M’has mirat fixament , mentre els teus llavis dibuixaven un somriure amarg i amb un to de suficiència , que poc desprès has canviat a benevolència de «perdona-vides» ....
T’he vist al llac , mentre nedaves elegant i amb tota la parsimònia , com si calculessis cada moviment que feies .... la teva cabellera llarga i blanca embolcallava la teva silueta i a cada nou gest s’acomodava al teu voltant, en un anar i venir de carícies juganeres.
T’he vist i l’atracció ha sigut fulgurant .... sense adonar-me de res, m’he trobat dins el llac apropant-me a tu ... a poc a poc , amb timidesa , però amb fort desig. Algun cop t’havia vist de lluny , aquí mateix o potser era en un altre lloc.... però llavors, no em vas voler mirar, altres eren els teus preferits , la teva elecció mai havia sigut jo. Per això , ara , al apropar-me al teu costat m’he quedat ben sorprès al veure la teva fixa mirada clavada en els meus ulls ...fins i tot m’he arribat a espantar una mica... Tot plegat m’ha sobrepassat .... la teva exuberància gens dissimulada a la meva mirada , la abundant cabellera que jugava amb el teu cos ..... ara l’amago , ara no..... però l’esclat ha arribat amb aquesta mirada fixa en mi , que m’ha immobilitzat davant teu , esmaperdut....
Llavors, amb veu dolça m’has dit « Avui, encara no.... és aviat. Tornaré , creu-me , tornaré i serà per tu !».
En un segon o menys i tot, has desaparegut , com desfent-te en l’aire.... has marxat tant ràpid que fins i tot el teu reflex a l'aigua , s’ha desfet un instant desprès de la teva marxa , deixant que les aigües perdessin la teva imatge .
L’aigua del llac s’ha tornat gèlida al meu voltant , mentre jo, immòbil, contemplava l’escena....
Un
peix , fred com les aigües , ha travessat per sota meu, entre les
cames , la seva cua a tocat en una d’elles i m’ha fet saltar ,
tornant-me a la realitat.
Blue instant. (Aportació als "Relats d'estiu" de la Carme , Juliol 2020).
12 comentaris:
La realitat és freda. Gèlida sovint.
Que bé que descrius aquesta escena onírica, Artur!
Segur que deu ser una dona d'aigua, per això de la cabellera llarga i blanca...
Ho potser només és un miratge, per si de cas, no t'hi obsessionis massa...
Pensa que tu ja feia temps que te la miraves i ella sembla que passava de tu, deu haver tingut algun desengany!
Bon vespre, Artur.
Molt ben explicada, aquesta realitat tan irreal... una bona història, Artur.
Moltes gràcies per participar!
Em fa il.lusió i m'agrada veure el que inspira la meva imatge...
En el teu cas aquesta gran història!!
M'ha agradat el teu relat tot i que jo l'he trobada un punt inquietant aquesta escena. Espero que aquesta promesa de tornar expressament pel nostre protagonista no amagui una amenaça, potser la pròxima vegada no hi haurà cap peix a prop per tornar-lo a la realitat.
Beautiful
Qui més s'apropa a la resolució d'aquest enigma, es en McAbeu !...ella tornarà , si! i serà per emportar-se'l , com a tots, un dia o altre.
Gràcies per tots els comentaris, amics i amigues :)
Bon estiu !
Ui, sort del peix, Artur! Les ardors d'estiu ja em començaven a sufocar.
Tornarà? No t'ho havia dit abans això? Espera, espera, que segur que val la pena. Quina paciència s'ha de tenir amb les dones, no?
Quan torni, potser no la farà tant de gràcia, Roser ! oh ! ;)
Bon Sant Jordi d'estiu !!
Ara ja has desvetllat la metàfora, però a vegades no cal que sigui una dama negra tan ben camuflada la protagonista de la història, pensa que diuen que existeixen les vides paral·leles, no?
Obres la porta a una nova variant del relat, Laura ! .
Bon estiu ;)
Publica un comentari a l'entrada