![]() |
Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком |
Érem tots tres, asseguts a taula a punt per començar l'esmorzar.
La mare ja omplia el plat del Joan , mentre la Rosa , com sempre feia, li treia la pols al seu plat.
Jo, em vaig girar cap al darrere, mentre la Rosa, també feia el mateix gest i en Joan, aixecava la mirada, tot dubtant entre el plat que s’omplia o el que miràvem els altres.
Va ser en aquell moment, que vam notar l'olor que anava emplenant l’espai del menjador.... una olor insistent i desconeguda, però no tant com vaig pensar al principi.
A poc a poc, em van començar a rondar pel cap olors que tenien ressemblances amb aquella que notava.... em feien viatjar més aviat que tard , cap a la pastisseria del davant de casa, però que, a aquestes hores encara no era oberta al públic.
Vam mirar a la mare com interrogant-la sense paraules i ella va somriure a l'instant en adonar-se'n , per immediatament fer-nos espavilar a menjar-nos l'esmorzar , aviat seria l’hora d'anar al col·legi i no podíem fer pas tard!.
Aquell matí , la mare estava de molt bon humor , ja que la nit abans havia arribat l’àvia de Vilanova i en les dates que estàvem, volia dir que alguna cosa bona passaria.
Al migdia i ja de tornada d'escola , en arribar a casa l'olor persistia i es feia ja molt més evident. La nostra intuïció no anava errada... alguna cosa dolça es coïa a la cuina, de mans de l’àvia i amb la mare fent-li d’ajudant.
La taula ja era parada i no, com un dia qualsevol, tot i ser només dijous!.
La mare ja omplia el plat del Joan , mentre la Rosa , com sempre feia, li treia la pols al seu plat.
Jo, em vaig girar cap al darrere, mentre la Rosa, també feia el mateix gest i en Joan, aixecava la mirada, tot dubtant entre el plat que s’omplia o el que miràvem els altres.
Va ser en aquell moment, que vam notar l'olor que anava emplenant l’espai del menjador.... una olor insistent i desconeguda, però no tant com vaig pensar al principi.
A poc a poc, em van començar a rondar pel cap olors que tenien ressemblances amb aquella que notava.... em feien viatjar més aviat que tard , cap a la pastisseria del davant de casa, però que, a aquestes hores encara no era oberta al públic.
Vam mirar a la mare com interrogant-la sense paraules i ella va somriure a l'instant en adonar-se'n , per immediatament fer-nos espavilar a menjar-nos l'esmorzar , aviat seria l’hora d'anar al col·legi i no podíem fer pas tard!.
Aquell matí , la mare estava de molt bon humor , ja que la nit abans havia arribat l’àvia de Vilanova i en les dates que estàvem, volia dir que alguna cosa bona passaria.
Al migdia i ja de tornada d'escola , en arribar a casa l'olor persistia i es feia ja molt més evident. La nostra intuïció no anava errada... alguna cosa dolça es coïa a la cuina, de mans de l’àvia i amb la mare fent-li d’ajudant.
La taula ja era parada i no, com un dia qualsevol, tot i ser només dijous!.
A l’ordre de renteu-vos les mans i asseieu-vos a taula que el dinar ja
està a punt i no si valen romanços!, tots vàrem córrer a complir les
normes de la mare i un cop ja en posició d’atac al voltant de la taula,
va començar la desfilada gastronòmica d’aquell dia que es feia especial
per moments.... D’entrada, una amanida amb xató ,
per segon, truites de botifarra d’ou, de mongetes i de cigrons van anar
omplint la panxa que avui semblava desfermada i per postres, descobrirem les
sorpreses!.... coques de llardons i finalment les merengues !!....
En aquest punt, l’àvia ja satisfeta va anunciar-nos el motiu d’aquell tiberi ... Aquell dijous, era el Dijous Gras i això indicava l’inici del Carnaval i d’una setmana especial en què es permet menjar tot allò que una setmana després, amb el Dimecres de Cendra, iniciant la Quaresma, ja no es podrà menjar i restarà prohibit !..... i mentre tots escoltaven embadalits l’explicació de l’àvia, la mare molt múrria ella agafà un parell de merengues i ens l'empastifà al bell mig del nas a la Rosa, al Joan i a mi mateix.... i fins i tot al pare !. Entre riures i crits, l’àvia va fer el mateix i n'empastifà una altra a la cara de la mare !... la batalla era servida, com bé va recordar la mare dels dies en què encara vivia a Vilanova !!.
A partir d’aquell any, tots teníem ben marcat al calendari la data del Dijous Gras !!.
En aquest punt, l’àvia ja satisfeta va anunciar-nos el motiu d’aquell tiberi ... Aquell dijous, era el Dijous Gras i això indicava l’inici del Carnaval i d’una setmana especial en què es permet menjar tot allò que una setmana després, amb el Dimecres de Cendra, iniciant la Quaresma, ja no es podrà menjar i restarà prohibit !..... i mentre tots escoltaven embadalits l’explicació de l’àvia, la mare molt múrria ella agafà un parell de merengues i ens l'empastifà al bell mig del nas a la Rosa, al Joan i a mi mateix.... i fins i tot al pare !. Entre riures i crits, l’àvia va fer el mateix i n'empastifà una altra a la cara de la mare !... la batalla era servida, com bé va recordar la mare dels dies en què encara vivia a Vilanova !!.
A partir d’aquell any, tots teníem ben marcat al calendari la data del Dijous Gras !!.
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de febrer 2025.
Ningú com una àvia per fer-nos gaudir dels plats més tradicionals de les diades assenyalades. Els teus protagonistes ho han comprovat de sobres. Quin tiberi i quina gran festa final han tingut!! :-D
ResponEliminaBon dijous gras i millor carnaval, Artur!!
Les àvies, tenen quelcom d'especial que les fan úniques !.
EliminaBon Carnaval, McAbeu !!
Que enganxosos deveu quedar! 😅
ResponEliminaSort que l'àvia manté les tradicions i tots poden gaudir de xató, truites de tota mena i coca de llardons. Amb el merengue ... no sé què dir, ja és una altra manera de gaudir-lo.
Bon Carnestoltes, Artur!
Doncs et dono la raó, Carme !... enganxifosos t'hi quedes del tot ! :DD ...millor veure-ho de lluny !.
EliminaBon Carnaval, Carme !!.
No sé si seria millor posar-los tots sencers a la rentadora o treure una manguera i netejar-los fora de casa. ;-)
ResponEliminaDes d'aquí ho veig molt divertit, he,he,he!
Pensava que només era un relat, però en veure el vídeo he pensat: "Ni de conya vaig a Vilanova per Carnaval!" ;-)
Aferradetes, Artur i bon carnaval!!
Hahahaha m'ha divertit el teu comentari, salluna !!
EliminaSegur que a pesar de "tot", t'agradaria viure'l i a més et divertiries : )
Abraçades dolces !!.
De petit, a casa, seguíem totes les tradicionsde l'època, però a mesura que han anat passant els anys, les hem anat abandonant. Me n'en recordo com si fos ahir. Que bé que ho passávem. Me n'alegro que hi hagi gent que encara les conservi.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest relat tan simpàtic i familiar.
Una abraçada.
Moltes gràcies, Josep Maria !. A mi m'agrada molt seguir i mantenir les tradicions en la mesura que puc.
EliminaUna abraçada i bona setmana : )
A partir d'una obra d'art, com a bon vilanoví ens recordes les tradicions, Artur, i fins i tot ens expliques com fer les merengues i com ens les hem de menjar i empastifar. Es nota que, també com a bon vilanoví, portes el carnaval encastat ben endins.
ResponEliminaQue el gaudeixis molt i una abraçada!
Moltes gràcies, Tresa !! A vegades és en els detallets, a on ho passes millor i en gaudeixes més, oi?.
EliminaÉs molt bonic mantenir tradicions i viure las i transmetre-les als que ens segueixen.... que això no pari !! hehehe
Una abraçada i bona setmana !!.
Jo he xalat amb el dijous gras, no menjo mai embotits. La teva història té un gir sorprenent.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena !. Content de que t'hagi agradat : )
EliminaUna abraçada i bona setmana !!.
Visca el Carnestoltes!! Visca el Carnaval de Vilanova!!
ResponEliminaVisca ! Visca !, Xavier : DD
EliminaUn entusiasta comentari que és molt d'agrair,
Bona setmana i salut !!.
Tinc bons records del Carnestoltes de Vilanova i la Geltrú. Ho has deixat tot ben lligat en el teu relat! Ja no es pot demanar més :-) Una abraçada.
ResponEliminaCom deia als altres companys de lectura, m'agrada poder seguir les tradicions en la mida que es pot i això volia transmetre aquest petit i modest relat.
EliminaMe'n alegro de que també tú, tinguis un bon record d'aquesta festa !.
Una abraçada, Maijo : )
Los mejores recuerdos!!!
ResponEliminaMamá, abuela, hermanos, papá, panza llena y para acabar un postre delicioso. Qué más podríamos necesitar. Era la Gloria en la tierra.
Abrazos.