18 de maig del 2013

Petits detalls....



............ en els darrers temps, no hi havien agut alegries que el fessin dibuixar un petit somriure al seu rostre, ni que fos per equivocació... amb els temps que corrien es feia difícil trobar un motiu o algú , que amb una petita complicitat, l'animés a tirar endavant.
L' empresa on treballava des de feia molts anys, havia fet fallida i com molts altres, va anar a visitar l'oficina d'ocupació, per quedar-si des de feia un temps....oficina d'ocupació ? es preguntava sovint..... qui en trobava allà, de feina ?....avui en dia, només escoltava que la solució era marxar a fora, a un altre país....  potser la manera d'acabar amb l'atur era aquesta, tothom a fora del país  i ja no ni hauria, no ?.... quina ironia !  
Els últims dos mesos els havia passat al hospital, acompanyant a la seva dona , que s'havia agreujat de cop i volta.... sense avisar.... quan hi van entrar ni s'imaginaven el final que els hi esperava,  així de sobte..... tot havia canviat a la seva vida, tant normal com falta d'episodis sorprenents, però que mantenia una calidesa suficient per el dia a dia..... 
Ja feia uns mesos que ja no tenia ingressos a la compte del banc, els estalvis havien anat minvant mica en mica, però irremeiablement.... l'angoixa ja començava a fer estralls en les seves nits d'insomni ....i en els seus dies  buits ....... la soledat en aquests moments no feia més que ennegrir el seu futur....quin futur?? es deia a si mateix..... 
....ja no sentia forces per un dia més així.... estava cansat de buscar una oportunitat que li aportés la llum de una nova vida renovada, que el pogués omplir mínimament..... Anava per la Avinguda del Ferrocarril , mirant el terra , desmenjat i sense cap ansia.... es va sentir el xiulet d'un tren que sortia de l'estació, va aixecar el cap i el va veure passar a l'altre banda de la tanca i no va pensar-ho dos cops..... el pròxim seria per ell i acabaria amb tot d'una vegada, ja no hi haurien més preocupacions inútils .. va continuar caminant cap a l'entrada de l'estació, assaborint cada un dels seus passos ....dels últims...... un reflex al terra el va distreure un segon dels seus pensaments, si va fixar més i es va acotar a veure què era.... una moneda nova de trinca de un euro que algú havia perdut. S'acotà i l'agafà amb la seva mà dreta i pensà.... un últim cafè ?? ....perquè no !.
A la cafeteria de l'estació , sorprenentment, no hi havia més que una parella d'enamorats en un racó de la sala que potser s'acomiadaven..... va seure, vençut, en una taula del racó oposat a ells.... a la cambrera , que tenia bon ull pels clients, no li passà desapercebut la falta d'ànim que duia i si va acostar , per prendre-li nota i fer-la petar una mica..... ell, va demanar-li un cafè ... i, si podia ser, amb unes "gotetes" .... ja que era l'últim....! , se li va escapar de dir.... la cambrera ho va copsar i va entendre quina en portava de cap. Va marxar al darrera de la barra i li preparà el millor cafè que havia preparat mai i li va servir sense perdre temps. El va deixar sobre la taula i es mirà al home amb un somriure que enamorava...l'home, molt sorprès, mirà la tassa i a la noia que el somreia....   i un altre cop, observà la tassa del cafè.  La cambrera, li havia servit el cafè amb una bona capa de crema i a sobre, amb un polsim de xocolata, hi havia dibuixat un gran cor que ocupava tota la superfície..... ell, no va poder més que emocionar-se amb tant petit detall, que l'omplia tant de joia...... la  cambrera li va picar l'ullet i li va dir.... "i si tornes demà, te'n faré encara un altre de millor..." 
Ell, amb ulls emocionats , va assentir, sense poder articular paraula .....   
La parella d'enamorats, en arribar el tren a la estació, es ban besar per enèsima vegada .... la noieta va pujar al vagó que l'esperava i uns minuts desprès, va sonar el xiulet de la màquina que arrancava..... el tren va sortir de la estació sense cap incident, com un dia normal més. 




Blue instant 

 

15 comentaris:

  1. Sempre hi ha alguna cosa o alguna persona que quan som dins el pou dóna forces per continuar, crec que és quan ens adonem que no estem sols, que el dolor compartit es pot convertir en aquest cor dibuixat amb la crema del cafè. És un relat profund, que mostra des de dins el sofriment però també l'esperança de viure. M'ha emocionat, m'ha encantat, Artur!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades, passa que no veiem per on sortir.... potser perque mirem en direcció equivocada., però moltes vegades, la persona que menys pensem, és la que ens ho indica....
      Gràcies, Sílvia !

      Elimina
  2. Per cert, tu també ens tenies a dieta, eh?! Sort d'aquest cafè tan bo que ens has servit! Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. ....ja veig que aprofites per estirar-me les orelles !! hehehe..... tens raó !....he estat una mica perdut, aquestes setmanes...a veure si seguim llegint-nos tant sovint com abans ! ; )
      Una abraçada !

      Elimina
  3. Guau! Relato para remover entrañas. ¡Enhorabuena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias Yllw's !!....me ha salido asi !...quizà sea por mirar demasiados telediarios ! ; )
      Buen domingo !

      Elimina
  4. Amb petits detalls així es construeix una gran història!

    ResponElimina
  5. Un relat preciós...dues coses tan contraposades com una moneda i la tendresa d'una noia, l'hi van salvar la vida...Mai ens podem donar per vençuts!
    Bona tarda plujosa de diumenge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Roser ! no hi que perdre l'esperança, per malament que un estigui...
      Bona setmana !

      Elimina
  6. Quina angoixa al principi Artur, un relat molt dur, m' agrada molt el final, sempre aquell puntet d' esperança que no ens ha de fallar. Encara sento el meu cor. M' emociones.

    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Sempre hem de trobar algú o alguna cosa que ens mogui i eviti la paràlisis dels nostres actes, sempre mantenir una esperança viva !
    T'agraeixo molt el teu comentari, Rosa !!

    ResponElimina
  8. Caram, preciós. I molt bo el detall dels enamorats del tren. Moltes de les coses importants de la vida, succeeixen per casualitat, com aquesta moneda.

    ResponElimina
  9. ....per casualitat o per desig del destí ...
    Gràcies, Loreto !!

    ResponElimina
  10. Realmente tus relatos tienes alma!!! precioso Artur. Me alegro de volver a pasarme por tu blog!!

    ResponElimina

Gràcies per dir la teva opinió !! ;)