Madonna del Magnificat.

 

Sandro Botticelli - 

"Madonna del Magnificat".

Aquell, havia de ser un dia gloriós. Un dia per celebrar amb grans festejos. Però al regne de Galceran XIII no ho va ser del tot, no almenys pel cap i senyor del reialme. Però una mica millor per la seva dama, la reina consort Esperança.
Aquell matí, a la cambra reial hi havia un gran desori. Totes les dames de la reina anaven atabalades amunt i avall. «Porteu draps i aigua calenta !», clamava la llevadora, a tort i a dret. L’hora era arribada !.
El part de la reina engegava amb decisió i amb ganes que fos un moment ràpid i amb el dolor estrictament necessari.... «Quan inventaràn els savis del regne alguna cosa, per evitar-ne almenys, una mica el dolor ?...» rumiava la reina Esperança, entre crit i crit. «Com es nota que no són els homes qui pareixen ! ...aaahhh !» afegia ella , en un nou renec fruit del patiment.
Passada una bona estona, de crits, sanglots, renecs... d'estirades , de batallar la llevadora entre les mirades de les dames de cambra, que anaven comentant entre elles, «aquesta està més verda que el meu julivert!.... no veig jo, que n’encerti una..... no voldria jo estar en el lloc de la reina !....» i la llevadora, que encara es posava més nerviosa, va llançar un últim avís : «... però voleu callar d’una vegada !».
Després d’uns «estira-i-arronses» més, i per sorpresa de totes, un caparró que surt de cop del lloc més preuat de la reina i darrere d’ell , espatlla, braços i cames escapen del llogarret a on ha estat durant nou mesos sense cap preocupació. A partir d’ara, ja res serà igual !.
La llevadora sospira i somriu alhora i amb despit , mirant de reüll cap a les dames de cambra que dubtaven del seu procedir i acosta la criatura acabada de néixer a la seva mare, la reina, que extenuada per l’esforç , la rep a sobre el seu pit..... « mira que m’has fet patir ! ...i això que acabes d’arribar.....» són les primeres paraules que li xiuxiueja a cau d’orella, la reina Esperança.
Alertat ja el rei Galceran de la bona nova, entra a la cambra d'una revolada i busca al seu successor i hereu del regne. El troba a sobre el pit de la seva dama .... mira a la criatura, mira a la dama, mira a la llevadora, a les dames de cambra, al seu secretari reial i no sap què dir. Entre les cames de la criatura acabada de néixer no hi veu el que ell esperava trobar .... la criatura és una nena !!.
De sobte, un cobriment de cor, li roba les forces al rei i cau rodó a terra, als peus del llit. El secretari reial surt corrent a la cerca dels metges perquè li tornin la vigorositat i les forces perdudes amb prestesa, però en arribar-hi, no poden fer-hi res més que certificar la seva mort.
Aquell dia que havia de ser de glòria i festeig, es va tornar en jorn de dol i tristesa.
L'endemà, el notari reial, junt amb el secretari del rei i altres nobles, capellans i el senyor bisbe, fan arribar a la reina vídua, el decret pel qual és nomenada tutora de la nova reina, hereva i successora del rei Galceran XIII i nascuda el dia abans. «El Rei ha mort. Visca la Reina!».
Mentre la reina vídua i amb la seva filla en braços, firma l’acceptació del nou càrrec, somriu per dintre i amb el cor desbocat, pensa , «A partir d’ara, tot canviarà!. S’han acabat les «favorites» del rei, els menyspreus , les intoleràncies i maltractes. Filla meva, reina meva !, jo t'ensenyaré a ser una bona reina i faràs oblidar al món, al dèspota del teu pare !.....» i en tornar la ploma al notari reial i sense quasi adonar-se’n, començà a taral·lejar-li a la nena el cant del Magnificat : «..... Magnificat anima mea Dominum , Et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo.... «.

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Febrer