9 de març de 2019

"El paraigüer".


Assegut en la penombra de la seva habitació d'hotel, només s'entreveia la insinuant dansa del fum grisós de la seva cigarreta enlairant-se cap a la foscor del sostre. La seva silueta, acomodada a la butaca es veia entretallada per la llum minúscula que s'atrevia a passar entre les làmines de la vella persiana de la finestra.  El rumoreig a la porta , que volia ser insignificant sense arribar a aconseguir-ho ,  l'havien posat en alerta. De fet ja esperava aquest moment. Sabia que arribaria tard o d'hora, Arribada l'hora de la seva retirada d'aquell món en que jugava i que volia ser , aparentment legal però en el que tot s'hi valia i no existien els escrúpols, sabia que ho intentarien tot per no deixar-lo escapar tan fàcilment. Això no podia ser, sabia masses coses, tants detalls.... Mentre escoltava els murmuris a la porta i com intentaven obrir el pany que se'ls hi resistia, ell, anava meditant les seves possibilitats de fugida i que veia escasses, per no dir inexistents. La finestra, que estava a una alçada de 40 metres de la vorera, era una sortida cap el seu final sense haver de passar pels interrogatoris i segurament, les seves indecents tortures, fins que "cantés" tot el que en podien aprofitar en el seu benefici. Però la finestra no es podia obrir, era hermètica i de doble vidre gruixut .La modernitat dels aires condicionats havien substituït  les finestres obertes al exterior. La segona i que no volia fer servir de cap manera, era la porta. Encara que si resistís, a la fi, no en sortiria lliure d'allà. La tercera i última, era la única que podia donar-li la llibertat, encara que la pagués amb la seva vida. Però seria la "Seva" elecció ! , ell seria el que decidiria el seu final. Acabada la seva cigarreta, va deixar la burilla al cendrer que tenia disposat al braç de la butaca, en interessant equilibri. Va fer un sospir i va prendre la decisió. A la porta s'incrementaven els rumors i els sorolls, ara ja menys dissimulats. Els nervis dels assetjadors  podien més que las seves reticències a passar desapercebuts . Finalment s'aixecà de la butaca, amb una ganyota a la cara, que volia ser un somriure depreciatiu cap als llops que ja oloraven la pressa i entre la penombra agafà la seva arma letal predilecta, que s'havia enginyat ell mateix temps enrere. No en va, era conegut en aquell  món sòrdid , amb el  sobrenom de "El Paraigüer" . La seva arma dissimulada convenientment, era senzillament un paraigua, que tenia un dispositiu a l'interior, que feia sorgir de la punta del mànec, una fina agulla amb un verí letal que era administrat als seus enemics amb total discreció i sense ni adonar-se'n , fins que ja havien passat a millor vida. Aquest cop, ell mateix seria botxí i víctima. El paraigua li atorgaria el seu bitllet a la llibertat eterna . Els cops a la porta van créixer, era evident que d'un moment a l'altra , entrarien a la habitació les feres depredadores buscant el seu premi gros. Calia no perdre més temps !. ....Bomb! Bamp! la porta, oberta ja de bat a bat, les seves mirades es van entrecreuar un segon  ..... ell, paraigua en mà , ja a punt ....  es van sentir unes paraules des de la porta, paraules indignades, crispades ....  "que, Joan ! , un altre cop amb les teves històries de lladres i serenos? ... fa dues hores que te deixat aquest paraigua per arreglar i encara està igual ! ....no tens remei ! , espavila't si no vols que et faci fora de la feina.... i no tornis a deixar capses darrere la porta, que no hi ha manera d'entrar !! ". ..... mmmm..."Si, Sr. Dalmau !".

 (Aportació a Relats conjunts ).
Blue instant.

10 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Una "aventi" mental.

artur ha dit...

La unió entre la ficció i la realitat, molt de moda últimament ! :)

M. Roser ha dit...

Caram un començament de novel·la negra i un final de paraigüer fantasiós...Molt original!
Que tinguis un bon diumenge, Artur.

artur ha dit...

Gràcies Roser, bon diumenge també !!

Peix ha dit...

Fantàstic, genial! M'agrada oblidar que llegeixo i endinsar-me dins d'una història (Suposo que a tothom li deu passar el mateix). El final m'ha tornat a la realitat com al relat.

artur ha dit...

Si, també ho penso. Però al protagonista li pot dur algun inconvenient amb la feina si no es controla una mica ! ;)
Gràcies , Peix, bona setmana !

Carme Rosanas ha dit...

Molt bon relat. Sorprenent. De dramàtic passa a ser divertit. Es deu avorrir tant a la feina que ha de fugir a través d'abentures purament mentals.

artur ha dit...

Un guionista en potència, qui sap !.
Gràcies, Carme !

Helena Bonals Barberà ha dit...

La imaginació al poder!

artur ha dit...

Que no hi falti !.
Gràcies, Helena ;)