Com aquelles fulles dels arbres del meu carrer, que groguegen a la tardor i es tornen seques i pàl·lides, així es converteixen les meves paraules, que volen ser d'amor, i que es converteixen en mudes en arribar a la teva oïda, que és sorda al meu sentir.
Hi ha amors ... que només saben morir.
Blue instant.
Aquest mateix vespre ha fet un bon ruixat.
ResponEliminaEsperem que l'amor no hi mori.
Preciosísimo y romántico.
ResponEliminaMolt trist, molt bonic i molt real: hi ha amors que només saben morir... quina frase més colpidora!
ResponEliminaBeneïda tardor!.
ResponElimina... que només saben morir, per continuar en la poesia. Molt bell, Artur.
ResponEliminaMolt trist, molt bonic i molt real
ResponEliminaM'agadadt molt
Gracies per la teva visita
Petons
Ves per on jo sabia la dita de hi ha amors que maten i ara m'assabento que hi ha amors que només saben morir...Però segur que tard o d'hora tornaran a ressorgir, amb més força que mai com ben segur els passarà a les teves paraules!
ResponEliminaBon vespre, Artur.
Trist però real, com la vida mateixa.
ResponEliminaSalutacions.
M'agrada moltíssim aquesta teva manera de plantejar-ho, Artur! Certament, hi ha amors que només saben morir...
ResponEliminai ben carregat de pluja, que ha vingut!
ResponEliminaEls amors no deurien saber morir... deurien ser lliures i volar cap altres amors que sí que són corresposts :)
ResponEliminaOh no, Artur! Setembre, nostàlgia, aquesta foto i unes paraules tan tristes! Això no es fa. I no t'ho agafis així que l'amor va i ve, ja veuràs!
ResponEliminaPerò trobo que la cançó té esperança.
ResponEliminaAmores que solo saben morir.
ResponEliminaEs cierto.Los hay...son los que no nos convienen.
Los que se evaporan rápido, los que son humo.
Porque no eran los verdaderos.
He traduït la lletra al finès i ha tingut molt de riure! M'encanta aquest tipus de música. I és una cançó familiar, de Jo Stafford, Frank Sinatra, Diana Washington... Gràcies!
ResponElimina