Un Sant Jordi diferent.

 

Per fi, arribava el gran dia !. En Jordi s’havia llevat més content que mai , aquell matí. No en va era el seu dia ! I no nomes pel seu sant , que també, sinó per la diada que avui es celebrava. Tot empolainat i amb el millor dels somriures va sortir de casa, per enfilar cap a la Rambla.
Allà tenia una cita ineludible !. Les parades dels llibreters ! I de les roses, que feien la millor companyia i aromatitzaven d'allò més el passeig.
Un cop arribat , anant de taula en taula, de aquí cap allà , li faltaven mans i ulls davant tot el que se li oferia i sense decidir-se , anava  endinsant-se en aquell maremàgnum de llibres.
Però de cop i volta es va adonar de una cosa insòlita.  Arreu on anava hi havia un llibre que sempre sobresortia dels demès ... com si el cridés, com si l’esperès i en Jordi, se’l va anar mirant de reüll , una vegada i una altre. El seu títol no era presagi de cap «delicatessen»  pensava... Dient-se «Et trobaré!» , segur que era una d’aquelles novel·les romànticones de «noi s’enamora de noia, noia no li fa ni cas i en un gir sorprenent, les seves vides s’ajunten i acaben junts i feliços menjant anissos!».
Decididament, no era el que buscava.
Però en el seu particular desafiament, el llibre anava traient el  nas , per allà on en Jordi passava.
A la fi, picat ja per la curiositat , en Jordi, va allargar la mà i va agafar el llibre per llegir-ne la contraportada, a veure què si deia.
I de la contraportada, va passar a la primera pàgina i a la segona i a la a tercera.... la seva curiositat va anar transformant-se en intriga i aquesta en passió irrefrenable de seguir llegint i llegint. Amb el llibre enganxat als dits i els ulls a les fulles, que s'anaven succeint , va tornar cap a casa i en arribar, ja casi n’havia llegit més de la meitat.
Acomodat a la seva butaca preferida, en Jordi, va anar devorant una fulla rere l’altre, fins arribar al final. Un cop acabat , va tancar el llibre, el col·locar sobre les seves cames , va sospirar profundament durant un instant i llavors va prendre una ferma decisió , enviaria un missatge a la editorial, per que li fessin arribar a la seva autora, tal i com havia fet el protagonista del relat en la trama del llibre.
....................
La Jordina, uns dies desprès de Sant Jordi, va rebre moltes felicitacions de la seva editora per las bones vendes durant la Diada i li va transmetre tots el comentaris que havia rebut per a ella, dels seus lectors i entre ells, el missatge del Jordi.
A mida que la Jordina, va anar llegint felicitacions i complaences per la seva obra, va tenir una doble sensació., satisfacció pel seu reconeixement com a escriptora i un petit desencís , perquè el que buscava amb el seu relat no acabava de arribar del tot.... no del tot, fins que va llegir el escrit pel Jordi.
Tal i com anava llegint el seu missatge , els seus ulls es van anar obrint cada cop més i més. La seva mirada inicial, es va transformar en sobresalt i desprès en un nerviosisme desfermat.... tal i com feia el protagonista de la obra, en Jordi, havia anat trobant les frases del llibre que eren reals, com si de un codi secret es tractés, demostrant la seva coneixença de la història exposada,
Va ser llavors, que el cor ja alterat de la Jordina, es va posar a mil i podia escoltar els seus  bojos batecs ..... pup, pup, pup..... que li van retornar al seu pensament , els batecs d’aquella moto del pare,... la Harley ! , amb la que sortia a passejar amb la mare en las tardes de primavera. Un record tant agradable, que per mala fortuna es va convertir en un de molt trist, aquella tarda del fatal accident.
Amb el succés , tant ella com el seu petit germà van anar a parar a un orfenat i desprès a dues famílies diferents que els van adoptar... i va ser llavors que li va perdre el contacte. Amb els anys, va anar investigant on podia estar, però la solució se li resistia notablement.... Ja mig desanimada i com a intent un tant desesperat , se li va ocórrer d’escriure el llibre de la seva història, en la que com en un joc, donava pautes per esbrinar  la solució , amb la petita esperança que ell llegiria el llibre , sabent com n’eren de bons lectors en la seva infantesa , i sabria com posar-se en contacte amb ella. Tot plegat, era com si li enviés un missatge dins d’una ampolla , llençada a un mar de llibres  en el que creia que ell hi nedaria.  
I ... tal i com el nom del llibre profetitzava, el va trobar !.

Blue instant. Aportació al bloc de la Núria Lorente "Lletres i fils 4/2021".