Bon dia d'octubre.

Sobre les branques que s'allarguen, quasi mortes,

o sol d'octubre, melangiosa delícia,

tu portes

a la seva tristesa la pàl.lida carícia

d'una esperança.

Tu, per als seus sentits ja gairebé acabant-se,

l'antiga meravella

d'una llum d'or, d'un aire suau, refàs, més bella,

com per fer-les morir més amb recança.

Pensen, al teu escalf, que una altra primavera

ja arriba, i que l'hivern, cridat per tants avisos,

sols era

la sorpresa de plata dels primers dies grisos ?

Ànima abrupta

de les arrels, que guardes dintre teu, incorrupta,

l'anhel de viure enlaire,

no veus els núvols tebis que passen,a mig aire

d'un cel on l'última oreneta dubta ?

Ara és el temps que a aquells que han viscut sense amor,

els covards, els malalts, d'una altra joventut

l'enyor 

els pren. I trèmuls, com si no haguessin viscut

més que dins seu,

tornen al somni tèrbol d'un vell abril, més lleu

ara, sol llangorós.

Ah, si encara l'amor, prop de l'hivern, els fos

daurat com tu, dia feliç i breu !

Màrius Torres