Com una aigua tranquil-la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.
Fins la paraula més difícil, els teus ulls
que fàcilment saben donar-la !
Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.
Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.
I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.
* * *
Cançons a Mahalta.
Màrius Torres
Hoy entré de casualidad en tu spaces...y menos mal!! pues de este modo he podido ver tu nuevo blog (maravilloso como todo lo que creas...de un gusto excelente). Y sí, en los spaces te encuentras con gente que llega a "tocar tu corazoncito"...y tu eres una de ellas, de modo que no me gustaría perder contacto...mi blog (el cual espero en breve poner nuevamente al día) es https://colorvioleta.wordpress.com
ResponEliminaY repito...un blog excelente :-)
Mil besos y hasta siempre.
Maribel (iisabelll@hotmail.com/mbel.mbel@gmail.com)