Un ram de flors.

«Ballarina amb ram de flors»
(Edgar Germain Hilaire Degas – 1878)

 

 La temporada de dansa clàssica havia començat feia ja tres setmanes i en Narcís no se’n perdia cap sessió. El que hi perdia era el sou i els estalvis en l’abonament i en el ram de flors que no dubtava a comprar per poder-lo obsequiar a la primera ballarina de la companyia, la Violeta, de la que a cada dia que passava n’estava més enamorat.
Des del seu seient a fila cinc, el Narcís quedava embadalit amb els seus moviments, amb la seva flexibilitat i dels seus gestos dolços que seguien i acompanyaven la música.... era tot com una nit d’estiu, en la que els desitjos poden fer-se realitat.
Però en el seu cas, resultava més difícil... acabada la funció es dirigia als camerinos i feia entrega del ram de flors a la mànager de la companyia, a fi de fer-li entrega a la Violeta, com era el seu desig i malgrat que la mànager li demanava el seu nom al Narcís, ell sempre li deia que ja hi duia una nota entre les flors... cosa del tot incerta. Tímid com el que més, no s’atrevia del tot a fer aquell pas de «ballet» i resoldre el seu amor impossible, fins aquell moment almenys.
La Violeta, al final de cada actuació ja anhelava arribar al camerí i rebre aquella petita recompensa en forma de flors. D'entre tots els rams que rebia, més opulents i pomposos, el que més la il·lusionava era aquell petit i acolorit ramet de flors silvestres.
Aquell ram de flors, a la Violeta li recordava immediatament a la Gessamí.

Antiga companya de ball, la Gess va haver d’abandonar-la per culpa de lesions contínues que li van impedir fer una carrera com la d'ella. Ambdues amigues havien construït una ferma i gran amistat durant aquella època i ara la Violeta l'enyorava tant!.... tot i ser un secret per moltes conegut, la Gess era el seu amor perdut en el camí, que va desaparèixer quan es van separar per seguir les seves carreres sense haver-li confessat el seu anhel, una avançant en la dansa i l’altre, en el negoci familiar de floristeria, la mateixa botiga de la qual la Violeta havia advertit entre llàgrimes, que era d’on provenia aquell ramet fidel i constant... i sense targeta.
A la setmana següent la Gessamí, ja de bon matí, cercava les millors flors silvestres que hi tenia al taller, per preparar el ramet més formós de la botiga, tot esperant amb ganes, la nova visita del Narcís. Aquell jove tan elegant, eixerit i amb més il·lusions que realitats al cap, però que a poc a poc de veure’l i atendre’l a cada diumenge, li havia agafat una estranya admiració que va anar creixent acostant-se a ser un amor possible, aquell ramet que li preparava per ves a saber qui, en realitat era com si fos ella que li oferís a ell. A la fi, els amors poden ser així d’estranys, inesperats i misteriosos..... qui en manega els fils en podria donar fe.
Si més no, qui ho diria que, un sol ramet de flors silvestres podien unir a tres persones sense ni tan sols elles, saber-ho!...

 

Blue instant, Aportació a Relats conjunts de Setembre 2025. 

Novetats a la cova.

Reproducció  de les pintures d'El Cogul a Les Garrigues. 

Trobada al seu centre d'interpretació.

 

 

 En Roc, angoixat per la calor que fa aquests últims dies, havia trobat una activitat que li és prou entretinguda i a més la pot fer a dins la cova... molt fresqueta, encara que necessiti algunes petites fogueres per veure el que es fa.
"He trobat la meva nova activitat per aquest estiu i si a l’hivern fa tant fred com ara calor, doncs tindré feina tot l’any!. A la nova activitat li diré fer de pintor , que queda bé i tot, eh, Peludeta?."
La Peludeta , que és la seva companya des de fa dotze llunes i se’l mira de tal manera que no sap què fer.... si tirar-li un roc al cap o donar-li una coça allà on no sona.... bé, potser això últim seria excessiu... perdríem la diversió de les nits durant una temporada!. Així que opta només per dir-li que seria millor que anés a caçar conills a l’hort, que només fan que malmetre la collita....
En Roc s'empipa una mica i tot remugant se’n va de cacera , per tenir contenta a la Peludeta.
"... però així que torni, em posaré a pintar a tort i a dret, cérvols, cavalls, vaques i bous, que ja tinc clientela que en volen per a ells !!."
"Vinga, pintamones !.... a caçar conills que els faré per sopar ! ..". li etziba la Peludeta al Roc.
".... ep, parenta !,,, que de mones no n’he pintat pas .....encara !" Hohohoho ...se’n va tot rient.
A la tornada, mentre la Peludeta pela i prepara els conills per tota la colla, en Roc ja està ficat de ple en la seva fermesa i omple de dibuixos d’animals tot el fons de la cova.
La companya, però, li va remugant... " Roc, que això no va a enlloc, .... no en trauràs res ! .... només fer emprenyar el cap de la colla i que ens faci fora de la cova per embrutar-li les parets, ja ho veuràs !...". mentre en Roc la deixa per impossible.
Uns dies després, en Roc tot satisfet , es presenta a la cova amb el Pelut, l'oncle de la Peludeta, tot anunciant que li vol fer un intercanvi generós.... li donarà un cérvol i un sac de bona herba seca per fer-se un bon jaç a canvi d’una de les seves pintures !!.
La Peludeta, en escoltar-los, pensa... ja hi som ...ara sí que la ballarem !....i deixant-lo fer, s’acomoda bé a terra per veure com se’n sortirà de tot plegat.
" Pelut, ja m’has portat el cérvol i l'herba seca?, molt bé, ets complidor com jo !.... vine, vine, tria la pintura que més t’agradi !...." i se’n van cap al fons de la cova a triar.
Un cop allà i triada la pintura, en Pelut i en Roc estan ben satisfets pel negoci que acaben de fer....mentre que de fons escolten la veu de la Peludeta, que rient-se dels dos, els hi diu.... " molt bé, molt bé capsigranys !.... i ara, com trauràs la pintura de la paret perquè se l'endugui a la seva cova ??.... ja t’ho vaig dir, això no sortirà bé de cap manera...."
En Pelut, que en feia dos d'en Roc, el va agafar pel braç i li va dir , " si no hi ha pintura, no hi ha cérvol ni herba....tu mateix !."
I per sorpresa de la Peludeta i el Pelut, en Roc , hàbil en escapolir-se de les situacions més enrevessades se li ocorre de dir.... " doncs ja vindré a pintar les mones a la teva cova !!..." mentre va esquivar amb destresa un roc que volava cap al seu cap, regal de la seva companya, la Peludeta... i tots satisfets !.

 

 Blue instant. Aportació a Relats d'estiu de la Carme. Agost 2025.

El refugi de l'Illa.

 

Fotografia de Xavier Pujol

Interior del refugi de l'Illa. A l'estany de l'Illa. Principat d'Andorra. 

 El curs polític havia acabat la darrera setmana.
Els consellers estaven contents, tot i els maldecaps que sempre duien sobre les espatlles i que no hi havia manera d’acabar de resoldre del tot....
El president, feliç com un anís, va pensar a aprofitar el començament de les vacances , per fer-los un mini retir a la muntanya i poder-los agrair la feina que duien a terme diligentment els seus companys de govern, tot i els entrebancs .
Només seria un cap de setmana, el primer del mes d’agost!.
Als consellers els va agafar l’anunci per sorpresa, quan ja estaven sortint escopetejats dels seus despatxos com a nens que s’escapen del col·legi. Un whatsapp del presi amb una emoticona somrient i traient la llengua, els informava de la seva brillant iniciativa pel cap de setmana vinent.
Només emporteu-vos una motxilla amb una muda i uns quants tapers de menjar preparat.... no podem fer despeses públiques per a les sortides privades, sobretot companys !!, i un enllaç amb la localització del refugi a on es trobarien a les 7 del matí de dissabte per gaudir del retir desitjat.
Els consellers intrigats i una mica enfurrunyats, van comentar la iniciativa entre ells i que els capgirava els seus plans particulars.... - « i ara, a on ens vol portar ??, ja ens ha dut a Poblet , a Núria, a Montserrat.... on serà el refugi de l’Illa ??» .... el conseller de transports, amb aire d’entès en la matèria els va dir que els GPS els ho resoldria sense problemes, només havien de seguir les instruccions !.
I dit i fet !.... a les set del matí del primer dissabte d’agost , tots els consellers sense faltar-ne ni un van arribar a la porta del refugi de l’Illa.... - «serà casualitat el nom del refugi ?...» hehehe , reien alguns, tot fent una mica de conya per treure’s el son i la poques ganes de ser allà.
El presi, pel seu costat, havia preferit pujar al seu refugi... vull dir, de l’Illa, tot fent una mica d’esport o sigui corrent , com a ell li agradava fer als matins per estar en forma i cuidar la salut.
Ja pel camí que feia pujada, va travessar camps i rierols mentre alegrament anava cantant la seva cançó preferida... « he estat a tot arreu !, he estat a tot arreu ! «..... i vet aquí, potser pels seus cants o per les pregàries que havia fet a Montserrat perquè arribés la pluja i s’acabés la sequera, que unes gotes de pluja van començar a caure i que ràpidament es van convertir en pluja forta i torrencial.
El presi, davant el succés inesperat, va voler trobar un aixopluc on guardar-se de la pluja fins que s'aturés o minvés una mica. No hi havia res al voltant que li pogués servir fins que, una mica desesperat i ja xop del tot, va veure una col gegantesca i va decidir aixoplugar-se a sota d’ella,-» què hi farem,no ?», va pensar ell.
Per acabar d’arrodonir el desastre matiner, va aparèixer un bou alt i gros com un sant pau que en el seu hàbit diari d’esmorzar cercava que dur-se a la boca... i si !... ho encerteu !!, va topar amb la col gegantina i devia pensar, quin bon regal !, perquè d’una bona mossegada l'arrencà del terra i junt amb ella, al presi darrere i cap a la panxa !!.
Al refugi, després d’esperar-se més de tres i quatre hores, els consellers ja estaven preocupats pel retard del president..... - «o ens ha pres el pèl o a on s’ha fotut aquest !?» . A la fi , van decidir trucar a emergències i a veure què passava, tot i que els hi peses sortir al telenotícies un cop més, per un altre desgavell.
Establert el dispositiu d’emergència al refugi com a camp base, tothom es va desplegar per la zona... a peu, amb drons, i l'helicòpter, no cal dir-ho!.... s’havia perdut el president a la muntanya? , no podia ser ! , o potser l'havien segrestat !, - «Déu meu !...» , resava algun d’ells fins i tot....
A la fi un grup de recerca va escoltar alguna cosa.... mentre cridàvem i cridàvem -» president, on ets?».... un d’ells va escoltar de manera un xic llunyana - «... a la panxa del booooouu , que no hi neva ni plooooou !» i el van poder localitzar.
Ara el problema era com treure’l d’allà on era !.... si es carregaven al bou, els animalistes se’ls tirarien a sobre i vinga, un altre problema més !.
Un altre va tenir una idea ... això funcionarà !... ja ho he sentit algun cop de petit a casa....
Van agafar al bou i li van començar a donar a menjar totes les cols del camp que van poder fins que, com esperaven, el bou es va tirar un pet gegant com ell i el presi va sortir volant d’allà on el bou acaba i comença la cua i es va poder alliberar feliçment.
Els consellers, alleugerats pel bon resultat obtingut, van convèncer el presi que aprofites ara les vacances per descansar de l'ensurt i va acceptar una mica per obligació, alliberant als seus companys del cap de setmana al refugi, i ells no van esperar que ho repetís dues vegades i van sortir corrent cap als seus destins estivals, lluny de problemes !.
I el presi tot feliç i content per l'aventura, va agafar camí avall cap a casa seva, tot cantant la seva cançó preferida - «... he estat a tot arreu!, he estat a tot arreu!.....» i mai millor dit !!.

 

 Blue instant. Aportació a Relats d'estiu de la Carme, de Juliol 2025. 

Edifici Flatiron.

«The Flatiron» (Edward Steichen – 1904)

  En Peter era un jove de Nova York , despreocupat de quasi tot i maldestre en qualsevol feina que se li presentava, amb l’única pretensió a la vida de què algun dia seria el de la seva fortuna, el que li portaria tot allò, que li podria fer la vida senzilla i sense maldecaps.
Tant era així la seva certa creença que va saltar d’alegria i d’emoció aquell matí que, des d'un programa famós de la televisió li van comunicar que, seguint les investigacions pertinents en la genealogia del senyor Henry Hill, que va deixar aquest món feia un parell d’anys i sense descendència directa, havien arribat a la conclusió de la seva relació indirecta, com a nebot de tercera generació, amb el finat senyor Henry i que, per tant, com a únic parent viu, ni que fos llunyà, li havia «caigut del cel» com a herència, l’edifici de pisos conegut per tothom com al Flatiron , situat a la cruïlla de la cinquena avinguda de Manhattan, fent cantonada amb el carrer 22 i amb Broadway.
Amb uns ulls grans com a pomes es va personar a la gravació de l'episodi final del programa en què feien el resum de la investigació i allà mateix, ell acceptaria l'herència... « Si no hi havia ningú més proper , no ho deixarem perdre pas !», va comentar-li al presentador tot posant la cara més humil que va poder falsificar.....
Tot anava de cara per en Peter, com sempre havia desitjat !.... fins que va rebre la carta del notari en què li comunicava els tràmits necessaris i l’import dels impostos de successió que havia de liquidar, que junt amb la minuta del mateix notari, no eren poca cosa.... uns quants milers de dòlars !.... « a veure d’on trec jo tants diners,ara !...», va pensar.
Malhumorat per la notícia es va dirigir cap a l’administrador de la comunitat de veïns de l'edifici per conèixer l’estat de comptes dels llogaters.... «a veure què n’han fet dels diners d’aquests anys en el que l’estimat oncle avi Henry, ens va deixar... això em servirà per liquidar al notari, bé, la minuta és clar  !».
L’administrador, que va conèixer la notícia de la mort del propietari pel programa de televisió, es va afanyar a posar els llibres a punt i al dia, per no tenir raons amb el nou amo. Però també es van assabentar del succés una colla d’okupes, que en saber la fatal notícia no ho van dubtar ni un moment i decidits ,van ocupar els tres pisos que quedaven lliures al bloc.
I no va acabar aquí la cosa, els llogaters que en assabentar-se ràpidament de l'ocupació il·legal, es van pensar que el nou amo, segur que era un fons d’inversió i que els hi enviaven els okupes per fer-los fora de casa i poder fer pisos turístics i cobrar els nous lloguers a preus espectaculars, i això no ho acceptarien de cap de les maneres !. Es van reunir i van decidir fer una vaga de llogaters i no pagar més, fins que els hi venguessin els pisos a ells i a preus socials... « Què coi es pensen aquests voltors !».
En Peter que anava tan confiat a rebre bones notícies de l'administrador i ignorant els nous successos, poc li va faltar per patir un infart en assabentar-se de tot i va haver de fugir corrents de l'edifici entre les queixes i protestes del veïnat , mentre un senyor d’una empresa de dubtosa legalitat de «quita okupes» li anava dient .... « tranquil, això ho arreglem en un vist i no vist, senyor !.... per uns milers de dòlars de res ....».
« Quin malson !!! ..... quina colla de «folloneros» que són tots plegats..... quin malson !!!.....». es repetia un cop i un altre, en Peter....
.... i així va anar, fins que el timbre del despertador el va alliberar de tal situació, mentre en Peter s’alleujava, eixugant-se la suor i preguntant-se encara, si estava somiant o tot era real..... uns minuts després , un nou timbre va tornar a sonar... el de la porta del carrer.
La cartera li portava el correu d’avui.... unes factures, publicitat, alguna multa i una misteriosa carta amb logotip d’una coneguda emissora de televisió.......

 

Blue instant.Aportació a Relats conjunts de Juny 2025. 

El meu petit carrer.

Fotografia creada amb IA per ArtuR.

 

    El meu carrer era petit, fosc i passava sovint inadvertit per a molta gent.
Era un d’aquells carrers del nucli antic amb aires medievals on pensaves que a la propera cantonada et sortiria algun capsigrany amb la intenció de voler robar-te els diners o... la vida!
Serà per aquest motiu que era l’ideal per festejar a les minyones , quan al vespre acabaven la seva jornada o d'algunes trobades també furtives de parelles o no, que buscaven intimitat fora del control de mirades xafarderes.
Tot i que no era oficial , era «vox populi» les trobades amoroses als portals obscurs d’aquest indret i encara millor, si eren tardes o nits de boira, en les que el fred no si notava gens ni mica.
Cada tarda en acabar la feina, hi transito... no per res, sinó més aviat per què és en aquest carrer on hi visc també jo. Tot i que faig el trajecte complet sense que m'hi esperi a mi cap donzella d’amagatotis, últimament he tingut sempre la petita esperança de trobar-me, ni que sigui per una casualitat, a la meva veïna Cixilona al seu portal, a tocar del meu, tot imaginant-me l’escena emboirada com a les pel·lícules en blanc i negre d’antany, on la Cixilona espera ansiosa la meva arribada per poder-nos fondre en un petó sense fi, no cal dir-ho!...de pel·lícula romàntica .
Un diumenge al matí la vaig veure per primer cop acompanyada del seu pare Hug quan van sortir de casa cap a missa de 9 i les nostres mirades es creuaren un instant, no la del pare!, sinó la de la filla amb mi... els dos acabàrem enrojolats de galtes a l'instant , la seva mirada blava contrastava amb les roselles de les seves galtes i ja no l’he pogut oblidar mai més... quina visió celestial, Déu meu !!.
El cert és .... que no hem arribat a coincidir mai més i menys sols, com desitjaria....
Però d’unes setmanes ençà resulta que tot ha canviat radicalment.
El senyor Hug Setcases i Oliveres, gran empresari amb aspiracions polítiques, ha resultat elegit batlle del poble per unanimitat i ha començat a fer reformes urgents i del tot necessàries, segons diu ell i tal com anunciava el seu programa electoral.
Ara, el meu carrer petit i fosc ja no passa inadvertit per ningú.
Han pavimentat de nou tot el carrer, ara ja és peatonal !, com si hagués pogut passar-hi mai abans algun cotxe, per aquest carrer tan estretet.... i han col·locat unes lluminàries espectaculars a cada vint metres intercalats amb papereres de ferro forjat i petites jardineres i han fet tanta difusió dels locals que estaven tancats, que ara tot són noves botigues obertes de grans marques de roba, d'electrodomèstics, d’eines molt diverses... en fi, hi trobareu de tot , si hi veniu !, menys minyones d’amagatotis i amants furtius que ara han perdut el seu «jardí secret» i han patit com el clima, la «sequera» del segle . Ara hi ha llum per tot arreu i amb força intensitat. Tant és així, que fins i tot a casa no tinc necessitat d’encendre el llum del menjador, ja que és envaït per l'explosiva i generosa il·luminació que ve de l'aparador de la botiga del davant.
En favor seu, només puc dir que he tingut la fortuna de què és en aquesta botiga, que la Cixilona Setcases i Vinyes ha trobat , diguem-ne «enxufat» , una feina de directora de vendes.
En obrir la botiga vaig tenir la sensacional idea d’anar-hi a comprar qualsevol cosa per tenir un pretext per parlar-li i acabar d’enamorar-la... però ja són molts electrodomèstics adquirits i poc o res l’amor obtingut i la ruïna ja em tocava a la porta.... així doncs, només em puc conformar ja, amb la vista des de casa i admirar-la mentre feineja arreglant l’aparador amb la seva elegància i única bellesa.
I tot plegat mentre l’admiro un dia i un altre, sempre em venen al pensament i de manera recurrent i no us sabria dir pas per què...!, les paraules que vaig llegir en un llibre d’en Mario Benedetti :

«Vaig sentir que em mirava amb amor,
un amor que segurament,
em vaig inventar jo.»

..... estic pensant que això és un missatge ocult que em vol dir alguna cosa, no creieu ?!...

 

Blue instant.  

*L'Operadora».

 

«Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]»
(Gerrit Albertus Beneker – 1921)

 

         Era a finals dels anys seixanta, un temps on els telèfons sonaven com a campanes d'esperança i els somnis eren tan efímers com una trucada perduda. En un petit despatx de la Companyia Telefònica de Barcelona, una jove anomenada Matilde es preparava per al seu primer dia com a teleoperadora. Amb el seu uniforme impecable i un pentinat molt elegant, se sentia com la reina de la tecnologia, encara que únicament sabia utilitzar-los per despenjar i marcar números.
L'ambient a la central era bulliciós; les operadores més veteranes intercanviaven mirades de complicitat mentre la Matilde intentava recordar les instruccions per connectar trucades. Els fils dels telèfons s'enredaven com els pensaments al cap. De sobte, el telèfon va sonar amb força, sobresaltant-la. En despenjar va reconèixer immediatament la veu del seu pretendent, sempre tan insistent ... i només va deixar-li dir -«Matil....» i va desconnectar ràpidament els cables de la consola, deixant-lo amb la paraula a la boca.
-»Ni treballant em deixa en pau, aquest!», va pensar ella , mentre mirava les llumetes del panell que sol·licitaven noves connexions.
Amb aquesta rutina es van anant succeint els dies laborals i ràpidament va fer amistat amb la seva companya de sala, la senyoreta Maripili, tot i que era una «cotilla» de campionat, s’hi entenia força bé i s’anaven comentant les trucades més estranyes o curioses que anaven gestionant.
Entre trucades i comentaris i riures, una trucada va tornar a sonar.... la Matilde, ja molt àgil i amb seguretat va connectar els cables i va respondre -»Compañia Telefónica. En que puedo servirle?» i tot seguit i quasi sense deixar-la acabar de preguntar, la veu del seu pretendent va tornar a aparèixer per l’auricular per enèsima vegada.... i a continuació el cable es va desconnectar amb un gest ràpid i eficient acompanyat d’un sospir cansat de la Matilde.
La Maripili, que l'observava de reüll, li va preguntar - «Què, què!... qui era? , algun famós?, has penjat tan de pressa, noia! ...».
-»Res, res... un que s’ha equivocat.....» li va contestar per llevar-li importància.
-» Potser era la veu misteriosa que ens va dir l’Aina l’altre dia i que encara no hem pogut descobrir a qui pertany... «.
- «No, no, Maripili.... deixat de misteris....» va replicar la Matilde.
- «O ... potser era l'Elvira ... per preguntar pel número de l’hospital ..està tan preocupada per la Carme!... o potser era l’amic d'en McAbeu , que està interessat en la cerca del número de l’oficina de canvis d'identitat, perquè no vol que li robin un ronyó o el fetge en una trucada falsa d’alguna màfia!...!".
-» Ai, Maripili , que en sembla que llegeixes unes revistes molt estranyes,tu!..... no et capfiquis tant , només és una trucada fallida...».
I en plena xerrameca, que torna a sonar la línia i la Maripili, que ja té la mosca al nas, va més ràpida que la Matilde i agafa per a ella la connexió i amb una mirada múrria cap a la seva companya, contesta -»Compañia Telefónica. En que puedo servirle?» i sense deixar que passi un microsegon de respir, la veu del pretendent de la Matilde, torna altre cop a escoltar-se -» Matiiiilde !, ja he comprat més telefóniqueeeeeeesssss!! Matiiiiildeee! Ja en tenim mésss...!! «.
La Maripili es queda amb la boca oberta i amb els ulls oberts com a plats.
La Matilde , que ara l'observa i ja s’imagina qui ha trucat , no li queda més que dir-li -» què!? ...era el meu pretendent, oi? , és que és més pesadet el pobre... amb tot això de les accions que han posat a la venda la Companyia..., no hi ha qui l’aguanti..... ja entens ara el perquè penjo tan de pressa com puc, Maripili!?» .
-» Em sembla que faré un petit descans....» va contestar ella amb un fil de veu, a fi d’evitar el ridícul de la situació, mentre que la Matilde , a qui se li escapava el riure per sota el nas, va dirigir la mirada cap a les llumetes del seu panell que tornaven a il·luminar-se insistentment.

 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Maig de 2025.

Diada de Sant Jordi.

 

 “ Encara t’estimo, tant o més que en temps passats.
I per mi ets la més bonica amb el teu rostre cansat
per els temps i les fatigues que tots dos em viscut junts
i encara encenen guspires quan em miren els teus ulls.
I desitjo acaronar-te i compartir les il·lusions
I quan em besen els teus llavis no envejo a ningú del món ”

Glória.
 

Bona Diada de Sant Jordi !!  

 

Una tarda al súper.

 

Banksy, Shop until you Drop

 La Cèlia fa cua a la caixa del súper.
Pensativa, mira el contingut del seu carro... quatre coses mal comptades i alguna més que potser podria ser del tot prescindible, la xocolata és l’últim plaer que no voldria perdre’s.
Aquestes últimes setmanes estan sent dures i difícils per a ella. Sense feina i sense prestació d’atur... l’engany d’aquella última feina en què no la tenien ni declarada, va ser un cop baix per a ella.
Mentre fa cua, repassa els continguts dels carros veïns, ben assortits alguns d’ells i d’altres com el seu, fent més pena que glòria.
Agafa el moneder de la butxaca , l’obre i en mira l’interior... un paper de cinc euros mig rebregat i unes poques monedes de cèntim , que juntes no arribaran mai a fer més de tres euros.
Resignada i enfonsada, el guarda de nou a la butxaca i pensa, pensa.... el cap li va a mil.
.................
Avança cap a la caixa i al seu torn, s’acosta al taulell per dipositar les escasses adquisicions per passar per caixa. De reüll mira la porta de sortida , que s’obre i es tanca davant la presència de compradors que entren i surten.
Un cop ha passat els productes per l'escàner, la caixera els hi va deixant de nou a l’altre costat.
La Cèlia, un cop ha agafat totes les coses, s'entreté una mica fent veure que busca el moneder i amb la mirada posada a la porta que està al capdavant de la caixa, espera el moment precís en què entra una clienta, per estirar el carro i sortir corrents del súper sense pagar.
El cor li va descavalcat i no veu res més que la porta de sortida per fugir d’allà com més aviat millor.
Però , la mala sort que l’acompanya últimament , fa que topi de ple amb una pilona davant la porta de l'establiment. Ella, carro i compres surten volant uns metres enllà.... un cop aterrada a terra, decebuda , mira al seu voltant tot l’escampall que s’ha format i es fixa en la pastilla de xocolata... que, com si fos una broma del destí, ha anat a parar a la seva butxaca per casualitat.
Un guarda de seguretat avança cap a ella ràpidament i cridant l’assenyala amb un dit inquisidor, tot amenaçant-la de què no es mogui, per a després agafar-la pel canell de la mà.... Senyoreta!, Senyoreta!....
...................
Senyoreta!, Senyoreta!, li diu la caixera a la pensativa Cèlia. "És el seu torn, ja ho té tot?" , li demana.
La Cèlia, astorada i fora de lloc, avança cap a la caixa, treu els productes del carro i els posa al taulell, on la caixera els fa circular per davant l'escàner.
Tot seguit, la Cèlia els va recollint de nou en el seu carro, mentre de reüll es fixa nerviosament en la poca distància que hi ha fins a la porta de sortida.
A darrere seu, a la cua de la caixa, una senyora gran l'està observant mentre espera el seu torn i endevina els seus pensaments.... somriu per a si mateixa i li diu a la noia: «Cèlia, ves tirant cap al cotxe, que jo ja acabo de pagar!». La Cèlia redreça la seva mirada, de la porta de sortida cap a la cua de la caixa. Sorpresa, no entén res del que passa, però li surt un dèbil i entortolligat: «d'acord, te... t’espero fora!» i se’n va cap a la sortida."
Desconcertada pel que ha passat, encara es torna a girar un cop més cap a la caixa, pensant en com podia saber el seu nom, aquella senyora desconeguda i veu que a la caixa ningú més hi fa cua, només es veu a la caixera que està fent broma amb una altra dependenta i ni s'adonen de què la Cèlia les mira pensativa. Ningú més a prop.
Un sospir surt dels seus llavis i amb els ulls humits, abandona el supermercat.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Març 2025.