17 de març de 2015

"La petita obrera" Aportació a Relats conjunts Març'15.


"La petita obrera" de Joan Planella 1885.
En Joan torna a casa amb un gran malhumor, per la feina. En voler tancar la porta del carrer, la mà se li en va i dona un sorollós cop de porta.  La Maria, la seva mare que ara fa uns mesos que a anat a viure amb ell i la Joana, feineja una mica per la cuina , ajudant a fer el sopar a la nora i en sentir la portada se li escapa de dir-li : "Joan!, quins cops... què es això ! .... ja estem de morros , avui ? " .  "Perdona, mare ! Se m'ha escapat de les mans..." i acostant-se a la cuina , busca fer-se perdonar amb un petó....  "Perdona, però és que la feina d'aquests dies em porta  de cap, no me'n surt una de bona! Ens ha sortit una comanda important i al taller ens falten mans. He demanat gent i només fan que enviar-me estudiants i joves que no tenen ni idea de la feina que els hi proposo i així no veig la manera de tirar endavant.... i amb tant d'atur que hi ara mateix, la veritat no entenc, com no envien gent més adient al que demano.... em posa dels nervis, mare !". La Maria , es gira cap ell i somriu ..... "ai! Joan, que triquis-triquis que ets...." , "deus voler dir, tiquis-miquis , mare " li corregeix el fill... " això, això mateix, hehehe..... els patrons d'ara sou molt primmirats   per agafar a algú per treballar, molts títols, molts idiomes.....això està molt bé, però hauríeu de mirar una mica  més per la persona, que a fi de comptes és el capital principal. Quan jo vaig demanar feina a la fàbrica, el primer dia que hi vaig anar, l'encarregat molt sorneguer ell, només veure'm , ja em va dir: " i tu, noieta, què vens a fer aquí ? Ja saps teixir ? hehehe"... Jo, sense perdre un segon, li vaig contestar que no, que encara no n'havia aprés , però que..... i l'encarregat , es posar a riure de cop un altre vegada... i va dir-me " doncs si que estem ben posats , si no saps fer res aquí no t'hi volem !"... Allò em va picar, vaig girar en rodó  i de reüll  vaig veure una escombra tocant a la pared. Tota  vermella de cara , d'empipada que em vaig posar, la vaig agafar d'un revolt  i tot començant a escombrar la borra del terra , el vaig mirar desafiant i li vaig clavar " d'escombrar,  si que en sé prou ! i a aquesta sala prou falta que li fa, que la netegin !". L'encarregat , tot sorprès pel meu acudit i pel meu orgull mal portat, sospirà mirant al sostre del taller i va respondre'm: " Au, vinga, a la tarda vull la sala ben neta , si es que vols tornar-hi demà ! ". Vaig ser la noia més feliç en aquell moment, tant petita i me'n havia sortit amb aquell cabeçut d'encarregat !. Amb el temps vaig aprendre de lligar fils, de canviar les troques buides i a teixir al taler....i més tard , amb els anys, vaig ser la encarregada de la sala".
"Ves, mare! quines coses....aquells temps ja en passat a la història i ara tot és fa diferent...." va dir-li en Joan, menystenint el comentari de la mare.
...... "si, tens raó, fill....però hi han coses , que per anys que passin no s'haurien d'oblidar !....jo mateixa, vaig poder aprendre un bon ofici , perquè aquell encarregat , tot i que vam començar malament, va saber veure en mi, alguna cosa més que una nena rondinaire i tossuda i em va donar una oportunitat, que jo vaig saber aprofitar i , mes tard, agrair....si no fos per aquella ocasió, no hi hagués treballat mai en aquella fàbrica , ni hagués pogut aprendre a teixir.....  i si, no vols que et parli de tant de temps, pensa en tu mateix !. Com vas aconseguir la teva primera feina? eh ??.....  pel mateix !,  perquè algú va voler apostar per tu i confiar, sense que tinguessis ofici ni benefici.....  i mira't ara !!..... ".
Aquesta vegada, les paraules de la mare, el van fer reflexionar més que abans.... potser si, que s'havia tornat molt exigent .... potser si que, en l'ultima entrevista de feina, no havia sabut reconèixer a una Maria o a un Joan, en la persona que tenia al davant..... demà al matí, en la propera entrevista, intentaria descobrir-los ......

Blue instant.

28 comentaris:

Bruixeta ha dit...

Certament costa molt que es donin primeres oportunitats, sempre demanen experiència, però com tenir-la si mai ningú et dona una oportunitat?

artur ha dit...

El peix que es mossega la cua !, Bruixeta ; )

Carme Rosanas ha dit...

Molt maca la història, tant de bo aquesta reflexió li serveixi a en Joan i sobretot als seus treballadors. Veure persones on hi ha persones és bàsic!!! Com pot ser que hi hagintanta gentbque no ho sàpiga veure?

montse ha dit...

M'agrada aquest relat teixit de passat i present.

artur ha dit...

Sembla que a vegades, ens oblidem del que som !
Gràcies , Carme !

artur ha dit...

Passat i present , s'haurien de complementar per arribar al futur.
Gràcies, Montse !

M. Roser ha dit...

Té raó aquesta àvia hi ha coses que no s'obliden mai, o no s'haurien d'oblidar...I m'agrada aquest consell que li dona, que vegi persones en els que li demanen feina...
Ara es parla de tornar a posar en boga, l'a figura de l'aprenent com abans i penso que és una bona idea per aprendre un ofici i agafar experiència, per poder fer després més altes volades...
Bon vespre, Artur.

joan gasull ha dit...

volem veure els resultats abans de donar les oportunitats, i de vegades val més la pena deixar que ens ensenyin que saben o volen fer

Elfreelang ha dit...

m'ha agradat molt ....sempre hi ha d'haver algú que ens doni confiança .....s'aprèn amb la pràctica i ha d'haver una primera vegada

Glo.Bos.blog ha dit...

Molt interessant el teu relat, dones un nou punt de vista que cal tenir en compte. Avui en dia no existeixen els aprenents, i en segons quines feines la pràctica és molt important. I com es poden fer pràctiques si no et donen l'oportunitat?

Rafel ha dit...

Els de recursos humans de vagades haurien d'escoltar les mares.

Josep Aguilera Torres ha dit...

Potser ha arribat l'hora de trencar esquemes.Menys protocols a l'hora de contractar gent.
Bon vespre.

ignasi ha dit...

Retrat del passat portat a la realitat actual. Bona projecció!

maijo ha dit...

És bo escoltar als grans! Un conte molt bonic, Artur.

Ada ha dit...

De vegades cal treure la ràbia de dins per a que et valoren... Per fi un relat feliç!!!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Suposo que la clau està en mirar a les persones i no als candidats. El problema és que la mirada de cada patró és diferent i no està lliure de prejudicis. M'ha fet rumiar, aqt relat, gràcies Artur

Sílvia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
artur ha dit...

Lo important es que et donin la oportunitat ! I ara, també és molt habitual acabar fent una cosa completament diferent a les teves aspiracions....però tot pot canviar !! Ànims jove !!
....i si vols un ajudant, ja ho saps !...que a mi tampoc m'aniria malament ! ; )
Una abraçada !!

artur ha dit...

Ojalà hi fes pensar a més gent !.... tot es qüestió de canviar els punts de vista...i com deia l'avia, ells també hauran tingut la seva oportunitat, no ?
Gràcies, Loreto !

artur ha dit...

Esperem que també tingui un final feliç pels nous candidats !!
Gràcies, Ada !!

artur ha dit...

Sempre es bo escoltar....a grans o petits, les perspectives augmenten !
Bona tarda, maijo !!

artur ha dit...

Gràcies, Ignasi !!

artur ha dit...

La gent vol treballar i guanyar-se la vida.... no posem tants pals a les rodes !
Bona tarda, Josep !!

artur ha dit...

Els de recursos humans, a vegades, tindrien que anar a demanar feina i potser ho entendrien millor !!
Bona tarda, Rafel !!

artur ha dit...

Ho has resumit molt bé, Glòria !!

artur ha dit...

Gràcies, Elfreelang !!

artur ha dit...

Exacte, Joan !!

artur ha dit...

Visca les àvies !!
Gràcies, Roser !!