8 de març de 2015

El quadre.


"Dona" Dibuix digital ArtuR


Feia una tarda plujosa,desagradable, amb aquell vent fred que no deixava de bufar,  el que em va fer decidir d'entrar a aquell vell cafè, antic com pocs , en aquella deserta avinguda. Al traspassar la porta envidriada em vaig trobar de sobta en una sala plena de taules i cadires, però buida de clients, tot i ser ja, les vuit del vespre....així que no em va semblar gens estrany que la cambrera em mires al instant i de cap a peus....  va voler fer un gest de salutació que, al mateix instant que pensà fer-lo, va pensar també en no fer-lo, em vaig adonar fàcilment del dubte que tenia, però sense donar-li més importància, em vaig dirigir a una taula del racó a tocar d'una estufeta elèctrica que em va semblar molt encertada pel meu estat en general. 
 " Un cafè amb llet, ben calent, si us plau!" vaig dir, dirigint-me a la mestressa. 
 " Ara mateix ! " , respongué ella, sense deixar de treure'm l'ull de sobre. 
La sala era bastant gran, fins i tot i tenia un altell....segur que el feien servir per reservats o alguna cosa similar. Amb una decoració que et traslladava en el temps, a èpoques més glorioses d'aquell cafè, amb grans i petites fotografies , moltes en blanc i negre, d'antics clients i personatges curiosos que havien passat pel local, barrejades amb algunes pintures i dibuixos.... 
 "Si servit, senyor! ....va dir la mestressa, distraient-me de sobte de la meva inspecció... deixant davant meu a la taula, una bona tassa fumejant amb unes galetes i una xocolatina.... "tingui,això va d'obsequi, perquè no sigui un cafè amb llet tant solitari !" ... 
 Sense pensar-ho, em vaig descobrir dient-li " Si en vol acompanyar, pot prendre'n un altre vostè i així la fem petar una estona, mentre no tingui més feina, si vol!". Amb un somriure als llavis, va girar cua i va tornar cap el mostrador sense dir res més.... Vaig fer un glop al cafè i ... redéu! estava cremant ! vaig bufar i agafant una de les galetes, en vaig aixecar a mirar els quadres de les parets. Tots ells eren del mateix autor, una tal Florentina i estaven força bé . Mirant i remirant vaig arribar a la barra, on ella estava fregant gots de vidre i endreçant.
" Que estant en venda , aquests quadres? , ni ha un que m'agrada, té un cert misteri!...aquell d'aquella dona sorgint de les ombres....., per cert, em dic Gelabert ". La senyora, aixecant una seia , respongué " Tina, per servir-lo ! i no, no estant en venda els quadres...." , "Quina pena! aquell ma robat el cor" , vaig dir, pensant que si repensaria. " Hi té molta mà, que ha estudiat belles arts, potser? ".  "Que afalagador que està, senyor.  Això es de quan jo era jove, de quan vaig estudiar a la Massana , a Barcelona ".
"Ai, caram, jo també ho sóc de Barcelona, però fa anys que visc a Paris, hi tinc una galeria d'art, per això el meu interès.... i , encara pinta ? " . Amb una mirada, que es va perdre entre les pintures, va sospirar i fent una ganyifa  , va deixar una pregunta a l'aire " Ja... , perquè? em van marxar les ganes de cop !" .... " i això?", em va deixar intrigat..... "Res, coses que passen !" va respondre la Tina, (mentre pensava en aquella època d'oportunitats, en que algú li va dir que tenia talent i que la volia representar per Europa, dient-li que era la ocasió per començar a tenir un nom i reconeixement...i tótila de ella, li va confiar uns quants dels millors quadres que tenia ....però  no va saber-ne mai més res, ni d'ell ni dels diners, ni de la fama ni del reconeixement....qui sap on deu ser ! "......).
" Doncs quin tresor malaurat, senyora Tina! ".....veient que no la faria canviar de pensament, vaig tornar a la taula , on el meu cafè amb llet ja s'havia refredat una mica i vaig poder beure-me'l ja mes tranquil·lament. Un cop acabat, amb la xocolatina a una mà i la resta de l'última galeta a l'altre, vaig fer una última ullada a les pintures i vaig arribar fins a la barra a pagar la consumició.
Amb cara de satisfacció, la mestressa va agafar el bitllet de deu euros i jo li vaig afegir "Quedis el canvi, ha estat un plaer conèixer-la, senyora !" i dirigint-me cap a la porta, vaig llençar al aire un  " Bona tarda !"....... i tancant la porta al meu darrera, vaig sentir com els meus budells començaven a recargolar-se i fer sorollets,   que van fer que comencés a córrer cap a l'hotel.
 La Tina, va respondre al comiat  amb un " Passiu bé, Sr. Gelabert Roviralta i Puigsavall, torni quan vulgui !".... mentre guardava al calaix de sota del taulell, la capseta del laxant.

Blue instant.

18 comentaris:

  1. Ostres! Vols dir que era el mateix que li havia "robat" els quadres? Quin tomb que dóna aquest final!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant ! La Tania el recordava prou bé i bé que ha fet d'aprofitar la ocasió ! hehehe

      Elimina
  2. Caram, ja li va estar bé una bon escagarrinada...Si né's de petit el món!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre ens acabem retrobant , en un moment o altre !
      Bon dia, Roser !

      Elimina
  3. Merescut que ho tenia!!!! I molt bé per la Tina i la seva memòria, clar que ha de ser difícil oblidar a qui t'ha robat les il·lusions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Va saber aprofitar la ocasió ! hehehe
      Bon dia, Bruixeta !

      Elimina
  4. Respostes
    1. El temps no fa oblidar, peró si que calma les coses ! hehehe
      Gràcies, Helena !!

      Elimina
  5. El laxant com a venjança... pas mal, però encara li farà més mal saber que l'ha reconegut, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé jo, si li va donar temps a pensar-hi ! Cames ajudeu-me !! hihihi

      Elimina
  6. Quina mala llet!! Té molta memòria, pinta bé... Però és molt rancorosa!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenia el seu dret a defensar el seu ! ....i no ha sigut res més que una petita malifeta , hehehe

      Elimina
  7. És un bon relat, m'he quedat bé després de llegir-lo. Actua com un bon somni, és reparador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n alegro de que hagi sigut un "bon somni" Maijo !....de "pesadilles i malsons" ja ni han de sobres !!
      Gràcies !

      Elimina
  8. L'impostura del sr. Gelabert és d'allò més cinic,que ben bé valia una bona bofetada.Quina memòria més curta del sr.Gelabert de no reconeixer a la Tina.
    Bon vespre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Tina, va trobar el seu moment !!
      Gràcies, Josep !!

      Elimina
  9. Ufff quina venjança! Massa indirecta i malèfica pel meu gust, però si s'ho mereixia... doncs podria haber-li venut el quadre pel doble del valor que havia pensat i haver-li escrit una dedicatòria vengadora.... però és la teva història! 😃

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una mica maquiavèl·lica, si ! , però ja s'ho mereixia ... hehehe

      Elimina

Gràcies pel teu comentari !!