18 d’abril del 2020
Noia a la finestra.
Aquesta finestra a la mar es la meva preferida, veure els colors del cel reflectits en la mar i com el sol , cada capvespre, es dona el seu últim bany del dia, fent enrogir les aigües en la seva nua capbussada fins a quedar immers en elles , mentre la lluna ... de lluny i a poc a poc... fa la seva arribada i pren el seu torn de lloc al cel ja enfosquit , per anar picant l'ullet als estels que s'uneixen a la festa...un rere l'altre , fins a omplir de llumetes bellugadisses tot el sostre del món i acompanyar així, discretament ...a alguna parella enamorada per la ribera dels amors , just a tocar de l'aigua en la daurada platja...
Així era de plàcida i plaent la meva visió diària en aquest modest indret de casa fins fa poques setmanes, quant a casa només hi era jo... i la solitud i els records eren els meus únics companys de viatge... així era... Però ara, també hi son "elles" ... dia i nit , sense sortir de casa , tant sols en algun moment .... Elles, que voldrien sortir tot el dia i han de estar-se aquí per no sé quina raó d'unes febres o infeccions.... i jo, que voldria quedar-me aquí...en el meu racó escollit.... a cada moment, haig de fugir perquè no em vegin.... quina dissort la meva !.
Potser això canviarà i tornarà a ser com abans ... o potser, si me'n afarto d'elles les atemoreixi un xic ... lo suficient perquè em deixin tranquil·la i gaudir al meu finestral !... Això d'ésser un esperit condemnat a vagar eternament , també té els seus inconvenients !.
Blue instant. (Aportació a Relats Conjunts ).
"Fihatetú" como es la vida...
ResponEliminaHas estat de sort de trobar l'Anna Maria a casa.
ResponEliminaMira on la vaig trobar jo:
http://xavierpujolguarro.blogspot.com/2020/04/avui-que-es-pasqua.html
Quan ja em pensava que s'havien oblidat decla proposta del mes
ResponEliminad'abril, ens sorprenen amb dos dies de retard.
Molt bon relat, Artur. Ni quan som esperit pur, podem estar tranquils!!!! He,,he, he...
Això mateix deuen pensar molts gats casolans aquests dies, però què foten aquests humans tot el dia tancats a casa? Tan tranquil com estava jo...
ResponEliminaNo m'havia imaginat que els esperits també poguessin veure's afectats pel coronavirus...
ResponEliminaBon relat, Artur!
Fihaté ! Tracy, quién lo diria ... jejeeje
ResponEliminaVa ser un moment d'escapada, Xavier ! es que "elles" son unes pesades, tot el dia casa !!.
Amb el confinament, tots els dies semblen iguals i es perd una mica saber quin dia som , Carme !.
Es que els humans tenen unes "modes" molt estranyes, Xexu !.
Aquí, ningú s'escapa de la situació... a tots els hi "toca" una mica...els peixos, potser se salven... o no, Sr. Peix?.
Salut a totes i tots ;)
A casa sola mirant el mar, quina meravella i si a més hi ha lluna plena o lluna nova amb el cel estelat, molt millor...Aquest quadre sempre m'ha agradat molt!
ResponEliminaI ara algú li destorba quests moments plàcids, però qui són,esperits no que són mascles, animes en pena potser, he, he...
Bon vespre i molta salut.
Ni els fantasmes se'n lliuren de les conseqüències d'aquest virus. Certament és una pandèmia global, aquesta. ;-)
ResponEliminaArtur! No m'ho havies dit que vivies a Cadaqués, i en aquesta casa tan il·lustre! Tens cops amagats, eh?
ResponEliminaJa m'agradaria a mi , viure allà...encari que hagi algun fantasma rondant , Teresa ! hehehe
ResponEliminaSalut Roser i McAbeu i Teresa :)
Si s'està be amb la solitud, que carai venen a destorbar els esperits!
ResponEliminaSempre tan sorprenent el final! Aquest esperit sap narrar molt bé, a més!
ResponEliminaHahahahha! Jo també m'havia pensat que parlava algun animal!
ResponEliminaQuina sort aquest esperit de tenir aquestes vistes!