 |
| Acròpolis d'Atenes de Jean Auguste Dominique Ingres (datat entre 1841 i 1849) |
Era el tercer dia d’expedició, i ja estavem deixant enrere el desert vermellós que havíem travessat tediosament , donada la poca diversitat en el paisatge que ens acompanyava.
El meu company , de sobte agafà els prismàtics de llarga distància i els enfocà cap a un turonet que començava a dibuixar-se en l’horitzó.
Intrigat, incrèdul i confós a parts iguals i sense perdre de vista el seu objectiu, em va dir que accelerés i que ens apropéssim cap aquell indret, tot i que devíem guardar certa cautela.
A mesura que ens anàvem apropant, vam anar veient com es configurava una imatge més perfilada dalt del turó.
Vam passar d'intuir una construcció abstracta a apreciar realment, la veritable forma del conjunt arquitectònic, que des d'allà dalt , dominava tota la planícia dels voltants, amb total majestuositat i autoritat.
El meu company em va interrogar, sense deixar de mirar atentament a través dels prismàtics....
- «no trobes una certa similitud amb alguna cosa ?».
Jo, que no ho veia tan bé com ell, a ull nu, li vaig dir que em dones més detalls....
- « Dalt del turó hi ha com una mena de fortalesa o potser, una mena de temple, amb tot de columnes i estàtues ....si ! , ja ho sé!, com els temples grecs , això !, talment com si fos l'Acròpolis d'Atenes...»
Jo, em vaig rascar el cap, en un acte reflex i del tot involuntari.
- «què dius, que veus ?... un temple com el Partenó grec?..... és ben impossible !.... però si, s’hi assembla molt !», vaig acabar afirmant en veureu de més a prop.
Aclaparats per la situació, ens vam aturar en sec. I sense deixar d'observar el que teníem al davant, li vaig dir, quasi sense ni adonar-me’n ...
El meu company , de sobte agafà els prismàtics de llarga distància i els enfocà cap a un turonet que començava a dibuixar-se en l’horitzó.
Intrigat, incrèdul i confós a parts iguals i sense perdre de vista el seu objectiu, em va dir que accelerés i que ens apropéssim cap aquell indret, tot i que devíem guardar certa cautela.
A mesura que ens anàvem apropant, vam anar veient com es configurava una imatge més perfilada dalt del turó.
Vam passar d'intuir una construcció abstracta a apreciar realment, la veritable forma del conjunt arquitectònic, que des d'allà dalt , dominava tota la planícia dels voltants, amb total majestuositat i autoritat.
El meu company em va interrogar, sense deixar de mirar atentament a través dels prismàtics....
- «no trobes una certa similitud amb alguna cosa ?».
Jo, que no ho veia tan bé com ell, a ull nu, li vaig dir que em dones més detalls....
- « Dalt del turó hi ha com una mena de fortalesa o potser, una mena de temple, amb tot de columnes i estàtues ....si ! , ja ho sé!, com els temples grecs , això !, talment com si fos l'Acròpolis d'Atenes...»
Jo, em vaig rascar el cap, en un acte reflex i del tot involuntari.
- «què dius, que veus ?... un temple com el Partenó grec?..... és ben impossible !.... però si, s’hi assembla molt !», vaig acabar afirmant en veureu de més a prop.
Aclaparats per la situació, ens vam aturar en sec. I sense deixar d'observar el que teníem al davant, li vaig dir, quasi sense ni adonar-me’n ...
-».... però, no estem al complex volcànic de Tharsis.... a MART !?».
....................
El meu company, agafant de nou els prismàtics, va contestar-me :
El meu company, agafant de nou els prismàtics, va contestar-me :
-» potser hem errat la trajectòria i no som a on hauríem de ser!....»
- «.... vols dir ?,.... que t’ho fa pensar , això?».... vaig dir-li jo.
.... i mentre agafava els comandaments del mòdul d’exploració, per girar cua i sortir d’allà «cames ajudeu-me»..... va dir , amb un toc de nerviosisme creixent :-» millor no preguntis !».
Mentrestant, per una de les finestretes del mòdul, vaig veure com un exèrcit de centenars d’homes, uns a peu, d’altres a cavall o en quadrigues , avançaven cap al turó amb decisió.
..... - «potser eren els perses!» , vaig pensar jo.... però, a aquestes alçades de la història, no em feu massa cas, ja !.
- «.... vols dir ?,.... que t’ho fa pensar , això?».... vaig dir-li jo.
.... i mentre agafava els comandaments del mòdul d’exploració, per girar cua i sortir d’allà «cames ajudeu-me»..... va dir , amb un toc de nerviosisme creixent :-» millor no preguntis !».
Mentrestant, per una de les finestretes del mòdul, vaig veure com un exèrcit de centenars d’homes, uns a peu, d’altres a cavall o en quadrigues , avançaven cap al turó amb decisió.
..... - «potser eren els perses!» , vaig pensar jo.... però, a aquestes alçades de la història, no em feu massa cas, ja !.
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Novembre 2023.
14 comentaris:
No saben si han fet un viatge a l'espai o un viatge en el temps? Doncs trobo que ja ho haurien de tenir clar això, sembla que aquests astronautes no van aprendre res de Charlton Heston al "Planeta dels simis". :-DD
Molt ben trobat aquest relat de ciència-ficció. Felicitats!!
Caram. Quin viatge al passat més interessant! Aquest relat m'ha portat a la memòria la primera novela de la serie d'en J.J. Benítez, "El caballo de Troya".
Una abraçada.
McAbeu, sembla que ha tingut un "petit contratemps"...hehehehe. en Heston, va anar a para al futur i aquest parell, al passat !... què hi farem... coses que passen ;D Salut !.
Recordo el llibre, Josep Mª !, però penso que a aquest parell de exploradors, no ho tenen tan clar ;D. Salut !
Fixa't que semblaven espavilats!.😅
Molt bo el teu relat.
Aferradetes, Artur.
Pobres exploradors, s'han fet un bon embolic! Però potser haurien de refer tot el procés que han fet i "vendre" la seva manera de viatjar al passat. Tindrien èxit! Això si aconsegueixen escapar d'aquest exercit que els amenaça, és clar...
Bon i sorprenent relat, Artur! 👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏
Se'm fa estrany. Jo quan vaig anar a Mart en bicicleta, no vaig veure cap Acròpolis. L'únic que vaig poder observar prop del complex volcànic de Tharsis va ser una fantàstica rèplica de la Sagrada Família de Barcelona, ja acabada!
Salluna, la culpa la va tenir el GPS ! heheheh..... salut !
Carme, jo no ho tinc tant clar !.... segur que encara estan donant voltes per la galàxia, aquest parell ! hehehe Salut!!.
Bicicletes, potser hi vas anar per Nadal !, a l'estiu és més de Acròpolis ! hehehe , això si , vas ser una privilegiada de poder veure la Sagrada Família acabada !! :D Salut !!.
L'Acròpolis de l'època que no es trobava en runes no tenia l'encant que té ara, clàssica i romàntica alhora. Això m'ho fa pensar la imatge que inspira la teva història, sorprenent com sempre!
Cert, Helena (de Troia? :) ) Cada època té els seu encant particular. Salut !
No en va, Pere el Cerimoniós va dir d'aquell lloc el 1380: “Lo castell de Cetines és la pus richa joya qui al mont sia”.
“castell” volia dir Partenó, “Cetines” era Atenes i “mont” era “món”
M'agrada i agraeix-ho la cita, Xavier !. No la coneixia.
Això que diuen que allà a on vagis, hi trobaràs un català, es veu que ja ve de lluny !.
Salut !!
Veig que el vostre GPS encara està més desorientat que el meu, Artur! Mira que sortir de la Terra... Això només em podria passar a mi. Ja entenc que després d'explicar-te les meves peripècies, les has volgut superar. I te n'has sortit!!!
Molt bo!
Abraçada!
Tresa, m'has fet riure !!...potser el meu subconscient m'ha suggerit el relat després de conèixer les teves aventures, qui sap ?? hehehehe
Moltes gràcies i desitjo que el nou llibre et "condueixi" a un nou èxit literari !.
Salut ;)
Jo m'hauria quedat, també t'ho dic :-D
M'ha encantat el relat, l'Artur.
Una forta abraçada :)
Publica un comentari a l'entrada