Vilanova i la Geltrú.

 

Dibuix digital ArtuR.(2026).

El meu poble és petit i mariner i tenim viatgers sorprenents que ens venen a veure de tant en tant, com els rorquals, la segona balena més gran del món.

 El litoral de Vilanova i la Geltrú és un dels eixos principals per a un profund estudi científic sobre el rorqual comú (Balaenoptera physalus), una balena de fins a 24 metres de llargària que anualment es pot observar a les costes de Catalunya entre el mesos de febrer i juny. Aquest fenomen es produeix especialment entre la zona compresa entre Tarragona i Barcelona ja que es on es concentren el major nombre d'aquests cetacis. A més, es creu que les característiques oceanogràfiques d'aquesta zona, de la que Vilanova i la Geltrú és l'epicentre, atrauen els rorquals cap a la costa, cosa que fa que puguin ser observats a una distància menor de les quatre milles. A partir de juny aquestes balenes segueixen la seva migració fins el nord de l'illa de Còrsega, al mar de Liguria, on s'alimenten i es reprodueixen. 

 El rorqual comú és una espècie en perill d'extinció a nivell mundial segons la UICN. Té una llargària màxima de 24 metres i s'alimenta principalment de krill, bancs de peixos petits, invertebrats i calamars. Les principals amenaces pel rorqual son la contaminació acústica procedent de l'activitat humana en els oceans i també les col·lisions amb els vaixells.

 L'Associació EDMAKTUB és una organització sense ànim de lucre dedicada a l'estudi i divulgació del medi aquàtic. Està formada per destacats especialistes amb l'interès comú de l'estudi del mar i la seva conservació, amb especial èmfasi sobre els cetacis. 

 El Projecte Rorqual té com a objectius establir una xarxa de contactes entre pescadors i navegants per obtenir més informació sobre l'animal. També vol conèixer millor les vies migratòries del rorqual; determinar l'origen de la població que habita a les nostres aigües a través d'estudis genètics i de foto-identificació; i impulsar una tasca pedagògica i informativa.

 Un punt d'interès més, per visitar i gaudir en aquest poble petit !.

 

 Vídeo de l'Associació  EDMAKTUB 

 

Font: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. 

El vestidor dels joqueis .

 

 «The Jockeys’ Dressing Room at Ascot»
(John Lavery – 1923)

 

  En els darrers dies, el Joan estava molt pensatiu i preocupat per com podria anar la propera cursa de cavalls a l'hipòdrom. Si el pròxim diumenge no aconseguia la victòria , tot es posaria de cap per avall; els deutes ja eren insostenibles i sense els diners d’aquell generós premi no se’n podria sortir i les conseqüències serien inevitables.... no s’ho podia treure del cap i la concentració anava de mal en pitjor.
  En aquella vigília va fer balanç dels últims anys i en com havia passat de ser un genet prestigiós, admirat i ben pagat a ser un genet de «fira», com en deien d’aquells a qui ja se’ls havia passat l'època gloriosa. Només una cosa havia continuat igual i sense canvis, l’amor que sentia per la seva dona, la Rosa. Tot i ser uns anys més jove que ell, l'esposa havia seguit al seu costat i a vegades ell pensava en com se’n podia haver enamorat , una noia tan formosa, ambiciosa i prodigiosa com ella, d’un noi tan esquifit i petit com n’era ell .... no volia pas pensar que els seus èxits i els diners fàcils en fossin els motius.... ja fa temps que això havia anat minvant i la Rosa, seguia encara al seu costat.
  La Rosa, en veure’l tan preocupat, aquest cop més que de costum, pensa i pensa i se li acut una possible solució. Anirà a la cursa amb el seu marit i en els instants previs a la carrera i allà als vestidors, procurarà de parlar amb el Pere, antic amic seu d’infantesa i que ara és el nou genet que viu en la glòria de l'èxit i la fortuna i li demanarà que per aquesta i única vegada, tingui algun «contratemps» que li faci quedar-se més enrere a la classificació , a fi que en Joan, pugui arribar el primer a la línia d'arribada; la resta de genets no li podran fer cap ombra, ni en aquests moments baixos.
  En Joan, l’escolta i belluga el cap d’un costat a l’altre.... com si fos el seu cavall. "Això és un engany!... i si ens descobreixen, serà la fi total per a mi.... no en soc pas capaç de fer-ho!". La Rosa, mirant-lo compadida li respon: «és que no ho serà de totes maneres?!... deixe’m fer a mi».
  En arribar el diumenge i ja en els vestidors , falten pocs minuts per l’inici i ja quasi tot està a punt.
La Rosa, com qui no vol la cosa se separa d'en Joan que ja està preparat i s’acosta cap al Pere i aprofitant que està sòl i que ningú és a prop per escoltar-los,se li asseu al seu costat
En Pere, sorprès, se la mira i la saluda cordialment tot i un cert desconcert que li fa trencar la concentració del moment crucial.
Un xic nerviosa, a la fi la Rosa es decideix a parlar i li etziba sense gaires miraments: «Estic embarassada!». En Pere obre els ulls com unes taronges i es queda garratibat.
«Si no deixes guanyar la cursa al Joan, això nostre s’haurà acabat i diré a tots els diaris que el fill és teu i que et vas aprofitar de mi. Serà la teva fi!».
En Pere traga saliva per no ennuegar-se , fent que si amb el cap per mostrar-li el seu acord i la Rosa, tota enrojolada de cara, s’alça del banc tot afegint: «Val més!».
  Una estona més tard , a la pista de l'hipòdrom se sent una gran cridòria i aplaudiments... el genial genet Joan Esteve, al que tothom donava per acabat, ha tornat a fer una gesta; la victòria ha caigut del seu costat i el seu rival, en Pere Romeu ha acabat penúltim; en el que ha sigut una pèssima carrera per a ell.
  Els dies següents a la celebració, tot es va posant al seu lloc.
En Joan, amb els diners del premi, ha pogut salvar la seva economia i amb «l’ajuda» de la seva estimada esposa, han aconseguit sortir del pou que l'ofegava.
La Rosa, que ja veu feliç de nou al seu marit, se sent contenta de la seva decisió i encara més avui, que ha quedat a l'apartament de la platja amb el seu amic, el Pere Romeu.
Té pensat que quan s’acomiadin de la nova i enèsima trobada clandestina li dirà, per al seu descans que no està pas embarassada i que respiri tranquil....!.
En Pere, en canvi, ha estat el centre de les crítiques en tots els diaris davant de la seva humiliant derrota, i només desitja en no trobar-se mai més amb el seu contrincant en cap més cursa.
I tot esperant a la Rosa en el seu niuet d’amor, medita en com ho farà per dir-li que la seva aventura amorosa acaba aquí.... i en com ella, s’ho prendrà ... !.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Abril 2026. 

El Drac de "Can Pelegrí".

 

Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (1490-1510)

Museu del Cau Ferrat, Sitges 

 

    En Pau i en Pere, dos germans que ja passen de la segona joventut , seien en silenci al voltant de la taula del notari, el Sr. Patrici., que impassible se'ls mirava sense dissimular i pensant en el que estava a punt de dir-los.
Va arrencar amb les normes habituals en aquests casos, advertint-los dels deures i obligacions, d’impostes que els repercutirien.... un sermó, vaja! , com estava pensant en Pere i al que li estava entrant la nyonya... «si dura molt , cauré rodó sobre la taula !» és deie per a si mateix.
En canvi, en Pau, més atent a l'acte, s’escoltava amb interès tot el que li deie el senyor notari, sense perdre coma ni punt.
El senyor Patrici, finalment va entrar en la part important, l'herència.
Els hi comunicar que el desig de l'avi Pelegrí va ser deixar la seva casa i tot el que hi contingués, a la persona que acceptes rehabilitar-la i tornar-li a donar vida. Qui ho fes , obtindria la propietat i tots els drets sobre ella, però no pas abans de complir aquest primer requisit.
En Pere, sortint de la boira del seu cap i pensà que aquella casa era una ruïna i a punt de caure a sobre del qualsevol despistat que s’hi acostés massa, -»ves quina despesa més inútil seria....».
En canvi, en Pau, pensant en l’avi, que tota la vida havia fet de viatjant i comercial de vetes i fils i cotilles i que tant havia viatjat, li va saber greu com la casa s'havia deteriorat tant per manca de temps i possiblement de diners per fer-ho; encara que va ser prou generós per ajudar-lo a ell , a iniciar-se en la seva carrera artística a l’escola de belles arts i gràcies a això, va poder-se fer un lloc en aquest difícil i heroic món de la pintura...
En aquell moment, el notari, els va informar de la nova clàusula, tenien set dies per decidir-se què fer... si ningú acceptava, la propietat passaria a mans del Sindicat Barceloní de l’Agulla, ja que n’havia estat de la junta.
A en Pere, no li van caldre set dies per decidir-se, l'endemà mateix havent consultat amb la seva dona, va anar a l’oficina del notari a firmar la renúncia. -«quines ximpleries !... l’avi Pelegrí , segurament ja no les tenia totes en fer aquest testament, res !... fora problemes i deutes...» s’anava autoconvencent a si mateix, del fet que això era la millor opció.
En Pau va aprofitar al màxim el termini establert fins a quasi l’últim minut. Va fer comptes i va estudiar com aconseguir recursos per les obres, que no serien poques... i sent solter com era, sense lligams, va creure que acceptant, seria una bona manera de poder-li tornar l'antic favor rebut a l’avi. I va signar!.
En aquest punt, el notari el va fer coneixedor del nou termini , nou mesos , com un part! Per complir l'anterior condició, llavors, un cop complert se li faria entrega de l’escriptura de propietari i no abans. I una última condició afegida. A la casa, hi havia una col·lecció de pica-portes, com una trentena.... ben col·locades i disposades en quatre fileres, que no podien ser tocades «ni un pèl» del lloc on estaven sota cap circumstància. Si no era observat aquest desig, tot quedaria anul·lat definitivament.
Amb totes les condicions clares, en Pau es va afanyar a fer les obres corresponents i donant pressa als paletes, que ja se sap com són aquestos... per tenir-lo tot enllestit quan calia i a la vegada, per donar vida a la casa, va adequar una habitació gran, com al nou taller de pintura que així tindria dins de casa mateixa.
I dit i fet, encara que sembli mentida, els dies i mesos van passar ràpidament i tot va quedar llest a temps.
El senyor Patrici, que ja estava al cas, va complir amb la formalització del darrer acte de traspàs.
Un cop tot enllestit i ja a punt d’acomiadar-se, el notari encara es va treure un sobre de la butxaca per allargar-li cap a en Pau. Al sobre blanc, que ara ja era ben grogós pel pas del temps, només hi figurava escrit un nom... Pau.
«Un requisit més ?», va preguntar-li al notari. Ell, arronsant-se d’espatlles i amb un somriure al rostre, només li va contestar -«Qui sap ?, la carta està tancada i lacrada, només vostè sabrà què hi diu» i va marxar.
En quedar sol, en Pau, va obrir el sobre i una carta va sorgir de l'interior.
«Pau, si aquesta carta és a les teves mans, serà que has fet l'elecció que jo esperava de tu, de l’únic que em podia refiar que complís els meus desitjos i me n'alegro pels dos.
Si has fet tot el que demanava, la col·lecció de pica-portes ha de seguir al seu lloc i ara només has de trobar el que toca. Imaginat que juguem a «barcos», com quan eres petit.... busca el «B4» i fes-lo repicar tres cops seguits i mira que passa... després pots continuar llegint aquesta carta».
Dit i fet, va anar a l’habitació i encarat a la col·lecció va imaginar una columna de lletres i una de xifres i ho va intentar.... A, B,C, D! ...1, 2, 3, 4! , va repicar tres cops i a part del soroll fred del ferro, res va succeir. Al seu darrere , l’avi Pelegrí acompanyat d’un parell d’angelets reien sense fer cap soroll, guaitant si se’n sortiria...
S’ho va rumiar de nou, alternant les lletres pels números i va provar de nou. ...1, 2, 3, 4! .... A,B,C.D !.... i en anar a fer repicar l’anella, fins i tot li va semblar que aquell drac negre que l’adornava, li feia «l’ullet». En Pau es va espolsar el cap, com per aclarir-se i va repicar tres cops ... clac, clac, clac ! i ara si, a part del soroll del ferro va escoltar com un crec ! a la paret del costat, que va fer que una porta dissimulada s’obris davant seu.
En accedir a la petita sala una llum va tremolar al sostre fins a il·luminar-se del tot. A les parets, ben ordenats i col·locats, hi havia tot de quadres de pintures , que en Pau va anar reconeixent sense gaires dubtes... allà devant seu, hi tenia .... un petit Vayreda, un altre de Rusiñol... un de na Lluïsa Vidal, o el d'en Miralles, un Joaquim Mir i un d’en Roig i Soler o aquell altre, de Ramon Cases al costat d’un de la seva esposa, la Lluïsa Denís,..... i fins un altre de Campdesuñer o aquell més contemporani de la Maijo Ginovart....
-«Quina gran col·lecció i que ben amagat ho tenia l’avi !» va exclamar en Pau gairebé extasiat.
Llavors va afanyar-se a acabar de llegir la carta.
« Ara, que ja has aconseguit superar l’última prova , ja has descobert el meu petit tresor, la meva petita col·lecció de pintura que, amb paciència i al llarg de molts anys, he aconseguit recopilar per goig meu i ara, teu. No t’haig de dir pas què fer-ne, tu mateix trobaràs el millor camí. Sé que tu ho valoraràs com cal. El teu avi, Pelegrí.».
I sense cap mena de dubte, que en Pau va trobar el camí correcte.
De «Can Pelegrí» en va fer un petit museu i una escola de pintura, que van donar vida a la casa i com no, al poble !.
Temps després, en Pere va tornar a visitar el despatx del Sr. Patrici, però en aquest cas va ser per signar un acord de divorci amb la seva dona, que penedida de la decisió que van prendre i "estriant-se els cabells", com aquell qui diu, no va voler saber res més d’aquella família... -«que rars que són, Déu meu !...».
I ara ja, arribats aquí i amb la feina feta, només em toca que estirar bé les ales i tornar a ser el Drac que vaig ser un dia i enlairar-me cap al cel blau, a viure noves aventures... conte contat, ja s’ha s’acabat !, el Drac de "Can Pelegrí" !.

 

Blue instant. Aportació als Relats conjunts de febrer de 2026. 

Pepeta.

 

Géza Faragó, 1913, Femme élancée avec chat

 

  Aquella tarda calorosa i humida d’un mes de juny i del que no podríem dir que fos un dia qualsevol, a la plaça que voltava aquell edifici sumptuós que es reflectia en les aigües del llac que l’acompanyava, una multitud de gent de totes les edats i condicions si reunien per viure aquell moment especial.

  Una mica apartada de la gent hi destacava una jove dama, abillada amb un vestuari d’aire molt «vintage», com sorgida d’un vell temps passat. Un gat negre se li va acostar i va jeure al seu costat, tot llepant-se els bigotis, potser li donaria de berenar !...

  Rossa, de pèl de color or vell, gairebé caoba, d’un estrany atractiu que es feia mirar i anomenada Pepeta, no va voler perdre’s l’esdeveniment. No en va, tenia els seus motius per haver tornat des de tan lluny a la ciutat, amb l’esperança que potser, com ella mateixa, «ell» també hauria fet un viatge semblant.

  En el passat, la jove havia mantingut una bona relació amb l’Antoni.

  Es van conèixer a Mataró, a la Cooperativa tèxtil a on hi treballava de professora. Una dona avançada al seu temps amb grans dots pels idiomes, pianista excel·lent, de costums liberals i molt viatjada, provenia d’una família acomodada i quan un bon amic comú els va presentar, venia d’una anul·lació del seu primer matrimoni pocs anys abans, l’Antoni se'n va enamorar al primer instant.

  No era gens estrany que aquella pèl-roja, intel·ligent i de gran bellesa, per la qual cosa mai no li van faltar els pretendents, li causés tal efecte al jove, tot i que tinguessin pensaments contradictoris en alguns aspectes i per la seva diferència de caràcters, ell tant tímid i ella, amb tant de món.....

  Durant molt de temps, quasi quatre anys, es van relacionar i la Pepeta es va convertir ràpidament en la «musa» del jove arquitecte. No passava un sol diumenge que no l'anés a visitar, acompanyat de la seva neboda a fi de fer les visites més lleugeres de gestionar, mentre l’amor d’ell anava creixent dia a dia.

  El cert és que a la fi, un bon matí l’Antoni va decidir declarar-li el seu amor a la Pepeta, cosa que li havia costat Déu i ajuts, donat el seu caràcter introvertit.... però va tenir «el seu dia» i si va llençar.... malauradament i amb certa pena de la Pepeta, aquesta li va rebutjar l’oferiment tot mostrant-li el seu anell de promesa que lluïa en aquell dit de la seva blanca i fina mà. Havia fet tard!, la seva indecisió havia estat la causa del seu creixent enamorament i el de la fugida d’ella, cap a altres braços menys vergonyosos, tot i la seva especial amistat i complicitat amb ell .

  Aquell gir inesperat va fer caure en una introspecció més forta a l'Antoni i el va fer refugiar únicament en la seva feina. Mai més va tornar a veure a la Pepeta ni mai més va tornar a enamorar-se de cap dona.  Ara, el seu amor i els seus somnis es dedicarien només a fer-los realitat en el seu treball d’arquitecte.      Les pedres no el decebrien i acceptarien el seu amor espiritual i generós.

  Per aquest motiu i potser, com a mena de reconciliació amb el passat, podríem dir que la Pepeta, era aquí aquella tarda ... el dia en què es coronava l'obra més gran que va projectar el seu gran i especial amic... el seu gran somni es coronava amb la col·locació de la creu a l’última torre construïda.

- Devot del seu treball, segur que l’Antoni també hi ha de ser per aquí.....va pensar  i segurament, com un esperit tornat des dels temps passats, com la Pepeta Moreu, el seu amor platònic i que ara mostrava la seva admiració, orgullosa del gran somni del seu estimat Antoni Gaudí i que ara si, havia complert!.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Febrer 2026.

Diumenge de Comparses !.

.... ara que per fi havia aconseguit de què em "mirés" d'una altra manera, penso que no he tingut tan bona idea que m'apuntés el seu telèfon en un paper de caramel i que amb la meva mala traça em caigués a terra, a la plaça de la vila,  en un diumenge de Comparses ... !.

Bon Carnaval a tothom !!.

 

La mort i la criatura.

 

Edvard Munch, 1899, Døden og barnet 

 

La Maria, en tornar de l’escola, va deixar els seus estris i la jaqueta a la seva habitació.
Tot ben recollit i polit, com a la mare li agradava..... sens dubte, la seva espardenya hi havia ajudat a fer-li entendre-ho!.
Llavors acostumava a anar a la cuina, a on el seu berenar, una bona llesca de pa sucat amb vi negre i sucre, l'estava esperant normalment. Però aquella tarda, va pensar-so un instant i va decidir anar primer a l’habitació dels pares, d'on la seva mare feia uns dies que no hi sortia.... una malaltia que s’havia embrutat una mica més del que deuria, la tenia enganxada al llit sense gaire esma per aixecar-se.
El seu pare, en veure-li les intencions a la Maria, la va advertir que no hi entrés pas, el dia no li havia anat del tot pas bé i calia deixar-la descansar prou bé.
«Només li faré un petó a la galta, pare; per donar-li forces a la mare!». Va ser l’excusa per sortir-se’n amb la seva.
A poc a poc, per no fer soroll, va anar obrint la porta de l’habitació. La penombra regnava allà dins de la mà d'un silenci que feia esfereir una mica. La finestra un dit entreoberta va deixar passar un fil d’aire fresc i humit per la pluja recent, que va seguir el camí cap a la porta a on la Maria i treia el nas encuriosit.
«...brrr... quina fresca!», va dir fluixet per a ella mateixa.
Un cop a dins, es va acostar al llit a on jeia la mare que semblava com si dormís... ben quieta, no bellugava ni un pèl. Amb la penombra se li veia una cara ben pàl·lida i sense cap rastre expressiu....
la qual cosa va fer espantar una mica a la filla, que en aquell instant va recordar l'escena del llibre que estaven llegint a la classe i que era un «drama com un campanar», en paraules de la seva mestra i en el què una nena quedava orfe de pares per culpa d’una epidèmia de la pesta.
Tota la narració de la història veia que anava coincidint amb l’escena de casa seva.... la penombra, el silenci, la fredor... i sobretot , la pal·lidesa de la mare que no movia ni un dit, ni un pèl !....
«Ai, mare!!...ai, mare !!» , va començar a repetir-se la Maria, amb uns ulls que amenaçaven pluja de llàgrimes..... aquell neguit, farcit de mal presagi, anava creixent dins el seu cap. Però de sobte, es va aturar al mig de l’habitació i va pensar si era veritat o no, el que creia que estava passant ... i davant el dubte existencial que se li presentava, va tenir una idea sublim i definitiva !. És var treure l’agulla imperdible que li subjectava el tirant de l’uniforme escolar i amb la  punta de l’agulla a la mà, es va acostar de puntetes a la vora del llit.... i amb més por que valentia, va punxar-li al braç a la mare que al moment va fer un crit esfereïdor en notar la punxada i va obrir els ulls com dos plats davant l'escomesa rebuda!...AaaAAAAaaahhhhhhIIIiiii ...!!!
La mare, en veure a la Maria al seu costat, agulla en mà i amb cara de circumstàncies, li va recriminar que si s’havia tornat boja o ximple del cul !....
«... és que,... és que.... és que, mare.... no feies bona cara i m’he pensat si no estaries ja difunta !...», va poder dir , amb un filet de veu i volent-se fondre i desaparèixer d’aquell lloc al moment, l'entremaliada Maria.
«... però tu que t’has cregut, beneita del cabàs ... pocatraça !.... que per una grip ja em duràs al cementiri ?!» ben enfadada, li va etzibar la mare a la nena.... però que al cap d’un segon li va sortir una rialla impossible d’aturar, per l'esperpèntic de la situació.
........
Uns dies després, un bon amic de la família, va visitar a la seva amiga ja millorada, i durant la conversa va ser coneixedor, fil per randa, de les trifurques de la filla amb la mare, i de com havia anat tot plegat i van compartir unes bones rialles.
L’amic, un bon pintor de l'època, va aprofitar el succés per pintar un quadre i regalar-lo a la família, per tenir un bon record d’aquella tragicòmica escena..... el va titular ; «El crit»!.

Es nota que el bon amic, també tenia un excel·lent humor!.

 

"El crit". Edvard Munch

 Blue instant. Aportació al repte de Relats conjunts de gener 2026.

 

Tenzin , la investigadora.

 

 

     En obrir la porta, un feix de llum va il·luminar una part del menjador, El silenci de l'interior es va trencar una mica amb el lleu frec dels peus sobre la catifa. Algú s'introduïa a la sala ben a poc a poc....
    La Tenzin, amagada rere la cortina, expectant i encuriosida, anava traient mitja cara pel costat de la tela i de forma intermitent, a fi d’observar que hi passava allà.
   Va observar com pel costat de la taula gran , un perfil d’home anava entrant a la sala sigil·losament, aturant-se una mica aquí i allà, com si cerqués quelcom o a algú.... a l'instant, una altra persona va fer acte de presència tot seguint al primer i poc després, ho va fer un tercer.
   La Tenzin, amb la mà tapant-se la boca i obrint els ulls com a plats, es feia petita petita, davant l’esdeveniment i ja quasi, no tocava vores dels nervis que se li anaven apoderant del seu cos minúscul i esquifit en comparació a aquelles tres figures que anàvem amunt i avall pel menjador en penombres com si fos casa seva....
   Va ser en aquest moment , que la noieta, va començar a penedir-se de la seva estratègia investigadora... però, es trobava paralitzada i incapaç de moure un pèl, no fos pas que la descobrissin i tot allò acabés ben malament!.
   Ja l’havien advertit del fet que aquella nit, el millor era quedar-se a l'habitació, al llit i ben tapada fins a les orelles amb la manta.... però ella, que era un cul inquiet no se’n va poder estar de voler veure-ho tot a primera fila.... ara ja era massa tard per tornar al seu lloc, a on havia d'haver estat!.
   De sobte, els tres invasors va semblar que feien una pausa en el seu treball i la Tenzin, va mig sentir que es recriminaven els uns als altres, que no es mengessin tots els torrons... o que li deixés una mica de ratafia, que no se la begués tota!.... les veus dels pares i l'avi , van passar inadvertides per culpa dels nervis, a la Tenzin i no es va adonar de res.
   Una estona després, va sentir que ja tenien la feina feta i les tres figures van anar desfilant cap a fora del menjador, no sense entrebancar-se algun cop, segurament per culpa de la ratafia... i la sala va tornar a quedar en l'obscuritat de la nit.
   Dos minuts després, i en absolut silenci, la joveneta va decidir que ja era hora de sortir del seu amagatall i tornar-se’n al llit, ja estava tot fet i a més, pelada de fred!. D’un salt va tornar a l’habitació.
   Al matí, quan ja havia sortit el sol, els pares i l’avi, van cridar a la Tenzin perquè anés de pressa cap al menjador... els Reis Mags, ja havien passat i tot de regals estaven repartits per cadires i mobles de la sala. Seria el primer cop que viuria una festivitat així. Des que havia arribat de l’orfenat del Tibet a on la van adoptar, només li havien passat coses bones i tot i que les tradicions eren ben diferents de les del seu país, no els hi feia escarafalls , ni pensaments!!.
   D’una revolada va sortir del llit i ara si, sense gens de por va anar descobrint tots els regals que els misteriosos «amics» havien deixat durant la nit i que la Tenzin, no gosaria mai a dir, que els havia vist....no fos cas !.
   Però de tots els regals que va anar obrint , un d’ells la va emocionar més que cap altre. En una capseta petita petita com ella, i va trobar una carteta en què li feien saber que el seu germanet Lobsang arribaria ben aviat i es quedaria a viure amb ella i la nova família i així poder començar una nova vida en aquest nou món, on de tant en tant, hi passaven coses com les viscudes aquesta nit tan especial.
   Bon Any, bona vida !!.

 Blue instant. Aportació "remix"als reptes de "Relats conjunts" de Desembre 2025 i de la Núria ."Lletres i fils # 28".

Bon Nadal !.

 

Muntatge nadalenc digital del ArtuR.

    Com ve sent tradició per Nadal i que a mi, m'encanta !, us faig partícips del meu "verset" de Nadal que he preparat per aquest any i que us recito  en preestrena, com la Rosalia vaja ! , per animar-vos a totes i a tots , a que tingueu un bon Nadal !. Així doncs, que pujo a la cadira i engego ... !

 

 

Les figures del pessebre,

guardades dins d'una capsa,

a poc a poc es desvetllen...

 

El pastor perd una cabra,

el gos borda a un gat que passa,

la puntaire empaita un ànec,

 

L'àngel no troba el seu arbre,

el bou remuga colltort,

la mula brama com un ase,

 

El nen Jesús passa fred,

sense abric damunt la palla,

ploramiques a tort i dret.

 

Això sí que no pot ser,

un pessebre ploraner!. 

 

Els Reis cauen i rellisquen,

al bell mig del riu de plata.

 

Aquest any si que al balcó,

només m'hi deixaran carbó !. 

*

* *
* * *

Poema de Montserrat Ginesta. 

 

Bon Nadal !! 

💖