ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

22 de juny de 2021

Llegendes màgiques de Menorca.

 "Ciutat de parella".

 Diuen que una ciutat enemiga la va enfonsar a la Mediterrània. O que el braç de terra que unia Mallorca i Menorca va ser pres per forces demoníaques i Déu va decidir submergir-lo en el més profund de la mar.

I diuen els marins que naveguen per allà que, quan hi ha forta maror, es poden veure reflexos vermellosos en l’aigua on, segons expliquen, la ciutat segueix viva. És l’enigmàtica ciutat de Parella.

 Si el dia de Sant Joan mires cap a l’oest en el moment adequat podràs veure la ciutat de Parella emergint entre les aigües transparents de Menorca. Fins i tot podràs escoltar, a la llunyania, els sons de les seves campanes. Però durarà poc.

Només si 7 homes que es diguin Joan i 7 dones de nom Joana es troben a la vorera de la mar, es trencarà l’encanteri i la màgica ciutat de Parella sorgirà de les profunditats. La trobada ha de ser casual perquè el sortilegi faci el seu efecte i una cançó així ho proclama !.


Bona diada de Sant Joan !!!.

9 de juny de 2021

Tautograma amb T.

  

                           Tema tres:   Tautograma.

                           T’ha tocat !

                           «Tautograma», temari tres -t.
                          Treballa, treballa !.
                          Tenaç, tramo temes.
                          Torbat, treno trames.
                          Trio ,trio.....treball taquicàrdic,
                          tautograma traïdor !
                          Tururut, tururut !
                          Temo tanta tragèdia....
                          Trista temptativa ,
                           torna-hi, torna-hi !
                           ..............................
                          Tet ! Tabaler, tabaleres !
                          Tum-tum-tum-tururum !!
                          Tenim triomf !!
                          Tautograma trobat !.
                          ...............................
                          Torna-hi:
                          Tema tres : Tautograma.

Blue instant. Aportació  a "Lletres i fils" de la Núria Lorente. Juny 2021.

25 de maig de 2021

El museu secret de Don Joan Argemich

 

Marià Fortuny i Marsal, 1863, El col·leccionista d'estampes

 Havia estat una setmana intensa. Intensa en sentiments, en feina, en paperassa. Ordenar de nou la situació familiar i posar-la al dia ,després de la defunció del pare, no seria gens fàcil. Tenint en compte la trajectòria personal del pare, Don Joan Argemich , mal dit «L’espoliador», poder recuperar mínimament un poc de prestigi per al cognom de la família es presentava una tasca colossal.
Persona inquieta i curiosa i sobre tot avariciosa, especialment en temes d’art i llibres , fins arribar al punt del egoisme més extrem, essent qualificat per molts dels seus competidors, com a un personatge gasiu, mesquí , rapinyaire i fins i tot, usurer i botxí de fortunes vingudes a menys.
Amb el pas dels anys havia reunit una gran col·lecció de pintures, teles inèdites de grans artistes, gravats , llibres icònics, primeres edicions raríssimes... també armadures d’antigues dinasties xineses ,  fins i tot algun sarcòfag egipci  mil·lenari, que feia servir de taula en el seu estudi particular a casa i al que ningú hi podia posar un sol peu . Era el seu santuari...el seu museu secret !.
En definitiva , una vida molt fructífera , tant per al seu ego personal com per a la seva butxaca i que tants enemics havia creat.
I arribats a aquest dia , en Jaume , el fill de Don Joan, havia pres la determinació d’obrir a la llum i al món , aquesta galeria artística i que de manera altruista , oferiria a la comunitat artística i al públic en general , la admiració i gaudi del patrimoni familiar. El cognom Argemich deixaria de ser un nom fosc i odiat , per convertir-se en sinònim de coneixement i cultura popular.
Amb aquest propòsit , va obrir els set forrellats de la porta del estudi del pare i va accedir a la estança , quedant-se meravellat de tot el que veia al seu voltant....
Tant va ser així, que no s’adonà gens ni mica, que la porta es tancava silenciosament a les seves espatlles i quedava segellada per una mena d’artefacte d’inspiració egípcia i que D. Joan havia construït per evitar robatoris i visites indesitjades.
Si en Jaume, hagués conegut de la seva existència, s’hauria salvat del trist destí que el va sorprendre.... només tenia que girar el cap del lloro dissecat i la porta s’hauria obert obedient.
Transcorregut els anys, l’esquelet d’en Jaume va formar part de la col·lecció artística del museu secret i desconegut al món, de Don Joan Argemich.

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Maig 2021.

23 d’abril de 2021

Un Sant Jordi diferent 2.

 Un Sant Jordi diferent , però molt esperat !!.  Bon Sant Jordi !!.

6 d’abril de 2021

Un Sant Jordi diferent.

 

Per fi, arribava el gran dia !. En Jordi s’havia llevat més content que mai , aquell matí. No en va era el seu dia ! I no nomes pel seu sant , que també, sinó per la diada que avui es celebrava. Tot empolainat i amb el millor dels somriures va sortir de casa, per enfilar cap a la Rambla.
Allà tenia una cita ineludible !. Les parades dels llibreters ! I de les roses, que feien la millor companyia i aromatitzaven d'allò més el passeig.
Un cop arribat , anant de taula en taula, de aquí cap allà , li faltaven mans i ulls davant tot el que se li oferia i sense decidir-se , anava  endinsant-se en aquell maremàgnum de llibres.
Però de cop i volta es va adonar de una cosa insòlita.  Arreu on anava hi havia un llibre que sempre sobresortia dels demès ... com si el cridés, com si l’esperès i en Jordi, se’l va anar mirant de reüll , una vegada i una altre. El seu títol no era presagi de cap «delicatessen»  pensava... Dient-se «Et trobaré!» , segur que era una d’aquelles novel·les romànticones de «noi s’enamora de noia, noia no li fa ni cas i en un gir sorprenent, les seves vides s’ajunten i acaben junts i feliços menjant anissos!».
Decididament, no era el que buscava.
Però en el seu particular desafiament, el llibre anava traient el  nas , per allà on en Jordi passava.
A la fi, picat ja per la curiositat , en Jordi, va allargar la mà i va agafar el llibre per llegir-ne la contraportada, a veure què si deia.
I de la contraportada, va passar a la primera pàgina i a la segona i a la a tercera.... la seva curiositat va anar transformant-se en intriga i aquesta en passió irrefrenable de seguir llegint i llegint. Amb el llibre enganxat als dits i els ulls a les fulles, que s'anaven succeint , va tornar cap a casa i en arribar, ja casi n’havia llegit més de la meitat.
Acomodat a la seva butaca preferida, en Jordi, va anar devorant una fulla rere l’altre, fins arribar al final. Un cop acabat , va tancar el llibre, el col·locar sobre les seves cames , va sospirar profundament durant un instant i llavors va prendre una ferma decisió , enviaria un missatge a la editorial, per que li fessin arribar a la seva autora, tal i com havia fet el protagonista del relat en la trama del llibre.
....................
La Jordina, uns dies desprès de Sant Jordi, va rebre moltes felicitacions de la seva editora per las bones vendes durant la Diada i li va transmetre tots el comentaris que havia rebut per a ella, dels seus lectors i entre ells, el missatge del Jordi.
A mida que la Jordina, va anar llegint felicitacions i complaences per la seva obra, va tenir una doble sensació., satisfacció pel seu reconeixement com a escriptora i un petit desencís , perquè el que buscava amb el seu relat no acabava de arribar del tot.... no del tot, fins que va llegir el escrit pel Jordi.
Tal i com anava llegint el seu missatge , els seus ulls es van anar obrint cada cop més i més. La seva mirada inicial, es va transformar en sobresalt i desprès en un nerviosisme desfermat.... tal i com feia el protagonista de la obra, en Jordi, havia anat trobant les frases del llibre que eren reals, com si de un codi secret es tractés, demostrant la seva coneixença de la història exposada,
Va ser llavors, que el cor ja alterat de la Jordina, es va posar a mil i podia escoltar els seus  bojos batecs ..... pup, pup, pup..... que li van retornar al seu pensament , els batecs d’aquella moto del pare,... la Harley ! , amb la que sortia a passejar amb la mare en las tardes de primavera. Un record tant agradable, que per mala fortuna es va convertir en un de molt trist, aquella tarda del fatal accident.
Amb el succés , tant ella com el seu petit germà van anar a parar a un orfenat i desprès a dues famílies diferents que els van adoptar... i va ser llavors que li va perdre el contacte. Amb els anys, va anar investigant on podia estar, però la solució se li resistia notablement.... Ja mig desanimada i com a intent un tant desesperat , se li va ocórrer d’escriure el llibre de la seva història, en la que com en un joc, donava pautes per esbrinar  la solució , amb la petita esperança que ell llegiria el llibre , sabent com n’eren de bons lectors en la seva infantesa , i sabria com posar-se en contacte amb ella. Tot plegat, era com si li enviés un missatge dins d’una ampolla , llençada a un mar de llibres  en el que creia que ell hi nedaria.  
I ... tal i com el nom del llibre profetitzava, el va trobar !.

Blue instant. Aportació al bloc de la Núria Lorente "Lletres i fils 4/2021".

16 de març de 2021

Tot mirant las onades a la mar.

 

 Tot mirant las onades a la mar , assegudes a les roques , la Joana i la Sandra , fan petar la xerrada amb un cert aire de nostàlgia que les fa pensar en el seu amic Pere....

Sandra - Vols dir que tornarà ?
Joana - Ai, Sandra !... amb el temps que ha passat, ja no ho crec.
Sandra - En el fons, Joana, penso que el trobarem a faltar...
Joana - No t’ho pensis pas ! , al menys jo , segur que no ! , quin descans de no veure’l .
Sandra-  Aiss , amb la guapo que era... i tant simpàtic , explicant-nos sempre les seves aventures.
Joana – Amb això, et podria donar la raó, però era un «plom» , que pesat !... i enganxifós com ell sol, a la que et distreies ja et tenia agafada pel cul !
Sandra – Hehehehe ..... doncs es veu que li agradava més el teu, que no pas el meu, una miqueta escanyolit....
Joana – Fuig !, fuig! Ja te’l regalaria !.... era com un pop i fatxenda com el que més !. Sempre fanfarronejant davant les noies, presumint de «musculitos» i bellugant-se com un paó .... aigs !  fins i tot m’agafen esgarrifances.
Sandra – Au vinga, ja serà menys !...que be que se’t posaven uns ullets... així que el veies venir.....
Joana – Calla !, calla !....tu si que els hi posaves , mentre també hi posaves... tota la resta al seu lloc, dintre del biquini.
Sandra – Ei , no t’has adonat ?
Joana – .....de què, Sandra?.
Sandra – Que penso que ja l’estem oblidant una miqueta..... ja fa una estona, que parlem d’ell en passat, hehehe... això deu ser un senyal !.
Joana – Ostres ! , ni me’n havia adonat !.
Sandra – No cal pensar-hi més !.
Joana – Potser serà el millor, amb la estona que portem aquí assegudes... i ja en fa més d’una hora!, no li hem vist pas treure el cap de l’aigua....
Sandra – El que jo et deia !. Picar-lo amb allò de que no seria capaç d’aguantar ni cinc minuts sota l’aigua sense respirar, ha estat una idea genial per desfer-nos d’aquest «xulo de platja» !. Vinga , anem !,  et convido a un «Margarita» al xiringuito !!.
Joana – Yupiii !! , anem-hi !! ..... a veure si ens hem lliguem a un altre .... !!.

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Març 2021.

4 de març de 2021

Amb la Maria....




Damunt camins que tu coneixes
hi corries de petit, amb la Maria,
fent gresca juganera i innocent.

Damunt camins que tu coneixes
hi passejaves de jove, amb la Maria,
recitant-li versos d’enamorat.

Damunt camins que tu coneixes
hi vas passar cerimoniós, amb la Maria,
entre blanques garlandes de casats.

Damunt camins que tu coneixes
hi perseguies els fills , amb la Maria,
les tardes de festa jugant a fet i amagar.

Damunt camins que tu coneixes
hi vas abocar llàgrimes, amb la Maria,
en la nit fosca que la Mare va morir.

Damunt camins que tu coneixes
hi prens l’aire i el sol, amb la Maria,
mentre la memòria t’abandona i fuig...
 

damunt camins que tu coneixes.

Blue instant. Aportació al concurs de Lletres i fils de Març 2021 de Núria Lorente.

 
 

24 de febrer de 2021

Tanco els ulls i m'allunyo...

 


 
Benvolgudes amigues i amics , tot el que aquí us relato i podeu llegir ha passat. Els fets, els llocs, els noms....son reals. Alerta ! Algunes de les descripcions podrien ferir la sensibilitat.... com tothom sap, la realitat i la mort, no entenen de sensibilitats.
Com a bon detectiu , m’agrada i m’esforço per posar llum a la foscor .... encara que com diu la meva amiga , «no sé pas quina de les dues t’agrada més...si la llum o la foscor».
Aquella nit, una mica freda i amb algunes gotes de pluja que s'escapaven del cel negre, anava jo, darrera la pista del segrestador, tot un «peix gros» de l’hampa i conegut per les seves «males arts» , que tenia segrestada a la meva companya d’aventures , en una mena de venjança a la que no hi trobava cap lògica... sent la meva col·lega  era del tot raonable que sempre la defensés dels seus atacs maquiavèl·lics, no?...pobre noia, la meva roseta estimada !. Així que tot decidit em vaig dirigir cap el seu amagatall secret, que tenia en uns baixos d’un edifici de la Gran Via, i que vaig saber que utilitzava ell en las seves perverses malifetes, casi per casualitat.... un dia que va demanar dues pizzes per telèfon al restaurant , que ara només serveix menjar per emportar, i en el que hi treballo unes hores per completar una mica el meu sou de detectiu becari i aquella nit, ho va tornar a fer !.
Bé, així doncs , ja el tenia !, sabia del cert on la tenia amagada , doncs la pizza de pinya amb acompanyament de bitxo , només es capaç de menjar-se-la una persona al restaurant... la meva roseta! . Era un senyal, la noia és única donant pistes i ajudant-me en els casos que investigo.
Amb la vespa i les pizzes , ja em teniu cap a Gran Via , 56 baixos primera. En arribar em vaig calar la gorra fins a les celles per no ser reconegut , vaig fer sonar el timbre i al instant s’obrí la porta . El pèrfid des de dins la sala em va cridar «ara vinc!, estic buscant monedes !»..... i aprofitant la ocasió em vaig colar dins de la casa i mirant una habitació i una altre, la vaig veure allà... a sobre una taula, lligada de mans i peus .... en veure’m ella i sense perdre els nervis (no la entendré mai, que sigui tant tranquil·lota !) em va etzibar  « Ja era hora , noi ! Al menys hauràs dut la meva pizza de pinya i bitxo, no!»..... Es que no té remei !!.... en aquest segon d’atordiment inesperat, vaig sentir com el malèfic havia entrat a la habitació i m’atrapava per la esquena, agafant-me els braços i intentant immobilitzar-me.  En aquell moment semblava perdut i tota la operació de salvament semblava que acabaria malament, per culpa de la meva distracció.... Però no ! , respireu tranquils. Just abans de trucar al timbre de la porta, havia demanat reforços al meu ajudant especial, l’Hilari , un petit alienígena , divertit i solitari que viatjava per l’espai i els planetes, en la seva tasca d’ajudar a qui ho demanés,  sense condicions i de manera altruista, per tal de millorar la galàxia i que estava a punt d’arribar !. Amb la seva petita nau , aprofitant que el carrer havia quedat fosc i tranquil , en aquella hora de la nit, va aterrar al costat de la vorera i fent servir la facultat estrella de la seva aeronau, la va camuflar , convertint-la en contenidor, com els que tenia al costat i es va apressar a ajudar-nos a nosaltres, corrent ràpid cap al pis, on em va trobar en plena lluita . Amb la seva pistola paralitzant , va deixar al segrestador d’una peça, com si fos una figura de cera i jo vaig poder deslliurar a la roseta del seu encadenament.
Ja lliures, vam sortir ràpidament tots tres cap al carrer , contents i alegres .... però llavors, un grup de gent va aparèixer  corrent carrer amunt , tot cridant i protestant , perquè la policia els perseguia i va ser llavors, que van començar a moure els contenidors i si ! .... també la aeronau del meu amic i que no sabien  que estava camuflada de contenidor  i els hi van calar foc ! .... quin desastre pel nostre amic ! . La gent va seguir corrents i nosaltres vam quedar astorats davant els contenidors que es desfeien amb el foc , mentre uns agents de la policia van arribar on érem i ens van detenir ....a mi i la roseta, per piròmans i al nostre amic Hilari, per exhibicionista .... doncs al seu planeta, no gasten un «Ticram» en roba !....   i ara , som tots tres al calabós !. Però no hi estem tant malament ! ,tots tres junts de nou ...i ens han posat fins i tot, un fil musical per entretenir-nos.... ara mateix escoltem la meva cançó preferida , una del Roy Orbison que justament, la tinc de to d’alarma al despertador...despertador ? ... !!?*!.... ostres !! el despertador !!!....ja m’he adormit altre cop ....!!!
Com diu la lletra de la cançó que us comentava, "És una llàstima que totes aquestes coses / només puguin passar en els meus somnis / només en somnis / en somnis bells". (De Roy Orbison «In Dreams»).

.


Blue instant. Aportació a Lletres i fils #2 del blog de Núria Lorente.