Es vell.
I encara bell , engalana el seu jardí, on passeja, menja i pren el sol. Amb el temps es va tornant cec, poca visió li resta ... i avui , buscant el sol, amb la poca vista que té, s'ha confós , ha pensat que una llimona, groga , lluenta i grossa, era el sol desitjat , s'ha apropat i al seu costat ,s'ha quedat.
Una estona més tard , una mà a acariciat la llimona i ... amb gest ràpid i fort, de la seva branca, l'arrencat.
El sol s'ha apagat de cop , pel petit , bell... i vell llangardaix ...
Blue instant.
Aportació al Concurs "Lletres i Fils" de La Núria Lorente, al seu bloc "Espill Daurat", clicant aquí hi trobareu les referències per si us animeu !
5 comentaris:
Les llimones són atractives, però com el sol, no es poden mirar de fit a fit, el que seria tastar-les de forma directa, sense resultar amargues. Com passa amb alguns amors...
Molt original, la teva història, com sempre!
M'agrada la originalitat del teu relat! Una història molt bonica i ben trobada. Pobre vell bell llangardaix, li han pres el que creia que era el seu sol... tot i així segur que un altre sol tornarà per ell i podrà continuar al seu jardí fent la seva vida.
Moltes gràcies per participar Artur, salutacions!
Preciós Artur...Pobret llangardaix, és fàcil que confongués la llimona amb el sol,ara haurà de buscar alguna altra cosa qui li doni caliu!!!
Bon vespre, Artur.
Oh, pobret. Em fa pena el petit llangardaix
Cal protegir el llangardaix, però el cítrics no deuen ser el seu aliment preferits.
Publica un comentari a l'entrada