La terminal ha quedat a fosques, gairebé no s'hi veu res a un pam de nas si
no fos perquè part de la teulada està envidriada i deixa veure les
escletxes de llum que la travessen i donen un efecte fantasmagòric a
tota l'escena. Pocs segons després, unes flames a la catenària de
l'últim tren acabat d’arribar, han donat la nota de color i després de
calor, al voltant de la unitat. Com en una coreografia ben ensinistrada,
els aspersors del sistema contra-incendi s’han activat i han obert de
cop i volta, els seus sortidors d’aigua a pressió, que han omplert les
andanes, els trens i els passatgers d’una aigua freda i un pèl
llefiscosa.... tothom ha quedat ben xop !. Tothom ?.....no !.
Tan sols
una senyora molt ben vestida amb un vestit jaqueta de colors i tall ben
austers i amb un paraigua a la mà que li fa conjunt amb el vestit i
del que mai se’n separa, se n'ha salvat de la remullada. Atenta als
esdeveniments ha sigut prou ràpida per obrir el seu paraigua just a
temps d'evitar-ho i se n'ha sortit a la perfecció, mentre va mirant de
reüll a tort i a dret i somriu amb un toc de malícia i divertiment per a
si mateixa. Avui no es riuran pas d’ella, com fan sempre....
La dona .... coneguda a l'estació com a «La dama del paraigua», apareix puntualment cada tarda a les 17:55 hores, a l'andana d'arribada de l'exprés de París. Tan ben abillada i amb el seu inseparable paraigua, té un aire més aviat decadent, passat de moda diríem.... camina ben dreta, un xic altiva potser i amb un toc de maquillatge als ulls i els llavis i pólvores rosades a les galtes, donen d’ella una imatge com extreta d’una misteriosa i antiga pel·lícula dels anys vint, i per això mateix, la gent que la veu cada tarda amb el mateix posat, li ha acabat fent mofa.
La dona .... coneguda a l'estació com a «La dama del paraigua», apareix puntualment cada tarda a les 17:55 hores, a l'andana d'arribada de l'exprés de París. Tan ben abillada i amb el seu inseparable paraigua, té un aire més aviat decadent, passat de moda diríem.... camina ben dreta, un xic altiva potser i amb un toc de maquillatge als ulls i els llavis i pólvores rosades a les galtes, donen d’ella una imatge com extreta d’una misteriosa i antiga pel·lícula dels anys vint, i per això mateix, la gent que la veu cada tarda amb el mateix posat, li ha acabat fent mofa.
Aturada a tocar de la paret, ara que s'ha restablert la il·luminació, veu baixar dels vagons a tots els
passatgers del tren, seguint-los amb una mirada escrutadora i tan sols,
quan ja no en queda ni un per sortir-ne i desaparèixer pel final de l'andana, fa un sospir i se’n torna cap a la sortida de l’estació.
Així un dia rere l’altre.... sense més explicació.
Avui, després de l'ensurt de l'enèsima avaria als serveis ferroviaris, que ja s’han convertit en tota una aventura diària per als seus usuaris.... la que s’ho ha passat millor ha sigut la «Dama del paraigua».
A qui espera la dama ?, qui ho sap !, ja molt pocs s’ho pregunten... però això, ja és una altra història !.
Així un dia rere l’altre.... sense més explicació.
Avui, després de l'ensurt de l'enèsima avaria als serveis ferroviaris, que ja s’han convertit en tota una aventura diària per als seus usuaris.... la que s’ho ha passat millor ha sigut la «Dama del paraigua».
A qui espera la dama ?, qui ho sap !, ja molt pocs s’ho pregunten... però això, ja és una altra història !.
Blue instant. Aportació als relats d'estiu de la Carme.
11 comentaris:
Ha, I enjoyed reading this, Artur.
It has a tiny touch of film noir.
Very entertaining.
Quan se'n cansi d'esperar el tren s'entornarà a la Ciutadella.
Tot un misteri que només Agatha Christie sabria esbrinar, he, he.
Una abraçada.
Que bé que li ha anat, avui el paraigua!
Ens has deixat amb el misteri... A qui espera? Hauràs de fer La dama del paraigua 2.
Bon i misteriós relat, Artur.
👏👏👏👏👏
Ah! I moltes gràcies per participar!
Una abraçada.
Un altre misteri per resoldre.
Si que ha portat misteris aquesta dona. ;-)
Bon relat, Artur.
Aferradetes.
Hi ha gent que quan no entén per què algú fa alguna cosa 'diferent' a l'habitual prefereix riure-se'n abans de pensar que l'altre pot tenir raons prou poderoses per fer-la així.
Està molt bé que, en el teu relat, avui s'hagin invertit els papers... encara que sigui per culpa de l'enèsima avaria ferroviària. :-))
Ben trobat. Salut!!
mmmmm no se, no se... la dama del paraguas me da mala espina jajajaja
Me ha encantado el relato, Artur!
Una forta abraçada ! :)
Molt bo de peus a cap, el cap de la "dama del paraigua" que no es mulla!
Pues sí que es una incógnita, a quién esperará la dama del paraguas, haría falta una segunda parte, me has quedado con ganas de más, artur, la verdad es que ha sido un relato un tanto misterioso.
Un placer leerte. He ido al otro blog que tienes y he visto que no has vuelto a publicar nada más.
Que estés pasando un feliz día.
Besos.
Reconec que em va sorprendre, de la imatge de Paula --magnífica, sense cap dubte-- la impressió de que plovia sota sostre; crec que has trobat una explicació més que plausible, i que dona peu a més a més a un relat intrigant i amb un final, com se sol dir, obert. No ens faces esperar molt per saber a qui espera la dama... ;) Salut, abraçada i moltes gràcies!
P.S.: ací pel sud, quan veus que plou dins d'algun edifici, pots pràcticament assegurar que el va fer Santiago Calatrava. Però això és, també, una altra història ;)
Publica un comentari a l'entrada