El Drac de "Can Pelegrí".

 

Picaporta de la Casa de l'Ardiaca (1490-1510)

Museu del Cau Ferrat, Sitges 

 

    En Pau i en Pere, dos germans que ja passen de la segona joventut , seien en silenci al voltant de la taula del notari, el Sr. Patrici., que impassible se'ls mirava sense dissimular i pensant en el que estava a punt de dir-los.
Va arrencar amb les normes habituals en aquests casos, advertint-los dels deures i obligacions, d’impostes que els repercutirien.... un sermó, vaja! , com estava pensant en Pere i al que li estava entrant la nyonya... «si dura molt , cauré rodó sobre la taula !» és deie per a si mateix.
En canvi, en Pau, més atent a l'acte, s’escoltava amb interès tot el que li deie el senyor notari, sense perdre coma ni punt.
El senyor Patrici, finalment va entrar en la part important, l'herència.
Els hi comunicar que el desig de l'avi Pelegrí va ser deixar la seva casa i tot el que hi contingués, a la persona que acceptes rehabilitar-la i tornar-li a donar vida. Qui ho fes , obtindria la propietat i tots els drets sobre ella, però no pas abans de complir aquest primer requisit.
En Pere, sortint de la boira del seu cap i pensà que aquella casa era una ruïna i a punt de caure a sobre del qualsevol despistat que s’hi acostés massa, -»ves quina despesa més inútil seria....».
En canvi, en Pau, pensant en l’avi, que tota la vida havia fet de viatjant i comercial de vetes i fils i cotilles i que tant havia viatjat, li va saber greu com la casa s'havia deteriorat tant per manca de temps i possiblement de diners per fer-ho; encara que va ser prou generós per ajudar-lo a ell , a iniciar-se en la seva carrera artística a l’escola de belles arts i gràcies a això, va poder-se fer un lloc en aquest difícil i heroic món de la pintura...
En aquell moment, el notari, els va informar de la nova clàusula, tenien set dies per decidir-se què fer... si ningú acceptava, la propietat passaria a mans del Sindicat Barceloní de l’Agulla, ja que n’havia estat de la junta.
A en Pere, no li van caldre set dies per decidir-se, l'endemà mateix havent consultat amb la seva dona, va anar a l’oficina del notari a firmar la renúncia. -«quines ximpleries !... l’avi Pelegrí , segurament ja no les tenia totes en fer aquest testament, res !... fora problemes i deutes...» s’anava autoconvencent a si mateix, del fet que això era la millor opció.
En Pau va aprofitar al màxim el termini establert fins a quasi l’últim minut. Va fer comptes i va estudiar com aconseguir recursos per les obres, que no serien poques... i sent solter com era, sense lligams, va creure que acceptant, seria una bona manera de poder-li tornar l'antic favor rebut a l’avi. I va signar!.
En aquest punt, el notari el va fer coneixedor del nou termini , nou mesos , com un part! Per complir l'anterior condició, llavors, un cop complert se li faria entrega de l’escriptura de propietari i no abans. I una última condició afegida. A la casa, hi havia una col·lecció de pica-portes, com una trentena.... ben col·locades i disposades en quatre fileres, que no podien ser tocades «ni un pèl» del lloc on estaven sota cap circumstància. Si no era observat aquest desig, tot quedaria anul·lat definitivament.
Amb totes les condicions clares, en Pau es va afanyar a fer les obres corresponents i donant pressa als paletes, que ja se sap com són aquestos... per tenir-lo tot enllestit quan calia i a la vegada, per donar vida a la casa, va adequar una habitació gran, com al nou taller de pintura que així tindria dins de casa mateixa.
I dit i fet, encara que sembli mentida, els dies i mesos van passar ràpidament i tot va quedar llest a temps.
El senyor Patrici, que ja estava al cas, va complir amb la formalització del darrer acte de traspàs.
Un cop tot enllestit i ja a punt d’acomiadar-se, el notari encara es va treure un sobre de la butxaca per allargar-li cap a en Pau. Al sobre blanc, que ara ja era ben grogós pel pas del temps, només hi figurava escrit un nom... Pau.
«Un requisit més ?», va preguntar-li al notari. Ell, arronsant-se d’espatlles i amb un somriure al rostre, només li va contestar -«Qui sap ?, la carta està tancada i lacrada, només vostè sabrà què hi diu» i va marxar.
En quedar sol, en Pau, va obrir el sobre i una carta va sorgir de l'interior.
«Pau, si aquesta carta és a les teves mans, serà que has fet l'elecció que jo esperava de tu, de l’únic que em podia refiar que complís els meus desitjos i me n'alegro pels dos.
Si has fet tot el que demanava, la col·lecció de pica-portes ha de seguir al seu lloc i ara només has de trobar el que toca. Imaginat que juguem a «barcos», com quan eres petit.... busca el «B4» i fes-lo repicar tres cops seguits i mira que passa... després pots continuar llegint aquesta carta».
Dit i fet, va anar a l’habitació i encarat a la col·lecció va imaginar una columna de lletres i una de xifres i ho va intentar.... A, B,C, D! ...1, 2, 3, 4! , va repicar tres cops i a part del soroll fred del ferro, res va succeir. Al seu darrere , l’avi Pelegrí acompanyat d’un parell d’angelets reien sense fer cap soroll, guaitant si se’n sortiria...
S’ho va rumiar de nou, alternant les lletres pels números i va provar de nou. ...1, 2, 3, 4! .... A,B,C.D !.... i en anar a fer repicar l’anella, fins i tot li va semblar que aquell drac negre que l’adornava, li feia «l’ullet». En Pau es va espolsar el cap, com per aclarir-se i va repicar tres cops ... clac, clac, clac ! i ara si, a part del soroll del ferro va escoltar com un crec ! a la paret del costat, que va fer que una porta dissimulada s’obris davant seu.
En accedir a la petita sala una llum va tremolar al sostre fins a il·luminar-se del tot. A les parets, ben ordenats i col·locats, hi havia tot de quadres de pintures , que en Pau va anar reconeixent sense gaires dubtes... allà devant seu, hi tenia .... un petit Vayreda, un altre de Rusiñol... un de na Lluïsa Vidal, o el d'en Miralles, un Joaquim Mir i un d’en Roig i Soler o aquell altre, de Ramon Cases al costat d’un de la seva esposa, la Lluïsa Denís,..... i fins un altre de Campdesuñer o aquell més contemporani de la Maijo Ginovart....
-«Quina gran col·lecció i que ben amagat ho tenia l’avi !» va exclamar en Pau gairebé extasiat.
Llavors va afanyar-se a acabar de llegir la carta.
« Ara, que ja has aconseguit superar l’última prova , ja has descobert el meu petit tresor, la meva petita col·lecció de pintura que, amb paciència i al llarg de molts anys, he aconseguit recopilar per goig meu i ara, teu. No t’haig de dir pas què fer-ne, tu mateix trobaràs el millor camí. Sé que tu ho valoraràs com cal. El teu avi, Pelegrí.».
I sense cap mena de dubte, que en Pau va trobar el camí correcte.
De «Can Pelegrí» en va fer un petit museu i una escola de pintura, que van donar vida a la casa i com no, al poble !.
Temps després, en Pere va tornar a visitar el despatx del Sr. Patrici, però en aquest cas va ser per signar un acord de divorci amb la seva dona, que penedida de la decisió que van prendre i "estriant-se els cabells", com aquell qui diu, no va voler saber res més d’aquella família... -«que rars que són, Déu meu !...».
I ara ja, arribats aquí i amb la feina feta, només em toca que estirar bé les ales i tornar a ser el Drac que vaig ser un dia i enlairar-me cap al cel blau, a viure noves aventures... conte contat, ja s’ha s’acabat !, el Drac de "Can Pelegrí" !.

 

Blue instant. Aportació als Relats conjunts de febrer de 2026.