ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

29 de març de 2019

La noia dels ranuncles.



El rellotge de la plaça feia sonar les campanes de mitjanit. Eren les 12. Al pis, en Joan va escoltar-les, com els altres dies, a les fosques i amb el neguit creixent que es disparava al sentir-les tocar . Com en les últimes nits anteriors, sabia què significava arribar a aquella hora., primer les dotze campanades de fons....després un silenci que es tornava angoixant a mida que creixia l'expectació, als pocs minuts els primers sons de rialles apagades. curtes al principi, com a contingudes... i llavors, de sobte, escoltava com deien el seu nom..."Joaaann!" com un murmuri , i un cop més es repetia.  A la seva habitació, en Joan, no suportava més la situació de nervis i neguit intens que sentia. Volia sortir d'allà i anar a trobar la seva companya de pis, la Maria,  a l'altra banda del passadís , per sentir-se més defensat i acompanyat ...però un cop més, en sortir tímidament al corredor, amb tota la cautela possible , la va tornar a veure !. Era allà , al fons del passadís, en plena obscuritat ... el seus ulls negres i petits que es clavaven en els d'ell, l'intimidàvem de nou, ressaltant en aquella cara blanca i de galtes vermelles, com els ranuncles que duia en una mà i que olorava repetidament. La noia dels ranuncles tornava a aparèixer i amb un somriure maliciós , anava repetint el seu nom , com un mantra malèfic.... "Joaaann, Jooaann...vine, vine..." , i amb un dit de la seva mà l'incitava a apropar-se a ella mentre seguia somrient. En Joan, atemorit com mai , no sabia què fer, la por podia més que ell, immòbil a la porta de la seva habitació. De sobte, la noia començà a avançar cap a ell, primer molt poc a poc i a mida que caminava , accelerant el ritme, més ràpid, més... fins que arrancà a córrer en direcció al Joan. Les rialles endimoniades de la noia , omplien el cap d'en Joan, que ja es veia atrapat i no podia apartar els seus ulls dels petits i foscos ulls d'ella, que l'hipnotitzaven, En menys d'un sospir , la veure córrer i apropar-se a ell ,acompanyada de rialles que omplien el silenci, barrejant-se amb la por i desesperació que sentia, a la vegada que va notar una humitat que li baixava per les cames i que va formar un petit toll als seus peus.... Ja la tenia a tocar ! , ja no es podia escapolir del seus dits !... "Uuuaaaahhhh !!" un crit mig esgargamellat va ser l'únic que va ser capaç de fer en Joan i tot seguit....res ! , silenci i més silenci..... la noia dels ranuncles havia desaparegut de cop. En mig de la foscor, en Joan va intentar recuperar l'alè i una mica el seu aspecte. Al instant mateix, la Maria va sortir de la seva habitació , tot cridant-li a ell:"Un altre cop, Joan! , que son aquests crits a mitjanit ?"..... , "...eh..mmm... la noia dels ranuncles.... un altre cop,... ha tornat !..... " , va respondre en Joan. "I on es ara aquesta noia ?.... no se, noi...no serà que t'has pres alguna cosa?...." li va recriminar la Maria... , "..no em creus?, val! ...ja t'ho faràs !.... marxo del pis ara mateix, aquest pis està maleit ! , no mi estic ni un segon més !.... ".  I tal dit , tal fet, en Joan va fer la bossa i va marxar.
    L'endemà al matí, la Maria, després de un bon esmorzar es va dedicar a retirar tot el seu equip electrònic del passadís, on l'havia ocultat amb molta cura. Per fi, s'havia desempallegat del Joan, vaja un company de pis....! ... sempre amb excuses amb la neteja de la cuina, els pèls que deixava a la dutxa...res ! horrible !...no em volia saber més d'ell.  Per sort , els seus estudis de informàtica i de realitats virtuals li havien fet un bon servei , hehehe! , ja trobaria una companya de pis més adient !.
    ..............
     El rellotge de la plaça feia sonar les campanes de mitjanit. Eren les 12.Al pis de la Maria, foscor i silenci..... tret de un murmuri molt baixet , semblant a una cançoneta.... la noia dels ranuncles era al fons del passadís....

Blue instant.   (Aportació a Relats conjunts).

10 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Una seqüència de por!!

kleine-trabant ha dit...

Els pèls a la dutxa eren motiu més que suficient ...

M. Roser ha dit...

Caram noi, quin relat més emocionant, fins que t'adones que tot ho manegava la María...Però tot? La cosa no s'acaba aquí, ui la veueta de la noia dels ranuncles, que sembla que aquest com no té res a veure amb la tecnologia, a veure si ara la Maria tastarà la seva pròpia medicina!!!
Bona setmana, Artur.

Helena Bonals Barberà ha dit...

Molt inquietant el final!

artur ha dit...

Ma quedat una mica d'història de por ! ;)
Gràcies pels comentaris !!

Peix ha dit...

Que cruel... Boníssim!

artur ha dit...

Li anirà millor , amb la "nova" companya de pis ?? ;)

Sacha ha dit...

C'est un plaisir inégalé que celui de vous lire , j'aime ce que vous écrivez !

artur ha dit...

C'est un plaisir partagé, merci!
Bon dimanche;)

Elfreelang ha dit...

uauau els pels de punta!.....quasi un thriller