vui queda un dia menys per saber,com serà la resta.
Per estar al corrent si em vols,
si em necessites,
si sóc la peça que et fa falta
potser qui sap per no ignorar,
al que fa dies que et batega
i no et deixa pensar amb claredat
si és el moment oportú,
de córrer cap a tu,
sense mirar enrere.
Les pors s'amunteguen,
el desig,
ja fa hores que té pressa
i s'oblida que el temps va a poc a poc
quant tu,
quant jo,
tenim la gana sota el coll
i una processó que demana penitència
deixa passar
lentament els instants,
d'una setmana que es fa eterna.
Perquè no ens queda altre remei
fins que arribi divendres,
que pensar
que cada dia,
queda un dia menys
per imaginar,
com serà la resta.
© Marta Aubà.
AVUI, QUEDA UN DIA MENYS
Trossets del que penso
17 comentaris:
Cada dia que passa queda un dia menys..... i..... jo em pregunto.... això deu ser bo o dolent?? ;)
Penso que serà bo...si es bo el que esperes !
Vivim més d'allò que esperem que no del que tenim.
Un poema molt bonic i molt profund...Pensem que queda un dia menys i és bo com dius tu, si el què hi ha al final del camí ens plau, sinó...Però també podem dir que hem gaudit un dia més del què tenim i això ja és ben nostre!
Petonets, Artur.
Suprimir la incertesa sempre és bo. Bonic poema.
Vicent
El poema és preciós!
El temps passa molt lent quan esperem, tot i que quedi menys per arribar-hi.
Aferradetes! ☽
cada dia és únic i no cal esperar molt i gaudir del què ens depara
També tens raó , Loreto. A vegades potser esperem massa ....
Com diu la Loreto, i tu mateixa... gaudim el que tenim ! que el que desitgem no saben si arribarà...
Una abrasada !
Potser no sempre.... podem descobrir el que potser no ens agradi... aquí està la qüestió ! saber o no saber ?
Bon dia Vicent !
El temps amb la seva lentitud , que nosaltres fem més gran, es un mal aliat ....i el desig , molt fort !
Abraçades !
Gaudir del que tenim , millor que desitjar el que no tenim i potser no podrem aconseguir...
Bon dia, Joan !
Sempre pendents del temps... que passi, que arribi, que s’aturi...
M’agrada’t molt el poema
Mai estem contents, Bruixeta !
Una abraçada !
Preciós poema Artur.La penombra de l'incertesa del destí(Divendres),em fa no poder gaudir del temps d'ara.
tarda de vent fort.
El temps, sempre relatiu, té la darrera paraula. Paraula sàvia que ens marca el destí.
Abraçades, Artur.
Artur, m' agrada molt el teu espai, la teva facilitat amb les paraules és fascinant.
Moltes gràcies per les teves paraules, sempre molt maques i especialment el que em vas dir a mar i terra.
Una forta abraçada
Publica un comentari a l'entrada