Posa que ja tens més de trenta anys. Fins i tot més de quaranta. I us ajunteu tots: pares, tiets, cosins. Són les mares (la teva, les de tons cosins) qui, almenys que en puguis donar constància, des que vas néixer, s’han encarregat de tot el desplegament: anar al mercat quan encara no s’han disparat els preus, fer el caldo dies abans i congelar-lo, encarregar els canelons, anar al supermercat, passar comptes, decorar la casa, fins i tot han recordat que us agrada fer un gintònic després d’un àpat com aquest. I etcètera, etcètera, etcètera. La llista és llarga.
Elles són les que van menys arreglades al dinar. Alguna, ja asseguda, no s’ha adonat que no s’ha tret el davantal. Ronden els setanta anys. Tu has arribat acabat de dutxar i encoloniat. Posa que tu i els altres “joves” us aixequeu a treure plats entre recepta i recepta perquè no es digui. Els joves-joves potser seuen al sofà amb els ulls enganxats mòbil.
I no diràs res però com cada any des de fa uns quants penses que això s’acabarà. Que el dia que falti ta mare o una de teves ties tot això s’acabarà. No penses en el dinar. Penses en la companyia, l’ambient, la tradició; el Nadal tal com el recordes. Que les petites famílies que formeu dins d’aquesta gran família en què encara et sents un xiquet, aniran prenent formes independents i potser us ajuntareu primer una vegada a l’any, tots els cosins, i després cada dos, i després allà-callà.
I et preguntaràs, d’aquí a un anys, si no és hora d’anar tu mateix al mercat a finals d’octubre i congelar llagostins, i dir-li a ton germà que vingui a dinar amb la parella i desitjar que tinguin fills algun dia ells també i tornar a començar d’aquest manera una roda que als menuts els semblarà que sempre ha rodat així".
Text de Maria Climent a la web "Catorze".
7 comentaris:
Un text preciós, Artur!.
Quan els pares ja no hi són, tot s'acaba... almenys en el meu cas.
Aferradetes.
Cert, sa lluna... però no sempre s'acaba, es torna diferent (pels que seguim a la llista d'edat) i com en el text, toca agafar el relleu i posar-se al devant i poder així seguir una tradició, que en lo més important no és el dinar en si, si no la companyia, penso jo.
Bon any !.
Quines grans veritats! Però encara que algunes coses canvïin, la familia va creixent i ja no cabem tots a la materixa taula, en venen de nous comensals, les parelles dels fills i filles, els nets... I la roda continua rodant encara que no siguin les mateixes mans les que empenyen el carro.
Un text preciós.
Salut!
Crec que tots ens sentim identificats en aquest text. Quan els pares falten, tot canvia, però per sort, a la meva família, les germanes hem anat continuant la tradició. He de donar la major part del mèrit a la "gran" que ha agafat el rol i ha tingut la voluntat de fer el que feia la mare. Agraïment infinit per fer que tot això sigui possible.
Un text preciós, que també t'agraeixo que ens hagis compartit.
Salut i família!
Sóc dels que aviat rondaré la setantena i faig els dos papers: per Nadal i Reis faig de pare i fem el dinar a casa i per Sant Esteve faig de fill i (encara que no a casa d'ella) dinem amb la mare (95 anys) que és pal de paller de la família.
Fa mal d'imaginar quan vagin faltant els puntals de la família.
Un text que parla de Nadal de manera poc convencional, no pretén de fer-lo màgic com ens el venen els anuncis.
També pot ser així, Josep Mª. Encara que no totes les famílies creixen per igual... d'altres, inclòs disminueixen i és més difícil.
Tot i això, bon any !.
Ben cert, Carme !. Tot canvia i és diferent, per voler ser i continuar igual que abans... Sort de tots aquells que poden mantenir la tradició !.
Salut ;)
Me'n alegro , Xavier, de que continuïs poden fer de pare i de fill en aquestes dades i que ho puguis continuar fent alguns anys més !.
Salut i bon any !.
Un nou punt de vista, que ens apropa a una realitat palpable.Gràcies, Helena i bon any !.
Publica un comentari a l'entrada