 |
| Claude Monet, 1868/69, La Pie |
Jo, que havia estimat tant
la seva pell daurada...
i que enyoro tant, encara.
Ella, que de la meva mà,
tot m’ho donava!.
La seva sola companyia
ja omplia els meus dies
sense preocupacions ...
Que bo que era, tenir-la a ella !
Així era jo, de simple i feliç,
fins al dia que la vaig perdre...
Aquella garsa se'n va enamorar d’ella
un diumenge al matí, acabada la nevada.
En sortir el sol, va preparar l’emboscada...
així que jo me’n separés un moment,
ella faria el seu destre moviment
per fugir amb ella , a un indret secret.
I dit i fet !, d’una sola revolada,
totes dues van desaparèixer,
davant la meva mirada garratibada.
Adéu per sempre, estimada !.
M’enfonsaré ara, a la vida desesperada....
I per més que l’he cercada
amunt i avall, per l’arbrada,
mai més, he descobert on s’amaguen.
Però avui, que m’he trobat aquesta xapa lluent
d’una antiga cervesa «Estrella Dorada»,
se m’ha acudit aquesta trampa !.
Amagat al parc , l’he vist aparèixer de nou,
era ella !... qui em va prendre la meva estimada!.
Avui, amb el parany de la xapa lluent,
atraparé a la garsa i no la deslliuraré,no !,
fins que les seves amigues ,
no em tornin la meva «Visa Or» !.
la seva pell daurada...
i que enyoro tant, encara.
Ella, que de la meva mà,
tot m’ho donava!.
La seva sola companyia
ja omplia els meus dies
sense preocupacions ...
Que bo que era, tenir-la a ella !
Així era jo, de simple i feliç,
fins al dia que la vaig perdre...
Aquella garsa se'n va enamorar d’ella
un diumenge al matí, acabada la nevada.
En sortir el sol, va preparar l’emboscada...
així que jo me’n separés un moment,
ella faria el seu destre moviment
per fugir amb ella , a un indret secret.
I dit i fet !, d’una sola revolada,
totes dues van desaparèixer,
davant la meva mirada garratibada.
Adéu per sempre, estimada !.
M’enfonsaré ara, a la vida desesperada....
I per més que l’he cercada
amunt i avall, per l’arbrada,
mai més, he descobert on s’amaguen.
Però avui, que m’he trobat aquesta xapa lluent
d’una antiga cervesa «Estrella Dorada»,
se m’ha acudit aquesta trampa !.
Amagat al parc , l’he vist aparèixer de nou,
era ella !... qui em va prendre la meva estimada!.
Avui, amb el parany de la xapa lluent,
atraparé a la garsa i no la deslliuraré,no !,
fins que les seves amigues ,
no em tornin la meva «Visa Or» !.
Blue instant. Aportació a Relats conjunts d' Abril 2023.
(Nota: Per tranquil·litat de tothom, faig constar que per l'elaboració d'aquest relat,
no hi ha hagut cap maltractament animal. Gràcies !).
16 comentaris:
Déu n'hi do tot el que t'ha inspirat aquest quadre. Molt original.
He, he, he...!, molt ben pensada i amb bona rima.
Enhorabona!.
Aferradetes, Artur.
He estat una bona estona mirant-lo , si ! hehehe
Gràcies, Xavier :)
Agraït, salluna, pel teu entusiasme ! :)
Abraçades !!.
podría pasarme una tarde entera viendo sus obras. creo que en sí me parece que las obras de Monet son muy relajantes casi como ver hemos en una pecera :P ja
claro... si es paisaje invernal con un buen cloaca calentito como dijeran ustedes los españoles :)
beso
Sin duda eso ayudaria, tomar algo calentito haría la vista más placentera, Jo.
Un abrazo :)
Ostres! Quin poema més divertit i també interessant. I sorprenent, per descomptat.
Un aplaudiment, Arutr!
Coincideixo amb la Carme, molt divertit amb aquest final inesperat que sorprèn. Ben trobat!!
Caram, Artur! A mi també m'ha sorprès aquest final, els teus textos sempre treuen un somriure. Un poema que fa de bon llegir ;)
Salut!
Moltes gràcies, Carme, McAbeu i Núria ! M'agrada haver obtingut un somriure vostre :)
Bon cap de setmana !!.
Un poema original i ben trobat amb una garsa com a protagonista, i amb un final d'allò més sorprenent, he, he.
Una abraçada.
Una mica cínic, però molt divertit i ben trobat.
I mira que són tremendees les garses, tot el què brilla s'ho enduen al seu niu.
M'he fet un embolic, no sé si algú es va enamorar d'una garsa, o eren una parella d'aquestes aus he, he...
Bona nit, Artur.
Agraït per la teva opinió, Josep Mª !.
Salut !.
Hi han "amors" que dolen de perdre, Helena !.
Gràcies !.
Per deslligar-te l'embolic, Roser... El protagonista estava enamorat de la seva targeta Visa, perquè li donava tot el que volia (amb permís del banc, clar! ) i la garsa també se'n va enamorar per la lluentor daurada i li va prendre !. Ara queda per veure si la podrà recuperar ! heheh.
Salut :)
Ha ha! Requetebé, Artur! Sempre amb aquests finals inesperats. Pensava: la garsa és aquella a qui li agraden les lluentors? I veig que sí. Això et passa per tenir una visa or, veus? Hi ha desavantatges per ser ric, també, ho veus? Abraçada, vilanoví!
Penso que si, Tresa!, però com no tinc visas d'or ni de plata, no en puc estar segur ! hehehe
Una abraçada !! :)
Beautiful blog
Publica un comentari a l'entrada