El refugi de l'Illa.

 

Fotografia de Xavier Pujol

Interior del refugi de l'Illa. A l'estany de l'Illa. Principat d'Andorra. 

 El curs polític havia acabat la darrera setmana.
Els consellers estaven contents, tot i els maldecaps que sempre duien sobre les espatlles i que no hi havia manera d’acabar de resoldre del tot....
El president, feliç com un anís, va pensar a aprofitar el començament de les vacances , per fer-los un mini retir a la muntanya i poder-los agrair la feina que duien a terme diligentment els seus companys de govern, tot i els entrebancs .
Només seria un cap de setmana, el primer del mes d’agost!.
Als consellers els va agafar l’anunci per sorpresa, quan ja estaven sortint escopetejats dels seus despatxos com a nens que s’escapen del col·legi. Un whatsapp del presi amb una emoticona somrient i traient la llengua, els informava de la seva brillant iniciativa pel cap de setmana vinent.
Només emporteu-vos una motxilla amb una muda i uns quants tapers de menjar preparat.... no podem fer despeses públiques per a les sortides privades, sobretot companys !!, i un enllaç amb la localització del refugi a on es trobarien a les 7 del matí de dissabte per gaudir del retir desitjat.
Els consellers intrigats i una mica enfurrunyats, van comentar la iniciativa entre ells i que els capgirava els seus plans particulars.... - « i ara, a on ens vol portar ??, ja ens ha dut a Poblet , a Núria, a Montserrat.... on serà el refugi de l’Illa ??» .... el conseller de transports, amb aire d’entès en la matèria els va dir que els GPS els ho resoldria sense problemes, només havien de seguir les instruccions !.
I dit i fet !.... a les set del matí del primer dissabte d’agost , tots els consellers sense faltar-ne ni un van arribar a la porta del refugi de l’Illa.... - «serà casualitat el nom del refugi ?...» hehehe , reien alguns, tot fent una mica de conya per treure’s el son i la poques ganes de ser allà.
El presi, pel seu costat, havia preferit pujar al seu refugi... vull dir, de l’Illa, tot fent una mica d’esport o sigui corrent , com a ell li agradava fer als matins per estar en forma i cuidar la salut.
Ja pel camí que feia pujada, va travessar camps i rierols mentre alegrament anava cantant la seva cançó preferida... « he estat a tot arreu !, he estat a tot arreu ! «..... i vet aquí, potser pels seus cants o per les pregàries que havia fet a Montserrat perquè arribés la pluja i s’acabés la sequera, que unes gotes de pluja van començar a caure i que ràpidament es van convertir en pluja forta i torrencial.
El presi, davant el succés inesperat, va voler trobar un aixopluc on guardar-se de la pluja fins que s'aturés o minvés una mica. No hi havia res al voltant que li pogués servir fins que, una mica desesperat i ja xop del tot, va veure una col gegantesca i va decidir aixoplugar-se a sota d’ella,-» què hi farem,no ?», va pensar ell.
Per acabar d’arrodonir el desastre matiner, va aparèixer un bou alt i gros com un sant pau que en el seu hàbit diari d’esmorzar cercava que dur-se a la boca... i si !... ho encerteu !!, va topar amb la col gegantina i devia pensar, quin bon regal !, perquè d’una bona mossegada l'arrencà del terra i junt amb ella, al presi darrere i cap a la panxa !!.
Al refugi, després d’esperar-se més de tres i quatre hores, els consellers ja estaven preocupats pel retard del president..... - «o ens ha pres el pèl o a on s’ha fotut aquest !?» . A la fi , van decidir trucar a emergències i a veure què passava, tot i que els hi peses sortir al telenotícies un cop més, per un altre desgavell.
Establert el dispositiu d’emergència al refugi com a camp base, tothom es va desplegar per la zona... a peu, amb drons, i l'helicòpter, no cal dir-ho!.... s’havia perdut el president a la muntanya? , no podia ser ! , o potser l'havien segrestat !, - «Déu meu !...» , resava algun d’ells fins i tot....
A la fi un grup de recerca va escoltar alguna cosa.... mentre cridàvem i cridàvem -» president, on ets?».... un d’ells va escoltar de manera un xic llunyana - «... a la panxa del booooouu , que no hi neva ni plooooou !» i el van poder localitzar.
Ara el problema era com treure’l d’allà on era !.... si es carregaven al bou, els animalistes se’ls tirarien a sobre i vinga, un altre problema més !.
Un altre va tenir una idea ... això funcionarà !... ja ho he sentit algun cop de petit a casa....
Van agafar al bou i li van començar a donar a menjar totes les cols del camp que van poder fins que, com esperaven, el bou es va tirar un pet gegant com ell i el presi va sortir volant d’allà on el bou acaba i comença la cua i es va poder alliberar feliçment.
Els consellers, alleugerats pel bon resultat obtingut, van convèncer el presi que aprofites ara les vacances per descansar de l'ensurt i va acceptar una mica per obligació, alliberant als seus companys del cap de setmana al refugi, i ells no van esperar que ho repetís dues vegades i van sortir corrent cap als seus destins estivals, lluny de problemes !.
I el presi tot feliç i content per l'aventura, va agafar camí avall cap a casa seva, tot cantant la seva cançó preferida - «... he estat a tot arreu!, he estat a tot arreu!.....» i mai millor dit !!.

 

 Blue instant. Aportació a Relats d'estiu de la Carme, de Juliol 2025. 

Edifici Flatiron.

«The Flatiron» (Edward Steichen – 1904)

  En Peter era un jove de Nova York , despreocupat de quasi tot i maldestre en qualsevol feina que se li presentava, amb l’única pretensió a la vida de què algun dia seria el de la seva fortuna, el que li portaria tot allò, que li podria fer la vida senzilla i sense maldecaps.
Tant era així la seva certa creença que va saltar d’alegria i d’emoció aquell matí que, des d'un programa famós de la televisió li van comunicar que, seguint les investigacions pertinents en la genealogia del senyor Henry Hill, que va deixar aquest món feia un parell d’anys i sense descendència directa, havien arribat a la conclusió de la seva relació indirecta, com a nebot de tercera generació, amb el finat senyor Henry i que, per tant, com a únic parent viu, ni que fos llunyà, li havia «caigut del cel» com a herència, l’edifici de pisos conegut per tothom com al Flatiron , situat a la cruïlla de la cinquena avinguda de Manhattan, fent cantonada amb el carrer 22 i amb Broadway.
Amb uns ulls grans com a pomes es va personar a la gravació de l'episodi final del programa en què feien el resum de la investigació i allà mateix, ell acceptaria l'herència... « Si no hi havia ningú més proper , no ho deixarem perdre pas !», va comentar-li al presentador tot posant la cara més humil que va poder falsificar.....
Tot anava de cara per en Peter, com sempre havia desitjat !.... fins que va rebre la carta del notari en què li comunicava els tràmits necessaris i l’import dels impostos de successió que havia de liquidar, que junt amb la minuta del mateix notari, no eren poca cosa.... uns quants milers de dòlars !.... « a veure d’on trec jo tants diners,ara !...», va pensar.
Malhumorat per la notícia es va dirigir cap a l’administrador de la comunitat de veïns de l'edifici per conèixer l’estat de comptes dels llogaters.... «a veure què n’han fet dels diners d’aquests anys en el que l’estimat oncle avi Henry, ens va deixar... això em servirà per liquidar al notari, bé, la minuta és clar  !».
L’administrador, que va conèixer la notícia de la mort del propietari pel programa de televisió, es va afanyar a posar els llibres a punt i al dia, per no tenir raons amb el nou amo. Però també es van assabentar del succés una colla d’okupes, que en saber la fatal notícia no ho van dubtar ni un moment i decidits ,van ocupar els tres pisos que quedaven lliures al bloc.
I no va acabar aquí la cosa, els llogaters que en assabentar-se ràpidament de l'ocupació il·legal, es van pensar que el nou amo, segur que era un fons d’inversió i que els hi enviaven els okupes per fer-los fora de casa i poder fer pisos turístics i cobrar els nous lloguers a preus espectaculars, i això no ho acceptarien de cap de les maneres !. Es van reunir i van decidir fer una vaga de llogaters i no pagar més, fins que els hi venguessin els pisos a ells i a preus socials... « Què coi es pensen aquests voltors !».
En Peter que anava tan confiat a rebre bones notícies de l'administrador i ignorant els nous successos, poc li va faltar per patir un infart en assabentar-se de tot i va haver de fugir corrents de l'edifici entre les queixes i protestes del veïnat , mentre un senyor d’una empresa de dubtosa legalitat de «quita okupes» li anava dient .... « tranquil, això ho arreglem en un vist i no vist, senyor !.... per uns milers de dòlars de res ....».
« Quin malson !!! ..... quina colla de «folloneros» que són tots plegats..... quin malson !!!.....». es repetia un cop i un altre, en Peter....
.... i així va anar, fins que el timbre del despertador el va alliberar de tal situació, mentre en Peter s’alleujava, eixugant-se la suor i preguntant-se encara, si estava somiant o tot era real..... uns minuts després , un nou timbre va tornar a sonar... el de la porta del carrer.
La cartera li portava el correu d’avui.... unes factures, publicitat, alguna multa i una misteriosa carta amb logotip d’una coneguda emissora de televisió.......

 

Blue instant.Aportació a Relats conjunts de Juny 2025. 

El meu petit carrer.

Fotografia creada amb IA per ArtuR.

 

    El meu carrer era petit, fosc i passava sovint inadvertit per a molta gent.
Era un d’aquells carrers del nucli antic amb aires medievals on pensaves que a la propera cantonada et sortiria algun capsigrany amb la intenció de voler robar-te els diners o... la vida!
Serà per aquest motiu que era l’ideal per festejar a les minyones , quan al vespre acabaven la seva jornada o d'algunes trobades també furtives de parelles o no, que buscaven intimitat fora del control de mirades xafarderes.
Tot i que no era oficial , era «vox populi» les trobades amoroses als portals obscurs d’aquest indret i encara millor, si eren tardes o nits de boira, en les que el fred no si notava gens ni mica.
Cada tarda en acabar la feina, hi transito... no per res, sinó més aviat per què és en aquest carrer on hi visc també jo. Tot i que faig el trajecte complet sense que m'hi esperi a mi cap donzella d’amagatotis, últimament he tingut sempre la petita esperança de trobar-me, ni que sigui per una casualitat, a la meva veïna Cixilona al seu portal, a tocar del meu, tot imaginant-me l’escena emboirada com a les pel·lícules en blanc i negre d’antany, on la Cixilona espera ansiosa la meva arribada per poder-nos fondre en un petó sense fi, no cal dir-ho!...de pel·lícula romàntica .
Un diumenge al matí la vaig veure per primer cop acompanyada del seu pare Hug quan van sortir de casa cap a missa de 9 i les nostres mirades es creuaren un instant, no la del pare!, sinó la de la filla amb mi... els dos acabàrem enrojolats de galtes a l'instant , la seva mirada blava contrastava amb les roselles de les seves galtes i ja no l’he pogut oblidar mai més... quina visió celestial, Déu meu !!.
El cert és .... que no hem arribat a coincidir mai més i menys sols, com desitjaria....
Però d’unes setmanes ençà resulta que tot ha canviat radicalment.
El senyor Hug Setcases i Oliveres, gran empresari amb aspiracions polítiques, ha resultat elegit batlle del poble per unanimitat i ha començat a fer reformes urgents i del tot necessàries, segons diu ell i tal com anunciava el seu programa electoral.
Ara, el meu carrer petit i fosc ja no passa inadvertit per ningú.
Han pavimentat de nou tot el carrer, ara ja és peatonal !, com si hagués pogut passar-hi mai abans algun cotxe, per aquest carrer tan estretet.... i han col·locat unes lluminàries espectaculars a cada vint metres intercalats amb papereres de ferro forjat i petites jardineres i han fet tanta difusió dels locals que estaven tancats, que ara tot són noves botigues obertes de grans marques de roba, d'electrodomèstics, d’eines molt diverses... en fi, hi trobareu de tot , si hi veniu !, menys minyones d’amagatotis i amants furtius que ara han perdut el seu «jardí secret» i han patit com el clima, la «sequera» del segle . Ara hi ha llum per tot arreu i amb força intensitat. Tant és així, que fins i tot a casa no tinc necessitat d’encendre el llum del menjador, ja que és envaït per l'explosiva i generosa il·luminació que ve de l'aparador de la botiga del davant.
En favor seu, només puc dir que he tingut la fortuna de què és en aquesta botiga, que la Cixilona Setcases i Vinyes ha trobat , diguem-ne «enxufat» , una feina de directora de vendes.
En obrir la botiga vaig tenir la sensacional idea d’anar-hi a comprar qualsevol cosa per tenir un pretext per parlar-li i acabar d’enamorar-la... però ja són molts electrodomèstics adquirits i poc o res l’amor obtingut i la ruïna ja em tocava a la porta.... així doncs, només em puc conformar ja, amb la vista des de casa i admirar-la mentre feineja arreglant l’aparador amb la seva elegància i única bellesa.
I tot plegat mentre l’admiro un dia i un altre, sempre em venen al pensament i de manera recurrent i no us sabria dir pas per què...!, les paraules que vaig llegir en un llibre d’en Mario Benedetti :

«Vaig sentir que em mirava amb amor,
un amor que segurament,
em vaig inventar jo.»

..... estic pensant que això és un missatge ocult que em vol dir alguna cosa, no creieu ?!...

 

Blue instant.  

*L'Operadora».

 

«Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]»
(Gerrit Albertus Beneker – 1921)

 

         Era a finals dels anys seixanta, un temps on els telèfons sonaven com a campanes d'esperança i els somnis eren tan efímers com una trucada perduda. En un petit despatx de la Companyia Telefònica de Barcelona, una jove anomenada Matilde es preparava per al seu primer dia com a teleoperadora. Amb el seu uniforme impecable i un pentinat molt elegant, se sentia com la reina de la tecnologia, encara que únicament sabia utilitzar-los per despenjar i marcar números.
L'ambient a la central era bulliciós; les operadores més veteranes intercanviaven mirades de complicitat mentre la Matilde intentava recordar les instruccions per connectar trucades. Els fils dels telèfons s'enredaven com els pensaments al cap. De sobte, el telèfon va sonar amb força, sobresaltant-la. En despenjar va reconèixer immediatament la veu del seu pretendent, sempre tan insistent ... i només va deixar-li dir -«Matil....» i va desconnectar ràpidament els cables de la consola, deixant-lo amb la paraula a la boca.
-»Ni treballant em deixa en pau, aquest!», va pensar ella , mentre mirava les llumetes del panell que sol·licitaven noves connexions.
Amb aquesta rutina es van anant succeint els dies laborals i ràpidament va fer amistat amb la seva companya de sala, la senyoreta Maripili, tot i que era una «cotilla» de campionat, s’hi entenia força bé i s’anaven comentant les trucades més estranyes o curioses que anaven gestionant.
Entre trucades i comentaris i riures, una trucada va tornar a sonar.... la Matilde, ja molt àgil i amb seguretat va connectar els cables i va respondre -»Compañia Telefónica. En que puedo servirle?» i tot seguit i quasi sense deixar-la acabar de preguntar, la veu del seu pretendent va tornar a aparèixer per l’auricular per enèsima vegada.... i a continuació el cable es va desconnectar amb un gest ràpid i eficient acompanyat d’un sospir cansat de la Matilde.
La Maripili, que l'observava de reüll, li va preguntar - «Què, què!... qui era? , algun famós?, has penjat tan de pressa, noia! ...».
-»Res, res... un que s’ha equivocat.....» li va contestar per llevar-li importància.
-» Potser era la veu misteriosa que ens va dir l’Aina l’altre dia i que encara no hem pogut descobrir a qui pertany... «.
- «No, no, Maripili.... deixat de misteris....» va replicar la Matilde.
- «O ... potser era l'Elvira ... per preguntar pel número de l’hospital ..està tan preocupada per la Carme!... o potser era l’amic d'en McAbeu , que està interessat en la cerca del número de l’oficina de canvis d'identitat, perquè no vol que li robin un ronyó o el fetge en una trucada falsa d’alguna màfia!...!".
-» Ai, Maripili , que en sembla que llegeixes unes revistes molt estranyes,tu!..... no et capfiquis tant , només és una trucada fallida...».
I en plena xerrameca, que torna a sonar la línia i la Maripili, que ja té la mosca al nas, va més ràpida que la Matilde i agafa per a ella la connexió i amb una mirada múrria cap a la seva companya, contesta -»Compañia Telefónica. En que puedo servirle?» i sense deixar que passi un microsegon de respir, la veu del pretendent de la Matilde, torna altre cop a escoltar-se -» Matiiiilde !, ja he comprat més telefóniqueeeeeeesssss!! Matiiiiildeee! Ja en tenim mésss...!! «.
La Maripili es queda amb la boca oberta i amb els ulls oberts com a plats.
La Matilde , que ara l'observa i ja s’imagina qui ha trucat , no li queda més que dir-li -» què!? ...era el meu pretendent, oi? , és que és més pesadet el pobre... amb tot això de les accions que han posat a la venda la Companyia..., no hi ha qui l’aguanti..... ja entens ara el perquè penjo tan de pressa com puc, Maripili!?» .
-» Em sembla que faré un petit descans....» va contestar ella amb un fil de veu, a fi d’evitar el ridícul de la situació, mentre que la Matilde , a qui se li escapava el riure per sota el nas, va dirigir la mirada cap a les llumetes del seu panell que tornaven a il·luminar-se insistentment.

 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Maig de 2025.

Diada de Sant Jordi.

 

 “ Encara t’estimo, tant o més que en temps passats.
I per mi ets la més bonica amb el teu rostre cansat
per els temps i les fatigues que tots dos em viscut junts
i encara encenen guspires quan em miren els teus ulls.
I desitjo acaronar-te i compartir les il·lusions
I quan em besen els teus llavis no envejo a ningú del món ”

Glória.
 

Bona Diada de Sant Jordi !!  

 

Una tarda al súper.

 

Banksy, Shop until you Drop

 La Cèlia fa cua a la caixa del súper.
Pensativa, mira el contingut del seu carro... quatre coses mal comptades i alguna més que potser podria ser del tot prescindible, la xocolata és l’últim plaer que no voldria perdre’s.
Aquestes últimes setmanes estan sent dures i difícils per a ella. Sense feina i sense prestació d’atur... l’engany d’aquella última feina en què no la tenien ni declarada, va ser un cop baix per a ella.
Mentre fa cua, repassa els continguts dels carros veïns, ben assortits alguns d’ells i d’altres com el seu, fent més pena que glòria.
Agafa el moneder de la butxaca , l’obre i en mira l’interior... un paper de cinc euros mig rebregat i unes poques monedes de cèntim , que juntes no arribaran mai a fer més de tres euros.
Resignada i enfonsada, el guarda de nou a la butxaca i pensa, pensa.... el cap li va a mil.
.................
Avança cap a la caixa i al seu torn, s’acosta al taulell per dipositar les escasses adquisicions per passar per caixa. De reüll mira la porta de sortida , que s’obre i es tanca davant la presència de compradors que entren i surten.
Un cop ha passat els productes per l'escàner, la caixera els hi va deixant de nou a l’altre costat.
La Cèlia, un cop ha agafat totes les coses, s'entreté una mica fent veure que busca el moneder i amb la mirada posada a la porta que està al capdavant de la caixa, espera el moment precís en què entra una clienta, per estirar el carro i sortir corrents del súper sense pagar.
El cor li va descavalcat i no veu res més que la porta de sortida per fugir d’allà com més aviat millor.
Però , la mala sort que l’acompanya últimament , fa que topi de ple amb una pilona davant la porta de l'establiment. Ella, carro i compres surten volant uns metres enllà.... un cop aterrada a terra, decebuda , mira al seu voltant tot l’escampall que s’ha format i es fixa en la pastilla de xocolata... que, com si fos una broma del destí, ha anat a parar a la seva butxaca per casualitat.
Un guarda de seguretat avança cap a ella ràpidament i cridant l’assenyala amb un dit inquisidor, tot amenaçant-la de què no es mogui, per a després agafar-la pel canell de la mà.... Senyoreta!, Senyoreta!....
...................
Senyoreta!, Senyoreta!, li diu la caixera a la pensativa Cèlia. "És el seu torn, ja ho té tot?" , li demana.
La Cèlia, astorada i fora de lloc, avança cap a la caixa, treu els productes del carro i els posa al taulell, on la caixera els fa circular per davant l'escàner.
Tot seguit, la Cèlia els va recollint de nou en el seu carro, mentre de reüll es fixa nerviosament en la poca distància que hi ha fins a la porta de sortida.
A darrere seu, a la cua de la caixa, una senyora gran l'està observant mentre espera el seu torn i endevina els seus pensaments.... somriu per a si mateixa i li diu a la noia: «Cèlia, ves tirant cap al cotxe, que jo ja acabo de pagar!». La Cèlia redreça la seva mirada, de la porta de sortida cap a la cua de la caixa. Sorpresa, no entén res del que passa, però li surt un dèbil i entortolligat: «d'acord, te... t’espero fora!» i se’n va cap a la sortida."
Desconcertada pel que ha passat, encara es torna a girar un cop més cap a la caixa, pensant en com podia saber el seu nom, aquella senyora desconeguda i veu que a la caixa ningú més hi fa cua, només es veu a la caixera que està fent broma amb una altra dependenta i ni s'adonen de què la Cèlia les mira pensativa. Ningú més a prop.
Un sospir surt dels seus llavis i amb els ulls humits, abandona el supermercat.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Març 2025.

A l'esmorzar ,

 

Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком  

Érem tots tres, asseguts a taula a punt per començar l'esmorzar.
La mare ja omplia el plat del Joan , mentre la Rosa , com sempre feia, li treia la pols al seu plat.
Jo, em vaig girar cap al darrere, mentre la Rosa, també feia el mateix gest i en Joan, aixecava la mirada, tot dubtant entre el plat que s’omplia o el que miràvem els altres.
Va ser en aquell moment, que vam notar l'olor que anava emplenant l’espai del menjador.... una olor insistent i desconeguda, però no tant com vaig pensar al principi.
A poc a poc, em van començar a rondar pel cap olors que tenien ressemblances amb aquella que notava.... em feien viatjar més aviat que tard , cap a la pastisseria del davant de casa, però que, a aquestes hores encara no era oberta al públic.
Vam mirar a la mare com interrogant-la sense paraules i ella va somriure a l'instant en adonar-se'n , per immediatament fer-nos espavilar a menjar-nos l'esmorzar , aviat seria l’hora d'anar al col·legi i no podíem fer pas tard!.
Aquell matí , la mare estava de molt bon humor , ja que la nit abans havia arribat l’àvia de Vilanova i en les dates que estàvem, volia dir que alguna cosa bona passaria.
Al migdia i ja de tornada d'escola , en arribar a casa l'olor persistia i es feia ja molt més evident. La nostra intuïció no anava errada... alguna cosa dolça es coïa a la cuina, de mans de l’àvia i amb la mare fent-li d’ajudant.
La taula ja era parada i no, com un dia qualsevol, tot i ser només dijous!. 

A l’ordre de renteu-vos les mans i asseieu-vos a taula que el dinar ja està a punt i no si valen romanços!, tots vàrem córrer a complir les normes de la mare i un cop ja en posició d’atac al voltant de la taula, va començar la desfilada gastronòmica d’aquell dia que es feia especial per moments.... D’entrada, una amanida amb xató , per segon, truites de botifarra d’ou, de mongetes i de cigrons van anar omplint la panxa que avui semblava desfermada i per postres, descobrirem les sorpreses!.... coques de llardons i finalment les merengues !!....
En aquest punt, l’àvia ja satisfeta va anunciar-nos el motiu d’aquell tiberi ... Aquell dijous, era el Dijous Gras i això indicava l’inici del Carnaval i d’una setmana especial en què es permet menjar tot allò que una setmana després, amb el Dimecres de Cendra, iniciant la Quaresma, ja no es podrà menjar i restarà prohibit !..... i mentre tots escoltaven embadalits l’explicació de l’àvia, la mare molt múrria ella agafà un parell de merengues i ens l'empastifà al bell mig del nas a la Rosa, al Joan i a mi mateix.... i fins i tot al pare !. Entre riures i crits, l’àvia va fer el mateix i n'empastifà una altra a la cara de la mare !... la batalla era servida, com bé va recordar la mare dels dies en què encara vivia a Vilanova !!.
A partir d’aquell any, tots teníem ben marcat al calendari la data del Dijous Gras !!.

 

 

 Blue instant. Aportació a Relats conjunts de febrer 2025.

Missatge secret.

François Boucher, 1767, Le courrier secret

 

 

La Laia feia un descans a la font del bosquet, quan va rebre la visita de la seva coloma missatgera.

Feia temps que esperava una resposta als seus missatges secrets. Missatges escrits a un amor que es feia pregar més del que ella havia previst o almenys, això en pensava.

Avui, finalment tornava la coloma amb un missatge lligat a la seva pota. No so acabava de creure !, amb les galtes envermellides i una mirada blava , clara i un xic humida, va disposar-se a llegir la missiva anhelada, que tremolava entre les seves mans.

« Estimada Laia. Permet-me la llicència d’anomenar-te així després de rebre les teves cartes amoroses i que han fet esvalotar la meva existència més del que et puguis imaginar.
Per començar, et diré que disculpis la meva tardança a respondre’t. No ha sigut pas per voluntat, tot el contrari !... ho volia fer a cada escrit teu que rebia, però la colometa sempre se m’escapava de les mans i no vaig aconseguir mai, fins avui, que li he parat una trampa perquè no s’escapi i he pogut a la fi lligar-li el meu paper de resposta a la seva pota, complint d’aquesta manera el nostre doble desig d'enviar i rebre notícia.
Durant aquestes setmanes m’has fet ballar el cap dia i nit pensant en qui seria aquesta Laia que tant sospira per mi i en vol al seu costat. Tímid i vergonyós com soc de mena i sense poder contestar-te abans per esbrinar el misteri, vaig començar a pensar en les possibles enamorades secretes.
Vaig pensar que potser eres la noia del supermercat, que sempre té aquell somriure i mirada dolça mentre vaig passant els productes per la caixa... potser si !. Em vaig armar de valor i amb un bon ram de flors a la mà, li vaig fer la pregunta del misteri. La seva mirada va canviar de sobte i avisant al vigilant de seguretat em va fer fora tota airada i a més em va fer pagar el ram de flors, insistint a dir que era de la secció de floristeria.... jo, per no violentar més la situació li vaig pagar religiosament, tot i saber que les havia recollit al balcó...de la veïna !.
Passat l’ensurt, uns dies després vaig fer un nou intent amb la dependenta de la fleca de pa, que tímida com un servidor, va refusar el meu amor molt educadament i ara, cada cop que hi vaig a comprar, se’n va de pet al magatzem per no veure’m!.
Anava de mal a pitjor, i se'm va ocórrer que potser series la bibliotecària !... és molt atenta, tot i ser un pèl seriosa , potser era la resposta. Un cop més , després del meu requisit, em va mirar molt inquisitiva i assenyalant-me el cartell de «Silenci», en va fer un gest amb la mà ...com indicant que fes via, que no l’emprenyés més !.
La veritat és que, després de fer el ridícul un cop i un altre.... ja he d'anar a comprar al poble del costat !, se m’acabaven les idees i en un últim intent, vaig pensar en la noia del gimnàs... una que fa la mateixa classe de zumba que jo i que sempre se'm planta al meu davant i... vinga remena, remena.... sempre acabo distret i perdent el fil de la monitora !., però per sort meva, vaig recordar a temps, que també fa classes de kick-boxing i decididament, vaig deixar-ho córrer, va ser millor !.
I finalment, amb la teva darrera carta vaig veure la solució a l’entrellat !.... llegint les teves últimes paraules, vaig adonar-me del fet que el destinatari del teu amor havia de ser un altre.
M’escrivies «... Àngel meu, Rei del meu cor...» i va ser-ne la clau !....jo, no em dic pas Àngel ,em dic Joan i no soc monàrquic tampoc.... així doncs et pregaria que facis servir una altra forma de contacte amb el teu amor secret o bé li fas un curs d’orientació a la colometa, perquè encerti bé el seu destí ... i jo, seguiré amb la meva vida grisa i monòtona , però sense sobresalts ni perills corporals.
Salutacions, estimada Laia !.»

La Laia no sortia del seu desconcert... "serà possible !!, no m’ho puc creure pas !!...."

Així que optaria per canviar de plans, adéu, colometa i benvingut pla B !.

Amb la seva disfressa de Mata Hari baixaria les quatre escales fins al pis de sota de casa i amb l’excusa de: «No tens una mica de sal per deixar-me?», un clàssic que mai no falla !, li faria treure els dubtes i la timidesa al maldestre d'en Joan.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de gener 2025.