7 d’octubre de 2012

El collar de caragoles.





 En la seva modèstia amagades, ningú 
no les veia entre els brucs i els espigols silvestres. 
I el bosc n'està sembrat ! Caragoles terrestres, 
blanques filles de Gea, nebodes de Neptú, 


no canten al seu corn eòliques orquestres 
ni tenen altre mèrit que el d'haver mort per tu. 
Que la seva poquesa faci el meu gest més nu
i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres.


Perquè sóc prou ingenu per fer-te'n un collar.
Què importa que no siguin caragoles de mar,
sonores del batec d'una platja perduda ?


Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral
hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial,
molt fervorosament la meva ànima muda.


Màrius Torres.


5 comentaris:

  1. És un poema colpidor, sobretot pel final. No calen grans caragoles per fer un collar sincer. Però la noia del dibuix no deu escoltar pas les caragoles terrestres... Molt sexi ;)

    Bon dia i bona setmana!! petons

    ResponElimina
  2. ...si, Silvia !...segurament la noieta del dibuix escolti altres coses...peró si un dia arriba, també escoltarà les terrestres !
    Bona setmana també per tú !!

    ResponElimina
  3. Bonito, escucharemos las caracolas del collar.
    Besos

    ResponElimina
  4. Fades d'aigua, aloges, goges, encantades, païtides, nimfes de llacs...m'hi ha fet pensar el poema, bon cap de setmana Artur!

    ResponElimina

Gràcies pel teu comentari !!