7 d’abril de 2014

La carta.



                       .....feia quatre o cinc dies que havia tornat al seu poble, que feia ja uns anys va tenir que deixar enrere. Va ser per  la setmana de Sant Jordi, com ara, ves quina casualitat !..., les circumstàncies van obligar-lo a fer aquell pas, deixant enrere allò que més estimava... l'Aurora....
     Avui, que ja tenia la casa més endreçada, després de la seva arribada , amb tot o gairebé tot al seu lloc, ha decidit sortir a fer un vol pel poble, potser per recordar..... els pasos l'han dirigit cap al centre, pels carrers vells on encara hi queden algunes botigues antigues... es com fer un viatge al passat. 
     Tot caminant, l'ha cridat la seva atenció, un aparador d'una pastisseria, que han decorat romànticament, aprofitant la celebració de Sant Jordi que ja s'acosta... mirant l'aparador tant ben decorat, els seus ulls han quedat fixos en una carta escrita a mà que veu a través dels vidres, l'acompanya un sobre antic, amb un segell descolorit a sobre que hi senyala  "Absent"....no sap perquè, però la lletra li resulta familiar ....si fixa més e intenta llegir les frases que si poden veure escrites .... " creia que ja no me'n sortiria, amor, però per fi he pogut convèncer al pare, la mare sempre ma fet costat. El dia 23 , per Sant Jordi, podré venir per fi a tu i començar la nostra vida junts, estic molt ansiosa de que arribi aquest dia que ens unirà....."  No pot llegir més.... els ulls li brillen darrere les llàgrimes que li cauen de sobte.... 
    ( Ell va marxar del poble el dia 22 d'abril.... li havia escrit a ella, dient-li que no si podia quedar gaire més... que esperaria al límit de temps, la seva decisió ..... però no va obtenir cap resposta d'ella.   Senzillament, ara ho veia clar, en aquelles lletres escrites de la seva mà que el destí havia posat al seu davant, aquell matí després dels anys....la seva carta va arribar tard ....  )
     Després d'uns minuts , respira fons i intenta refer-se.... i es pregunta com pot ser que aquesta carta sigui ara allà, al aparador d'aquella pastisseria.  Aixeca l'ànim i entra a la botiga per preguntar si en saben alguna cosa en concret.... travessa la porta , es gira per tancar-la i sent com una veu dolça li ofereix un "Bon dia ! Senyor " ....torna a girar-se i mira cap el taulell.... el que veu li glaça la sang i el cor li comença a bategar a un ritme trepidant.... la noia d'ulls blaus i cabells daurats , entrelligats formant una trena que li cau per damunt del davantal, es queda sorpresa per la seva reacció....  "Aurora ! " és la paraula que se li escapa a ell, dels seus llavis, ...quasi  com un xiuxiueig.... a l'hora que se'n adona de la impossibilitat d'alló....han passat tants anys....  La noia, al escoltar el nom, li pregunta desconcertada "ens coneixem ? "  A lo que ell respon, una mica avergonyit i acalorat " No, no, senyoreta, perdoni'm !  M'ha semblat reconèixer en vostè , a una persona que fa molt de temps que no veig..... " La noia, somriu i li diu, " No serà per casualitat la meva àvia, que també es diu Aurora ? La gent sempre em diu que mi assemblo tant !! ..."  Encara més intrigat, per tot plegat, ell li pregunta si la carta del aparador era de la seva àvia.  La jove li contesta que si, que va ser idea seva, fer la decoració aixi.... fins i tot hi va insistir.... deia que hi tenia un bon pressentiment !  però no sé perquè ho volia dir..... sempre amb las seves idees esbojarrades ! ...........  Mentalment, ell,  intentava posar ordre a tot aquell succés, a tanta casualitat... no hi cabia a la pell, amb tantes emocions !
       Finalment no va poder més i va preguntar-li a la jove Aurora....  " i ... Ella .... la teva àvia, no estarà aqui amb tu, per casualitat ??...."    Es van fer uns segons de silenci, la jove va mirar cap al aparador, un instant..... i amb un xic de veu, va respondre-li " ....no..... fa tres dies que va morir.... "
       Les llàgrimes d'ell es van unir a les de la jove Aurora, i només va poder afegir " Ara sóc jo, qui ha fet tard .... "   tot fent-li un petó al front , a la noia.

Blue instant.      

10 comentaris:

Bruixeta ha dit...

Maleït destí que se’n caparra en separar la gent.... Una historia brillant, bonica i amb un regust de nostàlgia i pena, d’aquella sensació que sempre arribem tard allà on més desitgen ser

Papallona blava. ha dit...

No són casualitats a on ens porten les nostres passes. És el destí que nosaltres mateixos em dibuixat tot deixant enrere cada petjada. Mai és tard.
Un batec de papallones cap els teus instants, Artur.



Loreto Giralt Turón ha dit...

D'històries com aquesta, n'hi deuen haver un munt. Per cada camí que triem, n'hi ha un altre que deixem i ningú sap quin hauria estat millor. El teu protagonista ha arribat tard però estic convençuda que està content d'haver-ho sabut.

Helena Bonals ha dit...

Normalment les coses no solen anar tan bé a la vida, ni amb retard. Aquí és on es veu l'art del que fas.

sa lluna ha dit...

Un relat molt tendre malgrat la seva tristesa, preciós Artur!!
No sempre podem complir els nostres somnis, de vegades l'atzar té l'última paraula.

Aferradetes! :)

Sílvia ha dit...

Tenia un bon pressentiment l'Aurora, l'amor té la capacitat d'anar més enllà de la mort, el teu conte ho mostra perfectament. M'ha agradat molt que hagi confós la néta amb la iaia Aurora, com si els anys no haguessin passat. Tens molta màgia explicant aquestes històries, Artur! M'ha encantat.

M. Roser ha dit...

Caram Artur, una història molt romàntica, a les portes de Sant Jordi...I és que la vida és plena de situacions que nosaltres no triem, però que ens condicionen per sempre. És una pena que ell marxés el dia abans que arribés la carta...Però ara que finalment ha sabut que ella li va escriure per fer realitat els seu somni, i pensa que potser la vida li dona una segona oportunitat, descobreix que el temps l'hi ha tornat a fer una mala jugada...Per tres dies, no l'ha poguda tornar a veure, tot i que la visió de la neta que se li assembla tant, li ha fet recuperar, per un instant, la il·lusió...
Com dius tu, la seva carta va arribar tard, però ara és ell qui no ha arribat a temps.
Suposo que li quedarà el trist consol, de somniar amb el que podia haver estat i no va ser...
Petonets de capvespre, Artur.

artur ha dit...

El destí fa males passades a la vida... i sempre ens deixa el dubte del què hagués sigut millor....
però això , no ho sabrem mai...
Gràcies per tots els vostres comentaris i visites , que tant animen a aquests Instants blaus !
Abraçades a tots !

Elfreelang ha dit...

quasi em fa plorar....gran relat !

.Josep Aguilera ha dit...

Les coses a vegades no surten com u voldria.Però la vida li recordaba aquell amor perdut per mitja d'una veu dolça i una semblança fisica.Fins a quin punt aquella elecciò va marca la seva vida.
Un amor perdut per sempre més.