparèixer un petit quadre recolzat de cara a la paret, com si l’haguessin castigat per alguna entremaliadura.... L’Andrea si acosta una mica més i va veure alguna cosa que la trasbalsà de valent. Al quadre hi havia enganxat un número i no s’ho podia creure ..... el 36 !!.
Entre atabalada i emocionada es va ajupir cap al quadre, l’agafà pels costats per donar-li la volta i descobrir quina imatge hi guardava. La pintura recreava una escena d’una alcova, amb llum difuminada i tènue, amb un llit on jeia una noia jove i nua, amb un incipient embaràs que ja es podia advertir. Amb una mà assenyalava en direcció al pintor i amb l’altra mà, assenyalava el seu pit esquerre, on agafava presència una taca natural en forma de cor a tocar de la rosella del mugró. Al capsal del llit si apreciava un escut pintat a la fusta, del que podia ben bé ser l’emblema heràldic familiar.... no ho va dubtar ni un moment, era el de la família Petti. Al costat del llit, un tocador amb un mirall, reflectia nítidament una silueta humana i un cavallet de pintura amb una tela i un número, el 36. Tot lligava !. La pintura reivindicava l’amor furtiu de la parella, el de la jova i el pintor. A terra i com a signatura del quadre s’hi veia una fulla de paper amb les inicials G.A. i una data, 1789.
En el rostre de la jove, l’Andrea hi va reconèixer una mirada blava i enamorada que ja havia vist abans en algun altre lloc i les inicials del pintor, també li eren conegudes.
Mentre anava donant voltes i voltes al cap, va embolicar el quadre de poques dimensions amb una tela que hi va trobar per allà i se’l va endur, sortint corren de la saleta i travessant de nou el camí teranyinós de darrere el tapís, fins que en va sortir com ho faria un fantasma, tot fent un saltiró des de darrere del teixit.
Un cop al seu despatx, va ordenar-se les idees. Buscaria les biografies de la família Petti, l’any de la firma del pintor l’ajudaria força i així la va trobar.... era la Laura Petti !.
Segons la biografia, de molt jove havia ingressat en un convent de monges que el seu pare, el Gran Duc, patrocinava generosament. Allà hi passà tota la seva vida i en va arribar a ser la Mare Superiora.
Això no li va acabar de quadrar a l’Andrea, amb l'escena vista al quadre.
Va baixar a la sala ducal, on hi havia els retrats de totes les generacions Petti i allà va veure el rostre que recordava haver vist de la Laura Petti, amb la seva mirada aiguamarina en aquell rostre gairebé adolescent. Al peu del retrat i com a signatura, la mateixa imatge d'un paper amb les inicials del pintor... G.A. i una data, 1788. L'Andrea, mirà a un costat i a l’altre i despenjà el quadre de la paret per veure el darrere de l’obra i la seva intuïció no va fallar, era el número 35 !.
Amb mirada múrria va despenjar el retrat del costat.... i com suposava, tenia el número 37 i la signatura del pintor ja era un altre.
Els dimonis ja es menjaven a l’Andrea, quan ho va deixar tot al seu lloc i tornà al seu despatx per buscar què se n'havia fet d’aquell pintor. Cercant biografies per aquí i per allà, a la fi en va trobar una en la que detallava la seva trajectòria pictòrica més aviat gloriosa, mentre va tenir el mecenatge del Duc Petti i com pocs anys després i inexplicablement, havia caigut en la desgràcia i la misèria, fins a caure en l’oblit de tothom.
Lligant tots els caps de la història, va concloure que el Gran Duc de l'època havia desfet l’amor dels joves redirigint les seves vides cap a camins oposats i que mai més es poguessin retrobar, a més de donar en adopció al que va ser el fruit del seu amor furtiu... i com a pena final, el quadre 36 va ser «castigat» de cara a la paret en la sala més recòndita del palau, per a ser oblidat per sempre més.
A la nit i ja a casa seva, l’Andrea penjà el quadre núm. 36 a la seva habitació.... com que ningú reclamarà un quadre volgudament desaparegut, ella els hi farà l’honor de què la jove i el pintor, tornin a retrobar-se.
Com en l’escena del quadre i com si fos un mirall, l’Andrea jeu al seu llit, contemplant l’obra, jove i nua, i fa com la Laura Petti, amb una mà l’assenyala a ella i amb l’altra mà assenyala la taca natural en forma de cor, que també té ella, al costat de la rosella del mugró.....com també la tenia la seva mare, i la seva àvia i la mare d’aquesta, com una herència familiar...... i sospira, i diu baixet : «Ja us he trobat per fi, al quadre i a tu !».
Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" d'Abril 2024.
.png)
