La mort i la criatura.

 

Edvard Munch, 1899, Døden og barnet 

 

La Maria, en tornar de l’escola, va deixar els seus estris i la jaqueta a la seva habitació.
Tot ben recollit i polit, com a la mare li agradava..... sens dubte, la seva espardenya hi havia ajudat a fer-li entendre-ho!.
Llavors acostumava a anar a la cuina, a on el seu berenar, una bona llesca de pa sucat amb vi negre i sucre, l'estava esperant normalment. Però aquella tarda, va pensar-so un instant i va decidir anar primer a l’habitació dels pares, d'on la seva mare feia uns dies que no hi sortia.... una malaltia que s’havia embrutat una mica més del que deuria, la tenia enganxada al llit sense gaire esma per aixecar-se.
El seu pare, en veure-li les intencions a la Maria, la va advertir que no hi entrés pas, el dia no li havia anat del tot pas bé i calia deixar-la descansar prou bé.
«Només li faré un petó a la galta, pare; per donar-li forces a la mare!». Va ser l’excusa per sortir-se’n amb la seva.
A poc a poc, per no fer soroll, va anar obrint la porta de l’habitació. La penombra regnava allà dins de la mà d'un silenci que feia esfereir una mica. La finestra un dit entreoberta va deixar passar un fil d’aire fresc i humit per la pluja recent, que va seguir el camí cap a la porta a on la Maria i treia el nas encuriosit.
«...brrr... quina fresca!», va dir fluixet per a ella mateixa.
Un cop a dins, es va acostar al llit a on jeia la mare que semblava com si dormís... ben quieta, no bellugava ni un pèl. Amb la penombra se li veia una cara ben pàl·lida i sense cap rastre expressiu....
la qual cosa va fer espantar una mica a la filla, que en aquell instant va recordar l'escena del llibre que estaven llegint a la classe i que era un «drama com un campanar», en paraules de la seva mestra i en el què una nena quedava orfe de pares per culpa d’una epidèmia de la pesta.
Tota la narració de la història veia que anava coincidint amb l’escena de casa seva.... la penombra, el silenci, la fredor... i sobretot , la pal·lidesa de la mare que no movia ni un dit, ni un pèl !....
«Ai, mare!!...ai, mare !!» , va començar a repetir-se la Maria, amb uns ulls que amenaçaven pluja de llàgrimes..... aquell neguit, farcit de mal presagi, anava creixent dins el seu cap. Però de sobte, es va aturar al mig de l’habitació i va pensar si era veritat o no, el que creia que estava passant ... i davant el dubte existencial que se li presentava, va tenir una idea sublim i definitiva !. És var treure l’agulla imperdible que li subjectava el tirant de l’uniforme escolar i amb la  punta de l’agulla a la mà, es va acostar de puntetes a la vora del llit.... i amb més por que valentia, va punxar-li al braç a la mare que al moment va fer un crit esfereïdor en notar la punxada i va obrir els ulls com dos plats davant l'escomesa rebuda!...AaaAAAAaaahhhhhhIIIiiii ...!!!
La mare, en veure a la Maria al seu costat, agulla en mà i amb cara de circumstàncies, li va recriminar que si s’havia tornat boja o ximple del cul !....
«... és que,... és que.... és que, mare.... no feies bona cara i m’he pensat si no estaries ja difunta !...», va poder dir , amb un filet de veu i volent-se fondre i desaparèixer d’aquell lloc al moment, l'entremaliada Maria.
«... però tu que t’has cregut, beneita del cabàs ... pocatraça !.... que per una grip ja em duràs al cementiri ?!» ben enfadada, li va etzibar la mare a la nena.... però que al cap d’un segon li va sortir una rialla impossible d’aturar, per l'esperpèntic de la situació.
........
Uns dies després, un bon amic de la família, va visitar a la seva amiga ja millorada, i durant la conversa va ser coneixedor, fil per randa, de les trifurques de la filla amb la mare, i de com havia anat tot plegat i van compartir unes bones rialles.
L’amic, un bon pintor de l'època, va aprofitar el succés per pintar un quadre i regalar-lo a la família, per tenir un bon record d’aquella tragicòmica escena..... el va titular ; «El crit»!.

Es nota que el bon amic, també tenia un excel·lent humor!.

 

"El crit". Edvard Munch

 Blue instant. Aportació al repte de Relats conjunts de gener 2026.

 

Tenzin , la investigadora.

 

 

     En obrir la porta, un feix de llum va il·luminar una part del menjador, El silenci de l'interior es va trencar una mica amb el lleu frec dels peus sobre la catifa. Algú s'introduïa a la sala ben a poc a poc....
    La Tenzin, amagada rere la cortina, expectant i encuriosida, anava traient mitja cara pel costat de la tela i de forma intermitent, a fi d’observar que hi passava allà.
   Va observar com pel costat de la taula gran , un perfil d’home anava entrant a la sala sigil·losament, aturant-se una mica aquí i allà, com si cerqués quelcom o a algú.... a l'instant, una altra persona va fer acte de presència tot seguint al primer i poc després, ho va fer un tercer.
   La Tenzin, amb la mà tapant-se la boca i obrint els ulls com a plats, es feia petita petita, davant l’esdeveniment i ja quasi, no tocava vores dels nervis que se li anaven apoderant del seu cos minúscul i esquifit en comparació a aquelles tres figures que anàvem amunt i avall pel menjador en penombres com si fos casa seva....
   Va ser en aquest moment , que la noieta, va començar a penedir-se de la seva estratègia investigadora... però, es trobava paralitzada i incapaç de moure un pèl, no fos pas que la descobrissin i tot allò acabés ben malament!.
   Ja l’havien advertit del fet que aquella nit, el millor era quedar-se a l'habitació, al llit i ben tapada fins a les orelles amb la manta.... però ella, que era un cul inquiet no se’n va poder estar de voler veure-ho tot a primera fila.... ara ja era massa tard per tornar al seu lloc, a on havia d'haver estat!.
   De sobte, els tres invasors va semblar que feien una pausa en el seu treball i la Tenzin, va mig sentir que es recriminaven els uns als altres, que no es mengessin tots els torrons... o que li deixés una mica de ratafia, que no se la begués tota!.... les veus dels pares i l'avi , van passar inadvertides per culpa dels nervis, a la Tenzin i no es va adonar de res.
   Una estona després, va sentir que ja tenien la feina feta i les tres figures van anar desfilant cap a fora del menjador, no sense entrebancar-se algun cop, segurament per culpa de la ratafia... i la sala va tornar a quedar en l'obscuritat de la nit.
   Dos minuts després, i en absolut silenci, la joveneta va decidir que ja era hora de sortir del seu amagatall i tornar-se’n al llit, ja estava tot fet i a més, pelada de fred!. D’un salt va tornar a l’habitació.
   Al matí, quan ja havia sortit el sol, els pares i l’avi, van cridar a la Tenzin perquè anés de pressa cap al menjador... els Reis Mags, ja havien passat i tot de regals estaven repartits per cadires i mobles de la sala. Seria el primer cop que viuria una festivitat així. Des que havia arribat de l’orfenat del Tibet a on la van adoptar, només li havien passat coses bones i tot i que les tradicions eren ben diferents de les del seu país, no els hi feia escarafalls , ni pensaments!!.
   D’una revolada va sortir del llit i ara si, sense gens de por va anar descobrint tots els regals que els misteriosos «amics» havien deixat durant la nit i que la Tenzin, no gosaria mai a dir, que els havia vist....no fos cas !.
   Però de tots els regals que va anar obrint , un d’ells la va emocionar més que cap altre. En una capseta petita petita com ella, i va trobar una carteta en què li feien saber que el seu germanet Lobsang arribaria ben aviat i es quedaria a viure amb ella i la nova família i així poder començar una nova vida en aquest nou món, on de tant en tant, hi passaven coses com les viscudes aquesta nit tan especial.
   Bon Any, bona vida !!.

 Blue instant. Aportació "remix"als reptes de "Relats conjunts" de Desembre 2025 i de la Núria ."Lletres i fils # 28".

Bon Nadal !.

 

Muntatge nadalenc digital del ArtuR.

    Com ve sent tradició per Nadal i que a mi, m'encanta !, us faig partícips del meu "verset" de Nadal que he preparat per aquest any i que us recito  en preestrena, com la Rosalia vaja ! , per animar-vos a totes i a tots , a que tingueu un bon Nadal !. Així doncs, que pujo a la cadira i engego ... !

 

 

Les figures del pessebre,

guardades dins d'una capsa,

a poc a poc es desvetllen...

 

El pastor perd una cabra,

el gos borda a un gat que passa,

la puntaire empaita un ànec,

 

L'àngel no troba el seu arbre,

el bou remuga colltort,

la mula brama com un ase,

 

El nen Jesús passa fred,

sense abric damunt la palla,

ploramiques a tort i dret.

 

Això sí que no pot ser,

un pessebre ploraner!. 

 

Els Reis cauen i rellisquen,

al bell mig del riu de plata.

 

Aquest any si que al balcó,

només m'hi deixaran carbó !. 

*

* *
* * *

Poema de Montserrat Ginesta. 

 

Bon Nadal !! 

💖 

 

 

 

Costa abstracta.

 

«Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today)

 

 Aquella tarda, com moltes altres abans, aquella parella d’enamorats passejava pel port resseguint la filera de barques amarrades que, amb el seu ball sobre l’aigua es preparaven a salpar per a una nova nit de pesca.
Al final del port, un petit far competia amb els seus intermitents llampecs de llum amb el sol, que ja s’anava acomiadant del dia en clara retirada.
Amb aquell teló de fons acolorit, les dues figures dels amants es perfilaven com en una postal amb la mar per devant... a la vista d'algun pescador curiós, caminaven a poc a poc, agafats de la mà tot parlant de ves a saber què fins que van arribar al final del moll. Com a únic testimoni de les seves paraules el petit far, que en el seu afany per aconseguir la més bella llum a la vesprada, feia cas omís al que ells es deien.
Pocs minuts després i de manera inesperada, la noia va saltar a l’aigua a on les aigües enfosquides la van acollir fent-se-la seva, davant d’un noi atònit, incrèdul i paralitzat.
Un parell de pescadors es van llençar també a les aigües fosques a fi d’evitar la tragèdia, però amb un resultat del tot negatiu.
La noia havia desaparegut.
El noi es desfeia en llàgrimes.
Com en un quadre d’art abstracte que amaga part de la realitat, simplificant línies i abusant de taques de colors, però que manté aquell traç rígid i a vegades brusc,com els cops que et dona la vida... per fer reflexionar a qui l’observa, sense deixar veure una imatge clara i precisa de què vol ser, de què vol dir... allà al moll que ja acollia la vesprada, tampoc gairebé ningú aconseguia entendre què havia passat en aquella escena que primerament destil·lava amor.
Tan sols el pintor del quadre.... el noi, turmentat amb l'escena viscuda podia saber-ho....
...................................................
Uns mesos enrere, aquell jove noi i també pescador va descobrir, en recollir la seva xarxa de pesca, que entre els peixos hi havia enredada una jove sirena de llarga cabellera vermella com el corall i pell molt fina i blanca... exhausta en la seva lluita per desfer-se de la xarxa, va deixar que el noi l’ajudés, no sense certa desconfiança.... i la va acollir a la barca.
El jove se’n va enamorar i la jove, també hi va caure en l'encisamet amorós.... tant va ser així que, va decidir acompanyar-lo a terra per poder estar junts.
Van passar els dies i el seu amor s’anava consolidant, mentre la cua de la sirena va anar canviant de forma, fins a convertir-se en unes estilitzades cames que li van donar certa formalitat a terra.
Però amb el temps, tot i que no minvava el seu amor, alguna cosa va anar canviant en la jove sense saber del tot el que era.... fins que a la fi ho va entendre. La seva vida a terra, tot i ser volguda no era completa, va trobar a faltar tant la seva vida en les profunditats del mar, que el seu enyor la va conduir a la seva última decisió... al port, saltaria a l’aigua per tornar al seu món.
I així va ser.

L'escena del quadre era un adeu. 

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Octubre 2025. 

Un ram de flors.

«Ballarina amb ram de flors»
(Edgar Germain Hilaire Degas – 1878)

 

 La temporada de dansa clàssica havia començat feia ja tres setmanes i en Narcís no se’n perdia cap sessió. El que hi perdia era el sou i els estalvis en l’abonament i en el ram de flors que no dubtava a comprar per poder-lo obsequiar a la primera ballarina de la companyia, la Violeta, de la que a cada dia que passava n’estava més enamorat.
Des del seu seient a fila cinc, el Narcís quedava embadalit amb els seus moviments, amb la seva flexibilitat i dels seus gestos dolços que seguien i acompanyaven la música.... era tot com una nit d’estiu, en la que els desitjos poden fer-se realitat.
Però en el seu cas, resultava més difícil... acabada la funció es dirigia als camerinos i feia entrega del ram de flors a la mànager de la companyia, a fi de fer-li entrega a la Violeta, com era el seu desig i malgrat que la mànager li demanava el seu nom al Narcís, ell sempre li deia que ja hi duia una nota entre les flors... cosa del tot incerta. Tímid com el que més, no s’atrevia del tot a fer aquell pas de «ballet» i resoldre el seu amor impossible, fins aquell moment almenys.
La Violeta, al final de cada actuació ja anhelava arribar al camerí i rebre aquella petita recompensa en forma de flors. D'entre tots els rams que rebia, més opulents i pomposos, el que més la il·lusionava era aquell petit i acolorit ramet de flors silvestres.
Aquell ram de flors, a la Violeta li recordava immediatament a la Gessamí.

Antiga companya de ball, la Gess va haver d’abandonar-la per culpa de lesions contínues que li van impedir fer una carrera com la d'ella. Ambdues amigues havien construït una ferma i gran amistat durant aquella època i ara la Violeta l'enyorava tant!.... tot i ser un secret per moltes conegut, la Gess era el seu amor perdut en el camí, que va desaparèixer quan es van separar per seguir les seves carreres sense haver-li confessat el seu anhel, una avançant en la dansa i l’altre, en el negoci familiar de floristeria, la mateixa botiga de la qual la Violeta havia advertit entre llàgrimes, que era d’on provenia aquell ramet fidel i constant... i sense targeta.
A la setmana següent la Gessamí, ja de bon matí, cercava les millors flors silvestres que hi tenia al taller, per preparar el ramet més formós de la botiga, tot esperant amb ganes, la nova visita del Narcís. Aquell jove tan elegant, eixerit i amb més il·lusions que realitats al cap, però que a poc a poc de veure’l i atendre’l a cada diumenge, li havia agafat una estranya admiració que va anar creixent acostant-se a ser un amor possible, aquell ramet que li preparava per ves a saber qui, en realitat era com si fos ella que li oferís a ell. A la fi, els amors poden ser així d’estranys, inesperats i misteriosos..... qui en manega els fils en podria donar fe.
Si més no, qui ho diria que, un sol ramet de flors silvestres podien unir a tres persones sense ni tan sols elles, saber-ho!...

 

Blue instant, Aportació a Relats conjunts de Setembre 2025. 

Novetats a la cova.

Reproducció  de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues. 

Trobada al seu centre d'interpretació.

 

 

 En Roc, angoixat per la calor que fa aquests últims dies, havia trobat una activitat que li és prou entretinguda i a més la pot fer a dins la cova... molt fresqueta, encara que necessiti algunes petites fogueres per veure el que es fa.
"He trobat la meva nova activitat per aquest estiu i si a l’hivern fa tant fred com ara calor, doncs tindré feina tot l’any!. A la nova activitat li diré fer de pintor , que queda bé i tot, eh, Peludeta?."
La Peludeta , que és la seva companya des de fa dotze llunes i se’l mira de tal manera que no sap què fer.... si tirar-li un roc al cap o donar-li una coça allà on no sona.... bé, potser això últim seria excessiu... perdríem la diversió de les nits durant una temporada!. Així que opta només per dir-li que seria millor que anés a caçar conills a l’hort, que només fan que malmetre la collita....
En Roc s'empipa una mica i tot remugant se’n va de cacera , per tenir contenta a la Peludeta.
"... però així que torni, em posaré a pintar a tort i a dret, cérvols, cavalls, vaques i bous, que ja tinc clientela que en volen per a ells !!."
"Vinga, pintamones !.... a caçar conills que els faré per sopar ! ..". li etziba la Peludeta al Roc.
".... ep, parenta !,,, que de mones no n’he pintat pas .....encara !" Hohohoho ...se’n va tot rient.
A la tornada, mentre la Peludeta pela i prepara els conills per tota la colla, en Roc ja està ficat de ple en la seva fermesa i omple de dibuixos d’animals tot el fons de la cova.
La companya, però, li va remugant... " Roc, que això no va a enlloc, .... no en trauràs res ! .... només fer emprenyar el cap de la colla i que ens faci fora de la cova per embrutar-li les parets, ja ho veuràs !...". mentre en Roc la deixa per impossible.
Uns dies després, en Roc tot satisfet , es presenta a la cova amb el Pelut, l'oncle de la Peludeta, tot anunciant que li vol fer un intercanvi generós.... li donarà un cérvol i un sac de bona herba seca per fer-se un bon jaç a canvi d’una de les seves pintures !!.
La Peludeta, en escoltar-los, pensa... ja hi som ...ara sí que la ballarem !....i deixant-lo fer, s’acomoda bé a terra per veure com se’n sortirà de tot plegat.
" Pelut, ja m’has portat el cérvol i l'herba seca?, molt bé, ets complidor com jo !.... vine, vine, tria la pintura que més t’agradi !...." i se’n van cap al fons de la cova a triar.
Un cop allà i triada la pintura, en Pelut i en Roc estan ben satisfets pel negoci que acaben de fer....mentre que de fons escolten la veu de la Peludeta, que rient-se dels dos, els hi diu.... " molt bé, molt bé capsigranys !.... i ara, com trauràs la pintura de la paret perquè se l'endugui a la seva cova ??.... ja t’ho vaig dir, això no sortirà bé de cap manera...."
En Pelut, que en feia dos d'en Roc, el va agafar pel braç i li va dir , " si no hi ha pintura, no hi ha cérvol ni herba....tu mateix !."
I per sorpresa de la Peludeta i el Pelut, en Roc , hàbil en escapolir-se de les situacions més enrevessades se li ocorre de dir.... " doncs ja vindré a pintar les mones a la teva cova !!..." mentre va esquivar amb destresa un roc que volava cap al seu cap, regal de la seva companya, la Peludeta... i tots satisfets !.

 

 Blue instant. Aportació a Relats d'estiu de la Carme. Agost 2025.

El refugi de l'Illa.

 

Fotografia de Xavier Pujol

Interior del refugi de l'Illa. A l'estany de l'Illa. Principat d'Andorra. 

 El curs polític havia acabat la darrera setmana.
Els consellers estaven contents, tot i els maldecaps que sempre duien sobre les espatlles i que no hi havia manera d’acabar de resoldre del tot....
El president, feliç com un anís, va pensar a aprofitar el començament de les vacances , per fer-los un mini retir a la muntanya i poder-los agrair la feina que duien a terme diligentment els seus companys de govern, tot i els entrebancs .
Només seria un cap de setmana, el primer del mes d’agost!.
Als consellers els va agafar l’anunci per sorpresa, quan ja estaven sortint escopetejats dels seus despatxos com a nens que s’escapen del col·legi. Un whatsapp del presi amb una emoticona somrient i traient la llengua, els informava de la seva brillant iniciativa pel cap de setmana vinent.
Només emporteu-vos una motxilla amb una muda i uns quants tapers de menjar preparat.... no podem fer despeses públiques per a les sortides privades, sobretot companys !!, i un enllaç amb la localització del refugi a on es trobarien a les 7 del matí de dissabte per gaudir del retir desitjat.
Els consellers intrigats i una mica enfurrunyats, van comentar la iniciativa entre ells i que els capgirava els seus plans particulars.... - « i ara, a on ens vol portar ??, ja ens ha dut a Poblet , a Núria, a Montserrat.... on serà el refugi de l’Illa ??» .... el conseller de transports, amb aire d’entès en la matèria els va dir que els GPS els ho resoldria sense problemes, només havien de seguir les instruccions !.
I dit i fet !.... a les set del matí del primer dissabte d’agost , tots els consellers sense faltar-ne ni un van arribar a la porta del refugi de l’Illa.... - «serà casualitat el nom del refugi ?...» hehehe , reien alguns, tot fent una mica de conya per treure’s el son i la poques ganes de ser allà.
El presi, pel seu costat, havia preferit pujar al seu refugi... vull dir, de l’Illa, tot fent una mica d’esport o sigui corrent , com a ell li agradava fer als matins per estar en forma i cuidar la salut.
Ja pel camí que feia pujada, va travessar camps i rierols mentre alegrament anava cantant la seva cançó preferida... « he estat a tot arreu !, he estat a tot arreu ! «..... i vet aquí, potser pels seus cants o per les pregàries que havia fet a Montserrat perquè arribés la pluja i s’acabés la sequera, que unes gotes de pluja van començar a caure i que ràpidament es van convertir en pluja forta i torrencial.
El presi, davant el succés inesperat, va voler trobar un aixopluc on guardar-se de la pluja fins que s'aturés o minvés una mica. No hi havia res al voltant que li pogués servir fins que, una mica desesperat i ja xop del tot, va veure una col gegantesca i va decidir aixoplugar-se a sota d’ella,-» què hi farem,no ?», va pensar ell.
Per acabar d’arrodonir el desastre matiner, va aparèixer un bou alt i gros com un sant pau que en el seu hàbit diari d’esmorzar cercava que dur-se a la boca... i si !... ho encerteu !!, va topar amb la col gegantina i devia pensar, quin bon regal !, perquè d’una bona mossegada l'arrencà del terra i junt amb ella, al presi darrere i cap a la panxa !!.
Al refugi, després d’esperar-se més de tres i quatre hores, els consellers ja estaven preocupats pel retard del president..... - «o ens ha pres el pèl o a on s’ha fotut aquest !?» . A la fi , van decidir trucar a emergències i a veure què passava, tot i que els hi peses sortir al telenotícies un cop més, per un altre desgavell.
Establert el dispositiu d’emergència al refugi com a camp base, tothom es va desplegar per la zona... a peu, amb drons, i l'helicòpter, no cal dir-ho!.... s’havia perdut el president a la muntanya? , no podia ser ! , o potser l'havien segrestat !, - «Déu meu !...» , resava algun d’ells fins i tot....
A la fi un grup de recerca va escoltar alguna cosa.... mentre cridàvem i cridàvem -» president, on ets?».... un d’ells va escoltar de manera un xic llunyana - «... a la panxa del booooouu , que no hi neva ni plooooou !» i el van poder localitzar.
Ara el problema era com treure’l d’allà on era !.... si es carregaven al bou, els animalistes se’ls tirarien a sobre i vinga, un altre problema més !.
Un altre va tenir una idea ... això funcionarà !... ja ho he sentit algun cop de petit a casa....
Van agafar al bou i li van començar a donar a menjar totes les cols del camp que van poder fins que, com esperaven, el bou es va tirar un pet gegant com ell i el presi va sortir volant d’allà on el bou acaba i comença la cua i es va poder alliberar feliçment.
Els consellers, alleugerats pel bon resultat obtingut, van convèncer el presi que aprofites ara les vacances per descansar de l'ensurt i va acceptar una mica per obligació, alliberant als seus companys del cap de setmana al refugi, i ells no van esperar que ho repetís dues vegades i van sortir corrent cap als seus destins estivals, lluny de problemes !.
I el presi tot feliç i content per l'aventura, va agafar camí avall cap a casa seva, tot cantant la seva cançó preferida - «... he estat a tot arreu!, he estat a tot arreu!.....» i mai millor dit !!.

 

 Blue instant. Aportació a Relats d'estiu de la Carme, de Juliol 2025. 

Edifici Flatiron.

«The Flatiron» (Edward Steichen – 1904)

  En Peter era un jove de Nova York , despreocupat de quasi tot i maldestre en qualsevol feina que se li presentava, amb l’única pretensió a la vida de què algun dia seria el de la seva fortuna, el que li portaria tot allò, que li podria fer la vida senzilla i sense maldecaps.
Tant era així la seva certa creença que va saltar d’alegria i d’emoció aquell matí que, des d'un programa famós de la televisió li van comunicar que, seguint les investigacions pertinents en la genealogia del senyor Henry Hill, que va deixar aquest món feia un parell d’anys i sense descendència directa, havien arribat a la conclusió de la seva relació indirecta, com a nebot de tercera generació, amb el finat senyor Henry i que, per tant, com a únic parent viu, ni que fos llunyà, li havia «caigut del cel» com a herència, l’edifici de pisos conegut per tothom com al Flatiron , situat a la cruïlla de la cinquena avinguda de Manhattan, fent cantonada amb el carrer 22 i amb Broadway.
Amb uns ulls grans com a pomes es va personar a la gravació de l'episodi final del programa en què feien el resum de la investigació i allà mateix, ell acceptaria l'herència... « Si no hi havia ningú més proper , no ho deixarem perdre pas !», va comentar-li al presentador tot posant la cara més humil que va poder falsificar.....
Tot anava de cara per en Peter, com sempre havia desitjat !.... fins que va rebre la carta del notari en què li comunicava els tràmits necessaris i l’import dels impostos de successió que havia de liquidar, que junt amb la minuta del mateix notari, no eren poca cosa.... uns quants milers de dòlars !.... « a veure d’on trec jo tants diners,ara !...», va pensar.
Malhumorat per la notícia es va dirigir cap a l’administrador de la comunitat de veïns de l'edifici per conèixer l’estat de comptes dels llogaters.... «a veure què n’han fet dels diners d’aquests anys en el que l’estimat oncle avi Henry, ens va deixar... això em servirà per liquidar al notari, bé, la minuta és clar  !».
L’administrador, que va conèixer la notícia de la mort del propietari pel programa de televisió, es va afanyar a posar els llibres a punt i al dia, per no tenir raons amb el nou amo. Però també es van assabentar del succés una colla d’okupes, que en saber la fatal notícia no ho van dubtar ni un moment i decidits ,van ocupar els tres pisos que quedaven lliures al bloc.
I no va acabar aquí la cosa, els llogaters que en assabentar-se ràpidament de l'ocupació il·legal, es van pensar que el nou amo, segur que era un fons d’inversió i que els hi enviaven els okupes per fer-los fora de casa i poder fer pisos turístics i cobrar els nous lloguers a preus espectaculars, i això no ho acceptarien de cap de les maneres !. Es van reunir i van decidir fer una vaga de llogaters i no pagar més, fins que els hi venguessin els pisos a ells i a preus socials... « Què coi es pensen aquests voltors !».
En Peter que anava tan confiat a rebre bones notícies de l'administrador i ignorant els nous successos, poc li va faltar per patir un infart en assabentar-se de tot i va haver de fugir corrents de l'edifici entre les queixes i protestes del veïnat , mentre un senyor d’una empresa de dubtosa legalitat de «quita okupes» li anava dient .... « tranquil, això ho arreglem en un vist i no vist, senyor !.... per uns milers de dòlars de res ....».
« Quin malson !!! ..... quina colla de «folloneros» que són tots plegats..... quin malson !!!.....». es repetia un cop i un altre, en Peter....
.... i així va anar, fins que el timbre del despertador el va alliberar de tal situació, mentre en Peter s’alleujava, eixugant-se la suor i preguntant-se encara, si estava somiant o tot era real..... uns minuts després , un nou timbre va tornar a sonar... el de la porta del carrer.
La cartera li portava el correu d’avui.... unes factures, publicitat, alguna multa i una misteriosa carta amb logotip d’una coneguda emissora de televisió.......

 

Blue instant.Aportació a Relats conjunts de Juny 2025.