Impressions a la sortida del sol.

«Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872)

 

  El Museu de la Ciutat es preparava per fer un petit homenatge a una de les seves mecenes.
Madame Florence , amant de l’art de la pintura i que de jove, fins i tot, havia posat per a pintors amics de la regió; va anar fent al llarg de la seva vida, una bona col·lecció personal d’obres , tot i que la majoria d’elles no van aconseguir mai, una gran valoració en els circuits artístics.
Amb una joventut plena de vivències i relacions infinites, no pensava pas, que a la seva vellesa es trobaria amb una vida tan distant de tothom i que seria oblidada per tanta gent coneguda i algunes, estimades.
Sense família i sense fills.... al saló de casa seva, pensava que què se’n faria d’aquells quadres , tan volguts i de gran valor sentimental , únicament per a ella ... el dia que faltés. Tot aniria a parar al mercat de vell o segona mà , després que el propietari de la casa , la fes buidar i netejar.... Amb el que li donessin , potser l’hi arribaria per pagar l’operació, qui sap !.
Va ser la Manuela, una assistenta per hores molt «salerosa» i coratjosa, que durant un temps la va ajudar en les feines de la llar, la que li va donar la idea.
-»Madame Florence, qué pena que estos cuadros tan bonitos se pierdan ves a saber dónde.... y con las histórias que hay detrás de cada uno de ellos !.... lo mejor sería que los dejase al Museo de la Ciudad !, allá sabrán reconocer su pequeño valor y serán un recuerdo de su complicidad con el arte. No deje que todo esto se pierda, Madame !».
Aquest comentari la va fer replantejar la situació i tot i que no tenia cap herència per deixar a ningú, va fer el pas de cridar al notari i fer donació de totes les pintures al Museu de la Ciutat el dia que ella, ja no hi fos.
Al cap de pocs anys i de misèria creixent, Madame Florence va tenir, fins i tot, que prescindir , ben a contracor, de la Manuela, que més tard va entrar a treballar al servei de neteja del museu i va haver d’optar per una assistenta social que només venia un cop a la setmana.
A partir d'ençà que, els dies es tornaren silenciosos i grisos, com en un dia plujós a París. La melancolia i la nostàlgia van fer fora a l'alegria i els projectes d’aventura i amb elles ,amb el temps, va anar fent acte de presència el vel de la mort, que volia embolcallar-la com una heura que es va aferrant al seu mur ....
Finalment, una matinada , Madame Florence va fer la mort de les tres esses.... en solitud, de manera sobtada i serenament, mentre dormia. A l’enterrament, poca gent hi va assitir... la Manuela, el director del Museu i algunes beates habituals de la parròquia.
Tal com ella havia previst, els del Museu van venir ràpidament a recollir la col·lecció d’art i el propietari de la casa va fer buidar i netejar la llar, fent portar tot el que hi quedava al mercat de vell , amb la intenció que li sortís l’operació ben econòmica i potser, amb algun benefici per la seva butxaca.
Al Museu van revisar la modesta col·lecció de pintura, tot pensant en si en traurien profit d’exposar-la o bé, arxivar-la al magatzem de les obres oblidades.
Però la col·lecció tenia una sorpresa oculta, un Monet s’amagava tímidament entre les pintures donades.... «qui s’ho hagués pensat !!....» al veure’l, el van alabar àmpliament , deixant constància entre els experts allà reunits, dels tènues colors de l’obra que descrivien perfectament aquella boirina de les matinades al port, colors que com un tel, emboiraven la imatge de la sortida de sol !.... «aquest sí !», el posarien en un lloc ben destacat del museu , tot fent constar el nom de la benefactora , «no sigui dit , que no li agraeixen sobradament el «regal»!».
De matinada, unes hores abans de l’obertura del museu i de l’exposició-homenatge a Madame Florence, la Manuela feia el seu torn de neteja habitual i en arribar a la sala principal i davant del quadre de Monet , que ella havia vist tantes vegades al dormitori de la Madame, es va apropar i observant-lo bé, mentre feia una ganyota amb la seva cara, va passar-hi un dit acuradament ... i no va poder més que exclamar : -«...pero bueno !.... ce n'est pas possible !!...ay, si lo viera la Madame !!».
I sense poder evitar-ho va agafar el drap i l’ampolla de netejador i li va treure tota la pols i brutícia, que amb els últims temps i sense cap cura, havia anat agafant la pintura.
-»Ahora si !...éste es el cuadro màs querido de Madame, el del amanecer que rejuvenecia sus pensamientos cada dia al levantarse.... À votre santé, Madame !!».

 

«Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872)

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Octubre 2024.