Pepeta.

 

Géza Faragó, 1913, Femme élancée avec chat

 

  Aquella tarda calorosa i humida d’un mes de juny i del que no podríem dir que fos un dia qualsevol, a la plaça que voltava aquell edifici sumptuós que es reflectia en les aigües del llac que l’acompanyava, una multitud de gent de totes les edats i condicions si reunien per viure aquell moment especial.

  Una mica apartada de la gent hi destacava una jove dama, abillada amb un vestuari d’aire molt «vintage», com sorgida d’un vell temps passat. Un gat negre se li va acostar i va jeure al seu costat, tot llepant-se els bigotis, potser li donaria de berenar !...

  Rossa, de pèl de color or vell, gairebé caoba, d’un estrany atractiu que es feia mirar i anomenada Pepeta, no va voler perdre’s l’esdeveniment. No en va, tenia els seus motius per haver tornat des de tan lluny a la ciutat, amb l’esperança que potser, com ella mateixa, «ell» també hauria fet un viatge semblant.

  En el passat, la jove havia mantingut una bona relació amb l’Antoni.

  Es van conèixer a Mataró, a la Cooperativa tèxtil a on hi treballava de professora. Una dona avançada al seu temps amb grans dots pels idiomes, pianista excel·lent, de costums liberals i molt viatjada, provenia d’una família acomodada i quan un bon amic comú els va presentar, venia d’una anul·lació del seu primer matrimoni pocs anys abans, l’Antoni se'n va enamorar al primer instant.

  No era gens estrany que aquella pèl-roja, intel·ligent i de gran bellesa, per la qual cosa mai no li van faltar els pretendents, li causés tal efecte al jove, tot i que tinguessin pensaments contradictoris en alguns aspectes i per la seva diferència de caràcters, ell tant tímid i ella, amb tant de món.....

  Durant molt de temps, quasi quatre anys, es van relacionar i la Pepeta es va convertir ràpidament en la «musa» del jove arquitecte. No passava un sol diumenge que no l'anés a visitar, acompanyat de la seva neboda a fi de fer les visites més lleugeres de gestionar, mentre l’amor d’ell anava creixent dia a dia.

  El cert és que a la fi, un bon matí l’Antoni va decidir declarar-li el seu amor a la Pepeta, cosa que li havia costat Déu i ajuts, donat el seu caràcter introvertit.... però va tenir «el seu dia» i si va llençar.... malauradament i amb certa pena de la Pepeta, aquesta li va rebutjar l’oferiment tot mostrant-li el seu anell de promesa que lluïa en aquell dit de la seva blanca i fina mà. Havia fet tard!, la seva indecisió havia estat la causa del seu creixent enamorament i el de la fugida d’ella, cap a altres braços menys vergonyosos, tot i la seva especial amistat i complicitat amb ell .

  Aquell gir inesperat va fer caure en una introspecció més forta a l'Antoni i el va fer refugiar únicament en la seva feina. Mai més va tornar a veure a la Pepeta ni mai més va tornar a enamorar-se de cap dona.  Ara, el seu amor i els seus somnis es dedicarien només a fer-los realitat en el seu treball d’arquitecte.      Les pedres no el decebrien i acceptarien el seu amor espiritual i generós.

  Per aquest motiu i potser, com a mena de reconciliació amb el passat, podríem dir que la Pepeta, era aquí aquella tarda ... el dia en què es coronava l'obra més gran que va projectar el seu gran i especial amic... el seu gran somni es coronava amb la col·locació de la creu a l’última torre construïda.

- Devot del seu treball, segur que l’Antoni també hi ha de ser per aquí.....va pensar  i segurament, com un esperit tornat des dels temps passats, com la Pepeta Moreu, el seu amor platònic i que ara mostrava la seva admiració, orgullosa del gran somni del seu estimat Antoni Gaudí i que ara si, havia complert!.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Febrer 2026.