ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

20 de febrer del 2024

"Els rostres del Montseny".

 


 
"Els rostres del Montseny", de Mariano Pagès.
14 retrats amb ànima de persones que han viscut amb i de la terra.
 
“Són persones que encara mantenen la pagesia de manera tradicional, que van amb el sarró, que fins fa poc han munyit la vaques a mà, que il·luminaven les masies amb carbur.” És gent de camp, que ha treballat amb les mans i que duen la vida a la pell, a la cara, a la mirada. Aquesta és la seva identitat. Per això el fotògraf argentí Mariano Pagès, que viu a Santa Maria de Palautordera des del 2002, no vol dir qui són. Només on han fet vida: al Montseny. I de què han viscut: de la terra.
A través del llibre "Retrats del Montseny. Fesomies de la terra", d’una exposició itinerant i d’una sèrie de vídeos amb entrevistes, busca l’autenticitat de llenyataires fins a pastors. Anant a l’essència, a l’ànima de vides modestes. De persones que s’estimen el seu lloc, que es neguen a viure en un món accelerat. Que mantenen una manera de fer i de ser.
 

 
 Publicat a Catorze.cat.

4 de febrer del 2024

Un cop més, ho tornem a fer !.

 

Dibuix digital ArtuR.

 
Durant 7 dies Vilanova i la Geltrú s’atura.
Vilanovins i vilanovines posposem les nostres vides perquè el calendari lunar ens marca, com a bons llunàtics, que cal respectar EL CARNAVAL.
Durant uns dies, la nostra pàtria és només Vilanova i la Geltrú. Tenim himne, tenim bandera, lluïm els colors, tenim símbols que ens apropen als veïns i veïnes, que ens fan sentir que som un tot.
Perquè el Carnaval és més que una simple festa: és el nostre micro clima, el nostre enginy, la nostra manera de fer humor. La sàtira, la festa de les primeres vegades... i de totes les següents. El desenfrenament, la disbauxa, el disbarat... però també de la tradició.
Per un cop l’any, sentim que tenim les regnes de la ciutat. Sentim la crida per omplir els carrers i fer els rituals que fa segles que ens uneixen. I any rere any ens segueixen posant la pell de gallina. I això... només ho entendrà algú com tu.
Aquesta és la nostra festa, patrimoni de la gent de Vilanova i la Geltrú, del 8 al 14 de Febrer 2024.
 

 Carnaval documentat des de l'any 1790.

18 de gener del 2024

La Mort i la donzella.

 
Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden

 La Marianne i la Catrina eren dues joves amigues, que compartien habitació al campus de la universitat a on estudiaven. Una, la Marianne, era del Tirol, més seriosa i intel·lectual, estudiava dret, que no dreta!, a la universitat i és allí a on va conèixer a la Catrina, vinguda de Mèxic, una noia més eixelebrada i somrient que la seva companya.
A part d’estudiar, totes dues tenien algunes feinetes a hores, que els hi ajudaven a superar les seves despeses habituals.
Ara, però, fa pocs dies, a la Catrina se li va acabar la feina que tenia i anava buscant-ne de noves, per poder seguir amb tranquil·litat la seva vida. I no li va costar gens ni mica a trobar-la!, no li tenia manies a res que se li posés per devant, però aquesta vegada seria un pèl difícil i complicat de compartir-ho amb la Marianne... de moment, pensà a no dir-li res dels detalls, almenys al principi, no fos que no durés gaire la feina i ja no hi hauria problema, llavors!.
Però... ai, com és el destí!... la nit passada, ja se li va complicar del tot, a la Catrina. Cap a les tres de la matinada, va arribar a l'habitació del campus a on ja feia unes hores que la Marianne ja dormia plàcidament al seu llit.
A les fosques, la Catrina va entrar de puntetes i va asseure’s a la punta del llit de la seva amiga.
- « Shhhissst!... Shhissst!, Marianne! «, repetia un cop i un altre, la Catrina, a fi de desvetllar la companya, però no hi havia manera... tenia un son molt profund.
A la fi i ja una mica cansada de xiuxiuejar, la Catrina li va fotre un crit: -»Ei, Marianne!, despertat!».
A l'instant i en ple xoc per l'ensurt, la Marianne li va etzibar de mala manera a la Catrina: -« Renoi, què fots!!, tan bé que dormia ... què vols, ara?....i què fots, vestida així de negre ...?, ja vens d’alguna festa, oi!?».
La Catrina, va tragar saliva i agafant forces i aire, va dir: -» Esss queee... t’haig d’explicar una cosa...».
- » Això de la nova feina que em volies dir ?.... i no m’ho pots dir demà!?...», va contestar-li , amb ganes d'adormir-se de nou.
-» Bé, siiii.... però no és una cosa, són dues !.....» ,va replicar l'amiga.
- « Vinga, espavila... que tinc son !» ,va dir, ja una mica emprenyada la Marianne.
- « Doncs queeeee.... la feina que em van donarrrrr...ésss... la de fer d’ajudant a «La Mort», que sembla que tenen molta feina i no donen  a l'abast.....» , va contestar, mig nerviosa o quasi del tot, la Catrina.
- « Osti, tu !... quines feines que et busques , mira que ets rareta !! .... va, no m’emprenyis més i va , diguem la segona i deixem dormir !» , ja inquisitiva , es va pronunciar la tirolesa.
- «..... la segona ?..... bé!, .... la segonaaaa és...... que aquesta nit, tu estàs la primera a la meva llista !...... «.
I així i sense més comentaris.... només amb un gest de sorpresa a les seves cares , van donar per acabada la seva relació, mentre que la Catrina arrossegava de la mà a la Marianne, que només volia sortir d’allà corre'ns.
 
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de gener del 2024.

10 de gener del 2024

Què farem quan faltin els grans?.

 
Imatge de internet.

"Ara que han passat festes i menjades en què segurament t’has entaulat fins llargues hores de la tarda amb tot de gent que t’és família, molts dels quals no veus gaire sovint, però aquests dies són sagrats i en el fons t’alegra, reunir-vos, tocats per la vareta de l’atzar d’estar emparentats per un motiu o per un altre, perquè algú fa centenars d’anys es va casar amb el segon pretendent i no amb aquell primer i ara uns quants teniu el nas una mica gros.
 Hi sou tots, menys la iaia. Des que tens memòria, sempre heu estat els mateixos. Només hi has vist faltar la iaia. Ta mare i tes ties sí que recorden altra gent en aquella mateixa taula, familiars que tu ja no vas conèixer.

Posa que ja tens més de trenta anys. Fins i tot més de quaranta. I us ajunteu tots: pares, tiets, cosins. Són les mares (la teva, les de tons cosins) qui, almenys que en puguis donar constància, des que vas néixer, s’han encarregat de tot el desplegament: anar al mercat quan encara no s’han disparat els preus, fer el caldo dies abans i congelar-lo, encarregar els canelons, anar al supermercat, passar comptes, decorar la casa, fins i tot han recordat que us agrada fer un gintònic després d’un àpat com aquest. I etcètera, etcètera, etcètera. La llista és llarga.

Elles són les que van menys arreglades al dinar. Alguna, ja asseguda, no s’ha adonat que no s’ha tret el davantal. Ronden els setanta anys. Tu has arribat acabat de dutxar i encoloniat. Posa que tu i els altres “joves” us aixequeu a treure plats entre recepta i recepta perquè no es digui. Els joves-joves potser seuen al sofà amb els ulls enganxats mòbil.

I no diràs res però com cada any des de fa uns quants penses que això s’acabarà. Que el dia que falti ta mare o una de teves ties tot això s’acabarà. No penses en el dinar. Penses en la companyia, l’ambient, la tradició; el Nadal tal com el recordes. Que les petites famílies que formeu dins d’aquesta gran família en què encara et sents un xiquet, aniran prenent formes independents i potser us ajuntareu primer una vegada a l’any, tots els cosins, i després cada dos, i després allà-callà.

I et preguntaràs, d’aquí a un anys, si no és hora d’anar tu mateix al mercat a finals d’octubre i congelar llagostins, i dir-li a ton germà que vingui a dinar amb la parella i desitjar que tinguin fills algun dia ells també i tornar a començar d’aquest manera una roda que als menuts els semblarà que sempre ha rodat així".

Text de Maria Climent a la web "Catorze".

23 de desembre del 2023

"Com tres arbres amb una sola capçada". El poema de Nadal de l'Artur.

 
Tres arbres i una sola capçada (Ramon Herreros - 2013)
 
Tres cavallers van fent camí
després d’un any voltant pel món,
investigant de manera discreta
a tota la mainada que roda pel món.

Sempre forts, treballadors i molt units,
com tres arbres amb una sola capçada,
que és la que ara els il·lumina el camí
i que fa de guia, dolça llum estelada !.

S'afanyen tant com poden,
travessant camps i deserts,
a fi d’arribar a l’hora al pessebre
i oferir al nou nat, pleitesia i presents.

Un dels tres arrufa el nas !
-«no sentiu quina pudor!»,
-«no pateixis vell company,
aquí està el caganer, fent d’abonador !».

Entre riures i queixes s'adonen,
que l’estel fa aturar la cavalcada,
doncs  ja són arribats a l'establia,
els tres reis, uns pastorets i més gentada.

I així plegats, tots al voltant del petitó
parlen i canten amb goig i alegria,
mentre es queixa la verge Maria:
-»més baixet!... em desvetllareu al nadó!»

Tots callen a l'instant i de reüll es miren
-»no volem molestar, Josep i Maria !»
i desitjant-los salut, deixen els presents i es retiren,
i se’n van a sopar... panses i figues amb ratafia !.

I jo, des d'aquí, m’hi afegeixo als bons desitjos,
per als presents, els absents i tots els demès !,
tot dient-vos amb alegria i ben anhelós:
-»Bon Nadal i molt bon any nou, amics bloguers !!»
 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de desembre 2023.
 
 

16 de novembre del 2023

Acròpolis d'Atenes ...o, no !

 
Acròpolis d'Atenes de Jean Auguste Dominique Ingres  (datat entre 1841 i 1849)
 
 Era el tercer dia d’expedició, i ja estavem deixant enrere el desert vermellós que havíem travessat tediosament , donada la poca diversitat en el paisatge que ens acompanyava.
El meu company , de sobte agafà els prismàtics de llarga distància i els enfocà cap a un turonet que començava a dibuixar-se en l’horitzó.
Intrigat, incrèdul i confós a parts iguals i sense perdre de vista el seu objectiu, em va dir que accelerés i que ens apropéssim cap aquell indret, tot i que devíem guardar certa cautela.
A mesura que ens anàvem apropant, vam anar veient com es configurava una imatge més perfilada dalt del turó.
Vam passar d'intuir una construcció abstracta a apreciar realment, la veritable forma del conjunt arquitectònic, que des d'allà dalt , dominava tota la planícia dels voltants, amb total majestuositat i autoritat.
El meu company em va interrogar, sense deixar de mirar atentament a través dels prismàtics....
- «no trobes una certa similitud amb alguna cosa ?».
Jo, que no ho veia tan bé com ell, a ull nu, li vaig dir que em dones més detalls....
- « Dalt del turó hi ha com una mena de fortalesa o potser, una mena de temple, amb tot de columnes i estàtues ....si ! , ja ho sé!, com els temples grecs , això !, talment com si fos l'Acròpolis d'Atenes...»
Jo, em vaig rascar el cap, en un acte reflex i del tot involuntari.
- «què dius, que veus ?... un temple com el Partenó grec?..... és ben impossible !.... però si, s’hi assembla molt !», vaig acabar afirmant en veureu de més a prop.
Aclaparats per la situació, ens vam aturar en sec. I sense deixar d'observar el que teníem al davant, li vaig dir, quasi sense ni adonar-me’n ...
-».... però, no estem al complex volcànic de Tharsis.... a MART !?».
....................
El meu company, agafant de nou els prismàtics, va contestar-me :
-» potser hem errat la trajectòria i no som a on hauríem de ser!....»
- «.... vols dir ?,.... que t’ho fa pensar , això?».... vaig dir-li jo.
.... i mentre agafava els comandaments del mòdul d’exploració, per girar cua i sortir d’allà «cames ajudeu-me»..... va dir , amb un toc de nerviosisme creixent :-» millor no preguntis !».
Mentrestant, per una de les finestretes del mòdul, vaig veure com un exèrcit de centenars d’homes, uns a peu, d’altres a cavall o en quadrigues , avançaven cap al turó amb decisió.
..... - «potser eren els perses!» , vaig pensar jo.... però, a aquestes alçades de la història, no em feu massa cas, ja !.
 
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Novembre 2023.

20 de setembre del 2023

Nit de Setembre.

 
Nit de setembre de Stooshinoff  2021

 
Cap al vespre i amb la intenció d’abaixar la persiana de la finestra, em quedo un instant mirant de prop la petita peixera que hi tinc al davant del finestral.
Els mes ulls es reflecteixen al cristall i observo atentament l’escena.
Al fons, sembla que hi ha quelcom que està a les «últimes», pràcticament ja està immòbil , tan sols intenta de moure una petita espècie d’ala. Diria que sembla una abella menudeta que hi ha caigut i està a punt d’ofegar-s'hi del tot.
Encuriosit com jo, si acosta el petit «Blauet», el peix turquesa que inspecciona els seus dominis. Hi passa pel davant dubtant a aturar-s’hi o no , potser és perillós per a ell... i finalment, ho deixa córrer, per si de cas!, i fa mitja volta i s’esmuny a cercar alguna cosa per picar, més segura i apetitosa.
El meu interès torna cap al cos groc i negre del fons, que sembla vol fer un últim intent de moure les ales , però amb poca fortuna.
Una llàgrima salta dels meus ulls i vol fondre's amb l'aigua de la peixera, com si volgués consolar una mica la pena de la petita víctima , però no pot!, la llàgrima ha caigut per la banda de fora del cristall i es veu més blava que no pas l’aigua del recipient que es torna fosc , imitant els colors de la nit que arriba.
Tot d’una, però, sento un dolor incipient en el meu dit que està a sota de la peixera i que s'incrementa i molt, al instant.
«Coi d’abella, m’ha picat!...» i surt volant de sota el vidre cap a la finestra, que encara resta un xic oberta.
No estava pas ofegant-se dins l'aigua... sinó que preparava el seu atac al meu dit, que també era a sota el vidre i al seu costat!.
 
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2023.

29 d’agost del 2023

El dolmen.

 

   Al poble hi ha hagut un gran rebombori. Una troballa arqueològica que ha despertat la curiositat d’uns quants i l'interès dels més ambiciosos.
La notícia que ha sorgit del grup excursionista local que ha fet el descobriment, ràpidament ha tingut ressò a les orelles de l'alcalde , a qui se li han il·luminat les idees de sobte.
I no ha trigat gens a aparèixer a les notícies de la ràdio comarcal, això no passa cada dia !.
La Maria, asseguda en la seva cadireta de fusta just al portal del mas , escolta atenta les novetats que li arriben des del transistor, que sempre l’acompanya en arribar el capvespre, mentre aprofita per alleugerar les hores de xafogor de l’estiu, amb la fresca que tímidament treu el nas.
Pel que diuen, han descobert en mig del bosquet, un dolmen que deu tenir ben bé mil anys !.. o més, s’aventura a sentenciar, algun tertulià.
Envoltat de pins, males herbes i matolls, ha passat desapercebut durant anys i anys, sense que ningú , mai, l’hagi observat .... ningú al poble en tenia pas notícia.
La Maria, escolta en silenci els comentaris i de sobte, fa un somriure i tenca els ulls..... «És la caseta del bosc!» , exalta el seu pensament.
......................................................
De petita hi anava amb el seu pare a berenar i a jugar a «cuit i amagar» i a recollir flors per la mare... era un lloc tan tranquil aquell !. Quants cops hi havien anat !, era el lloc secret d’ella i el pare i que fresquet s’estava dins la caseta !.
Aquell goig, però, no va durar molt de temps.... van arribar temps difícils...la guerra deien que havia començat feia setmanes i que aviat arribaria també al poble. El pare li va dir que havien d’anar amb compte i vigilar i que ja no podrien anar al bosquet.
I així va ser, durant força temps...... tant , que fins i tot un dia, el pare va desaparèixer de casa. Passaren gairebé quatre o cinc dies, fins que el seu oncle el va trobar.... estava amagat a la caseta del bosc i va dir, que ordes hostils l’havien matat... tot fent pagar a justos per pecadors, com succeïa ben sovint en aquells temps tan bojos.
La Maria no va voler tornar-hi mai més. L’indret, a poc a poc es va anar degradant i amagant-se de la gent, fins que va ser un lloc oblidat del món.
.......................................................
L'endemà de bon matí, la Maria sent una necessitat de tornar-hi ... no sap ben bé per què , però la notícia l’ha remoguda per dins i agafa cistell i bastó i amb la claror del sol que comença a alçar-se, fa via cap al bosquet.
A aquella hora no hi trobarà pas curiosos que la puguin destorbar.
Recorda molt bé , tot i el temps transcorregut, el camí a fer i sense pressa , perquè les cames ja no donen per tant; però sense pausa, per l’emoció que es va despertant dins el seu cap, va fent camí.
En arribar-hi, sospira i somriu i una llagrimeta, se li escapa galta avall.... s’asseu a terra com pot, i el record, la il·lusió o el pensament , la fan viatjar de nou a la infantesa i de sobte veu com el seu pare li somriu i li allarga un pom de flors silvestres que deixa anar en el seu cistellet de vímet .... i ara li canta aquella cançó d’amor que sempre cantaven junts ...i la Maria, hi afegeix la seva veu també.
Al cap d’una estona, la Maria s’endormisca ajaguda a terra, envoltada de flors, feliç i contenta... ha pogut tornar a jugar amb el pare !.
I d’aquest son ja no es despertarà mai més.....
 
Blue instant. Aportació a "Relats de la Carme d'estiu" , agost 2023.