La garsa.

 

Claude Monet, 1868/69, La Pie

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jo, que havia estimat tant
la seva pell daurada...
i que enyoro tant, encara.
Ella, que de la meva mà,
tot m’ho donava!.
La seva sola companyia
ja omplia els meus dies
sense preocupacions ...
Que bo que era, tenir-la a ella !
Així era jo, de simple i feliç,
fins al dia que la vaig perdre...
Aquella garsa se'n va enamorar d’ella
un diumenge al matí, acabada la nevada.
En sortir el sol, va preparar l’emboscada...
així que jo me’n separés un moment,
ella faria el seu destre moviment
per fugir amb ella , a un indret secret.
I dit i fet !, d’una sola revolada,
totes dues van desaparèixer,
davant la meva mirada garratibada.
Adéu per sempre, estimada !.
M’enfonsaré ara, a la vida desesperada....
I per més que l’he cercada
amunt i avall, per l’arbrada,
mai més, he descobert on s’amaguen.
Però avui, que m’he trobat aquesta xapa lluent
d’una antiga cervesa «Estrella Dorada»,
se m’ha acudit aquesta trampa !.
Amagat al parc , l’he vist aparèixer de nou,
era ella !... qui em va prendre la meva estimada!.
Avui, amb el parany de la xapa lluent,
atraparé a la garsa i no la deslliuraré,no !,
fins que les seves amigues ,
no em tornin la meva «Visa Or» !.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d' Abril 2023.

(Nota: Per tranquil·litat de tothom, faig constar que per l'elaboració d'aquest relat,

no hi ha hagut cap maltractament animal. Gràcies !).  

És Sant Jordi !.

 

"Rosa" Dibuix digital ArtuR.

 

Aigua avall baixava una rosa
Cel amunt volava un ocell
I la flor besava una onada
Que duna abraçada la deixà sense arrels.

Entre núvols l'ocell la mirava
Queien els pètals, nua la flor
Tot piulant volia salvar-la
Però les espines punxaven el vol

Els amors que no oblidaré
Són aquells que no vaig tenir
Si pogués, només, somniar
Que una ona em pogués estimar.

Era el mar més gran que recordo
Un planeta de peixos i sal
I la flor per més que estudiava
La seva bellesa no aprenia a nedar.

Els amors que no oblidaré
Són aquells que no vaig tenir
Si pogués, només, somniar
Que una ona em pogués segrestar.

"Planetes marins". Pastora (2005).      

Bona Diada de Sant Jordi !!.

Una lectura interrompuda.

 

 Aquella vesprada, la Rosa volia llegir sense demora l’última novetat del seu escriptor preferit, obsequi del seu estimat Josep, pel seu aniversari. Es va acomodar a la butaca de la seva habitació , sota la llum que projectava un petit focus enganxat a la paret.
Així disposada i amb la resta de l’habitació en silenci i a mitja llum, va començar a devorar les primeres pàgines. Una història d'homes llop, no era ja tan original com anys enrere, però a ella els temes una mica clàssics, sempre l'enganxàvem d'allò més.
Passada una estoneta i ja entrada en la trama de terror del llibre, com sempre li passava, va anar agafant una mica de nervis i llegint amb veu alta, per fer-se'ls passar, la seva veu va anar desocupant el silenci de l'habitació , per fer-li companyia i donar tranquil·litat . Va ser llavors, que es va adonar que no estava precisament sola allà dins i sense moure un dit, ni un pèl!... només va fer girar els ulls d’un costat a l’altre per esbrinar aquella sospita.
Un espetec a la fusta del terra, propiciada per una lleugera trepitjada el va delatar. I llavors, es quedà immòbil a uns pocs metres de la Rosa. En veure’l, la noia va fer un sospir d'alleugeriment i a la vegada li recriminà: «Pep!, mira que n’ets de trapella... quin ensurt que m’has donat!». En Pep, el seu gos, va remenar la cua i a poc a poc, va avançar cap a ella i finalment s’acomodà al seu costat a la mateixa butaca.
Passat l’ensurt, la lectora prosseguí la seva feina, ara ben acompanyada pel seu fidel guardià. La lectura ja entrava en la part més fosca de la història, l’home llop ja estava a tocar de la seva pressa i la Rosa va tornar a llegir en veu alta, un cop més per treure's la por.... «..... la jove donzella mig adormida a la butaca de la sala, confiada en la tranquil·litat i placidesa de la llar, no va poder advertir l’entrada de l'home llop per la finestra, mig oberta per l'acció de la brisa d’aire de la nit. Sigil·losament, va avançar cap a la butaca pel darrere i just llavors, es va alçar per atacar la jove adormida...»..... i un altre cop, la inquietud de l'escena alterà a la Rosa, que llavors s’adonà que en Pep ja no jeia al seu costat a la butaca...i entre confosa i perplexa, es va girar de cop, el llibre va caure a terra amb un gran estrèpit i allà darrere seu, el va descobrir.... en Pep, el gos, amb les seves potes aixecades a punt de tocar-li les espatlles d’ella, amb la boca oberta o potser fent una ganyota o un somriure, i amb la corretja entre les dents , es mirava la Rosa amb aquells ulls que només ell sabia posar, quan tenia ganes de sortir a passejar. «Osti, Pep! , un dia d’aquests em fas agafar un atac de cor!, ja em creia que l’home llop era a sobre meu!!... vinga, sortim desastre!».

Blue instant. Aportació a "Lletres i fils" d'Abril 2023 , de la Núria.

Castell de cartes.

 

 

 Les dues primeres cartes, van ser especialment delicades. Calia establir una bona base, amb prou força per aconseguir la fita, el primer contacte.
Les dues següents, un cop establer-ta l'aproximació requerida i que donava ales als passos que vindrien després, mereixien uns tocs de més delicadesa, entusiasme i interès.
Les cartes posteriors, ja demanaven passió, devoció i tendresa, sense abandonar el gest temperat i gentil.
Seguidament, la situació ja era més compromesa, pel fràgil equilibri aconseguit fins aleshores i que ja no deixava dubtes de l'ideal a assolir.
El clímax era a tocar. Amb un darrer moviment, una carta final, el meu deler seria culminat!.
Però a l’últim instant, una mà que amb gest abrupte i radical, m’intercepta la jugada. I tot se’n va en orris. La meva dona ha descobert la infidelitat i el meu castell de cartes i més...., s’ha ensorrat!.

 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Març 2023.

La muntanya de les fonts.

Un dia de bon matí i amb la boira ja aixecada, un jove estudiant de la vila s’encamina penya amunt
pel camí solitari i ara, ja assolellat, per a fer un estudi de la natura. S’ha aturat dues vegades, una, per veure l'aigua d’una de les fonts i fer un «riuet» i la segona, més tard, per asseure’s al peu d’un pi majestuós i descansar una mica, tot escoltant tranquil·lament el vent entre els pins.
Mentre allà estava assegut i reposant, una noieta graciosa ha tret el cap entre uns arbres propers i , entre temorosa i encuriosida li ha preguntat al jove, si per casualitat era el «Gegant del Pi».
El jove, sorprès per la visita i fent burla de la pregunta , li contesta : «Jo, el gegant del pi? ...si no aixeco més de metre i mig del terra ! , ai, folleta del bosc , que n’ets de ximpleta!».
La noieta que s’enfada de cop i agafant un bon color vermell la seva cara, li replica : «Mireu, gegant o no, jo no sóc ni ximpleta, ni folleta del bosc !!, què us empatolleu !, que jo sóc la pubilla de Can Sonet i he anat a buscar aigua a la font i a refrescar-me una mica».
Encuriosit el noi , així li pregunta :«I a quina font heu anat a recollir i beure aigua, pubilla geniüda?».
«A la Font d'en Tamarit, jove set ciències!», la joveneta ha replicat.
L’estudiant , ara fent-se ja el fatxenda i tot rient, li exclama : « I no coneixeu la dita que pregona que, qui veu aigua de la font de Tamarit, a la mitja hora , ja s’ha encongit!» hahahaha .... «i pel que sembla, això és el que us ha passat!».
La joveneta es para a pensar un moment , es mira i remira tot el propi cos i de cop, es mira de fit a fit al jove burleta i li diu : « I vos ?...a quina font heu anat a apaivagar la vostra set?»
El jove, ara una mica molest li diu: «I què té a veure això?... jo m’he aturat a la font d’Aiguafreda».
La pubilla explota a riure i posant-se les mans al cap , li etziba de nou al jove : « I tu, tan llest com faroneges , no saps que qui veu aigua de la font d’Aiguafreda, creix i creix, com una mongetera?! «.
Arribats aquí, els dos joves s’adonen de l'infortuni que els hi ha caigut a sobre i pensen i pensen en com resoldre la situació, fins que a la fi, la noia se’n recorda d’una altra font propera que els podrà ajudar. El noi en dubta una mica, però quin remei !, li farà cas. La parella, un xic estranya , del gegant i la folleta del bosc avancen pel camí, ara ombrívol gràcies al sostre de les branques dels arbres que els van acompanyant i fan via cap a la font de l’Agustina, que diuen que sempre l’endevina i dona vida a la veritat.
Arribats al lloc, els dos joves s’encomanen a Santa Rita, Sant Judes, Santa Filomena i Sant Gregori perquè intercedeixin en les seves causes impossibles i tot seguit fan un bon glop de l’aigua de la font d'aigües cristal·lines i fresques.
..... i, no passa res !..... tot segueix igual..... fins que al cap d’una estoneta noten una tremolor i un calfred a tot el cos que primer els espanta i que ràpidament, pensen que els arriba el remei !.
I si, senyores i senyors!.... a l'instant les aigües han fet l’efecte i han dictat la veritat. Ella s’ha convertit en una formosa sargantana, de almenys un pam de llarg... i ell, en un grassonet gripau , sense corona ni capa reial !.
I encara que us sembli mentida o que us vulgui prendre el pèl, així és tal com ha passat aquesta història , còmica o tràgica segons vulgueu, i que aquest humil pastor ha presenciat en directe, mentre descansava dalt d’una branca , després d’haver-me refrescat amb un bon glop d'aigua de la font d'en Maiol .... i que ves per on, ara recordo.... que qui en beu es converteix en mussol !!.
Que tingueu un bon dia i compte amb l’aigua de la font !!
Bye ! Bye !!.

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Febrer 2023.

Les Danses de Vilanova. (Vilanova i la Geltrú.)

 

 Les Danses de Vilanova són una dansa tradicional catalana, d'inspiració noucentista, pròpia de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, que es balla la tarda del diumenge de Carnaval.És un ball de lluïment, amb la peculiaritat de ser ballat per un noi amb dues noies. La dansa consta de dues part diferenciades: la primera, tota cerimoniosa i delicada, i la segona, formada per un galop alegre i esbojarrat, incorporat quan la dansa es va incorporar a la festa del carnaval.El vestuari és el propi del dia de les comparses, amb barretina i faixa pels homes i mantó de Manila per les dones, tot i no ser-ne imprescindible.
Es creu que ja eren ballades durant el segle XVIII per les classes socials més elevades en celebracions privades. Amb els anys van ser oblidades per les classes benestants i foren les classes populars les que les començaren a ballar en festes com Sant Antoni, Corpus i el Carnaval. Durant la segona meitat del segle xix entraren en una forta decadència fins a quedar gairebé oblidades.No va ser fins al 1920 quan aquestes danses es recuperen gràcies a l'impuls i aportacions de les germanes Teresa i Eulàlia Rosell i Capdevila i Concpeció Coll "Ciona" i ajudades per l'Esbart Català de Dansaires. Foren ballades durant la Festa Major d'aquell any al Centre Català i allà mateix un vell vilanoví recordà el galop final, que fou incorporat al ball.El dimarts de Carnaval de 1925 tornaren a ser ballades, així com el 1934 pel ballarí Joan Magrinyà en un festival al Foment Vilanoví amb figurins d'Enric C. Ricart.Durant el franquisme passaren a ser ballades per les noies de "Coros y Danzas" de la Sección Femenina, amb format d'esbart. Caldrà esperar al Carnaval de 1976 perquè tornin a ser programades a la plaça de les Cols el diumenge de Carnaval.

 

 

Enamoraments.

 

 La Sònia torna de la feina, obre la porta de l'apartament i s’esmuny cap a l’interior amb l’ànsia d’haver arribat finalment a casa. Al rebedor hi fa un petit «deshabillèr» traient-se la bossa, la bufanda i la jaqueta, i les penja matusserament al penjador groc i mig descolorit, que hi ha a la paret. I acaba l'«actuació» amb un parell de passos de ball perfectes, aconseguits per la seva repetició d’un dia rere un altre, en el que fa que les seves sabates acabin fent un petit vol a l'aire i acabin aterrant estrepitosament a la moqueta del terra.
 Des de la sala del costat i a l'uníson, s’escolta el renec de la Griselda, la seva companya de pis : « Hòstia, Sònia! , no pots fer menys soroll... cada tarda el mateix espant !. Un dia d’aquests et carregues el meu coret i au, cap a l'estanteria del cementiri!».
«Calla, calla, rondinaire...!» li retreu la Sònia, tot entrant a la sala.
La Griselda ajaguda al sofà amb el mòbil a una mà i amb el dit índex ben estirat de l’altre, fa passar imatges a la pantalla acolorida.
«Què !... ja estàs fent la tria de la setmana ?... aquest sí, aquest no....», li diu amb tó sorneguer la Sònia, tot fent-li una picada d’ullet.
La Griselda , capficada en la pantalla no li fa massa cas i només assenteix amb un moviment lent de cap repetitiu.
«La veritat és que no m’acabo de decidir..... a la Júlia ja fa temps que la segueixo i tot el que fa és tan agradable, encisador i romàntic.... ja l’he triat almenys tres cops!. Però aquesta vegada , estic buscant alguna cosa més forta...mmmm ! Aquest no.... aquest tampoc.... ui!, aquesta és una bleda , fora!, fora! ... mmm i aquest?... és nou per aquí i sembla prou rigorós.... comenten que és tot un «set ciències»... pinta bé!.....»
La Sònia, que l'observa des de la butaca del davant i li agrada treure-la de polleguera, la va imitant còmicament « m’agradaaaa !...no m’agradaaaa!.... Like a la dretaaaa, ....like a l’esquerraaaaa.... «
«Va! , no te'n fotis ! , ja saps el que em costa decidir-me a mi.... però aquest cop , estic indecisa entre aquest nou o repetir amb la Júlia...... mmmm..... o millor els trio als dos!» mentre se li escapa el somriure a la Griselda.
«Mira-la, ...la mosqueta morta !...ja t’és ben bé igual un que dos , ...que nois, que noies....vinga, som-hi, barra lliure ! «, li retreu la Sònia a la Griselda, mentre aquesta li dedica una «peineta» amb el dit del mig de la mà , que no para de bellugar-se.
«Doncs mira, et faré cas, Sònia!, em quedo amb la Júlia i amb el Víctor !, faré un dos per un i a més em sortirà amb descompte !. «.
El dit índex fa els honors a la pantalla i va escrivint totes les dades necessàries per a fer correctament la petició i no deixar-se cap detall ni comentari a la seva selecció.
«Bé, doncs !» diu la Sònia, tot sospirant amb molta parsimònia, «Convidaré a l'Ester a unes copes o a sopar .... així tindreu llibertat de moviment ..... i no molestaré !».
«No cal que surtis, Sònia !...per mi et pots quedar que no molestes gens !, ja ho saps!».
Hahahaha...... riu sorpresa la Sònia.... «Si, noia ! ....que més !... no en tens prou amb dos , que vols que m'hi afegeixi jo i tot ?»
Al moment , la Griselda, que ja s’ha adonat de tot plegat , li agafa una bona riallada i amb paraules entretallades , li fa saber que per llegir un e-book no li cal quedar-se sola.... que la tria que ha fet era de llibres electrònics a la web ........ la tria al Tinder , ja la farà en un altre moment !».

 

Blue instant.

Petit homenatje a Josep Maria Espinàs.

 

"La barca".

 

 A la platja han alçat bandera groga
però això és un avís
per als que son novells i temeraris,
però jo ja no soc
ni una cosa ni l'altra.
És cert que de molt jove
vaig embarca-me en un estrany ofici
que em va portar per aigües poc segures
i les he travessat sense espantar-me.
però ara no són els temporals
ni els vents adversos
allò que em pot portar cap al naufragi.
És la barca de sempre
que ara fa aigües, i es podreix la fusta
i el timó s'ha encallat
i em porta fatalment contre les roques
que no perdonen.

Josep Maria Espinàs.(1927-2023).

 

Josep Mª Espinàs al Priorat, 1957.