Una lectura interrompuda.

 

 Aquella vesprada, la Rosa volia llegir sense demora l’última novetat del seu escriptor preferit, obsequi del seu estimat Josep, pel seu aniversari. Es va acomodar a la butaca de la seva habitació , sota la llum que projectava un petit focus enganxat a la paret.
Així disposada i amb la resta de l’habitació en silenci i a mitja llum, va començar a devorar les primeres pàgines. Una història d'homes llop, no era ja tan original com anys enrere, però a ella els temes una mica clàssics, sempre l'enganxàvem d'allò més.
Passada una estoneta i ja entrada en la trama de terror del llibre, com sempre li passava, va anar agafant una mica de nervis i llegint amb veu alta, per fer-se'ls passar, la seva veu va anar desocupant el silenci de l'habitació , per fer-li companyia i donar tranquil·litat . Va ser llavors, que es va adonar que no estava precisament sola allà dins i sense moure un dit, ni un pèl!... només va fer girar els ulls d’un costat a l’altre per esbrinar aquella sospita.
Un espetec a la fusta del terra, propiciada per una lleugera trepitjada el va delatar. I llavors, es quedà immòbil a uns pocs metres de la Rosa. En veure’l, la noia va fer un sospir d'alleugeriment i a la vegada li recriminà: «Pep!, mira que n’ets de trapella... quin ensurt que m’has donat!». En Pep, el seu gos, va remenar la cua i a poc a poc, va avançar cap a ella i finalment s’acomodà al seu costat a la mateixa butaca.
Passat l’ensurt, la lectora prosseguí la seva feina, ara ben acompanyada pel seu fidel guardià. La lectura ja entrava en la part més fosca de la història, l’home llop ja estava a tocar de la seva pressa i la Rosa va tornar a llegir en veu alta, un cop més per treure's la por.... «..... la jove donzella mig adormida a la butaca de la sala, confiada en la tranquil·litat i placidesa de la llar, no va poder advertir l’entrada de l'home llop per la finestra, mig oberta per l'acció de la brisa d’aire de la nit. Sigil·losament, va avançar cap a la butaca pel darrere i just llavors, es va alçar per atacar la jove adormida...»..... i un altre cop, la inquietud de l'escena alterà a la Rosa, que llavors s’adonà que en Pep ja no jeia al seu costat a la butaca...i entre confosa i perplexa, es va girar de cop, el llibre va caure a terra amb un gran estrèpit i allà darrere seu, el va descobrir.... en Pep, el gos, amb les seves potes aixecades a punt de tocar-li les espatlles d’ella, amb la boca oberta o potser fent una ganyota o un somriure, i amb la corretja entre les dents , es mirava la Rosa amb aquells ulls que només ell sabia posar, quan tenia ganes de sortir a passejar. «Osti, Pep! , un dia d’aquests em fas agafar un atac de cor!, ja em creia que l’home llop era a sobre meu!!... vinga, sortim desastre!».

Blue instant. Aportació a "Lletres i fils" d'Abril 2023 , de la Núria.