"La petita obrera" Aportació a Relats conjunts Març'15.

"La petita obrera" de Joan Planella 1885.

En Joan torna a casa amb un gran malhumor, per la feina. En voler tancar la porta del carrer, la mà se li en va i dona un sorollós cop de porta.  La Maria, la seva mare que ara fa uns mesos que a anat a viure amb ell i la Joana, feineja una mica per la cuina , ajudant a fer el sopar a la nora i en sentir la portada se li escapa de dir-li : "Joan!, quins cops... què es això ! .... ja estem de morros , avui ? " .  "Perdona, mare ! Se m'ha escapat de les mans..." i acostant-se a la cuina , busca fer-se perdonar amb un petó....  "Perdona, però és que la feina d'aquests dies em porta  de cap, no me'n surt una de bona! Ens ha sortit una comanda important i al taller ens falten mans. He demanat gent i només fan que enviar-me estudiants i joves que no tenen ni idea de la feina que els hi proposo i així no veig la manera de tirar endavant.... i amb tant d'atur que hi ara mateix, la veritat no entenc, com no envien gent més adient al que demano.... em posa dels nervis, mare !". La Maria , es gira cap ell i somriu ..... "ai! Joan, que triquis-triquis que ets...." , "deus voler dir, tiquis-miquis , mare " li corregeix el fill... " això, això mateix, hehehe..... els patrons d'ara sou molt primmirats   per agafar a algú per treballar, molts títols, molts idiomes.....això està molt bé, però hauríeu de mirar una mica  més per la persona, que a fi de comptes és el capital principal. Quan jo vaig demanar feina a la fàbrica, el primer dia que hi vaig anar, l'encarregat molt sorneguer ell, només veure'm , ja em va dir: " i tu, noieta, què vens a fer aquí ? Ja saps teixir ? hehehe"... Jo, sense perdre un segon, li vaig contestar que no, que encara no n'havia aprés , però que..... i l'encarregat , es posar a riure de cop un altre vegada... i va dir-me " doncs si que estem ben posats , si no saps fer res aquí no t'hi volem !"... Allò em va picar, vaig girar en rodó  i de reüll  vaig veure una escombra tocant a la pared. Tota  vermella de cara , d'empipada que em vaig posar, la vaig agafar d'un revolt  i tot començant a escombrar la borra del terra , el vaig mirar desafiant i li vaig clavar " d'escombrar,  si que en sé prou ! i a aquesta sala prou falta que li fa, que la netegin !". L'encarregat , tot sorprès pel meu acudit i pel meu orgull mal portat, sospirà mirant al sostre del taller i va respondre'm: " Au, vinga, a la tarda vull la sala ben neta , si es que vols tornar-hi demà ! ". Vaig ser la noia més feliç en aquell moment, tant petita i me'n havia sortit amb aquell cabeçut d'encarregat !. Amb el temps vaig aprendre de lligar fils, de canviar les troques buides i a teixir al taler....i més tard , amb els anys, vaig ser la encarregada de la sala".
"Ves, mare! quines coses....aquells temps ja en passat a la història i ara tot és fa diferent...." va dir-li en Joan, menystenint el comentari de la mare.
...... "si, tens raó, fill....però hi han coses , que per anys que passin no s'haurien d'oblidar !....jo mateixa, vaig poder aprendre un bon ofici , perquè aquell encarregat , tot i que vam començar malament, va saber veure en mi, alguna cosa més que una nena rondinaire i tossuda i em va donar una oportunitat, que jo vaig saber aprofitar i , mes tard, agrair....si no fos per aquella ocasió, no hi hagués treballat mai en aquella fàbrica , ni hagués pogut aprendre a teixir.....  i si, no vols que et parli de tant de temps, pensa en tu mateix !. Com vas aconseguir la teva primera feina? eh ??.....  pel mateix !,  perquè algú va voler apostar per tu i confiar, sense que tinguessis ofici ni benefici.....  i mira't ara !!..... ".
Aquesta vegada, les paraules de la mare, el van fer reflexionar més que abans.... potser si, que s'havia tornat molt exigent .... potser si que, en l'ultima entrevista de feina, no havia sabut reconèixer a una Maria o a un Joan, en la persona que tenia al davant..... demà al matí, en la propera entrevista, intentaria descobrir-los ......

Blue instant.