L’Andrea, especialista en restauració de pintura medieval i a la vegada,
incansable investigadora a temps perdut, havia guanyat la plaça de
conservadora de museu al Palau Petti de Florència, tot s’ha de dir...
amb un petit cop de mà, del seu estimat amic i net del duc Petti,
propietari del palau-museu.
En Lorenzo li havia explicat moltes
aventures i anècdotes de la seva família i una d’elles la va interessar
molt més que les altres.... ella, l’anomena «l’enigma del quadre núm.
36».
A la galeria, tenen una fama ben merescuda de l’eficiència i
rigorositat en el tractament de les obres que si guarden, totes elles
ben detallades i relacionades als arxius i ben localitzades, en sales o
magatzems, però!.... en Lorenzo, li va comentar a l’Andrea, una nit de
vins i confidències, que a la galeria, fa molts i molts anys havia
desaparegut un quadre, «el núm. 36», i que ningú havia aconseguit
descobrir què se n'havia fet d’ell, potser en un trasllat o en alguna
cessió a altres museus, s’havia extraviat, però sempre hi flotava un
aire de misteri en el fet.
L’Andrea, aprofitant-se de la convocatòria
de la plaça de conservadora, va veure el camí per poder-hi «ficar el
nas» en l’assumpte, tants anys irresolt.
En dues setmanes, ja
dominava els arxius i la localització d’obres, com si fos a casa seva.
Els companys de feina estaven entusiasmats amb tanta destresa i
coneixements i de seguida la van deixar treballar sola i «a la seva», ja
que no tenia cap problema en el sistema de treball de la galeria.
Aprofitant
la generositat que se li atorgava, en poc temps va començar a indagar
en arxius, primer, i en els magatzems tot seguit, a fi de trobar aquella
peça misteriosa i esmunyedissa que la duia de cap. Fins que una tarda,
en un dels magatzems de les peces més antigues, mirant per aquí i per
allà, va ensopegar entre estanteries i teles i en recolzar-se a la paret
propera, va notar que el tapís que penjava per davant la paret,
s’enfonsava cap en dins!.
Sorpresa, va anar resseguint amb les mans,
l’obertura que s’endevinava sobre el tapís. Encuriosida i ben resolta a
descobrir, el que semblava una porta o passadís amagat rere el gran
teixit, es va obrir pas entre paret i tapis i amb la sola llumeta del
mòbil, fins a arribar a una entrada petita que no era gaire més alta que
ella mateixa. Enteranyinada i polsegosa de cap a peus, il·luminà
precàriament l’entrada d'uns pocs metres de fons i va entreveure una
porta de fusta tancada.
Va rumiar-s’ho un instant, no gaire!, i
traient-se una petita capseta, de la butxaca del darrere dels pantalons,
la va obrir i en va treure, el que diríem una «clau mestre» amb què
provar sort. Uns minuts després de barallar-s'hi i maleir el pany....
aquest va cedir, no sense queixar-se, amb un soroll rogallós i obligat, i
la porta quedà oberta!.
El lloc no tenia llum instal·lada, així que
l’Andrea no va tenir més remei que seguir amb la llum del seu mòbil per
orientar-se i descobrir l’interior d’una petita sala.
Alguns mobles
antics, alguna cadira vella, una armadura oxidada i algunes teles de la
mateixa època segurament. Res d'interessant per al seu propòsit.
Desinflada per la decepció, es va espolsar una mica tota la polseguera i
brutícia que duia sobre ella i una mica «enfurrunyada» li va clavar una
puntada de peu a un tamboret indefens que tenia al davant. El pobre
tamboret va colpejar un quadre, que en va fer caure un altre i un altre
i.... després del terrabastall ocasionat per la fúria de l’Andrea, allà
davant seu, com si fos un lladre descobert «in fraganti» va aparèixer un
petit quadre recolzat de cara a la paret, com si l’haguessin castigat
per alguna entremaliadura.... L’Andrea si acosta una mica més i va veure
alguna cosa que la trasbalsà de valent. Al quadre hi havia enganxat un
número i no s’ho podia creure ..... el 36 !!.
Entre atabalada i
emocionada es va ajupir cap al quadre, l’agafà pels costats per donar-li
la volta i descobrir quina imatge hi guardava. La pintura recreava una
escena d’una alcova, amb llum difuminada i tènue, amb un llit on jeia
una noia jove i nua, amb un incipient embaràs que ja es podia advertir.
Amb una mà assenyalava en direcció al pintor i amb l’altra mà,
assenyalava el seu pit esquerre, on agafava presència una taca natural
en forma de cor a tocar de la rosella del mugró. Al capsal del llit si
apreciava un escut pintat a la fusta, del que podia ben bé ser l’emblema
heràldic familiar.... no ho va dubtar ni un moment, era el de la
família Petti. Al costat del llit, un tocador amb un mirall, reflectia
nítidament una silueta humana i un cavallet de pintura amb una tela i un
número, el 36. Tot lligava !. La pintura reivindicava l’amor furtiu de
la parella, el de la jova i el pintor. A terra i com a signatura del
quadre s’hi veia una fulla de paper amb les inicials G.A. i una data,
1789.
En el rostre de la jove, l’Andrea hi va reconèixer una mirada
blava i enamorada que ja havia vist abans en algun altre lloc i les
inicials del pintor, també li eren conegudes.
Mentre anava donant
voltes i voltes al cap, va embolicar el quadre de poques dimensions amb
una tela que hi va trobar per allà i se’l va endur, sortint corren de la
saleta i travessant de nou el camí teranyinós de darrere el tapís, fins
que en va sortir com ho faria un fantasma, tot fent un saltiró des de
darrere del teixit.
Un cop al seu despatx, va ordenar-se les idees.
Buscaria les biografies de la família Petti, l’any de la firma del
pintor l’ajudaria força i així la va trobar.... era la Laura Petti !.
Segons
la biografia, de molt jove havia ingressat en un convent de monges que
el seu pare, el Gran Duc, patrocinava generosament. Allà hi passà tota
la seva vida i en va arribar a ser la Mare Superiora.
Això no li va acabar de quadrar a l’Andrea, amb l'escena vista al quadre.
Va
baixar a la sala ducal, on hi havia els retrats de totes les
generacions Petti i allà va veure el rostre que recordava haver vist de
la Laura Petti, amb la seva mirada aiguamarina en aquell rostre gairebé
adolescent. Al peu del retrat i com a signatura, la mateixa imatge d'un
paper amb les inicials del pintor... G.A. i una data, 1788. L'Andrea,
mirà a un costat i a l’altre i despenjà el quadre de la paret per veure
el darrere de l’obra i la seva intuïció no va fallar, era el número 35
!.
Amb mirada múrria va despenjar el retrat del costat.... i com
suposava, tenia el número 37 i la signatura del pintor ja era un altre.
Els
dimonis ja es menjaven a l’Andrea, quan ho va deixar tot al seu lloc i
tornà al seu despatx per buscar què se n'havia fet d’aquell pintor.
Cercant biografies per aquí i per allà, a la fi en va trobar una en la
que detallava la seva trajectòria pictòrica més aviat gloriosa, mentre
va tenir el mecenatge del Duc Petti i com pocs anys després i
inexplicablement, havia caigut en la desgràcia i la misèria, fins a
caure en l’oblit de tothom.
Lligant tots els caps de la història, va
concloure que el Gran Duc de l'època havia desfet l’amor dels joves
redirigint les seves vides cap a camins oposats i que mai més es
poguessin retrobar, a més de donar en adopció al que va ser el fruit del
seu amor furtiu... i com a pena final, el quadre 36 va ser «castigat»
de cara a la paret en la sala més recòndita del palau, per a ser oblidat
per sempre més.
A la nit i ja a casa seva, l’Andrea penjà el quadre
núm. 36 a la seva habitació.... com que ningú reclamarà un quadre
volgudament desaparegut, ella els hi farà l’honor de què la jove i el
pintor, tornin a retrobar-se.
Com en l’escena del quadre i com si fos
un mirall, l’Andrea jeu al seu llit, contemplant l’obra, jove i nua, i
fa com la Laura Petti, amb una mà l’assenyala a ella i amb l’altra mà
assenyala la taca natural en forma de cor, que també té ella, al costat
de la rosella del mugró.....com també la tenia la seva mare, i la seva
àvia i la mare d’aquesta, com una herència familiar...... i sospira, i
diu baixet : «Ja us he trobat per fi, al quadre i a tu !».