¿Quines paraules no podria dir,
dona de glaç, més plenes que no el
constant silenci on em plau sofrir
calladament fidel?
Joiós sofrir, felicitat amarga,
vós sou el sol i els núvols del meu cel.
¿Quina agonia em podria ser llarga,
eternament fidel?
Us he d'amar, baldament no floreixi
al meu jardí la flor del vostre anhel.
Cap esperança el meu amor nodreixi
inútilment fidel.
* * *
Màrius Torres.
(Fotografía : Internet )
2 comentaris:
He trobat el teu blog com per casualitat, i m'ha encantat... et segueixo!
Els instants blaus són especials...
Gràcies Judit ! T'espero ; )
Publica un comentari a l'entrada