Anònim, 1450, Ars moriendi |
En la penombra de la seva habitació, petita i austera , com havia estat la seva llarga i penosa vida, en Daniel reposava, sota l'únic llençol que posseïa , en el catre que seria el seu últim lloc en aquest món.
Amb els últims esforços que podia fer, intentant fent un balanç del seu trajecte terrenal, recordava com els seus pares l'havien iniciat en aquesta vida a seguir els designis i manaments del ordre religiós imperant. Des del mateix naixement que fou així, doncs no en va li assignaren el nom de Daniel , que volia dir "Déu es el meu jutge" .
La vida pobre i senzilla dels pares fou la herència que en va rebre d'ells , quan van morir. La seva joventut... després al monestir , on copiava i il·lustrava els còdecs de la biblioteca i que el duien a seguir les rectes regles de la congregació i a evitar caure en les temptacions, que dimonis perversos li provocaven.... com a tenir orgull, o a ser impacient i desitjar avarament les gràcies del Cel, actituds que eren repudiades per ell i que repel·lia amb les seves pregàries diàries.
Tota la vida lluitant contra si mateix, contra dimonis, contra temptacions.... i ara, a la seva cel.la obscura... només una petita llum d'oli el lliure de la obscuritat de la nit i amb el seu rosari de fusta .... resa una última pregària, que l'ajudi a evitar la última temptació que li llença un malintencionat i persistent diablot, que serà el seu penúltim acompanyant aquesta nit i que el fa dubtar ... el fa desesperar i li fa pensar que es home de poca fe..... que no ha fet prou per seguir les regles i normes religioses, per arribar a una mort digna , com mana el "Ars moriendi", però ell es resisteix en un últim embat i lluita fins al final.
En l'últim instant , obre els seus ulls , vells i amb ja poca vista , fa una rialla maliciosa i assenyalant un dit cap el diablot que ell veu a la cel.la , però que només existeix en la seva ment.... li retreu un : " T'he guanyat !. Tota la meva vida i dedicació al Senyor m'han servit per guanyar-me el Cel ... ara , que ja no em queda la més mínima força per res més, en aquest mon , començo a veure la Llum que s'apropa a mi, que em crida i que em conduirà al bon camí al destí celestial pel que me estat preparant ..... ho aconseguiré !."
La cel.la queda en silenci , s'apaga la llumeta d'oli en una bufada de vent que ha entrat per la finestra , en el mateix moment que la mort ha fet acte de presència. En Daniel, ja no es mou, un somriure al seu rostre es el que ha quedat de la seva última lluita personal.... la Llum li arriba, cada cop es més a prop , s'intensifica més i més...i ara, ja es tot un gran resplendor al voltant d'ell i de sobte, unes mans grans i càlides l'acullen, l'acaronen ...se sent acompanyat , reconfortat.... i sent una veu dolça i tranquil·la... que anuncia alegrament, " Erika , es un nen, felicitats !! ".
Blue instant. (Aportació a Relats conjunts )
Dos instants importantíssims: el naixement i la mort. La mort i el naixement.
ResponEliminaI qui sap si van lligats en una successió infinita ...
ResponEliminaMisteris de la Vida i la Mort, gràcies Xavier ;)
Morim perquè un dia vam néixer...Si volem morir en pau, deprendrà de quin us fem de la vida que ens van regalar!
ResponEliminaBon vespre, Artur.
M'agrada pensar que no tot s'acaba amb la mort, diguem il·lús ... qui sap ?.
ResponEliminaGràcies Roser ;)
Néixer o morir... potser és semblant el canvi... Molt captivador el relat, et transporta a la situació del dibuix!
ResponEliminaPer a mi l'art de morir seria fer-ho amb dignitat, no perdre la calma ni tindre por...
Un final gratificant i sorprenent. M'ha agradat aquesta història amb regal-sorpresa final.
ResponEliminaGràcies, Carme ;)
ResponEliminaAda, penso que es un viatge difícil de prendre en calma, amb tants dubtes i incògnites... Si ja ens posa una mica nerviosos un viatge normal, com ha de ser fer aquest ?!.
ResponEliminaGràcies i bona setmana ;)
Tal com ho interpreto jo, entenc que el final del relat no és el que en Daniel volia. Després d'una vida de sacrificis esperava el paradís que li havien promès i el que es troba és que ha de tornar a començar. I això pot ser un regal o pot ser tot el contrari. Potser m'equivoco però tinc la sensació que en aquesta nova oportunitat, en Daniel es deixarà temptar una mica més. ;-)
ResponEliminaPot ser si, McAbeu !... la Naturalesa sempre ens sorprèn i no hi ha res escrit i nosaltres no som més que un ingredient més ;)
ResponEliminaGràcies per la reflexió i la visita, benvingut !
Com el llibre d'Olga Xirinacs, Reencarnacions miserables. Jo crec que nosaltres i la majoria de la gent que ens envolta, siguin creients o no, tenen la sort de morir sense gaire dolor. Hi ha països en què ni això no és possible.
ResponEliminaUn final d'aquesta història que és un doble final, també el del text, és molt original!
Gràcies, Helena ;)
ResponEliminaMorir per a néixer. Un text molt ben lligat!
ResponEliminaGenial (la llum que li és tornada!)
ResponEliminaBuen relato Artur, la vida y la muerte .
ResponEliminaEs cíclico .
Un abrazo.
Un episodi de mort amb un final feliç, sorprenent, que ho capgira tot. M'ha encantat!
ResponEliminaMoltes gràcies, agraït pels comentaris ;)
ResponElimina