El Llibre Vermell de Montserrat.

El Llibre Vermell de Montserrat (1399) és un còdex de grans proporcions (423 x 310 mm), escrit a tota plana amb caplletres i calderons vermells, notacions musicals, adornat amb elegants miniatures, en el qual es troba la primera notació coreogràfica, que era encara molt rudimentària, de què hom té notícia al món. Inclou un recull de cants i danses dels pelegrins de procedències diverses que s'esbargien en vetlles diürnes i nocturnes a la plaça davant de l'església de Montserrat durant el segle XIV. Actualment es conserva a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat amb el número u del seu fons de manuscrits. El seu nom es deu al color de la coberta de vellut vermell.

 Està integrat per 23 plecs que contenen textos de temàtica religiosa, entre els quals destaca l'anomenat Cançoner Montserratí, format per 10 composicions vocals dedicades gairebé en la seva totalitat a la Mare de Déu de Montserrat i destinades a l'ús dels pelegrins que acudien de manera massiva al monestir a partir del segle XIV.
 Les danses descrites al Llibre Vermell estaven destinades a entretenir als pelegrins d'una manera considerada adient al lloc cristià, i diferents a les ballades popularment a l'època en altres contextos.
 Aquestes danses  es corresponen a cançons marianes i es ballen amb les persones agafades per la mà, formant un cercle. Aquests "balls rodons" (els mots "sardana" o "cerdana" encara no apareixen) són Los set gotxs, Cuncti simus, Polorum regina i Stella splendens. Les tres primeres es canten a una veu i la darrera és un virolai cantat a dos veus. També destaca la dansa Ad mortem festinamus, la música i lletra d'aquest virolai que és la dansa de la mort més antiga de la qual la música està preservada, i que actualment té versions de textos en català i en castellà.
 Els folis 21v.-27 recullen aquestes peces musicals, totes d'autor anònim. La seva finalitat es descriu en llatí al mateix manuscrit: «Quia interdum peregrini quando vigilant in ecclesia Beate Marie de Monte Serrato volunt cantare et trepudiare, et etiam in platea de die, et ibi non debeant nisi honestas ac devotas cantilenas cantare, idcirco superius et inferius alique sunt scripte. Et de hoc uti debent honeste et parce, ne perturbent perseverantes in orationibus et devotis contemplationibus.» En català: "Com que els pelegrins volen cantar i ballar mentre vetllen de nits a l'església de Santa Maria de Montserrat, i també a la llum del dia; i com que allà no han de cantar-se cançons que no siguin castes i piadoses, s'han escrit les cançons que apareixen aquí. I han de ser cantades de manera honesta i sòbria, vigilant de no destorbar ningú que vetlli en la pregària i en la contemplació devota."  
  El manuscrit va restar desaparegut entre el 1806 i el 1885, quan va ser descobert a Vic i restituït a la Biblioteca de l'Abadia.
 Avui, diada de la Mare de Déu de Montserrat ,  es un goig recordar-lo .
I felicitar també a les Montserrats !.

 Fons. Viquipèdia i You Tube.