Les llumenetes de Nadal.

 

Avui, dia de Santa Llúcia , ha estat  l’escollit pel consistori per a la inauguració de la il·luminació de Nadal .
A las set de la tarda, quan la foscor ja era present pels carrerons del poble, el senyor alcalde , acompanyat de la comitiva consistorial ha fet un petit discurset (com sempre fa ! ) i punt i seguit a pitjat el botó vermell, que li ha facilitat la regidora de obres i que curiosament, no anava seguit de cap cable ni endoll que fes presagiar que connectava d’alguna manera amb l’enllumenat dels carrers...  ( misteris de la electricitat !). I vet aquí, que de sobte i davant de l'expectació dels vilatans ... (uns quaranta o cinquanta ! ... no n’hi han més al poble ...)  la obscuritat ha continuat regnant amb total impunitat per tot arreu .  «Georgina! , què feu ara ! « ha cridat enfurismat l’alcalde , en veure’s ridiculitzat davant de tothom i especialment de la oposició, que s’han fet un tip de riure sense dissimular gens ni mica.
Dos operaris de la brigada,  ( es a dir , la brigada al complert! ) han sortit corrents cap el quadre de comandament de l’enllumenat públic , perseguits per la Georgina , que prou feina tenia en mantenir-se dreta sobre els seus talons d’agulla, mentre corria al seu darrere, al crit de :  «inútils! ...més que inútils!».
Uns minuts desprès , de sobte s’han encès  totes les llumenetes pels carrers i a la plaça de la vila. Tothom allà present, han anat deixant uns «Oooh! .... ahhh! ...què bonic ! « a dreta i esquerra i també amb un xic de sàtira , no cal dissimular-ho !.
L’alcalde ha recuperat la compostura i s’ha «pavonejat» el que ha volgut , acompanyat dels aplaudiments dels del seu partit al ajuntament , ben orgullós per la proesa aconseguida.
Amb les llumenetes resplendents a arribat l’hora dels vilatans, ara era la seva ! (Les crítiques no hi manquen mai , en aquest racó de món .... ja us ho ben asseguro !).
L’un ha començat preguntant que què era aquell dibuix que veien...» un estel ?. No podia ser !, un estel de Nadal com cal, porta una gran cua al darrera... que no ho heu vist al naixement ?».
Un altre , l'ecologista , ha contestat al instant : « és una floreta!, ignorants, no ho veieu ?
...»és una «margatita!» a cridat el fill d’una regidora, que ràpidament l’ha corregit...: «margarida , és diu margarida»....
A lo que el filòsof , (elitista com ell sol ) ho ha volgut complementar donant la seva versió :» I tant que si! ...i amb les seves fulles ens presenta el dubte de si l’any que ve , seguirà la pandèmia o no seguirà.... si, no, si, no..... és ben evident!»
Entre les rialles de la resta de presents....un altre , una mica sàtir i poc seguidor de les tradicions nadalenques ha deixat anar : «...doncs al carrer del mig, ni han unes llumenetes en que es veu a una noieta ballant el can-can !» ( aquesta si que ha sigut la bomba!», creieu-me !) ....»veniu, veniu !»
Un cop allà, tots s’han mirat al alcalde de reüll i li han dit :»Com pot ser tremenda imatge, tant fora de lloc!»..... un amic de partit del alcalde, encara ha volgut fer un últim intent de apaivagar els ànims i li ha sortit de dir : « això és només una representació alternativa de la realitat nadalenca, que festeja les dates d’una manera alegra i extravertida.....» (però un cop de espardenya al nas , la fet callar de sobte) ..... «au va ! Prou de ximpleries !» ha dit una altre i el «Sevilla», (tot salerós) ha exclamat  : « que no nos enganyen...que nos digan la verdà !...».
Arribats aquí, l’alcalde ja no ha tingut més remei que donar una explicació i tot seguit ha comentat : « Bé, bé! Mireu !....el que passa i ja ho sabeu, és que les arques del consistori estan molt buides i l’altre dia que vaig anar a la capital, vaig anar al «Paral·lel» i vet aquí que un teatre tancava i estava en liquidació i vaig pensar :  « Mira !, aquestes llumenetes de la decoració del teatre, anirien molt bé per Nadal! ...i les vaig comprar per quatre duros....baratetes, eh! ....està bé, no ? .... Es que no esteu mai contents !»....
Entre xiulades , renecs i riures de la oposició, tothom ha anat desfilant pels carrers i «cap a casa falta gent !».
La beata del poble, enfurismada com un gall de panses i aprofitat la ocasió, s’ha agafat de bracet del mossèn (un jove capellà , acabat de sortir del seminari) i la convidat al seu mas ...: « Venga, venga , Mossèn! Que allà al mas hi tinc la llar de foc encesa i estarem ben calentitos i prepararem los papeles per denunciarlo al Constitucional .... dónde se es visto , cosa igual !». 

  

Doncs ja veieu qui enrenou !....i per unes senzilles llumenetes....  ara que els carrers han quedat ja vuits, vagarejaré una estona admirant la il·luminació amb tranquil·litat.... bé, fins a les 10 de la nit, que s'apagaran ! (que desprès no hi haurà qui pagui la factura de la llum !) .
Quatre veïns que son al poble i sempre discutint.... però en veritat, només ho fan per tenir gresca ! .... (que ja me’ls conec, jo! ).
.... i ara em pregunto, que què passarà demà !.... que inauguren el pessebre !!......  bona nit !! ).

 

Blue instant. Aportació a Lletres i fils de Decembre 2021. 

La lotería.

 

 - «ep, Joan ! , quina cara que fas!.... «
- « psssee, quina vols que faci?...»
.........................
- « i tota aquesta cua de gent ?... què regalen alguna cosa, avui? Hehehe....»
- « i ara!, que no saps que avui ja han fet el sorteig ? ... fan cua per mirar els resultats ...»
- « i tu ... segur que ja l’has mirat i no has tingut gaire sort, no?... és això, el que et te emmurriat i amb cara de pomes agres...»
..........................
- «au, vinga, ànim! ...ara no te’m ofeguis en un got d’aigua!».
-»...si, es clar!. Mira qui parla !  ... el que no té mai cap problema.... ni tristeses, ni misèries.... tot sempre de cara....!»
-»Joan, ja serà menys, no ?.... n’hi ha per tant? «.
-» Doncs, mira quina gràcia que em fa !.... a mi, que no em toca mai res... aquesta vegada, va i em toca la «grossa» !..... la setmana que ve, dilluns a primera hora, toca presentar-me a la caserna de cavalleria , per anar a continuació cap a l'Àfrica !.....a lluitar amb no sé qui.....  és per estar-ne content ?..... «
-»Home, Joan !...ja se sap... en aquesta edat, toca el que toca .... i a qui li toca....li toca »
-»Què bonic que m’ho presentes !.... tu, com a la casa gran, lligueu els gossos amb llonganisses ,,, us podeu rascar una mica la butxaca i pagar els 6.000 rals de la exempció i au....cap a casa falta gent !.... i als pobrets i miserables  com jo, ens envien a un destí desconegut , del qual no sabem si tornarem a veure els pares altre cop .....»
............................
-» Tens raó, Joanet !..... un no escolleix a on néixer, no pot escollir casa, ni pares.... toca el que toca......
-» doncs quin consol em dones Tonet!»......
...........................
-» però, mira, Joanet.... tu, no has pogut escollir la família a la que pertanys, però.... si que has pogut escollir als amics , ... als bons amics en qui poder confiar i als que també ells, poden confiar amb tu....»
-»... i això , què canvia?.....»
-» Poc o molt, depèn de cada un.... per el que a mi respecta , parlaré amb el pare, perquè «es rasqui»  sis mil rals més i et pugui ajudar a treure’t la pena....i la cavalleria de sobre ! . Què et sembla, les bones eleccions, serveixen o no ?......»
...........................
En Joanet es va abraçar al Tonet i la mirada li va brillar d’alegria , en veure’s salvat del neguit de perdre família i amics , anant a terres estranyes per una loteria perversa , maquinada per poders més perversos i dubtosos.

"Bombo de quintos" del segle XIX.Foto D.Soto.

 Blue instant. Aportació a Relats conjunts , Novembre 2021.

Amors tímids.

 

Imatge de internet.

 - «Ei, Pep !.... que fas ? .... que prens el sol, com un gira-sol ?».
- Ja   ha arribat la revolució !.....pensa en Pep, mentre es regira al seient del banc del parc. «No, senyoreta ! ...estic escrivint un conte infantil , o al menys estic fent l’intent».
- «Vaja, què il·lustrat el jovenet !...i perquè ho escrius ?».
- «Doncs, la Núria , de la associació literària, que ens ha engrescat a escriure un conte pel taller infantil que fa els cap de setmana, amb els petits de Can Ginebró i ens ha dit que, si ens en sortim prou bé , potser en fa un llibre amb tots els que escrivim,  per regalar-los als nens i nenes per Nadal».
- «Renoi , Pep, que en sereu de famosos al poble !...hehehe  i què, com és el teu ?...llegeix-m’ho una mica, vaaaa...!».
- «Si , es clar ! , per riure't de mi, com sempre fas , no ?!».
- «Vinga va !, que t’escoltaré molt atentament , au , comença!».
- ........   mmmm
- «.... Una vegada hi havia un cargolet molt petitet i tímid , que l'anomenaven en Banyeta . Vivia la mar de tranquil i feliç , passejant amunt i avall per l’ hort del «tio Perico « , durant tot el dia i si el dia era plujós, encara estava més content !.....»
- « aisss, que boniquet en Banyeta!...» jijijiji......
- « si no calles, s’acaba el conte!...» brrrr.....
- « perdona! perdona! Jijijiji  .....segueix, va !».
- « doncs..... un dia de pluja fina, es va trobar al hort, una cargoleta molt bonica i que no coneixia de res. La veure avançar amb pas majestuós , elegant i segura , per sota las fulles d’una col , espolsant-se de tant en tant, les gotes d’aigua , que de la fulla queien.... «que preciosa,es !» va pensar..... «la haig de conèixer !....però soc tant tímid i poruc, que no sé com fer-ho per acostar-mi i parlar amb ella !.... segur que es del poble veí  i per això no la tinc vista !.....»
- « Heheheh  .... del poble veí ! ....doncs deu haver trigat un any a arribar, a passet de cargol !...hehehe»....
- « Què llesta, ets !!....doncs no ...a vingut pujant al autobus i només a trigat mitja hora!!...que et sembla?!!»....
- « Vaaa, no t’enfadissss !.... es per donar emoció !.... heheheh
- « ....a la propera bajanada que escolti, adéu conte !...»
- « muts i a la gàbia! ...soc tota orelles !»....
- « van passar un parell de dies, i la cargoleta es va instal·lar  al mateix hort que en Banyeta i això el va posar ben content !.... i com més la veia, mes s’anava enamorant d’ella.... ai, quin caminar !... quins ullets més graciosos, quin cos més lluent i flexible.... i quins colors té la seva closca !.... ai, cargoleta , cargoleta ! , quan et fixaràs en mi ? .... voldràs passejar al meu costat, sota la pluja fina ?... perquè no et mullis, et regalaré una bonica ombrel·la, que faré amb un branquilló i un trosset de teranyina,  arrabassada  a l’aranya negra del racó ..... ai, quan seràs meva ?.....»...
- « ....ai,  amor meu ! ....que no puc dormir, pensant amb tu !.....jijijiji  ai, ai, talment com els contes d’època que m’explicava la meva àvia, per anar a dormir....!....jijijiji
- «......... bbbuufffff !!..... ja m’has tret de polleguera !!..... au, bon vent !!!....»
- « però...però....! Peeeep !! ....no em deixis sense el finaaaal..... !! « ......
- ...............................
- «Aisss, que n'és de romàntic  en Pep !!....» ,  es va quedar pensant l’Olga , mentre el veia allunyar-se del parc....,  « .....quant s’atrevirà, a dir-me aquestes cosetes tant boniques, a mi ??.... aissss !! «.

 

Blue instant. Aportació a "Lletres i fils" de Novembre 2021, de la Núria .

 

 

Gent que et fa sentir sola. (La solitud no depèn de la companyia física de què disposem).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aviam, a tu no et passa que hi ha gent –i parlo de la gent que t’envolta, gent amiga–, que quan et pregunta com estàs t’ho pregunta perquè els diguis que estàs bé? No et passa que no et deixen opció per cap altra mena de resposta i que si intentes explicar-los algun problema o disgust et contesten com si estiguessis donant importància a coses que no la tenen o, fins i tot, com si fossis poc menys que idiota o incapaç per seguir donant espai a assumptes que ja hauries d’haver resolt fa dies? “Uix, encara estàs amb això?”, “Vols dir que no en fas un gra massa?”, “Va, vinga, deixa-ho anar, no es mereix ni cinc minuts”.

I no et passa això, precisament, amb persones que solen queixar-se durant mesos o fins i tot anys de les mateixes coses sense resoldre-les mai? Gent que sempre malparla de la feina o dels fills o de la salut o de la parella o de la falta de diners? Gent que mai no acaba d’estar contenta o feliç o satisfeta? Pensa-ho. No coincideix?

Parlem de gent que considera els teus problemes massa llargs en el temps, si goses esmentar-los dues vegades, o que concedeixes importància al que no la té, si són nous de trinca.

I no et passa que amb aquesta gent acabes per no comentar res del que et passa i que, en efecte, acabes dient-los que estàs bé i que justament per això te’n distancies emocionalment, perquè cada cop saben menys de tu i tu cada cop sents menys ganes i menys necessitat d’obrir-los el teu cor?

Deia Jung que la solitud no depèn de la companyia física de què disposem –o no sempre, o no únicament– sinó de la impossibilitat de compartir les nostres emocions, la nostra intimitat, fins i tot, les nostres idees.

I aquestes persones de què parlem et deixen en aïllament perquè, davant d’elles, et fa vergonya sentir el que sents, t’incomodes a tu mateixa per no ser més forta o decidida, però no haver estat capaç de resoldre més ràpidament i efectiva un problema. Persones que et demostren que els canses si els presentes algun malestar, que s’impacienten, i et tallen amb solucions “instant”, com les sopes, que han de fer efecte immediat i dissoldre’s en un got d’aigua que és, sembla ser, el got en què sempre t’ofegues tu.

   Andrea Mayo. (Catorze14).

Un conte per anar a dormir.

 

Dibuix : Un conte per anar a dormir - 2021 - Fina Veciana

Avi, avi !.......
Què vols ara?....
....que no m’expliques un conte ? Vaaaaa.... !.
Ara?, si ja és molt tard !....has volgut fer una partida més i mira ara, quines hores... !.
....un de curtet, curtet.... vinga , avi !.
Un de curtet, curtet.... com tu de petitet ! Hehehe  ..... Mira !, una vegada hi havia un fantasma , però era molt petitet , com tu !....es deia Fantasmito  i volia fer molt amiguets , però tenia un problema !... era molt i molt poruc ! , tot li feia por i quant sortia a rondar per la casa i sentia algú que s’acostava, corria a amagar-se i desapareixia al instant. El seu pare , en Fantasmón , es queixava i sempre li deia , que era ell, en Fantasmito, el que havia de espantar als habitants de la casa ! .... però el petit fantasma no ho volia fer pas .... ell volia jugar amb els nens i nenes ! , però aquesta por no se la treia de sobre....  Així que una nit, tot decidit va esperar que arribessin els nens ... avui em presentaré i podré jugar amb ells !.  Però així que va sentir que obrien la porta, es va tornar a espantar i corrent d’aquí cap allà sense sentit....  on m’amago !, on m’amago !! ...es va ficar dins del llit, entre els llençols passaria desapercebut .... i dit i fet ! . Amagat allà dins, parant atenció , va sentir com els nens es posaven al llit i cap a dormir !....i com ell estava a sota , no en podia sortir.... Al matí , com passava alguns dies, la mare dels nens entrà a la habitació a despertar-los i arronsant el nas i amb mig somriure, els hi digué : ...un altre cop ? .... vaja , ja s’han tornat a mullar els llençols...!.
I va ser així, que aquell matí , en Fantasmito va acabar penjat a l’estenedor de la roba, al jardí !.... per culpa del seus temors. I vet aquí un gat , vet aquí un gos....aquest conte ja s’ha fos !. A dormir !!.
.... ah ! I ves en compte , no sigui pas que mullis en Fantasmito .... potser està amagat per aquí ! Hehehe.....
...no, avi , nooo! ..... que ja no passa !! hehehe ...   Bona nit !!.

 

 Blue instant, Aportació a Relats conjunts, Octubre 2021.

Somnis de tardor.

 

Fotografia : Angie Sol Studi.

 Amb l’última revifada de l’estiu que acaba, la tardor li dóna un acolorit comiat … tal i com es mereix !.
Engalanada per l’ocasió i tot presumint amb una ombrel·la de fulles roges, ataronjades i ocres ..... i fent revolar un cop i un altre  la fullaraca que engrogueix als peus dels plataners , la seva ànima escarlata li  diu adéu, als dies de sol i verd.

Com cada any, als últims dies de setembre o a molt estirar, als primers d’un octubre naixent, el jardí guanya una gran expectació. Tots bé saben que sense ella , l’hivern creixeria massa... qui vol tant de blanc ? .... i fred, durant tant de temps !.

Avui, la tardor ja tenyeix de grocs als arbres i els fa ruboritzar amb ardorosos carmesins  ! .
Tots al jardí  ho festejant i grans reverències li fan al seu pas ...
Avui , com cada any, la Irene acompleix el seu somni, gran somni de rerevera... donar llum i existència a la primavera d’hivern ... «Ja he tornat !, aquí em teniu !».
A dins. rere els grans finestrals de les sales, vigilants, infermeres i metges, entre somriures, mirades còmplices i expressions emocionades, tampoc es volen perdre l’esdeveniment....
La tardor, joiosa i eufòrica, ja salta i balla.... pels jardins del sanatori....
«Ja he arribat! «.

Blue instant.  Aportació a Lletres i fils #8 de la Núria Lorente. 

El mal de la timidesa.

 

 ... la Beth, era secretaria de  l'ambaixada britànica a Moscou , tenia una vida metòdica i a la vegada, rutinària...tots els dies venien a ser el mateix que l'anterior, com ho seria el següent i l'altre... no era una noia massa decidida, molt tímida i sempre preocupada pel què pensaven els demés. De fet, si no hagués sigut per una companya seva de la feina, no hauria fet mai el pas de marxar a Moscou, si no fos perquè la Suzi la va convèncer de que l' acompanyes en la seva aventura. Vivien en el mateix apartament , però la Suzi , molt més atrevida i desinhibida que la Beth, acostumava a trobar fàcilment algun noi per divertir-se....i com molts cops, acabaven per anar al seu apartament per acabar millor  la festa.  La Beth, en aquests casos, tímida com era i amb lo incomoda de la situació , acabava al bar de la cantonada, llegint algun llibre, mentre es prenia un cafè .  Va ser aixi, com , un dia i un altre, es va anar fixant en un jove cambrer que allí treballava .... se'l veia molt eixerit i quan s'apropava a la seva taula , per demanar la comanda, acostumava a posar-se una mica vermell i alguns cops , fins i tot li tremolava la veu....això, a la Beth , li feia treure un somriure , que reprimia ràpidament.... i poc a poc se'n va anar enamorant d'ell. Però la seva timidesa , la seves pors, no li deixaven donar cap pas, sempre pensava : " quan avui vingui, li faré un gran somriure i li preguntaré el seu nom ".... d'immediat es deia : "però què dius, es pensarà que ets boja!".... Un dia i un altre, arribava al bar, seia a la taula, veia el cambrer acostar-si , amb una mirada que no li podia sostenir, i tota nerviosa, demanava un cafè....al instant, ell , li servia la comanda acompanyat del tiquet del compte a sota la tassa i amb un somriure als llavis, es retirava al taulell........
I va arribar un dia, que desconcertada en seure's a la taula , va advertir un nou cambrer al taulell...en acostar-si per prendre la comanda, no va poder més i li va preguntar per l'altre noi.... Ah ! el Peter !!...ha tingut que marxar ...ha iniciat el servei militar a la marina.... trigarem molt temps a tornar-lo a veure , això si no es que si queda !!......  La decepció va ser molt gran per la Beth, que va veure esvair-se la oportunitat que un dia i un altre esperava...  La tristesa la va envair de tal manera, que no va poder mes  que demanar el tiquet per pagar i marxar a casa... i poder plorar la seva desil·lusió . El cambrer , estranyat, va preguntar-li : "el tiquet?" .... si no en done'm mai a ningú !....cobrem i ja està !!....La Beth, estranyada per la resposta, va pagar la consumició i va marxar .  Pel camí , pensant i pensant, es va adonar que encara conservava alguns tiquets a la seva bossa ... no se'ls havia imaginat,  eren reals !.... i els va buscar i allà,  al fons de la bossa,entre bolígrafs,llibretes i mocadors.... en va trobar uns quants....els va agafar un a un i els va anar traient per mirar-los..... i va ser llavors , que amb ells entre les seves mans....va començar a plorar sense mida, adonant-se de tot , quan ja era massa tard......... 
En cada un dels tiquets, pel darrere, en Peter li havia anat escrivint l'amor que sentia per ella, deixant-li notes..... perquè l'esperés al plegar de la feina, per sortir una nit amb ella, per parlar una estona,..... fins l'ultim d'ells.... en que li deia que si aquella última nit no l'esperava al acabar la feina, ell se'n aniria per sempre més, per no tornar mai, ja que el seu amor era rebutjat per ella,  un dia i un altre ........ 

Blue instant.  

El pati blau.

 

 Assegut a la cadira del periquito, el vigilant de sala de pintura catalana, escoltava atentament les explicacions de la directora del museu als joves del institut , que aquell matí havien vingut a visitar el museu.
 Havien escollit un quadre de Santiago Rusiñol per centrar-se en la explicació que els hi donava sobre la obra del pintor i que també va ser escriptor, autor de teatre i col·leccionista. Davant del quadre escollit els hi explicava que curiosament, també hi havia un altre pintura, també de Rusiñol i amb el mateix títol , però que a diferència d’aquest , hi havia una noia retratada i que inspirat en ell, l’artista havia escrit , també amb el mateix títol, una escena de teatre, explicant-ne la història d’aquesta noia i el perquè havia estat feta la pintura , amb el resultat d’un final sorprenent.
 En Joan, el vigilant, escoltava feliç aquelles històries que la directora sempre explicava als visitants , tot parant bé les orelles per escoltar i amb ulls oberts cap als visitants , sempre havia d’estar alerta... per si de cas !... però a vegades, las explicacions de la directora, l’abstreien de la realitat.
 Al acabar la xerrada, la directora i els estudiants van marxar de la sala i en Joan va quedar-se  sol
 Encuriosit pel que acaba d’escoltar, va aixecar-se del seu lloc i es va apropar al quadre en qüestió. Se’l va mirar per sobre i mirar el petit rètol que acompanyava l’obra i en va llegir el títol «Patí blau. Arenys de Munt. 1903». Va tornar a remirar amb més detall la pintura i detingudament va anar buscant detalls en ella.
 ...... la copa de vidre amb els peixos de colors....la tassa que servia de florer .... els plats endreçats , els diferents cossis de flors repartides pel pati.... el safareig que s'endevinava cap el fons...unes quantes plantes i arbusts.... fulles seques pel terra.... mmm.....
 Mentre en Joan anava mirant i remirant.... apropant-se al quadre una mica més, allunyant-se’n desprès.... una mica més lluny.... més a prop..... la Roseta, la directora, tornà a la sala tota decidida, amb un drap a una mà i una ampolla de netejador a l’altre.
 - «Joan, què fas ? T’agrada el quadre, eh!.... i quina colla, aquests del institut .... uns de molt calladets, però un parell , que no els hi podia treure els ulls de sobre !....»
-  «Roseta, una pregunta !- digué en Joan, mentre amb la mà es rascava el front , tot intrigat...- aquest Rusiñol, no serà pas d’aquests pintors abstractes .... ? com el Picasso , vull dir....»
- «Què em dius, Joan !...apa,tu ! No hi veus un pati casolà a la pintura, amb tots els detalls ben detallats ?....on hi veus el problema ? Està tot ben clar ! ...».
- «Doncs no ho entenc, Roseta !....he mirat i remirat la escena i no hi manera !..... on és el "patí" ? ...tu el veus per algun lloc ?.....».
- « Aiiii, Joan , el "patí"... el "patí" !!.... - posant els ulls en blanc i fent un sospir profund - ....lo que jo et deia dels estudiants.....  aquell parell de rebels han fet de la seves i tu, no t’has adonat de res !.... que no has vist que han pintat un accent a la paraula «pati» del rètol del títol i ara hi posa «patí» en lloc de «pati» ?.... hahahaha....»
 En Joan es tornà vermell com un pebrot i se’n tornar a la cadira del periquito , tot remugant per sota el nas , mentre la Roseta , netejava el rètol per tornar-lo a la definició correcta, sense poder amagar el seu riure.

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts de Setembre 2021."