1 de novembre de 2010

L'espera.



Tantes coses et troben a faltar.
Cada dia està ple d'instants que esperen
les mans petites que, tantes vegades,
van agafar les meves.
Ens hem d'acostumar a la teva absència.
Ja ha passat un estiu sense els teus ulls
i el mar també s'hi haurà d'acostumar.
El teu carrer, durant molt temps encara,
esperarà davant la porta,
pacient, els teus pasos.
No se'n cansarà mai perquè, esperar,
ningú no ho fa tan bé com un carrer.
I jo sóc ple d'aquesta voluntat
de ser tocat per tu, mirat per tu.
I que em diguis què fer amb la meva vida,
mentre els dies de pluja o de cels blaus
ja estan organitzant la soledat.

****
Joan Margarit

2 comentaris:

  1. La soledad que respira el banco vacío le viene que ni pintado al poema

    ResponElimina
  2. Cierto, una soledad compartida con un bello mar, a la espera ocupar el banco vacio.
    Una preciosa foto de Artur.
    besos, para que la espera sea más llevadera.

    ResponElimina

Gràcies pel teu comentari !!