Marianne Stokes, 1908, Death and the Maiden |
La Marianne i la Catrina eren dues joves amigues, que compartien
habitació al campus de la universitat a on estudiaven. Una, la Marianne,
era del Tirol, més seriosa i intel·lectual, estudiava dret, que no
dreta!, a la universitat i és allí a on va conèixer a la Catrina,
vinguda de Mèxic, una noia més eixelebrada i somrient que la seva
companya.
A part d’estudiar, totes dues tenien algunes feinetes a hores, que els hi ajudaven a superar les seves despeses habituals.
Ara, però, fa pocs dies, a la Catrina se li va acabar la feina que tenia i anava buscant-ne de noves, per poder seguir amb tranquil·litat la seva vida. I no li va costar gens ni mica a trobar-la!, no li tenia manies a res que se li posés per devant, però aquesta vegada seria un pèl difícil i complicat de compartir-ho amb la Marianne... de moment, pensà a no dir-li res dels detalls, almenys al principi, no fos que no durés gaire la feina i ja no hi hauria problema, llavors!.
Però... ai, com és el destí!... la nit passada, ja se li va complicar del tot, a la Catrina. Cap a les tres de la matinada, va arribar a l'habitació del campus a on ja feia unes hores que la Marianne ja dormia plàcidament al seu llit.
A les fosques, la Catrina va entrar de puntetes i va asseure’s a la punta del llit de la seva amiga.
- « Shhhissst!... Shhissst!, Marianne! «, repetia un cop i un altre, la Catrina, a fi de desvetllar la companya, però no hi havia manera... tenia un son molt profund.
A la fi i ja una mica cansada de xiuxiuejar, la Catrina li va fotre un crit: -»Ei, Marianne!, despertat!».
A l'instant i en ple xoc per l'ensurt, la Marianne li va etzibar de mala manera a la Catrina: -« Renoi, què fots!!, tan bé que dormia ... què vols, ara?....i què fots, vestida així de negre ...?, ja vens d’alguna festa, oi!?».
La Catrina, va tragar saliva i agafant forces i aire, va dir: -» Esss queee... t’haig d’explicar una cosa...».
- » Això de la nova feina que em volies dir ?.... i no m’ho pots dir demà!?...», va contestar-li , amb ganes d'adormir-se de nou.
-» Bé, siiii.... però no és una cosa, són dues !.....» ,va replicar l'amiga.
- « Vinga, espavila... que tinc son !» ,va dir, ja una mica emprenyada la Marianne.
- « Doncs queeeee.... la feina que em van donarrrrr...ésss... la de fer d’ajudant a «La Mort», que sembla que tenen molta feina i no donen a l'abast.....» , va contestar, mig nerviosa o quasi del tot, la Catrina.
- « Osti, tu !... quines feines que et busques , mira que ets rareta !! .... va, no m’emprenyis més i va , diguem la segona i deixem dormir !» , ja inquisitiva , es va pronunciar la tirolesa.
- «..... la segona ?..... bé!, .... la segonaaaa és...... que aquesta nit, tu estàs la primera a la meva llista !...... «.
I així i sense més comentaris.... només amb un gest de sorpresa a les seves cares , van donar per acabada la seva relació, mentre que la Catrina arrossegava de la mà a la Marianne, que només volia sortir d’allà corre'ns.
A part d’estudiar, totes dues tenien algunes feinetes a hores, que els hi ajudaven a superar les seves despeses habituals.
Ara, però, fa pocs dies, a la Catrina se li va acabar la feina que tenia i anava buscant-ne de noves, per poder seguir amb tranquil·litat la seva vida. I no li va costar gens ni mica a trobar-la!, no li tenia manies a res que se li posés per devant, però aquesta vegada seria un pèl difícil i complicat de compartir-ho amb la Marianne... de moment, pensà a no dir-li res dels detalls, almenys al principi, no fos que no durés gaire la feina i ja no hi hauria problema, llavors!.
Però... ai, com és el destí!... la nit passada, ja se li va complicar del tot, a la Catrina. Cap a les tres de la matinada, va arribar a l'habitació del campus a on ja feia unes hores que la Marianne ja dormia plàcidament al seu llit.
A les fosques, la Catrina va entrar de puntetes i va asseure’s a la punta del llit de la seva amiga.
- « Shhhissst!... Shhissst!, Marianne! «, repetia un cop i un altre, la Catrina, a fi de desvetllar la companya, però no hi havia manera... tenia un son molt profund.
A la fi i ja una mica cansada de xiuxiuejar, la Catrina li va fotre un crit: -»Ei, Marianne!, despertat!».
A l'instant i en ple xoc per l'ensurt, la Marianne li va etzibar de mala manera a la Catrina: -« Renoi, què fots!!, tan bé que dormia ... què vols, ara?....i què fots, vestida així de negre ...?, ja vens d’alguna festa, oi!?».
La Catrina, va tragar saliva i agafant forces i aire, va dir: -» Esss queee... t’haig d’explicar una cosa...».
- » Això de la nova feina que em volies dir ?.... i no m’ho pots dir demà!?...», va contestar-li , amb ganes d'adormir-se de nou.
-» Bé, siiii.... però no és una cosa, són dues !.....» ,va replicar l'amiga.
- « Vinga, espavila... que tinc son !» ,va dir, ja una mica emprenyada la Marianne.
- « Doncs queeeee.... la feina que em van donarrrrr...ésss... la de fer d’ajudant a «La Mort», que sembla que tenen molta feina i no donen a l'abast.....» , va contestar, mig nerviosa o quasi del tot, la Catrina.
- « Osti, tu !... quines feines que et busques , mira que ets rareta !! .... va, no m’emprenyis més i va , diguem la segona i deixem dormir !» , ja inquisitiva , es va pronunciar la tirolesa.
- «..... la segona ?..... bé!, .... la segonaaaa és...... que aquesta nit, tu estàs la primera a la meva llista !...... «.
I així i sense més comentaris.... només amb un gest de sorpresa a les seves cares , van donar per acabada la seva relació, mentre que la Catrina arrossegava de la mà a la Marianne, que només volia sortir d’allà corre'ns.
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de gener del 2024.
Per tindre amigues així, val més estar sola!.😅
ResponEliminaMolt bon relat n'has tret. Jo encara m'ho estic mirant.
Aferradetes, Artur.
Potser si que tens raó, sa lluna ! hehehe
ResponEliminaBona inspiració !.
Caram, noi, això és un relat de terror gòtic, he, he.
ResponEliminaFer d'ajudant de la mort pot estar molt ben pagat, però no paga la pena si t'has de carregar els teus amics.
Una abraçada.
Fantastic painting!
ResponEliminaOstres, tu! Quines feinetes més desastroses...
ResponEliminaI quina mala sort, anar-li a tocar precisament la seva amiga.
Un relat ben sorprenent, Artur...
A mi em costa aquesta imatge, m'ho aniré mirant, també, com sa lluna.
Ja sé que el món laboral està molt malament, però potser hi ha ofertes que val més no acceptar... i segur que, en aquest cas, la Marianne em donaria la raó. :-D
ResponEliminaMolt ben trobat i ben sorprenent. Felicitats!!
Tens raó, Josep Mª !. No val la pena perdre amistats per una feina mal pagada...
ResponEliminaSalut !.
Thank you, Anne! The image is of the Austrian painter Marianne Stokes (1855 - 1927).
Las dues van tenir mala sort, una més que l'altre és veritat !. He agafat el relat pel cantó de "humor negre", Carme, per fer-ho una mica més fàcil. Gràcies !.
Ho encertaries del tot, McAbeu ! Un rètol vermell per a tu ! ;) Salut i gràcies !.
Segur que la mare li havia aconsellat que no s'ajuntés amb amistats perilloses!
ResponEliminaXavier, però ja se sap que rarament, les joves no fan gaire cas de les mares... fins que se'n adonen massa tard !.
ResponEliminaGràcies i salut ;)
Uf, molt ben trobat, però quin mal regust de boca!
ResponEliminaHehehe...una història "per no dormir"! ;)
ResponEliminaGràcies, Helena !. Bona setmana !.
Aaahhhhhwww... las sorpresas con esas "amistades" jajajajaj
ResponEliminaMe recordaste un poco sobre un libro que escribió B. TRAVEN
Se llama Macario
Y retrata precisame te ese misticismo magico y cutrechorro mundo muy mexico jaja sobre la muerte
Hay una pelicula y en youtube puedes verla
MACARIO SE LLAMA a lo mejor te gusta :)
Gràcias, Jo !, no conozco a este autor que dices, però buscaré en youtube , ya te contaré ! ;)
ResponEliminaUn abrazo y buena semana !!.
Buenooooo, me lo tomo como humor negro jajaja. Me imagino a esa criatura vestida de gótica, sentada al pie de cama de su amiga, charlando de su curro :-D
ResponEliminaM'ha encantat el relat, l'Artur.
Una forta abraçada i bon finde :)
Una imagen del todo surrealista, Gumer ! :DD
ResponEliminaSaludos i buena semana !.
Ostreees! Aquí ja no compta l'amistat ni res. La feina és la feina, no? Bona evolució del relat, Artur! Comença simpàtic, després és perden les formes i acaba molt malament, sobretot per la pobra Marianne. Però molt divertit!
ResponEliminaAbraçada!
...si, Tresa !....acaba ben malament, menys per la Catrina, que encara manté la feina ! ;DD
ResponEliminaMoltes gràcies i bona setmana !!.