8 de març de 2015

El quadre.


"Dona" Dibuix digital ArtuR


Feia una tarda plujosa,desagradable, amb aquell vent fred que no deixava de bufar,  el que em va fer decidir d'entrar a aquell vell cafè, antic com pocs , en aquella deserta avinguda. Al traspassar la porta envidriada em vaig trobar de sobta en una sala plena de taules i cadires, però buida de clients, tot i ser ja, les vuit del vespre....així que no em va semblar gens estrany que la cambrera em mires al instant i de cap a peus....  va voler fer un gest de salutació que, al mateix instant que pensà fer-lo, va pensar també en no fer-lo, em vaig adonar fàcilment del dubte que tenia, però sense donar-li més importància, em vaig dirigir a una taula del racó a tocar d'una estufeta elèctrica que em va semblar molt encertada pel meu estat en general. 
 " Un cafè amb llet, ben calent, si us plau!" vaig dir, dirigint-me a la mestressa. 
 " Ara mateix ! " , respongué ella, sense deixar de treure'm l'ull de sobre. 
La sala era bastant gran, fins i tot i tenia un altell....segur que el feien servir per reservats o alguna cosa similar. Amb una decoració que et traslladava en el temps, a èpoques més glorioses d'aquell cafè, amb grans i petites fotografies , moltes en blanc i negre, d'antics clients i personatges curiosos que havien passat pel local, barrejades amb algunes pintures i dibuixos.... 
 "Si servit, senyor! ....va dir la mestressa, distraient-me de sobte de la meva inspecció... deixant davant meu a la taula, una bona tassa fumejant amb unes galetes i una xocolatina.... "tingui,això va d'obsequi, perquè no sigui un cafè amb llet tant solitari !" ... 
 Sense pensar-ho, em vaig descobrir dient-li " Si en vol acompanyar, pot prendre'n un altre vostè i així la fem petar una estona, mentre no tingui més feina, si vol!". Amb un somriure als llavis, va girar cua i va tornar cap el mostrador sense dir res més.... Vaig fer un glop al cafè i ... redéu! estava cremant ! vaig bufar i agafant una de les galetes, en vaig aixecar a mirar els quadres de les parets. Tots ells eren del mateix autor, una tal Florentina i estaven força bé . Mirant i remirant vaig arribar a la barra, on ella estava fregant gots de vidre i endreçant.
" Que estant en venda , aquests quadres? , ni ha un que m'agrada, té un cert misteri!...aquell d'aquella dona sorgint de les ombres....., per cert, em dic Gelabert ". La senyora, aixecant una seia , respongué " Tina, per servir-lo ! i no, no estant en venda els quadres...." , "Quina pena! aquell ma robat el cor" , vaig dir, pensant que si repensaria. " Hi té molta mà, que ha estudiat belles arts, potser? ".  "Que afalagador que està, senyor.  Això es de quan jo era jove, de quan vaig estudiar a la Massana , a Barcelona ".
"Ai, caram, jo també ho sóc de Barcelona, però fa anys que visc a Paris, hi tinc una galeria d'art, per això el meu interès.... i , encara pinta ? " . Amb una mirada, que es va perdre entre les pintures, va sospirar i fent una ganyifa  , va deixar una pregunta a l'aire " Ja... , perquè? em van marxar les ganes de cop !" .... " i això?", em va deixar intrigat..... "Res, coses que passen !" va respondre la Tina, (mentre pensava en aquella època d'oportunitats, en que algú li va dir que tenia talent i que la volia representar per Europa, dient-li que era la ocasió per començar a tenir un nom i reconeixement...i tótila de ella, li va confiar uns quants dels millors quadres que tenia ....però  no va saber-ne mai més res, ni d'ell ni dels diners, ni de la fama ni del reconeixement....qui sap on deu ser ! "......).
" Doncs quin tresor malaurat, senyora Tina! ".....veient que no la faria canviar de pensament, vaig tornar a la taula , on el meu cafè amb llet ja s'havia refredat una mica i vaig poder beure-me'l ja mes tranquil·lament. Un cop acabat, amb la xocolatina a una mà i la resta de l'última galeta a l'altre, vaig fer una última ullada a les pintures i vaig arribar fins a la barra a pagar la consumició.
Amb cara de satisfacció, la mestressa va agafar el bitllet de deu euros i jo li vaig afegir "Quedis el canvi, ha estat un plaer conèixer-la, senyora !" i dirigint-me cap a la porta, vaig llençar al aire un  " Bona tarda !"....... i tancant la porta al meu darrera, vaig sentir com els meus budells començaven a recargolar-se i fer sorollets,   que van fer que comencés a córrer cap a l'hotel.
 La Tina, va respondre al comiat  amb un " Passiu bé, Sr. Gelabert Roviralta i Puigsavall, torni quan vulgui !".... mentre guardava al calaix de sota del taulell, la capseta del laxant.

Blue instant.

18 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ostres! Vols dir que era el mateix que li havia "robat" els quadres? Quin tomb que dóna aquest final!!!

artur ha dit...

I tant ! La Tania el recordava prou bé i bé que ha fet d'aprofitar la ocasió ! hehehe

M. Roser ha dit...

Caram, ja li va estar bé una bon escagarrinada...Si né's de petit el món!
Bon vespre.

Bruixeta ha dit...

Merescut que ho tenia!!!! I molt bé per la Tina i la seva memòria, clar que ha de ser difícil oblidar a qui t'ha robat les il·lusions

artur ha dit...

Sempre ens acabem retrobant , en un moment o altre !
Bon dia, Roser !

artur ha dit...

Va saber aprofitar la ocasió ! hehehe
Bon dia, Bruixeta !

Helena Bonals ha dit...

Encara és poc el que li fa!

artur ha dit...

El temps no fa oblidar, peró si que calma les coses ! hehehe
Gràcies, Helena !!

Gemma Sara ha dit...

El laxant com a venjança... pas mal, però encara li farà més mal saber que l'ha reconegut, no?

artur ha dit...

No sé jo, si li va donar temps a pensar-hi ! Cames ajudeu-me !! hihihi

Loreto Giralt Turón ha dit...

Quina mala llet!! Té molta memòria, pinta bé... Però és molt rancorosa!!

maijo ha dit...

És un bon relat, m'he quedat bé després de llegir-lo. Actua com un bon somni, és reparador.

artur ha dit...

Tenia el seu dret a defensar el seu ! ....i no ha sigut res més que una petita malifeta , hehehe

artur ha dit...

Me'n alegro de que hagi sigut un "bon somni" Maijo !....de "pesadilles i malsons" ja ni han de sobres !!
Gràcies !

Josep Aguilera Torres ha dit...

L'impostura del sr. Gelabert és d'allò més cinic,que ben bé valia una bona bofetada.Quina memòria més curta del sr.Gelabert de no reconeixer a la Tina.
Bon vespre!

Ada ha dit...

Ufff quina venjança! Massa indirecta i malèfica pel meu gust, però si s'ho mereixia... doncs podria haber-li venut el quadre pel doble del valor que havia pensat i haver-li escrit una dedicatòria vengadora.... però és la teva història! 😃

artur ha dit...

La Tina, va trobar el seu moment !!
Gràcies, Josep !!

artur ha dit...

Una mica maquiavèl·lica, si ! , però ja s'ho mereixia ... hehehe