ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

6 d’abril de 2021

Un Sant Jordi diferent.

 

Per fi, arribava el gran dia !. En Jordi s’havia llevat més content que mai , aquell matí. No en va era el seu dia ! I no nomes pel seu sant , que també, sinó per la diada que avui es celebrava. Tot empolainat i amb el millor dels somriures va sortir de casa, per enfilar cap a la Rambla.
Allà tenia una cita ineludible !. Les parades dels llibreters ! I de les roses, que feien la millor companyia i aromatitzaven d'allò més el passeig.
Un cop arribat , anant de taula en taula, de aquí cap allà , li faltaven mans i ulls davant tot el que se li oferia i sense decidir-se , anava  endinsant-se en aquell maremàgnum de llibres.
Però de cop i volta es va adonar de una cosa insòlita.  Arreu on anava hi havia un llibre que sempre sobresortia dels demès ... com si el cridés, com si l’esperès i en Jordi, se’l va anar mirant de reüll , una vegada i una altre. El seu títol no era presagi de cap «delicatessen»  pensava... Dient-se «Et trobaré!» , segur que era una d’aquelles novel·les romànticones de «noi s’enamora de noia, noia no li fa ni cas i en un gir sorprenent, les seves vides s’ajunten i acaben junts i feliços menjant anissos!».
Decididament, no era el que buscava.
Però en el seu particular desafiament, el llibre anava traient el  nas , per allà on en Jordi passava.
A la fi, picat ja per la curiositat , en Jordi, va allargar la mà i va agafar el llibre per llegir-ne la contraportada, a veure què si deia.
I de la contraportada, va passar a la primera pàgina i a la segona i a la a tercera.... la seva curiositat va anar transformant-se en intriga i aquesta en passió irrefrenable de seguir llegint i llegint. Amb el llibre enganxat als dits i els ulls a les fulles, que s'anaven succeint , va tornar cap a casa i en arribar, ja casi n’havia llegit més de la meitat.
Acomodat a la seva butaca preferida, en Jordi, va anar devorant una fulla rere l’altre, fins arribar al final. Un cop acabat , va tancar el llibre, el col·locar sobre les seves cames , va sospirar profundament durant un instant i llavors va prendre una ferma decisió , enviaria un missatge a la editorial, per que li fessin arribar a la seva autora, tal i com havia fet el protagonista del relat en la trama del llibre.
....................
La Jordina, uns dies desprès de Sant Jordi, va rebre moltes felicitacions de la seva editora per las bones vendes durant la Diada i li va transmetre tots el comentaris que havia rebut per a ella, dels seus lectors i entre ells, el missatge del Jordi.
A mida que la Jordina, va anar llegint felicitacions i complaences per la seva obra, va tenir una doble sensació., satisfacció pel seu reconeixement com a escriptora i un petit desencís , perquè el que buscava amb el seu relat no acabava de arribar del tot.... no del tot, fins que va llegir el escrit pel Jordi.
Tal i com anava llegint el seu missatge , els seus ulls es van anar obrint cada cop més i més. La seva mirada inicial, es va transformar en sobresalt i desprès en un nerviosisme desfermat.... tal i com feia el protagonista de la obra, en Jordi, havia anat trobant les frases del llibre que eren reals, com si de un codi secret es tractés, demostrant la seva coneixença de la història exposada,
Va ser llavors, que el cor ja alterat de la Jordina, es va posar a mil i podia escoltar els seus  bojos batecs ..... pup, pup, pup..... que li van retornar al seu pensament , els batecs d’aquella moto del pare,... la Harley ! , amb la que sortia a passejar amb la mare en las tardes de primavera. Un record tant agradable, que per mala fortuna es va convertir en un de molt trist, aquella tarda del fatal accident.
Amb el succés , tant ella com el seu petit germà van anar a parar a un orfenat i desprès a dues famílies diferents que els van adoptar... i va ser llavors que li va perdre el contacte. Amb els anys, va anar investigant on podia estar, però la solució se li resistia notablement.... Ja mig desanimada i com a intent un tant desesperat , se li va ocórrer d’escriure el llibre de la seva història, en la que com en un joc, donava pautes per esbrinar  la solució , amb la petita esperança que ell llegiria el llibre , sabent com n’eren de bons lectors en la seva infantesa , i sabria com posar-se en contacte amb ella. Tot plegat, era com si li enviés un missatge dins d’una ampolla , llençada a un mar de llibres  en el que creia que ell hi nedaria.  
I ... tal i com el nom del llibre profetitzava, el va trobar !.

Blue instant. Aportació al bloc de la Núria Lorente "Lletres i fils 4/2021".

16 de març de 2021

Tot mirant las onades a la mar.

 

 Tot mirant las onades a la mar , assegudes a les roques , la Joana i la Sandra , fan petar la xerrada amb un cert aire de nostàlgia que les fa pensar en el seu amic Pere....

Sandra - Vols dir que tornarà ?
Joana - Ai, Sandra !... amb el temps que ha passat, ja no ho crec.
Sandra - En el fons, Joana, penso que el trobarem a faltar...
Joana - No t’ho pensis pas ! , al menys jo , segur que no ! , quin descans de no veure’l .
Sandra-  Aiss , amb la guapo que era... i tant simpàtic , explicant-nos sempre les seves aventures.
Joana – Amb això, et podria donar la raó, però era un «plom» , que pesat !... i enganxifós com ell sol, a la que et distreies ja et tenia agafada pel cul !
Sandra – Hehehehe ..... doncs es veu que li agradava més el teu, que no pas el meu, una miqueta escanyolit....
Joana – Fuig !, fuig! Ja te’l regalaria !.... era com un pop i fatxenda com el que més !. Sempre fanfarronejant davant les noies, presumint de «musculitos» i bellugant-se com un paó .... aigs !  fins i tot m’agafen esgarrifances.
Sandra – Au vinga, ja serà menys !...que be que se’t posaven uns ullets... així que el veies venir.....
Joana – Calla !, calla !....tu si que els hi posaves , mentre també hi posaves... tota la resta al seu lloc, dintre del biquini.
Sandra – Ei , no t’has adonat ?
Joana – .....de què, Sandra?.
Sandra – Que penso que ja l’estem oblidant una miqueta..... ja fa una estona, que parlem d’ell en passat, hehehe... això deu ser un senyal !.
Joana – Ostres ! , ni me’n havia adonat !.
Sandra – No cal pensar-hi més !.
Joana – Potser serà el millor, amb la estona que portem aquí assegudes... i ja en fa més d’una hora!, no li hem vist pas treure el cap de l’aigua....
Sandra – El que jo et deia !. Picar-lo amb allò de que no seria capaç d’aguantar ni cinc minuts sota l’aigua sense respirar, ha estat una idea genial per desfer-nos d’aquest «xulo de platja» !. Vinga , anem !,  et convido a un «Margarita» al xiringuito !!.
Joana – Yupiii !! , anem-hi !! ..... a veure si ens hem lliguem a un altre .... !!.

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Març 2021.

4 de març de 2021

Amb la Maria....




Damunt camins que tu coneixes
hi corries de petit, amb la Maria,
fent gresca juganera i innocent.

Damunt camins que tu coneixes
hi passejaves de jove, amb la Maria,
recitant-li versos d’enamorat.

Damunt camins que tu coneixes
hi vas passar cerimoniós, amb la Maria,
entre blanques garlandes de casats.

Damunt camins que tu coneixes
hi perseguies els fills , amb la Maria,
les tardes de festa jugant a fet i amagar.

Damunt camins que tu coneixes
hi vas abocar llàgrimes, amb la Maria,
en la nit fosca que la Mare va morir.

Damunt camins que tu coneixes
hi prens l’aire i el sol, amb la Maria,
mentre la memòria t’abandona i fuig...
 

damunt camins que tu coneixes.

Blue instant. Aportació al concurs de Lletres i fils de Març 2021 de Núria Lorente.

 
 

24 de febrer de 2021

Tanco els ulls i m'allunyo...

 


 
Benvolgudes amigues i amics , tot el que aquí us relato i podeu llegir ha passat. Els fets, els llocs, els noms....son reals. Alerta ! Algunes de les descripcions podrien ferir la sensibilitat.... com tothom sap, la realitat i la mort, no entenen de sensibilitats.
Com a bon detectiu , m’agrada i m’esforço per posar llum a la foscor .... encara que com diu la meva amiga , «no sé pas quina de les dues t’agrada més...si la llum o la foscor».
Aquella nit, una mica freda i amb algunes gotes de pluja que s'escapaven del cel negre, anava jo, darrera la pista del segrestador, tot un «peix gros» de l’hampa i conegut per les seves «males arts» , que tenia segrestada a la meva companya d’aventures , en una mena de venjança a la que no hi trobava cap lògica... sent la meva col·lega  era del tot raonable que sempre la defensés dels seus atacs maquiavèl·lics, no?...pobre noia, la meva roseta estimada !. Així que tot decidit em vaig dirigir cap el seu amagatall secret, que tenia en uns baixos d’un edifici de la Gran Via, i que vaig saber que utilitzava ell en las seves perverses malifetes, casi per casualitat.... un dia que va demanar dues pizzes per telèfon al restaurant , que ara només serveix menjar per emportar, i en el que hi treballo unes hores per completar una mica el meu sou de detectiu becari i aquella nit, ho va tornar a fer !.
Bé, així doncs , ja el tenia !, sabia del cert on la tenia amagada , doncs la pizza de pinya amb acompanyament de bitxo , només es capaç de menjar-se-la una persona al restaurant... la meva roseta! . Era un senyal, la noia és única donant pistes i ajudant-me en els casos que investigo.
Amb la vespa i les pizzes , ja em teniu cap a Gran Via , 56 baixos primera. En arribar em vaig calar la gorra fins a les celles per no ser reconegut , vaig fer sonar el timbre i al instant s’obrí la porta . El pèrfid des de dins la sala em va cridar «ara vinc!, estic buscant monedes !»..... i aprofitant la ocasió em vaig colar dins de la casa i mirant una habitació i una altre, la vaig veure allà... a sobre una taula, lligada de mans i peus .... en veure’m ella i sense perdre els nervis (no la entendré mai, que sigui tant tranquil·lota !) em va etzibar  « Ja era hora , noi ! Al menys hauràs dut la meva pizza de pinya i bitxo, no!»..... Es que no té remei !!.... en aquest segon d’atordiment inesperat, vaig sentir com el malèfic havia entrat a la habitació i m’atrapava per la esquena, agafant-me els braços i intentant immobilitzar-me.  En aquell moment semblava perdut i tota la operació de salvament semblava que acabaria malament, per culpa de la meva distracció.... Però no ! , respireu tranquils. Just abans de trucar al timbre de la porta, havia demanat reforços al meu ajudant especial, l’Hilari , un petit alienígena , divertit i solitari que viatjava per l’espai i els planetes, en la seva tasca d’ajudar a qui ho demanés,  sense condicions i de manera altruista, per tal de millorar la galàxia i que estava a punt d’arribar !. Amb la seva petita nau , aprofitant que el carrer havia quedat fosc i tranquil , en aquella hora de la nit, va aterrar al costat de la vorera i fent servir la facultat estrella de la seva aeronau, la va camuflar , convertint-la en contenidor, com els que tenia al costat i es va apressar a ajudar-nos a nosaltres, corrent ràpid cap al pis, on em va trobar en plena lluita . Amb la seva pistola paralitzant , va deixar al segrestador d’una peça, com si fos una figura de cera i jo vaig poder deslliurar a la roseta del seu encadenament.
Ja lliures, vam sortir ràpidament tots tres cap al carrer , contents i alegres .... però llavors, un grup de gent va aparèixer  corrent carrer amunt , tot cridant i protestant , perquè la policia els perseguia i va ser llavors, que van començar a moure els contenidors i si ! .... també la aeronau del meu amic i que no sabien  que estava camuflada de contenidor  i els hi van calar foc ! .... quin desastre pel nostre amic ! . La gent va seguir corrents i nosaltres vam quedar astorats davant els contenidors que es desfeien amb el foc , mentre uns agents de la policia van arribar on érem i ens van detenir ....a mi i la roseta, per piròmans i al nostre amic Hilari, per exhibicionista .... doncs al seu planeta, no gasten un «Ticram» en roba !....   i ara , som tots tres al calabós !. Però no hi estem tant malament ! ,tots tres junts de nou ...i ens han posat fins i tot, un fil musical per entretenir-nos.... ara mateix escoltem la meva cançó preferida , una del Roy Orbison que justament, la tinc de to d’alarma al despertador...despertador ? ... !!?*!.... ostres !! el despertador !!!....ja m’he adormit altre cop ....!!!
Com diu la lletra de la cançó que us comentava, "És una llàstima que totes aquestes coses / només puguin passar en els meus somnis / només en somnis / en somnis bells". (De Roy Orbison «In Dreams»).

.


Blue instant. Aportació a Lletres i fils #2 del blog de Núria Lorente.

11 de gener de 2021

Indecisió.



Caminava amunt i avall per dalt del pont , mentre anava donant-li voltes i voltes. Era de bon mati i la fresca del aire no el deixava acabar-se de decidir... Cansat , es va treure una moneda de la butxaca i la va llençar a l’aire.... «si surt cara, endavant !, si surt creu , cap a casa...». La moneda donà unes voltes a l’aire i en caure al terra, va tentinejar dos o tres cops, rodolà una mica més i finalment, es va deixar caure d’un costat.... Cara! . El resultat era clar i contundent . En Joan, va recollir la seva moneda del terra, sempre havia sigut una mica garrepa! , i la tornà a la butxaca.

S’acostà a la barana del pont i mirà cap el fons , a la llera del torrent , que avui precisament no duia ni una gota d’aigua !. Des de un costat de dalt del pont, una noieta l'observava , entre encuriosida i ansiosa per descobrir els següents passos d’aquell noi tant indecís i maldestre....

En Joan, des de la barana , es va anar imaginant el camí que faria .... un salt al buit, l’aire fresc del matí ,clavant-se-li com fines agulles a la cara, mentre anava agafant més i més velocitat ...el nus que se li faria al estómac , que potser el faria cridar.... i els ulls oberts com dos pàmpols , veient el terra aproximar-se ràpidament ! .... per finalment, convertir-se en un ou esclafat a la llera del torrent, no quedaria ni un bocí sencer, segur !!.....

Un gota freda i solitària , va aparèixer al seu front ....els nervis anaven desbocats .... i va ser aleshores, que va notar una coça al cul !.... aquella noieta observadora, no es va poder estar de reprimir-se en el gest i li va donar una patacada amb tota la seva ànima.

En Joan, es va trobar sobtadament en mig del buit, ja no hi podia fer res !.... l’aire fresc del matí, se li clavava com fines agulles a la cara.... com havia imaginat!, anava agafant més i més velocitat.... com havia imaginat!, el nus li va aparèixer al estomac....com havia imaginat! , el crit que volia sortir de la seva gola.... com havia imaginat! I els ulls ,oberts com dos pàmpols, veient el terra aproximar-se ràpidament... com havia imaginat! I a prop de convertir-se en un ou esclafat a la llera del torrent i no quedar-hi ni un boci sencer.... va escoltar un «Ziiip!» a la seva esquena i va notar com la corda es tensava i com si fos una molla metàl·lica, se'l enduia de nou cap amunt, cap amunt.... i es va veure gronxar-se per l’ull del pont , amunt i avall, unes quantes vegades.... fins que a la fi , va anar deixant corda i va tocar feliçment amb els peus a terra.

La noieta, des de la barana del pont , va picar de mans i li dedicà unes paraules... « Ho veus, com no era tant difícil, Joan !».

Blue instant. Aportació a Lletres i fils Gener 2021, de la Núria Lorente

1 de gener de 2021

Bon any nou !!!

 Que tingueu totes i tots , un bon any 2021 i amb molta salut !!!


 

29 de desembre de 2020

La Dama del singlot.

 


Com tots els primers dissabtes de mes, l’Emily surt de la seva cabana al mig del bosc i va amb la seva barqueta , riu avall, cap el poble on es celebrava el mercat tradicional. Allà es ben coneguda com «La Dama del singlot» sobrenom que els vilatans li atorgaren en saber-se el motiu d’aquest gest incontrolable i intermitent del que pateix i que a molts d’ells els hi fa tant de gràcia. Resulta que la jove havia quedat viuda la mateixa nit de noces i que el espant de la mort del seu malaurat marit , li va provocar aquesta reacció i d’ençà fins ara, que no la pogut evitar. Les males llengües diuen que és mig bruixa i que se li en va anar la mà en alguna poció amorosa... altres, més benèvoles , creuen que va tenir mala hora.

La Dama , així que arriba a l’embarcador , deixa els rems i lliga la barca. Les compradores si atansen a veure que hi porta avui.... i els hi ofereix tapissos que ella mateixa teixeix .... «...si voleu un tapís ben bonic , per regalar a la sogra... me'n queda un ! Així que corra !!...» ,proclama al vent amb veu dolça. També porta candeletes, ciris i espelmes , per les beates .... - que ha pispat de la ermita, mentre el capellà feia la becaina .... si mireu bé, veureu que encara ni ha alguna amb la flama encesa !-.... , per les joves amb ganes de implorar els miracles del Senyor, algunes imatges de la Verge i fins i tot alguna creu , que imagineu d’on poden haver sortit... o per la cuina de casa, algun fanalet ..... tot de mercaderies variades que ella mateix fabrica, pispa o troba pel bosc i que l’ajuden a passar el dia a dia....

Però avui, una colla de marrecs volen fer-li passar el singlot de cop, així que dissimulant tant com poden en mig del mercadeig, s'esmunyissen entre les faldilles de les clientes i amb gest ràpid, deslliguen la barca.... i el corrent de l'aigua fa la resta !. De cop i volta la Dama es troba en mig del riu, aigües avall i sense rems ni control , veient com s’apropa als ràpids sense cap mes remei. Així que s’aferra com pot amb les mans a la barca, apalancant-se amb els peus i tancant els ulls i serrant les dents, maleeix als poca-soltes i degenerats que l’han llençada a la seva sort.

Miraculosament o.... per art de màgia, la barca va sortejant roques, salts i remolins i davant la atenta mirada dels vilatans, se’n va sortint prou bé de la situació..... fins i tot, en Waterhouse , el pintor del poble, fa un ràpid esbós per deixar-ne constància del succés.

Finalment, la Dama , recupera la serenor en notar que las aigües s’amansen i la barca es va aturant a poc a poc .

Sana i estàlvia , s’acosta a la vora del riu i el singlot, de nou la sobresalta. ....»ni així ! Brrr....» remuga un dels marrecs..... i a l’embarcador , tothom desfila , mentre en James , Duc de Ràfting , li comenta al Waterhouse, que enllesteix el seu esbós.... aquesta experiència la podríem aprofitar per fer un nou esport al riu, crec que als aventurers els hi encantaria baixar riu avall , com ho ha fet la Dama !...... en Waterhouse , es mira de reüll al James i li diu : «esteu tocats del barret, en aquesta vila!!» ....

L’embarcador finalment queda desert , cada un a la seva ...no se’n parli més !.

.....................................................

L’endemà, però .... els marrecs es van despertar al matí , tot ells, amb orelles i nas de porc a la seves cares.... i amb aquesta imatge van seguir durant setmanes, sense trobar-li cap explicació ...... bé, potser ells no li van trobar , però vosaltres , lectors, potser en tindreu alguna idea ? . Hehehehe......

 Blue instant. Aportació al blog "Relats conjunts" de Desembre 2020.

27 de desembre de 2020

1r. Recital virtual de poemes de Nadal , a Can ArtuR.

 

   Aquí podeu gaudir de un petit recull de imatges, del primer recital virtual de poemes nadalencs que em tingut a Can ArtuR , la vigília de Nadal , amb la participació d'en Xavier, la Carme, Sa Lluna, la Núria, la Roser , la Helena i fent la cloenda del esvent, en Xexu !

   Bones festes !!