Nit de Setembre.

 

Nit de setembre de Stooshinoff  2021

 
Cap al vespre i amb la intenció d’abaixar la persiana de la finestra, em quedo un instant mirant de prop la petita peixera que hi tinc al davant del finestral.
Els mes ulls es reflecteixen al cristall i observo atentament l’escena.
Al fons, sembla que hi ha quelcom que està a les «últimes», pràcticament ja està immòbil , tan sols intenta de moure una petita espècie d’ala. Diria que sembla una abella menudeta que hi ha caigut i està a punt d’ofegar-s'hi del tot.
Encuriosit com jo, si acosta el petit «Blauet», el peix turquesa que inspecciona els seus dominis. Hi passa pel davant dubtant a aturar-s’hi o no , potser és perillós per a ell... i finalment, ho deixa córrer, per si de cas!, i fa mitja volta i s’esmuny a cercar alguna cosa per picar, més segura i apetitosa.
El meu interès torna cap al cos groc i negre del fons, que sembla vol fer un últim intent de moure les ales , però amb poca fortuna.
Una llàgrima salta dels meus ulls i vol fondre's amb l'aigua de la peixera, com si volgués consolar una mica la pena de la petita víctima , però no pot!, la llàgrima ha caigut per la banda de fora del cristall i es veu més blava que no pas l’aigua del recipient que es torna fosc , imitant els colors de la nit que arriba.
Tot d’una, però, sento un dolor incipient en el meu dit que està a sota de la peixera i que s'incrementa i molt, al instant.
«Coi d’abella, m’ha picat!...» i surt volant de sota el vidre cap a la finestra, que encara resta un xic oberta.
No estava pas ofegant-se dins l'aigua... sinó que preparava el seu atac al meu dit, que també era a sota el vidre i al seu costat!.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2023.

El dolmen.

 

   Al poble hi ha hagut un gran rebombori. Una troballa arqueològica que ha despertat la curiositat d’uns quants i l'interès dels més ambiciosos.
La notícia que ha sorgit del grup excursionista local que ha fet el descobriment, ràpidament ha tingut ressò a les orelles de l'alcalde , a qui se li han il·luminat les idees de sobte.
I no ha trigat gens a aparèixer a les notícies de la ràdio comarcal, això no passa cada dia !.
La Maria, asseguda en la seva cadireta de fusta just al portal del mas , escolta atenta les novetats que li arriben des del transistor, que sempre l’acompanya en arribar el capvespre, mentre aprofita per alleugerar les hores de xafogor de l’estiu, amb la fresca que tímidament treu el nas.
Pel que diuen, han descobert en mig del bosquet, un dolmen que deu tenir ben bé mil anys !.. o més, s’aventura a sentenciar, algun tertulià.
Envoltat de pins, males herbes i matolls, ha passat desapercebut durant anys i anys, sense que ningú , mai, l’hagi observat .... ningú al poble en tenia pas notícia.
La Maria, escolta en silenci els comentaris i de sobte, fa un somriure i tenca els ulls..... «És la caseta del bosc!» , exalta el seu pensament.
......................................................
De petita hi anava amb el seu pare a berenar i a jugar a «cuit i amagar» i a recollir flors per la mare... era un lloc tan tranquil aquell !. Quants cops hi havien anat !, era el lloc secret d’ella i el pare i que fresquet s’estava dins la caseta !.
Aquell goig, però, no va durar molt de temps.... van arribar temps difícils...la guerra deien que havia començat feia setmanes i que aviat arribaria també al poble. El pare li va dir que havien d’anar amb compte i vigilar i que ja no podrien anar al bosquet.
I així va ser, durant força temps...... tant , que fins i tot un dia, el pare va desaparèixer de casa. Passaren gairebé quatre o cinc dies, fins que el seu oncle el va trobar.... estava amagat a la caseta del bosc i va dir, que ordes hostils l’havien matat... tot fent pagar a justos per pecadors, com succeïa ben sovint en aquells temps tan bojos.
La Maria no va voler tornar-hi mai més. L’indret, a poc a poc es va anar degradant i amagant-se de la gent, fins que va ser un lloc oblidat del món.
.......................................................
L'endemà de bon matí, la Maria sent una necessitat de tornar-hi ... no sap ben bé per què , però la notícia l’ha remoguda per dins i agafa cistell i bastó i amb la claror del sol que comença a alçar-se, fa via cap al bosquet.
A aquella hora no hi trobarà pas curiosos que la puguin destorbar.
Recorda molt bé , tot i el temps transcorregut, el camí a fer i sense pressa , perquè les cames ja no donen per tant; però sense pausa, per l’emoció que es va despertant dins el seu cap, va fent camí.
En arribar-hi, sospira i somriu i una llagrimeta, se li escapa galta avall.... s’asseu a terra com pot, i el record, la il·lusió o el pensament , la fan viatjar de nou a la infantesa i de sobte veu com el seu pare li somriu i li allarga un pom de flors silvestres que deixa anar en el seu cistellet de vímet .... i ara li canta aquella cançó d’amor que sempre cantaven junts ...i la Maria, hi afegeix la seva veu també.
Al cap d’una estona, la Maria s’endormisca ajaguda a terra, envoltada de flors, feliç i contenta... ha pogut tornar a jugar amb el pare !.
I d’aquest son ja no es despertarà mai més.....

 

Blue instant. Aportació a "Relats de la Carme d'estiu" , agost 2023.

La finestra.

 

Fotografia: Carme.

 
Feta ja la migdiada i amb energia renovada,
salta la tanca del jardí, molt hàbil en Martí
i cercant un bon lloc i amb millor vista,
fixa la mirada al balcó de la Gessamí.

No hi ha moviment a la vista
tret del va i ve del cortinatge,
que fa un sinuós ballet amb l’aire
que l’acarona amb tot llibertinatge.

I en Martí comença el seu recital:
«Ai, Gessamí , nineta dels meus ulls !
que t’ocultes de mi rere del finestral...
vine, surt , regalem el teus atractius !...»

De tant en tant, uns dits aparten la cortina
sense deixar veure a la criatura celestial
i veloços desapareixen, rere la tela fina,
i en Martí es desespera... portaré a la coral !.

Però en Martí i torna, aclarint-se la veu:
«Ai, Gessamí !, no et facis de tant pregar
que ja fa prop de sis mesos, que et vinc a cantar
i per tot consol, només m’he amistat amb un cargol».

De sobte, un cop de vent, fa revolar la tela
i deixa veure una morena i pelosa regatera...
que estrany?, pensa en Martí en veure-la...
si la Gessamí, és de rosada pell i fina davantera !

Però el vent fuig de nou i deixa la cortina tancada.
Amb la mosca al nas, en Martí, llença una nova tonada:
«Ai, Gessamí!, dolça senyora, què he de fer estimada,
per aconseguir el premi de la vostra mà delicada?».

Finalment, s’obre la cortina de bat a bat
i un manobre eixerit , cenyint-se els calçons despenjats ,
surt al balcó i dona notícia a un Martí garratibat.
«La lloada donzella, del mas ja fa dies, que ha guillat !»

«Que n’estava farta i cansada, d’un trobador foll,
que no la deixava dormir mai la migdiada...
Ha venut terres i casa , per no sentir més soroll
restant-ne jo, per reformar la hisenda a mossèn Cansalada».

En Martí, queda estabornit i ben afligit per la revelació,
però el manobre vol consolar-lo , tot atorgant-li el seu grat,
que quina veu més dolça la seva i quins versos sap cantar !
Que a ell, si que li plauria fer-li costat i donar-li tota atenció.

Però a en Martí no li plau,  aquesta amorosa ofensiva...
i es fa fonedís a l'instant, sortint veloç del jardí en què s’ha ficat.
Mentre de l'interior de l'estança, ara si, surt en camisa
la donzella evasiva ,a la recerca del manobre abnegat.

«Senyor manobre, ha estat tan bon encert !...
amb les vostres estratègies, en Martí no tornarà, és vera !.
Veniu, veniu , que tinc més reformes a fer..
Començant per la sala de bany i acabant per la llitera !».

 

Blue instant. Aportació a Relats de la Carme, Juliol 2023.

A un banc del parc del mercat.

 

Paul Gauguin, 1892, Ta matete

 Assegudes a un banc del parc del mercat , juntes.... fent-la petar, compartint històries i xafarderies... l’Anna , la Júlia, l'Agnès i la Rosa , avui hi eren totes! , mataven el temps i s’ho passaven molt bé.
Però a la Clara li mancava alguna cosa més que la reconfortés ..... en volia més!.
Era del tot conscient , que al cap d’una estona i amb un sol moviment de dit de la seva mà, tot allò desapareixeria.
I un cop més, estaria asseguda a un banc del parc del mercat .... sola.
La realitat virtual encara tenia grans mancances i no tenia a ningú que ho solucionés.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Juny 2023.

L'atracció per la pintura!.

 

 

 Per fi ha arribat el gran dia !.
De ben petit que tenia ficat al cap, que volia dedicar-se a la pintura i no sols això, sinó que també en pogués viure d’ella.
Fins ara havia anat fent, amb més pena que glòria... però no hi havia lloc pel desànim.
Així que avui , que li han donat la seva gran oportunitat per demostrar la seva destresa pictòrica, està més entusiasmat que mai.
Amb el pinzell a la mà , tria el color adequat i l'impregna de pintura.
Un instant d’atenció, un sospir encoratjador.... i zaaaas !!.
Torna a carregar el pinzell de color , un altre gest de satisfacció .... i zaaaas! !!. 

Cada pinzellada, una emoció !!. No ho pot evitar i com li agrada aquesta sensació!.
Al cap d’una estoneta d’orgasme pictòric, es diu a ell mateix :
« Vicenç !, no sospiris tant i fes via, que vindrà l’encarregat i encara no tindràs l'habitació acabada.... i s’ha de fer també, la cuina i el menjador!».

 

Blue instant. Aportació a Lletres i fils de Juny 2023 de la Núria. 

L’Assemblea 2. (El desenllaç).

 

Amb les primeres llums de l’albada, l’Illa Rosa reapareix i s’allibera de la foscor de la nit.
I amb el so tronat, de la sirena del vaixell setmanal que està a punt d’entrar a port, es trenca el silenci matinal de l’illa , al que si afegeixen sense pensar-ho els cants, xiulets i crits dels ocells , que ja estiren les ales pel cel que ara es torna blau.
El diumenge ja ha arribat!. I he de dir, per alegria de totes i tots, que cap més cadàver ha fet aparició ni ha vingut a fer companyia al nostre amic, el Sr. President.
Després del guirigall que es va formar el dimarts passat, amb el tràgic succés a l'inici del congrés, tothom es va instal·lar a les seves habitacions. Tots cagats de por !.
El dimecres, l’hotel tenia l'aspecte d’un confinament. Tret del personal de servei, ningú s’atrevia a treure el nas al passadís. Tothom amb la por al cos... a on estaria l'assassí ?. Això si !, els mòbils traient fum a tothora, amb tants missatges entrant i sortint.
Dijous, ja es van anar calmant els nervis... el nostre amic presentador de la tele, anava fent indagacions entre els compromissaris del partit. Però cap a la fi del dia, va pensar que millor deixar-ho estar. «Quants embolics, ensarronades, martingales i de més, tenen aquesta colla !... encara em donaran la culpa a mi !», va pensar i va girar cua cap a la barra del bar, a prendre un gintònic.
El divendres... ai, el divendres!... Els polítics ja van començar a dir que la cursa electoral ja estava a punt de començar i que no podien estar-se sense candidat !. Havien pensat de fer un homenatge a tan gran figura, però pensant-ho millor... ara no era el millor moment, «ja ho farem després dels resultats, eh !», es deien els uns als altres.
Així que dit i fet, van iniciar una nova sessió extraordinària de l’assemblea extraordinària, per triar nou president i candidat. No imagineu pas com anaven els sabres entre els sectors crítics i els oficialistes... Ja de matinada, a la fi i per cansament, van acordar un candidat , ni dels uns ni dels altres...equidistant !.
Al matí de dissabte, es va celebrar la sessió de nominació i presentació del nou Sr. President.
Tot eren abraçades, aplaudiments , miradetes.... en fi, una colla d’actors en els seus millors papers, mentre que la dona del ex-president era a la cuina de l’hotel, al costat del gran congelador a on descansava, per fi !, ara sí que podia!... el seu marit finat.
Amb el mòbil a la mà, avançava les gestions per l’enterrament i amb més interès, les gestions amb el seu advocat, per tal que l’herència no anés a parar potser, a la secretaria personal del seu marit, a la que havia vist aquests dies molt afectada. I era del tot natural, no?, havia rebut un lot d’oferta 2 x 1, com en el supermercat.... havia perdut feina i amant, tot d’una tacada !.
I ja en aquest matí , de diumenge assolellat i amb el vaixell a port, a l’espera dels passatgers que fan tornada, el nostre bon amic, presentador de la tele, no es vol perdre l’espectacle del comiat dels polítics.
Amb un cafè i un croissant , puja al terrat de l’hotel per veure la desfilada final dels compromissaris, que en filera d’un van embarcant al vaixell tots contents i feliços ... «A guanyar ! , a guanyar!! « anaven cantant. Darrere d’ells i en un taüt de pi, gentilesa de l’hotel Illa Rosa, s’embarca al Sr. President finat i al seu darrere, embarca la seva esposa... encara discutint amb l’advocat, el tema de l’herència.
L’última de la filera de viatgers, és la ex-secretària personal que, a punt de pujar al vaixell, s’atura un instant, pensativa i fa un sospir.... a continuació, es gira i torna cap a l’hotel. Entregarà el seu currículum i potser li donaran una nova feina.
Acabat l’espectacle, el nostre amic televisiu gira cua al terrat i veu que a terra, encara hi ha aquell paquet misteriós sense obrir , allà a on van torbar mort al Sr. President.
Encuriosit, agafa el paquet i l’obre... a dins i troba un teixit de seda blanca ... i llavors , posa llum a la foscor !. No hi havia pas cap assassí !! i somriu ben satisfet .......
............................................................................................................................................................

El passat dimarts al matí, el Sr. President fa tard al port i perd el vaixell que l’havia de portar a l’Illa Rosa, per celebrar l’assemblea.

Es desespera perquè sap que no hi ha cap més mitjà de transport per anar-hi. Fet un sac de nervis, li ve al cap l'eslògan de la campanya... allò del dia D !... és clar! , i veu la solució.

Lloga una avioneta per anar a l'illa i com que no hi ha aeroport, es llançarà en paracaigudes...com al dia D !. Dit i fet !.

Però en llançar-se des de l’avió, du mal ajustat el paracaigudes i en la primera tombarella que fa , surt per un costat el Sr. President i per l’altre, el paracaigudes. I es queda més blanc que la cera !. En un intent desesperat, vol fer com el «007» al cine i es tira en picat darrere el paquet del paracaigudes i si !, quasi l’arriba a agafar.... però ja està a només dos metres del terrat de l'hotel Illa Rosa i ja no li queda temps per res més que quedar «planxat» al terrat de l’hotel, ell i paquet.

Blue instant.

L'Assemblea.

Alexandre Debelle, 1853, L'assemblée de Vizille

 

 

 A l'Assemblea Extraordinària del partit hi ha una gran confusió i la incertesa, s’ha apoderat de tots els assistents.
La secretària personal del president del partit ha irromput de sobte en l’inici de la reunió amb una gran i, a la vegada, trista notícia: «El Sr. President ha mort !».
I ho ha fet en unes estranyes circumstàncies, la noia l’ha descobert al terrat de l'edifici, estès a terra i sense un bri de vida. Al seu costat, només un paquet ... i sense obrir. Aterrada per la imatge, la secretària ha sortit «cames ajudeu-me» cap a la sala de reunions, que ja iniciava la sessió, tot i el retard del president que encara no havia arribat al lloc i en mig d’esglais i llàgrimes, ha comunicat davant de tothom, la mort del seu amo... cap! , del Sr. President!, això, volia dir.
L'esposa del Sr. President , la mira de reüll , del tot malfiada i inquisitiva.
Els vocals de la línia crítica, s’ajunten en un petit cercle, tot xiuxiuejant : «Reunim-nos de seguida, aprofitem el moment»!.
El cap de campanya, amb pretensions polítiques personals i que s’estrenava en aquesta ocasió, per la nova campanya electoral i n’ha dissenyat l'eslògan personalment , «Ens trobem el dia D amb tu «!, no sap a on posar-se i tria amargar-se rere d’una cortina.
I així, cada un dels compromissaris , van fent el que poden o creuen convenient atesa la situació sobrevinguda.
Per sort o per desgràcia, la convenció se celebra en un hotel de l'illa Rosa, on només hi ha accés amb el vaixell setmanal i, per tant, l'assassí , per força ha de continuar a l'hotel fins que arribi el nou vaixell. No s’ha pogut escapar de cap manera ni per cap cala escarpada de l'illa.
Però i amb més sort , encara !, a l’hotel hi passa uns dies un famós presentador de televisió. Si !, d’aquells programes de crims i assassinats i la junta directiva del partit, en una decisió ràpida (encara que sigui difícil de creure-ho !) , opten per anar-lo a buscar i que posi llum a la foscor del tràgic esdeveniment.
I aquí estem, tots plegats rumiant i donant voltes al cap.... aconseguirà , el presentador , descobrir l’enigma ? : «Qui a mort al Sr. President ?».
Bé !, tenim de temps fins al diumenge que bé, quan arriba el nou vaixell i obra l'oportunitat de què el possible culpable s’esmunyi irremeiablement.
Sort i bona cerca !.

 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Maig 2023.

Descobreix el desenllaç final aquí !.

La garsa.

 

Claude Monet, 1868/69, La Pie

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jo, que havia estimat tant
la seva pell daurada...
i que enyoro tant, encara.
Ella, que de la meva mà,
tot m’ho donava!.
La seva sola companyia
ja omplia els meus dies
sense preocupacions ...
Que bo que era, tenir-la a ella !
Així era jo, de simple i feliç,
fins al dia que la vaig perdre...
Aquella garsa se'n va enamorar d’ella
un diumenge al matí, acabada la nevada.
En sortir el sol, va preparar l’emboscada...
així que jo me’n separés un moment,
ella faria el seu destre moviment
per fugir amb ella , a un indret secret.
I dit i fet !, d’una sola revolada,
totes dues van desaparèixer,
davant la meva mirada garratibada.
Adéu per sempre, estimada !.
M’enfonsaré ara, a la vida desesperada....
I per més que l’he cercada
amunt i avall, per l’arbrada,
mai més, he descobert on s’amaguen.
Però avui, que m’he trobat aquesta xapa lluent
d’una antiga cervesa «Estrella Dorada»,
se m’ha acudit aquesta trampa !.
Amagat al parc , l’he vist aparèixer de nou,
era ella !... qui em va prendre la meva estimada!.
Avui, amb el parany de la xapa lluent,
atraparé a la garsa i no la deslliuraré,no !,
fins que les seves amigues ,
no em tornin la meva «Visa Or» !.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d' Abril 2023.

(Nota: Per tranquil·litat de tothom, faig constar que per l'elaboració d'aquest relat,

no hi ha hagut cap maltractament animal. Gràcies !).