El dolmen.

 

   Al poble hi ha hagut un gran rebombori. Una troballa arqueològica que ha despertat la curiositat d’uns quants i l'interès dels més ambiciosos.
La notícia que ha sorgit del grup excursionista local que ha fet el descobriment, ràpidament ha tingut ressò a les orelles de l'alcalde , a qui se li han il·luminat les idees de sobte.
I no ha trigat gens a aparèixer a les notícies de la ràdio comarcal, això no passa cada dia !.
La Maria, asseguda en la seva cadireta de fusta just al portal del mas , escolta atenta les novetats que li arriben des del transistor, que sempre l’acompanya en arribar el capvespre, mentre aprofita per alleugerar les hores de xafogor de l’estiu, amb la fresca que tímidament treu el nas.
Pel que diuen, han descobert en mig del bosquet, un dolmen que deu tenir ben bé mil anys !.. o més, s’aventura a sentenciar, algun tertulià.
Envoltat de pins, males herbes i matolls, ha passat desapercebut durant anys i anys, sense que ningú , mai, l’hagi observat .... ningú al poble en tenia pas notícia.
La Maria, escolta en silenci els comentaris i de sobte, fa un somriure i tenca els ulls..... «És la caseta del bosc!» , exalta el seu pensament.
......................................................
De petita hi anava amb el seu pare a berenar i a jugar a «cuit i amagar» i a recollir flors per la mare... era un lloc tan tranquil aquell !. Quants cops hi havien anat !, era el lloc secret d’ella i el pare i que fresquet s’estava dins la caseta !.
Aquell goig, però, no va durar molt de temps.... van arribar temps difícils...la guerra deien que havia començat feia setmanes i que aviat arribaria també al poble. El pare li va dir que havien d’anar amb compte i vigilar i que ja no podrien anar al bosquet.
I així va ser, durant força temps...... tant , que fins i tot un dia, el pare va desaparèixer de casa. Passaren gairebé quatre o cinc dies, fins que el seu oncle el va trobar.... estava amagat a la caseta del bosc i va dir, que ordes hostils l’havien matat... tot fent pagar a justos per pecadors, com succeïa ben sovint en aquells temps tan bojos.
La Maria no va voler tornar-hi mai més. L’indret, a poc a poc es va anar degradant i amagant-se de la gent, fins que va ser un lloc oblidat del món.
.......................................................
L'endemà de bon matí, la Maria sent una necessitat de tornar-hi ... no sap ben bé per què , però la notícia l’ha remoguda per dins i agafa cistell i bastó i amb la claror del sol que comença a alçar-se, fa via cap al bosquet.
A aquella hora no hi trobarà pas curiosos que la puguin destorbar.
Recorda molt bé , tot i el temps transcorregut, el camí a fer i sense pressa , perquè les cames ja no donen per tant; però sense pausa, per l’emoció que es va despertant dins el seu cap, va fent camí.
En arribar-hi, sospira i somriu i una llagrimeta, se li escapa galta avall.... s’asseu a terra com pot, i el record, la il·lusió o el pensament , la fan viatjar de nou a la infantesa i de sobte veu com el seu pare li somriu i li allarga un pom de flors silvestres que deixa anar en el seu cistellet de vímet .... i ara li canta aquella cançó d’amor que sempre cantaven junts ...i la Maria, hi afegeix la seva veu també.
Al cap d’una estona, la Maria s’endormisca ajaguda a terra, envoltada de flors, feliç i contenta... ha pogut tornar a jugar amb el pare !.
I d’aquest son ja no es despertarà mai més.....

 

Blue instant. Aportació a "Relats de la Carme d'estiu" , agost 2023.