Pepeta.

 

Géza Faragó, 1913, Femme élancée avec chat

 

  Aquella tarda calorosa i humida d’un mes de juny i del que no podríem dir que fos un dia qualsevol, a la plaça que voltava aquell edifici sumptuós que es reflectia en les aigües del llac que l’acompanyava, una multitud de gent de totes les edats i condicions si reunien per viure aquell moment especial.

  Una mica apartada de la gent hi destacava una jove dama, abillada amb un vestuari d’aire molt «vintage», com sorgida d’un vell temps passat. Un gat negre se li va acostar i va jeure al seu costat, tot llepant-se els bigotis, potser li donaria de berenar !...

  Rossa, de pèl de color or vell, gairebé caoba, d’un estrany atractiu que es feia mirar i anomenada Pepeta, no va voler perdre’s l’esdeveniment. No en va, tenia els seus motius per haver tornat des de tan lluny a la ciutat, amb l’esperança que potser, com ella mateixa, «ell» també hauria fet un viatge semblant.

  En el passat, la jove havia mantingut una bona relació amb l’Antoni.

  Es van conèixer a Mataró, a la Cooperativa tèxtil a on hi treballava de professora. Una dona avançada al seu temps amb grans dots pels idiomes, pianista excel·lent, de costums liberals i molt viatjada, provenia d’una família acomodada i quan un bon amic comú els va presentar, venia d’una anul·lació del seu primer matrimoni pocs anys abans, l’Antoni se'n va enamorar al primer instant.

  No era gens estrany que aquella pèl-roja, intel·ligent i de gran bellesa, per la qual cosa mai no li van faltar els pretendents, li causés tal efecte al jove, tot i que tinguessin pensaments contradictoris en alguns aspectes i per la seva diferència de caràcters, ell tant tímid i ella, amb tant de món.....

  Durant molt de temps, quasi quatre anys, es van relacionar i la Pepeta es va convertir ràpidament en la «musa» del jove arquitecte. No passava un sol diumenge que no l'anés a visitar, acompanyat de la seva neboda a fi de fer les visites més lleugeres de gestionar, mentre l’amor d’ell anava creixent dia a dia.

  El cert és que a la fi, un bon matí l’Antoni va decidir declarar-li el seu amor a la Pepeta, cosa que li havia costat Déu i ajuts, donat el seu caràcter introvertit.... però va tenir «el seu dia» i si va llençar.... malauradament i amb certa pena de la Pepeta, aquesta li va rebutjar l’oferiment tot mostrant-li el seu anell de promesa que lluïa en aquell dit central de la seva blanca i fina mà. Havia fet tard!, la seva indecisió havia estat la causa del seu creixent enamorament i el de la fugida d’ella, cap a altres braços menys vergonyosos, tot i la seva especial amistat i complicitat amb ell .

  Aquell gir inesperat va fer caure en una introspecció més forta a l'Antoni i el va fer refugiar únicament en la seva feina. Mai més va tornar a veure a la Pepeta ni mai més va tornar a enamorar-se de cap dona.  Ara, el seu amor i els seus somnis es dedicarien només a fer-los realitat en el seu treball d’arquitecte.      Les pedres no el decebrien i acceptarien el seu amor espiritual i generós.

  Per aquest motiu i potser, com a mena de reconciliació amb el passat, podríem dir que la Pepeta, era aquí aquella tarda ... el dia en què es coronava l'obra més gran que va projectar el seu gran i especial amic... el seu gran somni es coronava amb la col·locació de la creu a l’última torre construïda.

- Devot del seu treball, segur que l’Antoni també hi ha de ser per aquí.....va pensar  i segurament, com un esperit tornat des dels temps passats, com la Pepeta Moreu, el seu amor platònic i que ara mostrava la seva admiració, orgullosa del gran somni del seu estimat Antoni Gaudí i que ara si, havia complert!.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Febrer 2026.

Diumenge de Comparses !.

.... ara que per fi havia aconseguit de què em "mirés" d'una altra manera, penso que no he tingut tan bona idea que m'apuntés el seu telèfon en un paper de caramel i que amb la meva mala traça em caigués a terra, a la plaça de la vila,  en un diumenge de Comparses ... !.

Bon Carnaval a tothom !!.

 

La mort i la criatura.

 

Edvard Munch, 1899, Døden og barnet 

 

La Maria, en tornar de l’escola, va deixar els seus estris i la jaqueta a la seva habitació.
Tot ben recollit i polit, com a la mare li agradava..... sens dubte, la seva espardenya hi havia ajudat a fer-li entendre-ho!.
Llavors acostumava a anar a la cuina, a on el seu berenar, una bona llesca de pa sucat amb vi negre i sucre, l'estava esperant normalment. Però aquella tarda, va pensar-so un instant i va decidir anar primer a l’habitació dels pares, d'on la seva mare feia uns dies que no hi sortia.... una malaltia que s’havia embrutat una mica més del que deuria, la tenia enganxada al llit sense gaire esma per aixecar-se.
El seu pare, en veure-li les intencions a la Maria, la va advertir que no hi entrés pas, el dia no li havia anat del tot pas bé i calia deixar-la descansar prou bé.
«Només li faré un petó a la galta, pare; per donar-li forces a la mare!». Va ser l’excusa per sortir-se’n amb la seva.
A poc a poc, per no fer soroll, va anar obrint la porta de l’habitació. La penombra regnava allà dins de la mà d'un silenci que feia esfereir una mica. La finestra un dit entreoberta va deixar passar un fil d’aire fresc i humit per la pluja recent, que va seguir el camí cap a la porta a on la Maria i treia el nas encuriosit.
«...brrr... quina fresca!», va dir fluixet per a ella mateixa.
Un cop a dins, es va acostar al llit a on jeia la mare que semblava com si dormís... ben quieta, no bellugava ni un pèl. Amb la penombra se li veia una cara ben pàl·lida i sense cap rastre expressiu....
la qual cosa va fer espantar una mica a la filla, que en aquell instant va recordar l'escena del llibre que estaven llegint a la classe i que era un «drama com un campanar», en paraules de la seva mestra i en el què una nena quedava orfe de pares per culpa d’una epidèmia de la pesta.
Tota la narració de la història veia que anava coincidint amb l’escena de casa seva.... la penombra, el silenci, la fredor... i sobretot , la pal·lidesa de la mare que no movia ni un dit, ni un pèl !....
«Ai, mare!!...ai, mare !!» , va començar a repetir-se la Maria, amb uns ulls que amenaçaven pluja de llàgrimes..... aquell neguit, farcit de mal presagi, anava creixent dins el seu cap. Però de sobte, es va aturar al mig de l’habitació i va pensar si era veritat o no, el que creia que estava passant ... i davant el dubte existencial que se li presentava, va tenir una idea sublim i definitiva !. És var treure l’agulla imperdible que li subjectava el tirant de l’uniforme escolar i amb la  punta de l’agulla a la mà, es va acostar de puntetes a la vora del llit.... i amb més por que valentia, va punxar-li al braç a la mare que al moment va fer un crit esfereïdor en notar la punxada i va obrir els ulls com dos plats davant l'escomesa rebuda!...AaaAAAAaaahhhhhhIIIiiii ...!!!
La mare, en veure a la Maria al seu costat, agulla en mà i amb cara de circumstàncies, li va recriminar que si s’havia tornat boja o ximple del cul !....
«... és que,... és que.... és que, mare.... no feies bona cara i m’he pensat si no estaries ja difunta !...», va poder dir , amb un filet de veu i volent-se fondre i desaparèixer d’aquell lloc al moment, l'entremaliada Maria.
«... però tu que t’has cregut, beneita del cabàs ... pocatraça !.... que per una grip ja em duràs al cementiri ?!» ben enfadada, li va etzibar la mare a la nena.... però que al cap d’un segon li va sortir una rialla impossible d’aturar, per l'esperpèntic de la situació.
........
Uns dies després, un bon amic de la família, va visitar a la seva amiga ja millorada, i durant la conversa va ser coneixedor, fil per randa, de les trifurques de la filla amb la mare, i de com havia anat tot plegat i van compartir unes bones rialles.
L’amic, un bon pintor de l'època, va aprofitar el succés per pintar un quadre i regalar-lo a la família, per tenir un bon record d’aquella tragicòmica escena..... el va titular ; «El crit»!.

Es nota que el bon amic, també tenia un excel·lent humor!.

 

"El crit". Edvard Munch

 Blue instant. Aportació al repte de Relats conjunts de gener 2026.

 

Tenzin , la investigadora.

 

 

     En obrir la porta, un feix de llum va il·luminar una part del menjador, El silenci de l'interior es va trencar una mica amb el lleu frec dels peus sobre la catifa. Algú s'introduïa a la sala ben a poc a poc....
    La Tenzin, amagada rere la cortina, expectant i encuriosida, anava traient mitja cara pel costat de la tela i de forma intermitent, a fi d’observar que hi passava allà.
   Va observar com pel costat de la taula gran , un perfil d’home anava entrant a la sala sigil·losament, aturant-se una mica aquí i allà, com si cerqués quelcom o a algú.... a l'instant, una altra persona va fer acte de presència tot seguint al primer i poc després, ho va fer un tercer.
   La Tenzin, amb la mà tapant-se la boca i obrint els ulls com a plats, es feia petita petita, davant l’esdeveniment i ja quasi, no tocava vores dels nervis que se li anaven apoderant del seu cos minúscul i esquifit en comparació a aquelles tres figures que anàvem amunt i avall pel menjador en penombres com si fos casa seva....
   Va ser en aquest moment , que la noieta, va començar a penedir-se de la seva estratègia investigadora... però, es trobava paralitzada i incapaç de moure un pèl, no fos pas que la descobrissin i tot allò acabés ben malament!.
   Ja l’havien advertit del fet que aquella nit, el millor era quedar-se a l'habitació, al llit i ben tapada fins a les orelles amb la manta.... però ella, que era un cul inquiet no se’n va poder estar de voler veure-ho tot a primera fila.... ara ja era massa tard per tornar al seu lloc, a on havia d'haver estat!.
   De sobte, els tres invasors va semblar que feien una pausa en el seu treball i la Tenzin, va mig sentir que es recriminaven els uns als altres, que no es mengessin tots els torrons... o que li deixés una mica de ratafia, que no se la begués tota!.... les veus dels pares i l'avi , van passar inadvertides per culpa dels nervis, a la Tenzin i no es va adonar de res.
   Una estona després, va sentir que ja tenien la feina feta i les tres figures van anar desfilant cap a fora del menjador, no sense entrebancar-se algun cop, segurament per culpa de la ratafia... i la sala va tornar a quedar en l'obscuritat de la nit.
   Dos minuts després, i en absolut silenci, la joveneta va decidir que ja era hora de sortir del seu amagatall i tornar-se’n al llit, ja estava tot fet i a més, pelada de fred!. D’un salt va tornar a l’habitació.
   Al matí, quan ja havia sortit el sol, els pares i l’avi, van cridar a la Tenzin perquè anés de pressa cap al menjador... els Reis Mags, ja havien passat i tot de regals estaven repartits per cadires i mobles de la sala. Seria el primer cop que viuria una festivitat així. Des que havia arribat de l’orfenat del Tibet a on la van adoptar, només li havien passat coses bones i tot i que les tradicions eren ben diferents de les del seu país, no els hi feia escarafalls , ni pensaments!!.
   D’una revolada va sortir del llit i ara si, sense gens de por va anar descobrint tots els regals que els misteriosos «amics» havien deixat durant la nit i que la Tenzin, no gosaria mai a dir, que els havia vist....no fos cas !.
   Però de tots els regals que va anar obrint , un d’ells la va emocionar més que cap altre. En una capseta petita petita com ella, i va trobar una carteta en què li feien saber que el seu germanet Lobsang arribaria ben aviat i es quedaria a viure amb ella i la nova família i així poder començar una nova vida en aquest nou món, on de tant en tant, hi passaven coses com les viscudes aquesta nit tan especial.
   Bon Any, bona vida !!.

 Blue instant. Aportació "remix"als reptes de "Relats conjunts" de Desembre 2025 i de la Núria ."Lletres i fils # 28".

Bon Nadal !.

 

Muntatge nadalenc digital del ArtuR.

    Com ve sent tradició per Nadal i que a mi, m'encanta !, us faig partícips del meu "verset" de Nadal que he preparat per aquest any i que us recito  en preestrena, com la Rosalia vaja ! , per animar-vos a totes i a tots , a que tingueu un bon Nadal !. Així doncs, que pujo a la cadira i engego ... !

 

 

Les figures del pessebre,

guardades dins d'una capsa,

a poc a poc es desvetllen...

 

El pastor perd una cabra,

el gos borda a un gat que passa,

la puntaire empaita un ànec,

 

L'àngel no troba el seu arbre,

el bou remuga colltort,

la mula brama com un ase,

 

El nen Jesús passa fred,

sense abric damunt la palla,

ploramiques a tort i dret.

 

Això sí que no pot ser,

un pessebre ploraner!. 

 

Els Reis cauen i rellisquen,

al bell mig del riu de plata.

 

Aquest any si que al balcó,

només m'hi deixaran carbó !. 

*

* *
* * *

Poema de Montserrat Ginesta. 

 

Bon Nadal !! 

💖 

 

 

 

Costa abstracta.

 

«Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today)

 

 Aquella tarda, com moltes altres abans, aquella parella d’enamorats passejava pel port resseguint la filera de barques amarrades que, amb el seu ball sobre l’aigua es preparaven a salpar per a una nova nit de pesca.
Al final del port, un petit far competia amb els seus intermitents llampecs de llum amb el sol, que ja s’anava acomiadant del dia en clara retirada.
Amb aquell teló de fons acolorit, les dues figures dels amants es perfilaven com en una postal amb la mar per devant... a la vista d'algun pescador curiós, caminaven a poc a poc, agafats de la mà tot parlant de ves a saber què fins que van arribar al final del moll. Com a únic testimoni de les seves paraules el petit far, que en el seu afany per aconseguir la més bella llum a la vesprada, feia cas omís al que ells es deien.
Pocs minuts després i de manera inesperada, la noia va saltar a l’aigua a on les aigües enfosquides la van acollir fent-se-la seva, davant d’un noi atònit, incrèdul i paralitzat.
Un parell de pescadors es van llençar també a les aigües fosques a fi d’evitar la tragèdia, però amb un resultat del tot negatiu.
La noia havia desaparegut.
El noi es desfeia en llàgrimes.
Com en un quadre d’art abstracte que amaga part de la realitat, simplificant línies i abusant de taques de colors, però que manté aquell traç rígid i a vegades brusc,com els cops que et dona la vida... per fer reflexionar a qui l’observa, sense deixar veure una imatge clara i precisa de què vol ser, de què vol dir... allà al moll que ja acollia la vesprada, tampoc gairebé ningú aconseguia entendre què havia passat en aquella escena que primerament destil·lava amor.
Tan sols el pintor del quadre.... el noi, turmentat amb l'escena viscuda podia saber-ho....
...................................................
Uns mesos enrere, aquell jove noi i també pescador va descobrir, en recollir la seva xarxa de pesca, que entre els peixos hi havia enredada una jove sirena de llarga cabellera vermella com el corall i pell molt fina i blanca... exhausta en la seva lluita per desfer-se de la xarxa, va deixar que el noi l’ajudés, no sense certa desconfiança.... i la va acollir a la barca.
El jove se’n va enamorar i la jove, també hi va caure en l'encisamet amorós.... tant va ser així que, va decidir acompanyar-lo a terra per poder estar junts.
Van passar els dies i el seu amor s’anava consolidant, mentre la cua de la sirena va anar canviant de forma, fins a convertir-se en unes estilitzades cames que li van donar certa formalitat a terra.
Però amb el temps, tot i que no minvava el seu amor, alguna cosa va anar canviant en la jove sense saber del tot el que era.... fins que a la fi ho va entendre. La seva vida a terra, tot i ser volguda no era completa, va trobar a faltar tant la seva vida en les profunditats del mar, que el seu enyor la va conduir a la seva última decisió... al port, saltaria a l’aigua per tornar al seu món.
I així va ser.

L'escena del quadre era un adeu. 

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Octubre 2025. 

Un ram de flors.

«Ballarina amb ram de flors»
(Edgar Germain Hilaire Degas – 1878)

 

 La temporada de dansa clàssica havia començat feia ja tres setmanes i en Narcís no se’n perdia cap sessió. El que hi perdia era el sou i els estalvis en l’abonament i en el ram de flors que no dubtava a comprar per poder-lo obsequiar a la primera ballarina de la companyia, la Violeta, de la que a cada dia que passava n’estava més enamorat.
Des del seu seient a fila cinc, el Narcís quedava embadalit amb els seus moviments, amb la seva flexibilitat i dels seus gestos dolços que seguien i acompanyaven la música.... era tot com una nit d’estiu, en la que els desitjos poden fer-se realitat.
Però en el seu cas, resultava més difícil... acabada la funció es dirigia als camerinos i feia entrega del ram de flors a la mànager de la companyia, a fi de fer-li entrega a la Violeta, com era el seu desig i malgrat que la mànager li demanava el seu nom al Narcís, ell sempre li deia que ja hi duia una nota entre les flors... cosa del tot incerta. Tímid com el que més, no s’atrevia del tot a fer aquell pas de «ballet» i resoldre el seu amor impossible, fins aquell moment almenys.
La Violeta, al final de cada actuació ja anhelava arribar al camerí i rebre aquella petita recompensa en forma de flors. D'entre tots els rams que rebia, més opulents i pomposos, el que més la il·lusionava era aquell petit i acolorit ramet de flors silvestres.
Aquell ram de flors, a la Violeta li recordava immediatament a la Gessamí.

Antiga companya de ball, la Gess va haver d’abandonar-la per culpa de lesions contínues que li van impedir fer una carrera com la d'ella. Ambdues amigues havien construït una ferma i gran amistat durant aquella època i ara la Violeta l'enyorava tant!.... tot i ser un secret per moltes conegut, la Gess era el seu amor perdut en el camí, que va desaparèixer quan es van separar per seguir les seves carreres sense haver-li confessat el seu anhel, una avançant en la dansa i l’altre, en el negoci familiar de floristeria, la mateixa botiga de la qual la Violeta havia advertit entre llàgrimes, que era d’on provenia aquell ramet fidel i constant... i sense targeta.
A la setmana següent la Gessamí, ja de bon matí, cercava les millors flors silvestres que hi tenia al taller, per preparar el ramet més formós de la botiga, tot esperant amb ganes, la nova visita del Narcís. Aquell jove tan elegant, eixerit i amb més il·lusions que realitats al cap, però que a poc a poc de veure’l i atendre’l a cada diumenge, li havia agafat una estranya admiració que va anar creixent acostant-se a ser un amor possible, aquell ramet que li preparava per ves a saber qui, en realitat era com si fos ella que li oferís a ell. A la fi, els amors poden ser així d’estranys, inesperats i misteriosos..... qui en manega els fils en podria donar fe.
Si més no, qui ho diria que, un sol ramet de flors silvestres podien unir a tres persones sense ni tan sols elles, saber-ho!...

 

Blue instant, Aportació a Relats conjunts de Setembre 2025. 

Novetats a la cova.

Reproducció  de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues. 

Trobada al seu centre d'interpretació.

 

 

 En Roc, angoixat per la calor que fa aquests últims dies, havia trobat una activitat que li és prou entretinguda i a més la pot fer a dins la cova... molt fresqueta, encara que necessiti algunes petites fogueres per veure el que es fa.
"He trobat la meva nova activitat per aquest estiu i si a l’hivern fa tant fred com ara calor, doncs tindré feina tot l’any!. A la nova activitat li diré fer de pintor , que queda bé i tot, eh, Peludeta?."
La Peludeta , que és la seva companya des de fa dotze llunes i se’l mira de tal manera que no sap què fer.... si tirar-li un roc al cap o donar-li una coça allà on no sona.... bé, potser això últim seria excessiu... perdríem la diversió de les nits durant una temporada!. Així que opta només per dir-li que seria millor que anés a caçar conills a l’hort, que només fan que malmetre la collita....
En Roc s'empipa una mica i tot remugant se’n va de cacera , per tenir contenta a la Peludeta.
"... però així que torni, em posaré a pintar a tort i a dret, cérvols, cavalls, vaques i bous, que ja tinc clientela que en volen per a ells !!."
"Vinga, pintamones !.... a caçar conills que els faré per sopar ! ..". li etziba la Peludeta al Roc.
".... ep, parenta !,,, que de mones no n’he pintat pas .....encara !" Hohohoho ...se’n va tot rient.
A la tornada, mentre la Peludeta pela i prepara els conills per tota la colla, en Roc ja està ficat de ple en la seva fermesa i omple de dibuixos d’animals tot el fons de la cova.
La companya, però, li va remugant... " Roc, que això no va a enlloc, .... no en trauràs res ! .... només fer emprenyar el cap de la colla i que ens faci fora de la cova per embrutar-li les parets, ja ho veuràs !...". mentre en Roc la deixa per impossible.
Uns dies després, en Roc tot satisfet , es presenta a la cova amb el Pelut, l'oncle de la Peludeta, tot anunciant que li vol fer un intercanvi generós.... li donarà un cérvol i un sac de bona herba seca per fer-se un bon jaç a canvi d’una de les seves pintures !!.
La Peludeta, en escoltar-los, pensa... ja hi som ...ara sí que la ballarem !....i deixant-lo fer, s’acomoda bé a terra per veure com se’n sortirà de tot plegat.
" Pelut, ja m’has portat el cérvol i l'herba seca?, molt bé, ets complidor com jo !.... vine, vine, tria la pintura que més t’agradi !...." i se’n van cap al fons de la cova a triar.
Un cop allà i triada la pintura, en Pelut i en Roc estan ben satisfets pel negoci que acaben de fer....mentre que de fons escolten la veu de la Peludeta, que rient-se dels dos, els hi diu.... " molt bé, molt bé capsigranys !.... i ara, com trauràs la pintura de la paret perquè se l'endugui a la seva cova ??.... ja t’ho vaig dir, això no sortirà bé de cap manera...."
En Pelut, que en feia dos d'en Roc, el va agafar pel braç i li va dir , " si no hi ha pintura, no hi ha cérvol ni herba....tu mateix !."
I per sorpresa de la Peludeta i el Pelut, en Roc , hàbil en escapolir-se de les situacions més enrevessades se li ocorre de dir.... " doncs ja vindré a pintar les mones a la teva cova !!..." mentre va esquivar amb destresa un roc que volava cap al seu cap, regal de la seva companya, la Peludeta... i tots satisfets !.

 

 Blue instant. Aportació a Relats d'estiu de la Carme. Agost 2025.