ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

27 de setembre de 2021

El mal de la timidesa.

 


 ... la Beth, era secretaria de  l'ambaixada britànica a Moscou , tenia una vida metòdica i a la vegada, rutinària...tots els dies venien a ser el mateix que l'anterior, com ho seria el següent i l'altre... no era una noia massa decidida, molt tímida i sempre preocupada pel què pensaven els demés. De fet, si no hagués sigut per una companya seva de la feina, no hauria fet mai el pas de marxar a Moscou, si no fos perquè la Suzi la va convèncer de que l' acompanyes en la seva aventura. Vivien en el mateix apartament , però la Suzi , molt més atrevida i desinhibida que la Beth, acostumava a trobar fàcilment algun noi per divertir-se....i com molts cops, acabaven per anar al seu apartament per acabar millor  la festa.  La Beth, en aquests casos, tímida com era i amb lo incomoda de la situació , acabava al bar de la cantonada, llegint algun llibre, mentre es prenia un cafè .  Va ser aixi, com , un dia i un altre, es va anar fixant en un jove cambrer que allí treballava .... se'l veia molt eixerit i quan s'apropava a la seva taula , per demanar la comanda, acostumava a posar-se una mica vermell i alguns cops , fins i tot li tremolava la veu....això, a la Beth , li feia treure un somriure , que reprimia ràpidament.... i poc a poc se'n va anar enamorant d'ell. Però la seva timidesa , la seves pors, no li deixaven donar cap pas, sempre pensava : " quan avui vingui, li faré un gran somriure i li preguntaré el seu nom ".... d'immediat es deia : "però què dius, es pensarà que ets boja!".... Un dia i un altre, arribava al bar, seia a la taula, veia el cambrer acostar-si , amb una mirada que no li podia sostenir, i tota nerviosa, demanava un cafè....al instant, ell , li servia la comanda acompanyat del tiquet del compte a sota la tassa i amb un somriure als llavis, es retirava al taulell........
I va arribar un dia, que desconcertada en seure's a la taula , va advertir un nou cambrer al taulell...en acostar-si per prendre la comanda, no va poder més i li va preguntar per l'altre noi.... Ah ! el Peter !!...ha tingut que marxar ...ha iniciat el servei militar a la marina.... trigarem molt temps a tornar-lo a veure , això si no es que si queda !!......  La decepció va ser molt gran per la Beth, que va veure esvair-se la oportunitat que un dia i un altre esperava...  La tristesa la va envair de tal manera, que no va poder mes  que demanar el tiquet per pagar i marxar a casa... i poder plorar la seva desil·lusió . El cambrer , estranyat, va preguntar-li : "el tiquet?" .... si no en done'm mai a ningú !....cobrem i ja està !!....La Beth, estranyada per la resposta, va pagar la consumició i va marxar .  Pel camí , pensant i pensant, es va adonar que encara conservava alguns tiquets a la seva bossa ... no se'ls havia imaginat,  eren reals !.... i els va buscar i allà,  al fons de la bossa,entre bolígrafs,llibretes i mocadors.... en va trobar uns quants....els va agafar un a un i els va anar traient per mirar-los..... i va ser llavors , que amb ells entre les seves mans....va començar a plorar sense mida, adonant-se de tot , quan ja era massa tard......... 
En cada un dels tiquets, pel darrere, en Peter li havia anat escrivint l'amor que sentia per ella, deixant-li notes..... perquè l'esperés al plegar de la feina, per sortir una nit amb ella, per parlar una estona,..... fins l'ultim d'ells.... en que li deia que si aquella última nit no l'esperava al acabar la feina, ell se'n aniria per sempre més, per no tornar mai, ja que el seu amor era rebutjat per ella,  un dia i un altre ........
 

Blue instant.  

16 de setembre de 2021

El pati blau.

 


 Assegut a la cadira del periquito, el vigilant de sala de pintura catalana, escoltava atentament les explicacions de la directora del museu als joves del institut , que aquell matí havien vingut a visitar el museu.
 Havien escollit un quadre de Santiago Rusiñol per centrar-se en la explicació que els hi donava sobre la obra del pintor i que també va ser escriptor, autor de teatre i col·leccionista. Davant del quadre escollit els hi explicava que curiosament, també hi havia un altre pintura, també de Rusiñol i amb el mateix títol , però que a diferència d’aquest , hi havia una noia retratada i que inspirat en ell, l’artista havia escrit , també amb el mateix títol, una escena de teatre, explicant-ne la història d’aquesta noia i el perquè havia estat feta la pintura , amb el resultat d’un final sorprenent.
 En Joan, el vigilant, escoltava feliç aquelles històries que la directora sempre explicava als visitants , tot parant bé les orelles per escoltar i amb ulls oberts cap als visitants , sempre havia d’estar alerta... per si de cas !... però a vegades, las explicacions de la directora, l’abstreien de la realitat.
 Al acabar la xerrada, la directora i els estudiants van marxar de la sala i en Joan va quedar-se  sol
 Encuriosit pel que acaba d’escoltar, va aixecar-se del seu lloc i es va apropar al quadre en qüestió. Se’l va mirar per sobre i mirar el petit rètol que acompanyava l’obra i en va llegir el títol «Patí blau. Arenys de Munt. 1903». Va tornar a remirar amb més detall la pintura i detingudament va anar buscant detalls en ella.
 ...... la copa de vidre amb els peixos de colors....la tassa que servia de florer .... els plats endreçats , els diferents cossis de flors repartides pel pati.... el safareig que s'endevinava cap el fons...unes quantes plantes i arbusts.... fulles seques pel terra.... mmm.....
 Mentre en Joan anava mirant i remirant.... apropant-se al quadre una mica més, allunyant-se’n desprès.... una mica més lluny.... més a prop..... la Roseta, la directora, tornà a la sala tota decidida, amb un drap a una mà i una ampolla de netejador a l’altre.
 - «Joan, què fas ? T’agrada el quadre, eh!.... i quina colla, aquests del institut .... uns de molt calladets, però un parell , que no els hi podia treure els ulls de sobre !....»
«Roseta, una pregunta !- digué en Joan, mentre amb la mà es rascava el front , tot intrigat...- aquest Rusiñol, no serà pas d’aquests pintors abstractes .... ? com el Picasso , vull dir...
- «Què em dius, Joan !...apa,tu ! No hi veus un pati casolà a la pintura, amb tots els detalls ben detallats ?....on hi veus el problema ? Està tot ben clar ! ...».
- «Doncs no ho entenc, Roseta !....he mirat i remirat la escena i no hi manera !..... on és el "patí" ? ...tu el veus per algun lloc ?.....».
- « Aiiii, Joan , el "patí"... el "patí" !!.... - posant els ulls en blanc i fent un sospir profund - ....lo que jo et deia dels estudiants.....  aquell parell de rebels han fet de la seves i tu, no t’has adonat de res !.... que no has vist que han pintat un accent a la paraula «pati» del rètol del títol i ara hi posa «patí» en lloc de «pati» ?.... hahahaha....
»
 En Joan es tornà vermell com un pebrot i se’n tornar a la cadira del periquito , tot remugant per sota el nas , mentre la Roseta , netejava el rètol per tornar-lo a la definició correcta, sense poder amagar el seu riure.

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts de Setembre 2021."

 

11 de setembre de 2021

Sur-re-a-liiiiis-me ! .... que diría en Dalí.

 

 
 
Bon dia, senyor ànec !.
Bon dia !....no voldria pas contradir-la,  però no soc cap ànec ! .
Ah, noooo ?! ...doncs tens tota la pinta !
Bah !...no m'has mirat bé !... no seràs curta de vista ?.
I ara, que poca-solta ets ! .... Tinc molt bona vista i soc mes bonica i jove que no pas tu, presumit !.
Hahahaha.... no em facis riure !. No veus que soc un cigne !!. I que a mes visc al llac blau , on ara mateix remulles les teves plomes de jove i bonica anegueta ?.
Mira !.... Si tens bec d'ànec, potes d'ànec , plomes d'ànec i camines com un endimoniat ànec... probablement, es que ETS UN ÀNEC !!!     
T'equivoques una i altre vegada.....que sigui probable, no vol dir que ho sigui !,...  què has menjat avui , que et fa veure coses tant estranyes ?.
A més, els cignes son blancs i tenen un coll llarg i molt elegant ..... res a veure amb tu !.
Mira, anegueta impertinent.... no tinc blanques les plomes, perquè vaig a la moda de temporada, blanc i negre , que les he comprat al Noigual ! ...i...i... el meu coll es ben llarg i elegant, mira !, mira! com arribo a tocar el terra, sense ajupir-me ni un pam !.
Estàs ben sonat !....t'ha tocat massa el sol, aquest estiu !....em fi, tu mateix....sigues el que vulgues !... a mi, ni pa ni pe...... 
Això mateix, anegueta !.... Ves a nedar pel llac , abans no et faci fora a picossades ! ....blrblr.....
Com vulguis, et deixaré en pau , au !.... i per cert, si em tornes a trobar, no em diguis mes anegueta.... que ja m'estàs escalfant !.... que no veus que soc una gallina nedadora !!.... popopoc popopoc...... quines coses s'han d'escoltar !. Adéu-siau !!..... "....una gallina xica, tica, mica,camacurta i ballarica,va tenir sis fills xics, tics, mics,camacurts i ballarics.Si la gallina no hagués estat...... ".

 

 

8 de setembre de 2021

2021. Any del centenari del naixement de Francesc Roig Toqués ( El domador de peixos). Vilanova i la Geltrú.

Francesc Roig Toqués (1921 - 2008) va estimar profundament el mar, però durant els darrers 70 anys les malalties el van confinar a terra. Incapaç de viure la vida marinera que sempre havia imaginat, Toqués va portar el mar a casa seva, acumulant una estranya i meravellosa col·lecció d’artefactes oceànics que finalment es va convertir en el Museu de Curiositats Marines de Catalunya i va atreure gent de tot arreu.

 Però el museu no s'entendria sense la Carpa Juanita , un petit peix que el Sr. Francesc Roig Toqués
ensinistrar per beure d'un petit porró i menjar fideus amb cullereta. Demostració que causava
sensació i es va convertir en centre d'atenció dels nombrosos turistes que visitaven el museu.
 
Arran de que un periodista es fes ressò de la notícia i la publiqués a la premsa nacional, televisions i
premsa de tot el món es van interessar pel petit peix, convertint-se així en un autèntic
fenomen mediàtic
Aquesta carpa es trobava al costat d'altres carpes ataronjades en un petit estany que hi havia al
jardí del museu però només aquesta va ser ensinistrada pel senyor Roig Toqués, després d'onze mesos de entrenament.
La Carpa Juanita menjava fideus i torró de Xixona, entre altres coses, i una mena de brou nutritiu que
preparava el mateix Francesc.

 Basat en una carta que Toqués va enviar a un vell amic i soci de vela sobre els seus desitjos moribunds, "The Fish Tamer: An ageing fisherman’s dying wish" ("El domador de peixos: el desig de morir d’un pescador envellit") , explora la impressionant col·lecció de Toqués, que revela de manera viva el seu insaciable amor al mar. 

Director: Roger Gómez, Dani Resines
Productora: Cristina Sánchez.

Actualment , el Museu de Curiositats Marineres de Catalunya es pot visitar en el conjunt del "Espai Far", a Vilanova i la Geltrú.


 


16 d’agost de 2021

La llegenda del campanar de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.

 


 Segons explica la veu popular, sembla ser que durant el segle XVI es van acabar les obres del campanar de Santa Maria, però quan estaven traient els taulons i les bastides es van adonar que el campanar seguia creixent sol, sense que ningú hi fes cap obra. Ja us podeu imaginar quin enrenou! A Vilafranca tothom es va espantar molt perquè si el campanar no parava de créixer, arribaria un dia en que el campanar seria tan alt que cauria sobre la població desprevinguda.

Amb tot això, hi havia un sastre molt espavilat que es deia Jaumet, que va tenir una molt bona idea: amb moltes feines va arribar a lligar a dalt de tot del campanar una cinta molt llarga que arribava fins a terra. D’aquesta manera esbrinarien si el campanar realment creixia o no. El cas és, però, que durant la nit, i a causa de la humitat que hi havia, la cinta es va encongir un pam. Al matí següent tothom estava esparverat, i la gent es va tornar a espantar molt creient que el campanar havia crescut un pam més. I si no arriba a ser perquè l’Ajuntament fa un ban demanant serenitat, Vilafranca es queda buida.

Des d’aquell dia Vilafranca del Penedès es va fer famosa perquè deien que tenia un campanar que tant aviat creixia com s’encongia. 

Llegenda popular. Aportació  als relats d'estiu de la Carme Agost 2021.


 

21 de juliol de 2021

Un conte d'estiu.

 


 

 

 

 

 

 

 

 

Vet aquí una vegada,
que un pirata cantava....

« A la cua del riu Vermell
no si passa ni traspassa,
sense pagar penyora, per la pell !.»

« El pirata Barbacoa ,
vigilant des del seu bergantell,
així ho mana i ho proclama,
a tot aquell qui gosa ,
aventurar-se pel riu Vermell. »

No és diu Barbacoa , company ! ,
sinó ,Barbarroja ... «passerell» ! .

.................
«Pixapins ! No tinguis tant d’afany
o t’esclafaré com a un rantell! «


A la vora  del temut vaixell
na Mariola ,en patí d’aigua,
tira l’ancora per prendre el solell,
llençant un «Ka-mako ets, Kapità!»
i fent-li l’ullet ,sota el seu capell,
pensant que la penyora, així s’estalviarà !.

I amb un somriure entremaliat,
la Pixapins i en Barbacoa....
la corda de l’ancora , han tallat !.
I Mariola i pati , cap a mar han marxat....

Avança el matí i amb el tedi creixent ,
els pirates d’aigua dolça, volen més diversió...
"Una mica de música, aniria  «fetén» !"

I dit i fet, connecten el mòbil a un aparell,
que trona i brama ... a «tope» decibels ,
per tota la llacuna del riu i el pradell.

Uns surfistes despistats , abatuts i sense onades ,
s’han afegit a la festa dels Beach Boys ,en un rampell
Llençant crits i fent xerinola , damunt les planxes...
Surfin USA , surfin USA ...surfin al riu Vermell !

Tothom gaudia de la festa, fins que ha arribat el veí...
despertat de sobte, del seu llit a saltat a la motora
i perseguint a tothom , petits i grans, la festa ha arribat a la fi !.

Els pirates han corregut a amagar-se , al lloc secret de la Carme !.
Els surfistes , que encara riuen , han marxat a prendre un Xarel-10.
I a la assolellada i deshidratada Mariola,
a la fi , l’han trobat al mig del mar...
diuen que delirant i xiuxiuejant , repetia :
« No vull més sol, no vull més sol......només Salluna!».

I conte contat, ja està acabat. Si no és mentida, serà veritat. 

Blue instant. Aportació als Relats d'estiu de la Carme.  

17 de juliol de 2021

Cercavila de l'Imaginari de Vilanova i la Geltrú.


La Cercavila de l'Imaginari és una cercavila popular infantil que se celebra en el marc de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú, el dia 6 d'agost.

Aquesta cercavila es va estrenar al 1999, com a iniciativa per augmentar els espais de participació dels infants durant la Festa Major. Al contrari de moltes poblacions, no es va voler crear una rèplica en petit dels balls dels adults sinó ampliar la festa amb nous elements de la història local. Els balladors són tots nens i nenes d'entre 6 i 16 anys.

La cercavila està integrada per un seguit de balls i entremesos, gegants i bestiari que representen diferents llegendes, contes i fets històrics de la ciutat i la comarca. En el seu inici van sortir 5 balls, als que després se n'afegiren 3 més.

En l’actualitat componen el Cercavila de l’Imaginari els següents balls: Ball de la Fundació de la Vila Nova, Ball de Miralpeix, Ball de Pescadors, Ball de la Lluna en un Cove, Ball del Cep, Ball de les Coves de Ribes, el Ball de l'Arribada del Ferrocarril i el Ball de la Sínia.

Cada un d’aquests balls, que s’executa pels carrers de Vilanova i la Geltrú a mode de seguici festiu, té els seus personatges i la seva pròpia melodia, tots ells inventats de nou partint de la tradició llegendària local. Tots els balls estan inspirats en les coreografies i els models de danses ja existents, com el ball de cercolets, el ball de bastons o el ball de gitanes. D’aquesta manera, el conjunt de balls esdevenen, de fet, una escenificació ballada que reivindica el patrimoni llegendari de la ciutat.

Els balls del Cercavila de l'Imaginari

Ball de la Fundació de la Vila Nova: Aquest és un ball de gegants que es dansa amb música de gralles i hi participen dos gegantons (el Rei en Jaume i un Sr. Feudal de la Geltrú) i deu nans (els vilatans). El ball escenifica el moment en què, després d’haver marxat de la Geltrú, Jaume I concedeix als que es negaven a acceptar el jou feudal, el dret a viure en els terrenys de la Vila Nova.

Ball de Miralpeix: Aquest ball és un ball de bastons que es dansa amb música de gralles i hi participen dues fileres de persones, uns sarraïns i els altres cristians, un peix articulat i un castell en forma de penons portats. S’inspira en els balls de bastons i les festes de Moros i Cristians d’arreu del país, on s’enfronten simbòlicament dos bàndols molt diferenciats per tal d’aconseguir Miralpeix, una antiga fortalesa avui en runes que amaga les coves de Ribes.

Ball de Pescadors: Aquest ball és un homenatge als ardits navegants i pescadors que habitaven, des de temps immemorials, Sa Llacuna, vora la mar de la Geltrú. És un ball de cotonines, però enlloc de dur cavalls els balladors duen barquetes i evolucionen al so d’una cobla.

Ball de la Lluna en un Cove: Aquest ball escenifica la llegenda del Pescallunes, segons la qual un geltrunenc que va veure reflectida la lluna al fons d'un pou, va voler pescar-la, sense èxit, amb un cove. És un ball de rotllana que es dansa amb música de flabiol i al voltant d’un portador que duu un estaquirot amb una lluna plena. Els balladors duen coves amb cascavells.

Ball del Cep: Aquest ball està inspirat en els balls de gitanes de pal o balls de l’arbre de maig i es dansa amb música de sac de gemecs, flabiol i tamborí. Els balladors van vestits de veremadors i fan una sèrie de moviments rodons amb les cintes fent un trenat al voltant d’un estaquirot que representa un cep de vinya.

Ball de les Coves de Ribes: Aquest ball es dansa amb una formació de Ministrils i s’inspira en el monstre que es creu que viu a les cavernes que hi ha al nord-est de Vilanova, vora el mar. Es tracta d’un ball de bastons de pal llarg en què hi participen el serpent i un grup de cavallers que, armats amb un bastó, s’hi enfronten.

Ball de l'Arribada del Ferrocarril: Aquest ball escenifica l’arribada del ferrocarril a Vilanova gràcies als diners d’un vilatà que feu fortuna a Cuba. És el més complexe de tots, perquè hi intervenen gran quantitat d’elements: els vagons, els rails, els treballadors amb els pics i les pales, els passatgers, els pendons que fan de muntanya a foradar, etc La coreografia del ball està inspirada en una part del ball de valencians. 

Aquest any no sabem si els podrem veure i gaudir, esperem que el proper any ho poguem fer i us hi convido a totes i tots !.


Vídeo i fotografies ArtuR.

22 de juny de 2021

Llegendes màgiques de Menorca.

 "Ciutat de parella".

 Diuen que una ciutat enemiga la va enfonsar a la Mediterrània. O que el braç de terra que unia Mallorca i Menorca va ser pres per forces demoníaques i Déu va decidir submergir-lo en el més profund de la mar.

I diuen els marins que naveguen per allà que, quan hi ha forta maror, es poden veure reflexos vermellosos en l’aigua on, segons expliquen, la ciutat segueix viva. És l’enigmàtica ciutat de Parella.

 Si el dia de Sant Joan mires cap a l’oest en el moment adequat podràs veure la ciutat de Parella emergint entre les aigües transparents de Menorca. Fins i tot podràs escoltar, a la llunyania, els sons de les seves campanes. Però durarà poc.

Només si 7 homes que es diguin Joan i 7 dones de nom Joana es troben a la vorera de la mar, es trencarà l’encanteri i la màgica ciutat de Parella sorgirà de les profunditats. La trobada ha de ser casual perquè el sortilegi faci el seu efecte i una cançó així ho proclama !.


Bona diada de Sant Joan !!!.