Fred a la pell.

Es com tenir el cos mort.

Sense la calidesa que em donaven

les teves paraules.

No poder sentir el teu alè tant a prop,

a tocar la meva orella,

quan tot xiuxiuejant ,

em dedicaves els teus pensaments.

Ara el meu cos es fred i pàl·lid.

La teva absència dona pas al gebre,

que recobreix la meva pell

i congelen els meus sentits.

Voldria que en algun lloc,

algú mi esperés.

* * *

Fotografía modificada amb photoshop,

a partir d'un original de Angie.

L'espera.

Tantes coses et troben a faltar.

Cada dia està ple d'instants que esperen

les mans petites que, tantes vegades,

van agafar les meves.

Ens hem d'acostumar a la teva absència.

Ja ha passat un estiu sense els teus ulls

i el mar també s'hi haurà d'acostumar.

El teu carrer, durant molt temps encara,

esperarà davant la porta,

pacient, els teus pasos.

No se'n cansarà mai perquè, esperar,

ningú no ho fa tan bé com un carrer.

I jo sóc ple d'aquesta voluntat

de ser tocat per tu, mirat per tu.

I que em diguis què fer amb la meva vida,

mentre els dies de pluja o de cels blaus

ja estan organitzant la soledat.

****

Joan Margarit