ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

18 de maig del 2024

Homenatge a l'Antoinette.

"Natura morta amb cebes i arengada". Isidre Nonell , 1910.
 
 
 Les cebes em fan omplir de llàgrimes els ulls,
no perquè estigui trist per la mort de l’Antoinette,
que acaba de «traspassar», la pobreta!.
Tan salada i eixerida com n’era ella...
..... si no, perquè no ho puc pas evitar.
No estic pas per llençar res, i últimament ho aprofito tot!,
així que, una bona truita de patata i ceba
i una bona llesca de pa... amb tomaca!,
per acompanyar el cos de l’Antoinette,
deliciosa i ben salada arengada!,
serà per a mi aquesta nit, el millor dels sopars
i per a ella, un merescut homenatge ! .... demà,
ja sortiré un cop més de pesca i Déu proveirà!.
 
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Maig 2024.

26 d’abril del 2024

El quadre num. 36.

 
Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada
(Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72)

 L’Andrea, especialista en restauració de pintura medieval i a la vegada, incansable investigadora a temps perdut, havia guanyat la plaça de conservadora de museu al Palau Petti de Florència, tot s’ha de dir... amb un petit cop de mà, del seu estimat amic i net del duc Petti, propietari del palau-museu.
En Lorenzo li havia explicat moltes aventures i anècdotes de la seva família i una d’elles la va interessar molt més que les altres.... ella, l’anomena «l’enigma del quadre núm. 36».
A la galeria, tenen una fama ben merescuda de l’eficiència i rigorositat en el tractament de les obres que si guarden, totes elles ben detallades i relacionades als arxius i ben localitzades, en sales o magatzems, però!.... en Lorenzo, li va comentar a l’Andrea, una nit de vins i confidències, que a la galeria, fa molts i molts anys havia desaparegut un quadre, «el núm. 36», i que ningú havia aconseguit descobrir què se n'havia fet d’ell, potser en un trasllat o en alguna cessió a altres museus, s’havia extraviat, però sempre hi flotava un aire de misteri en el fet.
L’Andrea, aprofitant-se de la convocatòria de la plaça de conservadora, va veure el camí per poder-hi «ficar el nas» en l’assumpte, tants anys irresolt.
En dues setmanes, ja dominava els arxius i la localització d’obres, com si fos a casa seva. Els companys de feina estaven entusiasmats amb tanta destresa i coneixements i de seguida la van deixar treballar sola i «a la seva», ja que no tenia cap problema en el sistema de treball de la galeria.
Aprofitant la generositat que se li atorgava, en poc temps va començar a indagar en arxius, primer, i en els magatzems tot seguit, a fi de trobar aquella peça misteriosa i esmunyedissa que la duia de cap. Fins que una tarda, en un dels magatzems de les peces més antigues, mirant per aquí i per allà, va ensopegar entre estanteries i teles i en recolzar-se a la paret propera, va notar que el tapís que penjava per davant la paret, s’enfonsava cap en dins!.
Sorpresa, va anar resseguint amb les mans, l’obertura que s’endevinava sobre el tapís. Encuriosida i ben resolta a descobrir, el que semblava una porta o passadís amagat rere el gran teixit, es va obrir pas entre paret i tapis i amb la sola llumeta del mòbil, fins a arribar a una entrada petita que no era gaire més alta que ella mateixa. Enteranyinada i polsegosa de cap a peus, il·luminà precàriament l’entrada d'uns pocs metres de fons i va entreveure una porta de fusta tancada.
Va rumiar-s’ho un instant, no gaire!, i traient-se una petita capseta, de la butxaca del darrere dels pantalons, la va obrir i en va treure, el que diríem una «clau mestre» amb què provar sort. Uns minuts després de barallar-s'hi i maleir el pany.... aquest va cedir, no sense queixar-se, amb un soroll rogallós i obligat, i la porta quedà oberta!.
El lloc no tenia llum instal·lada, així que l’Andrea no va tenir més remei que seguir amb la llum del seu mòbil per orientar-se i descobrir l’interior d’una petita sala.
Alguns mobles antics, alguna cadira vella, una armadura oxidada i algunes teles de la mateixa època segurament. Res d'interessant per al seu propòsit. Desinflada per la decepció, es va espolsar una mica tota la polseguera i brutícia que duia sobre ella i una mica «enfurrunyada» li va clavar una puntada de peu a un tamboret indefens que tenia al davant. El pobre tamboret va colpejar un quadre, que en va fer caure un altre i un altre i.... després del terrabastall ocasionat per la fúria de l’Andrea, allà davant seu, com si fos un lladre descobert «in fraganti» va aparèixer un petit quadre recolzat de cara a la paret, com si l’haguessin castigat per alguna entremaliadura.... L’Andrea si acosta una mica més i va veure alguna cosa que la trasbalsà de valent. Al quadre hi havia enganxat un número i no s’ho podia creure ..... el 36 !!.
Entre atabalada i emocionada es va ajupir cap al quadre, l’agafà pels costats per donar-li la volta i descobrir quina imatge hi guardava. La pintura recreava una escena d’una alcova, amb llum difuminada i tènue, amb un llit on jeia una noia jove i nua, amb un incipient embaràs que ja es podia advertir. Amb una mà assenyalava en direcció al pintor i amb l’altra mà, assenyalava el seu pit esquerre, on agafava presència una taca natural en forma de cor a tocar de la rosella del mugró. Al capsal del llit si apreciava un escut pintat a la fusta, del que podia ben bé ser l’emblema heràldic familiar.... no ho va dubtar ni un moment, era el de la família Petti. Al costat del llit, un tocador amb un mirall, reflectia nítidament una silueta humana i un cavallet de pintura amb una tela i un número, el 36. Tot lligava !. La pintura reivindicava l’amor furtiu de la parella, el de la jova i el pintor. A terra i com a signatura del quadre s’hi veia una fulla de paper amb les inicials G.A. i una data, 1789.
En el rostre de la jove, l’Andrea hi va reconèixer una mirada blava i enamorada que ja havia vist abans en algun altre lloc i les inicials del pintor, també li eren conegudes.
Mentre anava donant voltes i voltes al cap, va embolicar el quadre de poques dimensions amb una tela que hi va trobar per allà i se’l va endur, sortint corren de la saleta i travessant de nou el camí teranyinós de darrere el tapís, fins que en va sortir com ho faria un fantasma, tot fent un saltiró des de darrere del teixit.
Un cop al seu despatx, va ordenar-se les idees. Buscaria les biografies de la família Petti, l’any de la firma del pintor l’ajudaria força i així la va trobar.... era la Laura Petti !.
Segons la biografia, de molt jove havia ingressat en un convent de monges que el seu pare, el Gran Duc, patrocinava generosament. Allà hi passà tota la seva vida i en va arribar a ser la Mare Superiora.
Això no li va acabar de quadrar a l’Andrea, amb l'escena vista al quadre.
Va baixar a la sala ducal, on hi havia els retrats de totes les generacions Petti i allà va veure el rostre que recordava haver vist de la Laura Petti, amb la seva mirada aiguamarina en aquell rostre gairebé adolescent. Al peu del retrat i com a signatura, la mateixa imatge d'un paper amb les inicials del pintor... G.A. i una data, 1788. L'Andrea, mirà a un costat i a l’altre i despenjà el quadre de la paret per veure el darrere de l’obra i la seva intuïció no va fallar, era el número 35 !.
Amb mirada múrria va despenjar el retrat del costat.... i com suposava, tenia el número 37 i la signatura del pintor ja era un altre.
Els dimonis ja es menjaven a l’Andrea, quan ho va deixar tot al seu lloc i tornà al seu despatx per buscar què se n'havia fet d’aquell pintor. Cercant biografies per aquí i per allà, a la fi en va trobar una en la que detallava la seva trajectòria pictòrica més aviat gloriosa, mentre va tenir el mecenatge del Duc Petti i com pocs anys després i inexplicablement, havia caigut en la desgràcia i la misèria, fins a caure en l’oblit de tothom.
Lligant tots els caps de la història, va concloure que el Gran Duc de l'època havia desfet l’amor dels joves redirigint les seves vides cap a camins oposats i que mai més es poguessin retrobar, a més de donar en adopció al que va ser el fruit del seu amor furtiu... i com a pena final, el quadre 36 va ser «castigat» de cara a la paret en la sala més recòndita del palau, per a ser oblidat per sempre més.
A la nit i ja a casa seva, l’Andrea penjà el quadre núm. 36 a la seva habitació.... com que ningú reclamarà un quadre volgudament desaparegut, ella els hi farà l’honor de què la jove i el pintor, tornin a retrobar-se.
Com en l’escena del quadre i com si fos un mirall, l’Andrea jeu al seu llit, contemplant l’obra, jove i nua, i fa com la Laura Petti, amb una mà l’assenyala a ella i amb l’altra mà assenyala la taca natural en forma de cor, que també té ella, al costat de la rosella del mugró.....com també la tenia la seva mare, i la seva àvia i la mare d’aquesta, com una herència familiar...... i sospira, i diu baixet : «Ja us he trobat per fi, al quadre i a tu !».
 
Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" d'Abril 2024. 

6 d’abril del 2024

Darrera partida al joc de pòquer.

 
Cassius Marcellus Coolidge, 1894, Poker Game

 L’home que treballa fent de gos a les festes infantils , avui es jubila.
A la petita empresa a on treballa li volen fer una festa de comiat, per agrair-li els seus anys de treball (precari en horaris i en salari , però que li han atorgat bons beneficis a l’empresari). Empresa de curta plantilla, per això dels costos i despeses excessives, han optat per convidar als seus tres companys de feina i han anunciat que també hi convidaran a alguns personatges famosos, com l’Snoopy, en Pluto , en Milú, l’Scooby-Doo o en Rin Tin Tin .... i potser també la Marilyn i la Pantera Rosa !.
Els tres treballadors i l’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila es miren entre ells i ja endevinen que res d'això passarà. Coneguen l’amo, que és de la «Verge del Puny», saben de sobres que ni ell mateix hi assistirà. Fins i tot la seva liquidació li ha deixat en un sobre a la seva taquilla, per evitar que li demani qualsevol cosa.... que mai se sap!.
Vista la situació, els quatre amics que treballen fent de gos a les festes infantils, decideixen que aniran al bar de la cantonada sense treure's la disfressa i fer allà la festa de comiat.
Unes cerveses i com a «extra», unes bosses de patates i unes olivetes; seran el càtering adequat per l’esdeveniment i aprofitaran per fer una bona partida de pòquer, com les que fan de costum, mentre esperen el torn de la feina. Els tres amics, ja conxorxats prèviament entre ells, decideixen que aquesta vegada tindran mala sort i males cartes i faran el possible, perquè l’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila , guanyi totes les mans i tots els guanys, i així arribin a la seva butxaca ; doncs bé saben els companys, que el seu petit orgull li impediria d'acceptar-los diners, com a regal de comiat.
Entre cerveses, olives, jugades de cartes manipulades i amb la música de fons d’uns pobres cantants anomenats, (em sembla), «Els Amics de les Arts» , (no sé pas si gaire coneguts) ... passen les hores de la vetllada, rient de tant en tant per la mala traça de les jugades, contant-se velles anècdotes de la feina, de com divertien als nens i nenes en les celebracions d’aniversari i fent feliç a alguna mare que, enduguen-se'l agafat de la ma  al quarto de planxar, li regalava escenes difícils d’explicar
Acaba la vetllada i els quatre homes que treballen fent de gos a les festes infantils, és prometent (tots saben que en va) , que es retrobaran almenys un cop al mes per fer una bona partida i explicar-se la vida i com els va.
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila, arriba al seu petit apartament de quaranta metres quadrats, encén el llum del rebedor-menjador-cuina-dormitori-bany i s’asseu als peus del llit.
Ningú l’espera i ningú vindrà. Demà al matí començarà la seva nova vida, ja no treballarà més fent d’home gos a les festes infantils, però la seva vida serà tant o més precària que quan ho feia i ja no tornarà a fer feliços a mares, nenes i nens a les festes infantils....
Per això i sense esma per treure's la disfressa de gos, beu un got d’aigua de la tauleta de nit, acompanyat per les pastilles d’un tub de tranquil·litzants, s’estira al llit i apaga el llum.
L'endemà, l’home que treballava fent de gos a les festes infantils i que es va jubilar ahir, ha trobat una nova feina en un lloc estrany i pacífic.... ara treballa fent d’àngel, en un regne espiritual.
 
Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Març de 2024.

15 de març del 2024

Gran Manual per Identificar Ocells.

 
"Ocells". Dibuix digital ArtuR.


M’he trobat amb l’Ígor duu un llibre molt vell
És el Gran manual per identificar ocells

I diu que…
Si té 4 potes i és molt pelut
I mou molt la cua i sempre fa bup bup
I si fa bup bup no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si amb un cabdell de llana juga i es distreu
Té les urpes molt llargues i també fa meu meu
I si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si la veus a l’aigua cantant a dalt d’un roc
És molt llefiscosa i sempre fa croc croc
I si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si vas per la muntanya les trobaràs segur
Tenen dues banyes i també fan mu mu
I si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si té quatre rodes, cinc portes i treu fum
Té una carrosseria, i es mou fent rum rum
I si fa rum rum, i si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell
Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Si és a Cerdanyola i mou electrons
És el Sincrotó-Alba i sempre fa ojgjfsghfskjghkjfashglajgkafshjghasfghkljgh
I si fa ojgjfsghfs, i si fa rum rum, i si fa mu mu, i si fa croc croc, i si fa meu meu, i si fa bup bup, no és un ocell

Vine que aprendràs ornitologia
Si pares bé l’orella els pots sentir

Gràcies a aquest llibre tinc molt bon nivell,
Ja puc dir amb certesa que si fa piu piu (fa piu piu)
És un oceeeeeeeeeeell
Si no fa ojgjfsghfs, i si no fa rum rum, i si no fa mu mu, i si no fa croc croc, i si no fa meu meu, i si no fa bup bup, i si fa piu piu
De ben segur que és un oceeell (un ocell).
 
El Pony Pisador..

 

29 de febrer del 2024

Madonna del Magnificat.

 
Sandro Botticelli - 
"Madonna del Magnificat".


Aquell, havia de ser un dia gloriós. Un dia per celebrar amb grans festejos. Però al regne de Galceran XIII no ho va ser del tot, no almenys pel cap i senyor del reialme. Però una mica millor per la seva dama, la reina consort Esperança.
Aquell matí, a la cambra reial hi havia un gran desori. Totes les dames de la reina anaven atabalades amunt i avall. «Porteu draps i aigua calenta !», clamava la llevadora, a tort i a dret. L’hora era arribada !.
El part de la reina engegava amb decisió i amb ganes que fos un moment ràpid i amb el dolor estrictament necessari.... «Quan inventaràn els savis del regne alguna cosa, per evitar-ne almenys, una mica el dolor ?...» rumiava la reina Esperança, entre crit i crit. «Com es nota que no són els homes qui pareixen ! ...aaahhh !» afegia ella , en un nou renec fruit del patiment.
Passada una bona estona, de crits, sanglots, renecs... d'estirades , de batallar la llevadora entre les mirades de les dames de cambra, que anaven comentant entre elles, «aquesta està més verda que el meu julivert!.... no veig jo, que n’encerti una..... no voldria jo estar en el lloc de la reina !....» i la llevadora, que encara es posava més nerviosa, va llançar un últim avís : «... però voleu callar d’una vegada !».
Després d’uns «estira-i-arronses» més, i per sorpresa de totes, un caparró que surt de cop del lloc més preuat de la reina i darrere d’ell , espatlla, braços i cames escapen del llogarret a on ha estat durant nou mesos sense cap preocupació. A partir d’ara, ja res serà igual !.
La llevadora sospira i somriu alhora i amb despit , mirant de reüll cap a les dames de cambra que dubtaven del seu procedir i acosta la criatura acabada de néixer a la seva mare, la reina, que extenuada per l’esforç , la rep a sobre el seu pit..... « mira que m’has fet patir ! ...i això que acabes d’arribar.....» són les primeres paraules que li xiuxiueja a cau d’orella, la reina Esperança.
Alertat ja el rei Galceran de la bona nova, entra a la cambra d'una revolada i busca al seu successor i hereu del regne. El troba a sobre el pit de la seva dama .... mira a la criatura, mira a la dama, mira a la llevadora, a les dames de cambra, al seu secretari reial i no sap què dir. Entre les cames de la criatura acabada de néixer no hi veu el que ell esperava trobar .... la criatura és una nena !!.
De sobte, un cobriment de cor, li roba les forces al rei i cau rodó a terra, als peus del llit. El secretari reial surt corrent a la cerca dels metges perquè li tornin la vigorositat i les forces perdudes amb prestesa, però en arribar-hi, no poden fer-hi res més que certificar la seva mort.
Aquell dia que havia de ser de glòria i festeig, es va tornar en jorn de dol i tristesa.
L'endemà, el notari reial, junt amb el secretari del rei i altres nobles, capellans i el senyor bisbe, fan arribar a la reina vídua, el decret pel qual és nomenada tutora de la nova reina, hereva i successora del rei Galceran XIII i nascuda el dia abans. «El Rei ha mort. Visca la Reina!».
Mentre la reina vídua i amb la seva filla en braços, firma l’acceptació del nou càrrec, somriu per dintre i amb el cor desbocat, pensa , «A partir d’ara, tot canviarà!. S’han acabat les «favorites» del rei, els menyspreus , les intoleràncies i maltractes. Filla meva, reina meva !, jo t'ensenyaré a ser una bona reina i faràs oblidar al món, al dèspota del teu pare !.....» i en tornar la ploma al notari reial i sense quasi adonar-se’n, començà a taral·lejar-li a la nena el cant del Magnificat : «..... Magnificat anima mea Dominum , Et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo.... «.


Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Febrer

20 de febrer del 2024

"Els rostres del Montseny".

 


 
"Els rostres del Montseny", de Mariano Pagès.
14 retrats amb ànima de persones que han viscut amb i de la terra.
 
“Són persones que encara mantenen la pagesia de manera tradicional, que van amb el sarró, que fins fa poc han munyit la vaques a mà, que il·luminaven les masies amb carbur.” És gent de camp, que ha treballat amb les mans i que duen la vida a la pell, a la cara, a la mirada. Aquesta és la seva identitat. Per això el fotògraf argentí Mariano Pagès, que viu a Santa Maria de Palautordera des del 2002, no vol dir qui són. Només on han fet vida: al Montseny. I de què han viscut: de la terra.
A través del llibre "Retrats del Montseny. Fesomies de la terra", d’una exposició itinerant i d’una sèrie de vídeos amb entrevistes, busca l’autenticitat de llenyataires fins a pastors. Anant a l’essència, a l’ànima de vides modestes. De persones que s’estimen el seu lloc, que es neguen a viure en un món accelerat. Que mantenen una manera de fer i de ser.
 

 
 Publicat a Catorze.cat.

4 de febrer del 2024

Un cop més, ho tornem a fer !.

 

Dibuix digital ArtuR.

 
Durant 7 dies Vilanova i la Geltrú s’atura.
Vilanovins i vilanovines posposem les nostres vides perquè el calendari lunar ens marca, com a bons llunàtics, que cal respectar EL CARNAVAL.
Durant uns dies, la nostra pàtria és només Vilanova i la Geltrú. Tenim himne, tenim bandera, lluïm els colors, tenim símbols que ens apropen als veïns i veïnes, que ens fan sentir que som un tot.
Perquè el Carnaval és més que una simple festa: és el nostre micro clima, el nostre enginy, la nostra manera de fer humor. La sàtira, la festa de les primeres vegades... i de totes les següents. El desenfrenament, la disbauxa, el disbarat... però també de la tradició.
Per un cop l’any, sentim que tenim les regnes de la ciutat. Sentim la crida per omplir els carrers i fer els rituals que fa segles que ens uneixen. I any rere any ens segueixen posant la pell de gallina. I això... només ho entendrà algú com tu.
Aquesta és la nostra festa, patrimoni de la gent de Vilanova i la Geltrú, del 8 al 14 de Febrer 2024.
 

 Carnaval documentat des de l'any 1790.

18 de gener del 2024

La Mort i la donzella.

 
Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden

 La Marianne i la Catrina eren dues joves amigues, que compartien habitació al campus de la universitat a on estudiaven. Una, la Marianne, era del Tirol, més seriosa i intel·lectual, estudiava dret, que no dreta!, a la universitat i és allí a on va conèixer a la Catrina, vinguda de Mèxic, una noia més eixelebrada i somrient que la seva companya.
A part d’estudiar, totes dues tenien algunes feinetes a hores, que els hi ajudaven a superar les seves despeses habituals.
Ara, però, fa pocs dies, a la Catrina se li va acabar la feina que tenia i anava buscant-ne de noves, per poder seguir amb tranquil·litat la seva vida. I no li va costar gens ni mica a trobar-la!, no li tenia manies a res que se li posés per devant, però aquesta vegada seria un pèl difícil i complicat de compartir-ho amb la Marianne... de moment, pensà a no dir-li res dels detalls, almenys al principi, no fos que no durés gaire la feina i ja no hi hauria problema, llavors!.
Però... ai, com és el destí!... la nit passada, ja se li va complicar del tot, a la Catrina. Cap a les tres de la matinada, va arribar a l'habitació del campus a on ja feia unes hores que la Marianne ja dormia plàcidament al seu llit.
A les fosques, la Catrina va entrar de puntetes i va asseure’s a la punta del llit de la seva amiga.
- « Shhhissst!... Shhissst!, Marianne! «, repetia un cop i un altre, la Catrina, a fi de desvetllar la companya, però no hi havia manera... tenia un son molt profund.
A la fi i ja una mica cansada de xiuxiuejar, la Catrina li va fotre un crit: -»Ei, Marianne!, despertat!».
A l'instant i en ple xoc per l'ensurt, la Marianne li va etzibar de mala manera a la Catrina: -« Renoi, què fots!!, tan bé que dormia ... què vols, ara?....i què fots, vestida així de negre ...?, ja vens d’alguna festa, oi!?».
La Catrina, va tragar saliva i agafant forces i aire, va dir: -» Esss queee... t’haig d’explicar una cosa...».
- » Això de la nova feina que em volies dir ?.... i no m’ho pots dir demà!?...», va contestar-li , amb ganes d'adormir-se de nou.
-» Bé, siiii.... però no és una cosa, són dues !.....» ,va replicar l'amiga.
- « Vinga, espavila... que tinc son !» ,va dir, ja una mica emprenyada la Marianne.
- « Doncs queeeee.... la feina que em van donarrrrr...ésss... la de fer d’ajudant a «La Mort», que sembla que tenen molta feina i no donen  a l'abast.....» , va contestar, mig nerviosa o quasi del tot, la Catrina.
- « Osti, tu !... quines feines que et busques , mira que ets rareta !! .... va, no m’emprenyis més i va , diguem la segona i deixem dormir !» , ja inquisitiva , es va pronunciar la tirolesa.
- «..... la segona ?..... bé!, .... la segonaaaa és...... que aquesta nit, tu estàs la primera a la meva llista !...... «.
I així i sense més comentaris.... només amb un gest de sorpresa a les seves cares , van donar per acabada la seva relació, mentre que la Catrina arrossegava de la mà a la Marianne, que només volia sortir d’allà corre'ns.
 
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de gener del 2024.