Sortint de missa".

 

"Sortint de missa" (Lluïsa Vidal - 1909/18)

 Aquella boira de la vigília de Tots Sants no era una boira normal, semblava tenir vida pròpia. S'enganxava com una suor freda a les pedres centenàries de la parròquia de Sant Judes, una església gòtica de campanar esmolat que s'alçava sobre el poble com un dit acusador. L'olor de cera cremada, encens ranci i terra moll s'escapava per les escletxes dels vitralls trencats, barrejant-se amb la fortor de les fulles podrides de la tardor que el vent de la nit arrossegava pels carrerons deserts.
L’atmosfera dins del temple havia estat d’una opressió gairebé insuportable per a l’ànima humana, però l’exterior amagava un horror encara més primigeni. El poble estava sumit en una psicosi col·lectiva, una neurosi nascuda del terror al desconegut. 
  L'últim mes, una maledicció implacable s’havia instal·lat sota l’arc de la portalada, cada vegada que el feligrès número 23 travessava el llindar de la porta en sortir de la missa de vespres, l’endemà el seu cos era trobat mort amb les faccions distorsionades per un gest de pur i incommensurable terror, com si hagués vist el revers del mirall de l'ànima...
  La sortida de la missa semblava una processó de fantasmes fets de marbre i por. Ningú es mirava als ulls; tothom comptava en veu baixa, com qui desfulla una margarida de plom, amb els punys closos i les dents clavant-se als llavis. Els primers a sortir gairebé corrien, buscant la salvació sota la llum groguenca i parpellejant d’un fanal vell que petava com un cor malalt a punt d’aturar-se. El silenci era tan dens que el cruixit de cada passa ressonava a les parets com un veredicte.
  L’Andreu, un jove d’ulls vius i un escepticisme ferotge que duia la tossuderia com una armadura contra les supersticions del passat, s’havia quedat expressament a la cua. Era un d'aquells esperits lliures que prefereixen la veritat nua a la mentida més reconfortant. La processó avançava sota la mirada atenta de les gàrgoles... 
-- "Setze, disset, divuit..." Les siluetes s’esvaïen en la foscor dels carrerons com gotes de tinta en un vas d’aigua.
-- "Vint-i-dos" , va murmurar una dona gran amb un fil de veu trèmula, una ombra entre les ombres, travessant el llindar i escapant cap a la seguretat del seu recer sense mirar enrere.
L’Andreu va fer un pas ferm endavant. El seu peu va trepitjar la línia de pedra del llindar, gastada per generacions de feligresos i penitents. 
Ell, era el número 23.
  A l’instant, el fanal es va apagar amb un espetec sinistre, submergint la plaça en una foscor d’una densitat absoluta, d’aquella negror abismal que existia abans de la creació de les estrelles. L’aire es va tornar tan gèlid que l’alè del jove es va condensar en una bafada espectral. Una ombra encaputxada i amortallada en un teixit negre que semblava absorbir la llum, va sorgir de l'absència mateixa de color, interceptant-lo sota l’arc de la portalada. De sota les teles sorgia una llarga dalla de ferro rovellat, impregnada d’una pudor de tomba profanada i catacumbes oblidades. L’Andreu va quedar totalment paralitzat. El cor li bategava amb tanta força a la gola que li semblava sentir el ressò del rellotge de la fatalitat, esperant que aquella visió treta d’una novel·la gòtica li reclamés el darrer sospir.
De cop, un clac metàl·lic i sec va ressonar a mil·límetres de la seva gola. L’ombra va fer un moviment brusc i el tall sacríleg de la dalla va tallar l’aire, clavant-se amb fúria titànica a la biga de fusta del porxo, just al costat de la seva orella. El cruixit de la fusta estellada va ser eixordador, com el trencament de la realitat mateixa. Un fil de pols rància, amb gust de terra de cementiri, li va caure sobre la galta. L’Andreu va tancar els ulls amb força, encongint les espatlles i contenint la respiració, esperant que aquell ésser enigmàtic li reclamés l’ànima i el llancés als abismes de la no-existència.
  Però el segon cop no va arribar mai. En el seu lloc, la figura d'ultratomba va deixar anar un sospir profund, profà i clarament fastiguejat. Es va sentir el cruixit del metall sent arrossegat amb mandra per deslliurar la fulla de la fusta. L’ombra es va abaixar la caputxa amb desgana i, amb una veu sorprenentment aguda, adolescent i clarament estressada,completament desproveïda de la majestuositat dels Déus Exteriors, va exclamar:
--"Escolta, xaval, et fa res no morir-te demà?. Si us plau, t'ho demano com un favor personal. Soc en Fàmul, el nou becari de l'Inframon. És que soc dislèxic i cada cop que des d'allà baix, Alastor, el Gran Executor, em demane que m'emporti el número 32, m'embolico completament amb els dígits i la lio. De veritat, quin estrès de feina, entre el contracte de pràctiques i que el cap em farà cremar a l’infern si continuo fallant la llista... Vinga, circula, va, que el 32 autèntic ja deu haver marxat fa estona i avui tampoc sopo!".
  L’Andreu va obrir els ulls, completament descol·locat. El vel del misteri gòtic s’havia estripat per mostrar una realitat tràgicament quotidiana. La por paralitzant es va transformar en indignació en qüestió de segons. Es va espolsar la pols de la jaqueta amb un posat altiu, intentant salvar les restes de la seva dignitat, tot i que les cames li tremolaven com fulles a la tardor. "Ho sabia!" va exclamar l’Andreu, encreuant els braços i clavant els ulls en el jove. "Sabia perfectament que tot allò de la maledicció del número 23 era una bajanada infundada, una fal·làcia de velles vora el foc! Escolta, Fàmul... a la vostra oficina de l’abisme no us demanen un examen psicotècnic?. Que gairebé em rebaixes les orelles amb aquest tros de ferro rovellat!".
En Fàmul, que ja estava guardant la llista de paperot a la butxaca de la túnica, el va mirar de dalt a baix amb una desgana absoluta.
— "A veure, tampoc t'ofenguis, xaval, que tampoc ets cap personatge de tragèdia" —va remugar el becari—. "Si et penses que estic aquí per gust sota aquesta boira maleïda... Amb el que em paguen, ja em diràs si es pot fer una feina tan polida".
— "Doncs a sobre de dislèxic, un incompetent de nassos" —va replicar l’Andreu, aixecant el mentó per amagar que el cor encara li bategava a la gola—. "Que sàpigues que jo no tenia gens de por, eh?. Soc un home de ciència, un fill del progrés. Però anem a pams... com que el 32? . Vols dir que el següent de la llista soc jo de totes maneres, quan s’actualitzi el vostre descontrolat arxiu d’ànimes?".
— "Mira, no em ratllis i no temptis la teva sort !" —va dir en Fàmul, mirant un rellotge de canell barat que portava sota la màniga negra—. -- "Vinga, circula, va!. Que s'està fent tard!".
  El dimoniet es va tornar a posar la caputxa amb ràbia i va començar a allunyar-se llançant passes ràpides, arrossegant la dalla pel paviment de pedra. El so metàl·lic i raspat de la fulla contra el terra feia molt mal de dents.
  L’Andreu es va quedar sol a la plaça fosca. Va mirar cap al carreró per on s’havia evaporat l'espectre, s'ajustà el coll de la jaqueta amb un gest altiu i va deixar anar un bufec d’orgull, parlant en veu alta per conjurar els últims residus de por de la seva ment.
— "Dislèxia, és clar... Si és que el poble està ple d'ignorants que de seguida s'empesquen mites del Necronomicon. A mi em vindrà a buscar la mort... ximpleries!".
  L’Andreu va fer mitja volta i va començar a caminar cap a casa amb pas ferm, de qui es creu amo de la seva destinació. Però, després de fer tot just tres passes, es va aturar en sec enmig de la tenebra. Es va girar molt lentament cap a la silueta de l’església, va clavar la mirada en la fonda esquerda que la dalla havia deixat gravada a la fusta del porxo,una ferida negra que semblava guardar el secret de tots els oblidats i es va palpar el coll amb una mà trèmula, empassant-se la saliva amb molta, molta dificultat. 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" d'Octubre de 2026.

"Dia d'estiu".

 

"Dia d'estiu" (Berthe Morisot - 1879)

  En un dels darrers dies d’estiu que es resistia a marxar i la tardor es queixava de no poder ser ja la protagonista; al Bois de Boulogne, aquell matí encara era un lloc molt bucòlic i tranquil on la gent i podia passejar i gaudir d’un paisatge preciós.
  Aprofitant que el bon temps encara era present, la Juliette va voler convidar a dinar a la seva inseparable amiga, la Amélie que complia anys, una vegada més!, en aquell dia.
  Segurament seria difícil de trobar una parella tan singular com aquella. La Juliette, una jove molt extravertida i entremaliada, quasi diríem un «cap de pardals» i pel contrari, la Amélie, tímida, seriosa i insegura a la que gairebé tot la feia dubtar. Potser per això mateix, ser tan diferents les feia tan complementàries.
  La Juliette li va proposar d'anar a dinar al cèlebre restaurant «Chalet des Illes» que es va construir feia pocs anys, el 1857, per mandat de l'Emperadriu Eugènia de Montijo, esposa de Napoleó III; en un illot d’un dels llacs del  Bois de Boulogne i al que només si podia accedir anant-hi en barca. L'Emperadriu va fer importar les peces d'un autèntic xalet de fusta des de Suïssa per instal·lar-lo a l'illa, volen fugir de les rígides convencions arquitectòniques de l'època amb un disseny envoltat de natura.
  Això si, la Juliette li va recomanar de portar la «Veste-marin» o jaqueta marinera, que aquí a Vilanova vindria a ser una «rebequeta»... perquè després potser feria fresca i ens podríem refredar i la Amélie, tot animada, hi va afegir que també portaria l'ombrel·la, per guardar-se del sol i que a més, fa bonic!, així no perdrem el bon gust ni l’etiqueta parisenca, va acabar dient com disculpant-se del seu comentari...
  En arribar a l'embarcador del llac van escollir una barqueta de les que hi havia a disposició, totes més o menys igual de petites i que a primera vista, no animaven gaire a fer una gran singladura... però els colors, sí que estaven ben triats, tot sigui dit.
  Només de pujar a la barca, les dues noves marineres en pràctiques, es van asseure delicadament i amb suavitat, per si de cas!.... i van col·locar els rems a punt per a la partida. La Juliette no se’n va poder estar de fer-ne alguna i va sacsejar el bot d’un costat a l’altre mentre reia incontrolablement per espantar a la Amélie, que es va enfadar una mica, tot recriminant-li la seva bogeria.... «sí que comencem bé!».
  Un cop refetes del moment, a poc a poc van començar a remar... bé!, la Amélie ho va fer, ja que només hi havia dos rems.... mentre la Juliette li deia «quan vulguis canviem!....» i es va posar a admirar el paisatge... fins que de sobte, aparegué un ànec solitari que tot encuriosit va començar a nadar cap a l'embarcació... tot «xino-xano» i fent «cuac cuac!».
  La Juliette, a la que no li feia por res, excepte els animals de dues, quatre i vuit potes per aquest ordre i en proporció creixent, va voler espantar-lo tirant-li molles al cap, d’un tros de pa que duia a la bossa, tot fent punteria i cada cop amb més insistència i precisió.... " Fuig !...fuig! ".
  L’ànec, pel seu cantó, cada cop més enfurismat per l’escomesa de l’enemic, va enfilar cap a la barca i va donar-li un fort cop de bec al costat i brandant les ales amb fúria, va remullar generosament a les dues tripulants i amb un «Cuac!» ben cerimoniós va girar cua i va desaparèixer en el paisatge fluvial.
  La Amélie, que ja tenia «la mosca al nas» de l'ensurt inicial, recriminà a la Juliette el seu més que dubtós «savoir faire» i girant-se cap ella, va observar que la noia tenia ficat un dit en un forat sospitós i li preguntà: «Com t’agrada ficar els dits per tot arreu, eh!, que hi fas ara amb aquest dit?», mentre l’hi assenyalava amb la seva mà.
  La Juliette, amb cara de «no he trencat mai un plat!» va obrir els ulls com plats i va arronsar les espatlles sense dir res.
  «Vinga, treu-lo immediatament abans que no facis algun disbarat més ...!» va suggerir la Amélie i l’amiga li respongué amb un fil de veu: «com vulguis!....». I dit i fet, va treure el dit de l’orifici i a l'instant, un rajolinet d’aigua es va alçar victoriós dins la barqueta, per créixer i créixer fins a semblar una font de Montjuïc durant les festes de la Mercè.
  Ja sense remei, l’aigua va anar inundant l'embarcació fins a portar-la cap al fons, la Amélie va començar a bellugar cames i braços sense cap mena de traça, tot demanat auxili... «Mon Dieu !!... que m’ofego!!» mentre s’enfonsava en les aigües, treien desesperadament el cap de tant en tant d’aquelles aigües que fins poc abans, eren ben tranquil·les....
  La Juliette, que al seu costat se la mirava resignada, entre compungida i divertida, a la fi li va dir: « au, Amélie !, posat d’en peus que l’aigua només ens arriba per sota dels genolls.... que només estem a dos o tres metres de la riba ... !!»
  L’amiga, descol·locada per la nova situació i tota enrojolada de cara, no sé bé si per l’esforç o per la pena d'haver fet tant el ridícul, s'alçà d’una revolada i amb cara de pocs amics s’apropà a la riba del llac i es va posar fora de perill.
  Passats uns minuts i els nervis ja més asserenats, la Juliette, per «treure ferro» al succés li va dir a la Amélie « Bé, ja que no podrem anar a dinar al Chalet des Illes, podem acabar de celebrar el teu aniversari amb un pastís i unes espelmes, que ara s’ha posat de moda !! i així, no acabarem el dia tan malament, eh !!, què em dius ?....»
  Penso que a hores d’ara, la Amélie encara corre darrere la Juliette per atrapar-la ...!! hahhaaha. 

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2026. 

"Noves vivències al banc màgic".

 

"Mural a Penelles". Fotografia de Fra Miquel.

 

 En Joan és un jubilat acabat d’estrenar. Ha estat el primer de la seva colla, als altres, encara els hi queden un parell d’anys, com a poc.
Per això, ha decidit deixar el pis de lloguer de Barcelona a on s’hi estava fins ara i anar a viure a la seva caseta de segona residència, a Olot i que a partir d’ara, serà la seva nova residència, ja que la seva ex més afortunada, es va quedar amb el pis que tenien a Pedralbes.... però potser, no hi ha sortit tan malparat, aquí a la Garrotxa s’hi estarà prou bé i enmig de molta natura.
Ara, amb tot el temps del món i sense massa obligacions; ja ha descobert que la roba bruta no va sola a la rentadora ni a l'armari i que els plats, no es recullen ni es renten sols o que has d’anar fent neteja al pis, si no vols que se't mengi la pols, entre moltes altres descobertes... però encara li queda prou temps per fer alguna cosa més i distreure’s del tedi i les rutines diàries.
Aquest matí, que ja té la casa més o menys bé, ha sortit a donar un volta pel poble i en una placeta s’ha fixat en un gran mural pintat a sobre d’un banc, al que li faltaria una mà de pintura, ha pensat ell. Al mural si llegeix: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència». Encuriosit i amb ganes de descobrir què hi podia passar, s’ha assegut al banc, «a veure!» ha pensat.
Passen uns minuts.... i res, ni fred ni calor!... «Bé, un arbre aquí al costat que fes una mica d’ombra, estaria molt bé, quina calor!» s’ha dit per a ell mateix.
Al poc, una senyora molt ben vestida i elegant, amb una gran pamela al cap... passa pel seu davant i se’l mira de reüll. Segueix endavant, s’atura i torna enrere, torna a aturar-se... una altre cop endavant... i al final dels dubtes , li somriu al Joan i li demana si es pot asseure al banc, al seu costat.
En Joan, a l'expectativa de les «noves vivències» accedeix amb un gran somriure a la cara i afegeix «Només faltaria, Senyoreta!». La dona enrojolada de galtes, tot i que no deu ser pas tant innocent com sembla, seu al seu costat i per «trencar el gel» li enceta una conversa per descobrir què hi fa per allà, si està de vacances... i a poc a poc la conversa es va animant entre els dos.
En Joan, ja comença a pensar que això del banc potser sí que funciona!. I llavors li pregunta pel tema del mural, per si en sap algun detall. Al que la senyora li respon «Ah!, no en faci pas cas!. Aquest mural el van posar aquí els del centre religiós que hi havia al costat, per animar als feligresos a participar.... però van canviar de lloc per la poca concurrència i el mural es quedà aquí. Després el local el va llogar el centre cívic i per estalviar pintura, el van deixar estar.... i van aprofitar per posar un banc a sota que hi queda força bonic, no?!»
Entre tema i tema, la senyora li pregunta quines inquietuds i aficions té... si li agrada fer esport, córrer, caminar.... cosa que dissimuladament, en Joan nega amablement, ell és més de tranquil·litat i bons aliments.... Mentrestant, la senyora ha tret una carpeta de la bossa i en una llibreta, ha començat a prendre notes.... «No en faci cas, és el costum!, soc escriptora aficionada i a vegades les idees que en passen pel cap, me les anoto per no oblidar-les.... que tinc un cap !!». En Joan, per treure-li importància hi afegeix «res, faci, faci... les bones idees s’han de guardar com un tresor!» i riuen els dos.
«I cantar, no li agrade ?, potser una coral ?.... o llegir, o un club de lectura ? , aquestes coses animen l’ànima, diuen ...» Va preguntant , mentre en Joan va negant un cop i un altre.
«Ah ! La petanca!!, això sí que és tranquil i a més, pot socialitzar i fer noves amistats, fer una mica d’exercici.... camines , t’ajupes, t'aixeques, estires el braç....» . Qüestiona un cop més, la dama.
He, he, he... riu en Joan, mentre pensa «quin corcó de dona !» i potser per mirar de treure-se-la de sobre, li diu que potser sí, que ho provaria....
« Doncs així, ja ho tindríem !» diu la senyora per a si mateix.
«Què diu, amiga?» afegeix en Joan.
«Res, res... coses meves « li contesta, tot somrient.
«I que viu per aquí a prop, potser?», continua l’interrogatori.
«Sí, sí! Aquí al costat al carrer Panyo « respon ell.
«Ai, quina gràcia, al mateix que jo !. Jo m’estic al núm. 3» afegeix animada la senyora.
«I jo, al 7 !» completa el comentari, en Joan, tot pensant que la podrà veure algun cop més, sent veïns.
Finalment, la dama es mira el rellotge daurat que duu al canell i amb un sospir, lamenta que ja ha de marxar, que se li ha fet una mica de tard. Veient l'expressió d’aflicció d'en Joan en sentir les seves paraules, li afegeix « Doncs no ha estat tan malament aquesta «nova vivència» que hem gaudit plegats, oi?, « tot assenyalant-li el mural de la paret i picant-li l’ullet.
En Joan, pensa un instant i somriu complagut i afirmant amb el cap.
«Maria Canta Manyanàs, per servir-lo!» afegeix la senyora, a tall d’acomiadament i a la vegada de presentació oficial.
«Joan Petit...» comença a dir ell i a la vegada la Maria li talla la paraula, per dir «quan balla!» tot somrient...
En Joan ,desconcertat inicialment, es pren bé la brometa...no en va, no és la primera vegada que li passa.... i acaba la seva presentació «Joan Petit Bonany».
«Perfecte!» diu la Maria, a qui li han sortit de nou els colors a la cara, després del seu gest agosarat i li allarga una targeta al Joan i que ell pensa que és la seva targeta de visita.... « I què poques se’n veuen ja!», pensa, mentre allarga la mà per agafar-li.
«Tingui!» afegeix la dama per concloure la trobada, «el seu nou carnet del club de petanca del centre cívic!. Són només 19,90 euros i és per a tot l’any!» .
Veient la presa de pèl, en Joan s’aixeca d’una revolada i la deixa palplantada, «cames ajudeu-me !».
Un segons després, en Pau, col·laborador del centre cívic i que havia estat observant tota l'escena, s’acosta a la Maria, que en veure’l arribar, li etziba «Un altre que se m’escapa !.... ni amb el mural de reclam ens en sortim!.... si no ho perfeccionem, ens quedaran els tallers d’activitats buits !!».
«Paciència, Maria, paciència .... potser podem fer un taller de contactes i noves vivències?! !!»......
La mirada que li va fer la Maria no va ser pas, la més desitjada....

 

Blue instant. Aportació als Relats d'estiu de la Carme, d'Agost 2026. 

Desitjos...

 

"En un dia de vent", de Miquel Àngel Vich.

 

 

Si pogués demanar un desig, voldria....
passejar al voltant del teu llac
i que tu, al meu costat,
m'expliquessis quins secrets hi guarden
las seves aigües tranquil-es.


Si pogués demanar un desig, demanaria....
que m'expliquessis quins secrets hi guarden
els teus ulls de mirada tranquil.la.


Si pogués demanar un desig, que feliç seria !

 

*   *   * 

 

Blue Instant. Aportació a Relats d'estiu de la Carme , de Juliol 2026.

La casa groga.

 

«La Casa Groga» (Vincent Van Gogh – 1888)

 

 Fa una setmana que en Jaumet resta immobilitzat gairebé del tot, al llit de la seva habitació. Després de l'accident que va sofrir per culpa de la Rosa, diria ell !.... però més aviat, a causa del seu maldestre comportament, diria un servidor. Va ser que, anant en bici pel carrer, va veure a la Rosa acostar-se per la vorera i els nervis se li van fer present de sobte.
Encantat amb la seva manera gràcil de caminar, amb aquella faldilla que li ballava una mica amb la brisa de la tarda i escoltant ja, els violins de música romàntica al seu cap... no va veure el camió d’escombraries que s’havia aturat just davant seu per carregar la seva collita diària i llavors, badoc com anava en Jaumet, "patapam" !!, trompada de vehicles que va fer acabar al jove dins la caixa del camió, en mig de les bosses de la brossa, però que no li van apaivagar gens la caiguda .... total !, un gran enrenou al carrer i en Jaumet, amb les cames i un braç espatllats. El metge ho va tenir clar, tres escaioles, una per cada extremitat i repòs absolut durant quaranta dies !.
Tot i la desgràcia, la Rosa no va poder evitar un somriure a sota el seu nas.... quin babau, aquest Jaumet!!.
Ara, dues setmanes després del succés, a l’habitació i quasi immòbil, no li queda més remei ni diversió, que mirar per la finestra... per això, va pensar que amb l'única mà que tenia «viva», per sort, la dreta !, escriuria un diari sobre què es veia al barri, des de la seva atalaia. Tot sigui per salvar l’avorriment !.
Dia 10.
- Res de nou a la vista. Calor, obres al carrer, pols, soroll i aquesta cama que em pica tot el dia, renoi!.
Dia 12.
- Per fi, han acabat de pintar la façana de la casa del davant, deu dies han trigat... i no si han trencat gaire en escollir el color. L’han pintat de color groc ..... com totes les del seu voltant !. Deu ser per allò de la uniformitat urbana, que dicta l’autoritat ..... no en va, som al barri del Llimonet !.
Dia 14.
- Renoi, quina velocitat !. La casa groga ja està llogada... només espero, que no sigui ara un pis turístic , amb tot de música i xivarri a tota hora, valga’m Déu !, però diria que no, la parella que ha entrat , se la veu bastant «normaleta».
Dia.17.
- Doncs tenia bon ull!, els nous veïns van com «oli en un llum» !, quan surti d’aquest calvari, els aniré a saludar i tot.... potser els hi faré un pastís o una mousse de llimona !.
Dia 20.
- Avui la cosa s’ha torçat una mica. Una bona colla de gent han vingut de visita a la casa nova i apa, tots cap a dintre... un xivarri, unes bellugadisses de personal, uns cap aquí, uns cap allà.... música alta... quin maldecap !... fins a les 12 de la nit ha estat un no parar.
Dia 21.
- Allò del pastís de benvinguda, m’ho he repensat.... ja me’l menjaré jo... per celebrar la meva alta mèdica.
Dia 23.
- Aquesta nit, sí que ha sigut terrible !. M’he despertat cap a la 1, per culpa de la llum de l’habitació de la casa groga. He estirat el cap i he vist a la parella com discutien i al poc, fins i tot arribaven a les mans... de dins l’armari he vist que en sortia una altra dona i de sota el llit, un parell més !.... els ulls em sortien de la cara !.
De sobte un tret «Pamp!!» .... tothom ajupit a terra i un altre , que ja no s'ha aixecat més.
Dia 24.
- He explicat tot el succés d'ahir a la nit a la Yanisleydis , la meva veïna de dalt que s’ha ofert a cuidar-me aquestes setmanes de baixa... sort en tinc d’ella, que la Rosa... encara riu ara!.
La Yanisleydis m’ha dit que millor que no m'hi fiqui.... «esto es cosa de mafias i traficantes, seguro mi amor .. !» i com que ella no té els papers de tot en regla, serà millor «que corra el aire» ha afegit. I amb un «chao pescao!» s’ha acomiadat de mi , deixant-me amb la paraula a la boca. Com ja no tinc mòbil..., ja que se'l va empassar la premsa del camió d’escombraries, tampoc puc trucar a ningú. Resignació !.
Dia 28.
- Han passat ja uns dies i al barri, tot a tornat a la normalitat. Ni premsa, ni policia, ni xafarders... res, ningú ha vingut per aquí. Com si no hagués passat res!.
Dia 30.
- Sorpresa !. La caseta groga es torna a llogar de nou. I els anteriors llogaters ?... i el cadàver??...
Dia 31.
- La Rosa té tota la raó.... quin babau que soc!.
La Yanisleydis m’ha portat invitacions, dues... una per mi i l’altre per ella, és clar!, «que por eso, estoy siempre arriba de la bola!» m’ha dit, amb un somriure sorneguer.... «ves-li al darrere a aquesta, si»!...
D'aquí a deu dies, al casal del barri faran la preestrena del nou capítol de «Crims», d’en Porta, que sembla han rodat aquí al davant, tot aprofitant algun suggeriment de l'equip d’alcaldia per promocionar la fira anual de novel·la negra que celebrarà els seus 50 anys. I així jo, celebraré la meva alta mèdica, si Déu vol !!.

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Juny 2026. 

Vilanova i la Geltrú.

 

Dibuix digital ArtuR.(2026).

El meu poble és petit i mariner i tenim viatgers sorprenents que ens venen a veure de tant en tant, com els rorquals, la segona balena més gran del món.

 El litoral de Vilanova i la Geltrú és un dels eixos principals per a un profund estudi científic sobre el rorqual comú (Balaenoptera physalus), una balena de fins a 24 metres de llargària que anualment es pot observar a les costes de Catalunya entre el mesos de febrer i juny. Aquest fenomen es produeix especialment entre la zona compresa entre Tarragona i Barcelona ja que es on es concentren el major nombre d'aquests cetacis. A més, es creu que les característiques oceanogràfiques d'aquesta zona, de la que Vilanova i la Geltrú és l'epicentre, atrauen els rorquals cap a la costa, cosa que fa que puguin ser observats a una distància menor de les quatre milles. A partir de juny aquestes balenes segueixen la seva migració fins el nord de l'illa de Còrsega, al mar de Liguria, on s'alimenten i es reprodueixen. 

 El rorqual comú és una espècie en perill d'extinció a nivell mundial segons la UICN. Té una llargària màxima de 24 metres i s'alimenta principalment de krill, bancs de peixos petits, invertebrats i calamars. Les principals amenaces pel rorqual son la contaminació acústica procedent de l'activitat humana en els oceans i també les col·lisions amb els vaixells.

 L'Associació EDMAKTUB és una organització sense ànim de lucre dedicada a l'estudi i divulgació del medi aquàtic. Està formada per destacats especialistes amb l'interès comú de l'estudi del mar i la seva conservació, amb especial èmfasi sobre els cetacis. 

 El Projecte Rorqual té com a objectius establir una xarxa de contactes entre pescadors i navegants per obtenir més informació sobre l'animal. També vol conèixer millor les vies migratòries del rorqual; determinar l'origen de la població que habita a les nostres aigües a través d'estudis genètics i de foto-identificació; i impulsar una tasca pedagògica i informativa.

 Un punt d'interès més, per visitar i gaudir en aquest poble petit !.

 

 Vídeo de l'Associació  EDMAKTUB 

 

Font: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. 

El vestidor dels joqueis .

 

 «The Jockeys’ Dressing Room at Ascot»
(John Lavery – 1923)

 

  En els darrers dies, el Joan estava molt pensatiu i preocupat per com podria anar la propera cursa de cavalls a l'hipòdrom. Si el pròxim diumenge no aconseguia la victòria , tot es posaria de cap per avall; els deutes ja eren insostenibles i sense els diners d’aquell generós premi no se’n podria sortir i les conseqüències serien inevitables.... no s’ho podia treure del cap i la concentració anava de mal en pitjor.
  En aquella vigília va fer balanç dels últims anys i en com havia passat de ser un genet prestigiós, admirat i ben pagat a ser un genet de «fira», com en deien d’aquells a qui ja se’ls havia passat l'època gloriosa. Només una cosa havia continuat igual i sense canvis, l’amor que sentia per la seva dona, la Rosa. Tot i ser uns anys més jove que ell, l'esposa havia seguit al seu costat i a vegades ell pensava en com se’n podia haver enamorat , una noia tan formosa, ambiciosa i prodigiosa com ella, d’un noi tan esquifit i petit com n’era ell .... no volia pas pensar que els seus èxits i els diners fàcils en fossin els motius.... ja fa temps que això havia anat minvant i la Rosa, seguia encara al seu costat.
  La Rosa, en veure’l tan preocupat, aquest cop més que de costum, pensa i pensa i se li acut una possible solució. Anirà a la cursa amb el seu marit i en els instants previs a la carrera i allà als vestidors, procurarà de parlar amb el Pere, antic amic seu d’infantesa i que ara és el nou genet que viu en la glòria de l'èxit i la fortuna i li demanarà que per aquesta i única vegada, tingui algun «contratemps» que li faci quedar-se més enrere a la classificació , a fi que en Joan, pugui arribar el primer a la línia d'arribada; la resta de genets no li podran fer cap ombra, ni en aquests moments baixos.
  En Joan, l’escolta i belluga el cap d’un costat a l’altre.... com si fos el seu cavall. "Això és un engany!... i si ens descobreixen, serà la fi total per a mi.... no en soc pas capaç de fer-ho!". La Rosa, mirant-lo compadida li respon: «és que no ho serà de totes maneres?!... deixe’m fer a mi».
  En arribar el diumenge i ja en els vestidors , falten pocs minuts per l’inici i ja quasi tot està a punt.
La Rosa, com qui no vol la cosa se separa d'en Joan que ja està preparat i s’acosta cap al Pere i aprofitant que està sòl i que ningú és a prop per escoltar-los,se li asseu al seu costat
En Pere, sorprès, se la mira i la saluda cordialment tot i un cert desconcert que li fa trencar la concentració del moment crucial.
Un xic nerviosa, a la fi la Rosa es decideix a parlar i li etziba sense gaires miraments: «Estic embarassada!». En Pere obre els ulls com unes taronges i es queda garratibat.
«Si no deixes guanyar la cursa al Joan, això nostre s’haurà acabat i diré a tots els diaris que el fill és teu i que et vas aprofitar de mi. Serà la teva fi!».
En Pere traga saliva per no ennuegar-se , fent que si amb el cap per mostrar-li el seu acord i la Rosa, tota enrojolada de cara, s’alça del banc tot afegint: «Val més!».
  Una estona més tard , a la pista de l'hipòdrom se sent una gran cridòria i aplaudiments... el genial genet Joan Esteve, al que tothom donava per acabat, ha tornat a fer una gesta; la victòria ha caigut del seu costat i el seu rival, en Pere Romeu ha acabat penúltim; en el que ha sigut una pèssima carrera per a ell.
  Els dies següents a la celebració, tot es va posant al seu lloc.
En Joan, amb els diners del premi, ha pogut salvar la seva economia i amb «l’ajuda» de la seva estimada esposa, han aconseguit sortir del pou que l'ofegava.
La Rosa, que ja veu feliç de nou al seu marit, se sent contenta de la seva decisió i encara més avui, que ha quedat a l'apartament de la platja amb el seu amic, el Pere Romeu.
Té pensat que quan s’acomiadin de la nova i enèsima trobada clandestina li dirà, per al seu descans que no està pas embarassada i que respiri tranquil....!.
En Pere, en canvi, ha estat el centre de les crítiques en tots els diaris davant de la seva humiliant derrota, i només desitja en no trobar-se mai més amb el seu contrincant en cap més cursa.
I tot esperant a la Rosa en el seu niuet d’amor, medita en com ho farà per dir-li que la seva aventura amorosa acaba aquí.... i en com ella, s’ho prendrà ... !.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Abril 2026. 

El Drac de "Can Pelegrí".

 

Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (1490-1510)

Museu del Cau Ferrat, Sitges 

 

    En Pau i en Pere, dos germans que ja passen de la segona joventut , seien en silenci al voltant de la taula del notari, el Sr. Patrici., que impassible se'ls mirava sense dissimular i pensant en el que estava a punt de dir-los.
Va arrencar amb les normes habituals en aquests casos, advertint-los dels deures i obligacions, d’impostes que els repercutirien.... un sermó, vaja! , com estava pensant en Pere i al que li estava entrant la nyonya... «si dura molt , cauré rodó sobre la taula !» és deie per a si mateix.
En canvi, en Pau, més atent a l'acte, s’escoltava amb interès tot el que li deie el senyor notari, sense perdre coma ni punt.
El senyor Patrici, finalment va entrar en la part important, l'herència.
Els hi comunicar que el desig de l'avi Pelegrí va ser deixar la seva casa i tot el que hi contingués, a la persona que acceptes rehabilitar-la i tornar-li a donar vida. Qui ho fes , obtindria la propietat i tots els drets sobre ella, però no pas abans de complir aquest primer requisit.
En Pere, sortint de la boira del seu cap i pensà que aquella casa era una ruïna i a punt de caure a sobre del qualsevol despistat que s’hi acostés massa, -»ves quina despesa més inútil seria....».
En canvi, en Pau, pensant en l’avi, que tota la vida havia fet de viatjant i comercial de vetes i fils i cotilles i que tant havia viatjat, li va saber greu com la casa s'havia deteriorat tant per manca de temps i possiblement de diners per fer-ho; encara que va ser prou generós per ajudar-lo a ell , a iniciar-se en la seva carrera artística a l’escola de belles arts i gràcies a això, va poder-se fer un lloc en aquest difícil i heroic món de la pintura...
En aquell moment, el notari, els va informar de la nova clàusula, tenien set dies per decidir-se què fer... si ningú acceptava, la propietat passaria a mans del Sindicat Barceloní de l’Agulla, ja que n’havia estat de la junta.
A en Pere, no li van caldre set dies per decidir-se, l'endemà mateix havent consultat amb la seva dona, va anar a l’oficina del notari a firmar la renúncia. -«quines ximpleries !... l’avi Pelegrí , segurament ja no les tenia totes en fer aquest testament, res !... fora problemes i deutes...» s’anava autoconvencent a si mateix, del fet que això era la millor opció.
En Pau va aprofitar al màxim el termini establert fins a quasi l’últim minut. Va fer comptes i va estudiar com aconseguir recursos per les obres, que no serien poques... i sent solter com era, sense lligams, va creure que acceptant, seria una bona manera de poder-li tornar l'antic favor rebut a l’avi. I va signar!.
En aquest punt, el notari el va fer coneixedor del nou termini , nou mesos , com un part! Per complir l'anterior condició, llavors, un cop complert se li faria entrega de l’escriptura de propietari i no abans. I una última condició afegida. A la casa, hi havia una col·lecció de pica-portes, com una trentena.... ben col·locades i disposades en quatre fileres, que no podien ser tocades «ni un pèl» del lloc on estaven sota cap circumstància. Si no era observat aquest desig, tot quedaria anul·lat definitivament.
Amb totes les condicions clares, en Pau es va afanyar a fer les obres corresponents i donant pressa als paletes, que ja se sap com són aquestos... per tenir-lo tot enllestit quan calia i a la vegada, per donar vida a la casa, va adequar una habitació gran, com al nou taller de pintura que així tindria dins de casa mateixa.
I dit i fet, encara que sembli mentida, els dies i mesos van passar ràpidament i tot va quedar llest a temps.
El senyor Patrici, que ja estava al cas, va complir amb la formalització del darrer acte de traspàs.
Un cop tot enllestit i ja a punt d’acomiadar-se, el notari encara es va treure un sobre de la butxaca per allargar-li cap a en Pau. Al sobre blanc, que ara ja era ben grogós pel pas del temps, només hi figurava escrit un nom... Pau.
«Un requisit més ?», va preguntar-li al notari. Ell, arronsant-se d’espatlles i amb un somriure al rostre, només li va contestar -«Qui sap ?, la carta està tancada i lacrada, només vostè sabrà què hi diu» i va marxar.
En quedar sol, en Pau, va obrir el sobre i una carta va sorgir de l'interior.
«Pau, si aquesta carta és a les teves mans, serà que has fet l'elecció que jo esperava de tu, de l’únic que em podia refiar que complís els meus desitjos i me n'alegro pels dos.
Si has fet tot el que demanava, la col·lecció de pica-portes ha de seguir al seu lloc i ara només has de trobar el que toca. Imaginat que juguem a «barcos», com quan eres petit.... busca el «B4» i fes-lo repicar tres cops seguits i mira que passa... després pots continuar llegint aquesta carta».
Dit i fet, va anar a l’habitació i encarat a la col·lecció va imaginar una columna de lletres i una de xifres i ho va intentar.... A, B,C, D! ...1, 2, 3, 4! , va repicar tres cops i a part del soroll fred del ferro, res va succeir. Al seu darrere , l’avi Pelegrí acompanyat d’un parell d’angelets reien sense fer cap soroll, guaitant si se’n sortiria...
S’ho va rumiar de nou, alternant les lletres pels números i va provar de nou. ...1, 2, 3, 4! .... A,B,C.D !.... i en anar a fer repicar l’anella, fins i tot li va semblar que aquell drac negre que l’adornava, li feia «l’ullet». En Pau es va espolsar el cap, com per aclarir-se i va repicar tres cops ... clac, clac, clac ! i ara si, a part del soroll del ferro va escoltar com un crec ! a la paret del costat, que va fer que una porta dissimulada s’obris davant seu.
En accedir a la petita sala una llum va tremolar al sostre fins a il·luminar-se del tot. A les parets, ben ordenats i col·locats, hi havia tot de quadres de pintures , que en Pau va anar reconeixent sense gaires dubtes... allà devant seu, hi tenia .... un petit Vayreda, un altre de Rusiñol... un de na Lluïsa Vidal, o el d'en Miralles, un Joaquim Mir i un d’en Roig i Soler o aquell altre, de Ramon Cases al costat d’un de la seva esposa, la Lluïsa Denís,..... i fins un altre de Campdesuñer o aquell més contemporani de la Maijo Ginovart....
-«Quina gran col·lecció i que ben amagat ho tenia l’avi !» va exclamar en Pau gairebé extasiat.
Llavors va afanyar-se a acabar de llegir la carta.
« Ara, que ja has aconseguit superar l’última prova , ja has descobert el meu petit tresor, la meva petita col·lecció de pintura que, amb paciència i al llarg de molts anys, he aconseguit recopilar per goig meu i ara, teu. No t’haig de dir pas què fer-ne, tu mateix trobaràs el millor camí. Sé que tu ho valoraràs com cal. El teu avi, Pelegrí.».
I sense cap mena de dubte, que en Pau va trobar el camí correcte.
De «Can Pelegrí» en va fer un petit museu i una escola de pintura, que van donar vida a la casa i com no, al poble !.
Temps després, en Pere va tornar a visitar el despatx del Sr. Patrici, però en aquest cas va ser per signar un acord de divorci amb la seva dona, que penedida de la decisió que van prendre i "estriant-se els cabells", com aquell qui diu, no va voler saber res més d’aquella família... -«que rars que són, Déu meu !...».
I ara ja, arribats aquí i amb la feina feta, només em toca que estirar bé les ales i tornar a ser el Drac que vaig ser un dia i enlairar-me cap al cel blau, a viure noves aventures... conte contat, ja s’ha s’acabat !, el Drac de "Can Pelegrí" !.

 

Blue instant. Aportació als Relats conjunts de febrer de 2026.