«El matí després del diluvi» (William Turner – 1843) |
Després de gairebé tres anys sense un dia de pluja, diguem-ne «decent»,
tan sols algun xirimiri o quatre gotes mal contades, aquella tarda,
finalment el cel ens feia el gran regal d'una senyora pluja, amb totes
les lletres !. Quan van començar a caure les primeres gotes, hom va
girar el cap i la seva mirada cap al cel grisós ple de núvols que
s'enlairaven com castells amb folre i manilles... cap amunt, cap amunt
!.
De mica en mica i sense pausa, es va animar l’aiguada, que es va anar fent més intensa. Els més joves fins i tot ballaven sota la pluja, ben xops com anaven...i el mossèn, ben arrecerat a sota el portal de la sagristia, li comentava ben orgullós a la seva assistenta, que les rogatives fetes a la patrona de la ciutat, havien fet efecte i la Verge, ara els hi atorgava el fruit desitjat en les seves plegaries.
Els carrers començaven a omplir-se d'aigua. Primer de tot van ser els clots dels carrers, que l’ajuntament mai no es decidia a reparar i tot seguit el mateix carrer ja anava ple de banda a banda, fent-se invisible. Les canonades del clavegueram també es van omplir tan de pressa que no donaven l'abast i l’aigua emergia per reixes i tapes, unint-se amb les aigües dels carrers.
Allò ja començava a fer patir a uns i altres mentre veien com l’aigua anava pujant de nivell.
Jo, que havia estat observant-ho tot des de davant de la botiga que anava a visitar per aconseguir una bona comanda dels meus productes, també em vaig començar a posar nerviós.... ja amb l’aigua fins als genolls, notava que la força del corrent de la riuada, intentava de fer-me bellugar de lloc.... la meva maleta de mostres no va tenir tanta sort i molt aviat la vaig veure flotant carrer avall i topar amb una paperera, que la va fer obrir deixant escapar del seu interior calces, calçotets, camises de dormir i algunes picardies... no ho vaig dubtar !, d’un salt em vaig aferrar a un arbre esquifit que tenia al davant i vaig pujar tan amunt com vaig poder.
D’allà estant veia com la inundació anava fent curs i el nivell de l’aigua , no parava de pujar i pujar.
Des dels balcons, la canalla cridava i feien gresca, veient com pel mig del carrer Major, començaven a passar cadires i taules, del bar de més amunt; després alguns mobles i fins i tot una nevera...i després, l'apoteosi !...els cotxes i furgonetes que estaven aparcats pel carrer ... i tot cap avall, cap avall, que fa baixada !.... la quitxalla estava ben excitada amb l’espectable, fent juguesques a veure quin cotxe arribaria primer a la cantonada...
Al carrer de dalt no s’hi veia tanta animació...com fa pujada, només hi havia algun avi darrere els vidres del balcó que anava pensant quant temps trigaria l’aigua a arribar al seu portal.... sí, era més avorridot i realista !.
A mesura que passava el temps, allò anava de mal a pitjor.... fins i tot , de cop i volta, la música dels altaveus de la plaça, que l’ajuntament havia posat per animar la festa van fer un soroll estrany « grlulululu..» i van emmudir de cop i ja només va regnar el so de les aigües campant a tort i a dret, pels carrers de la vila. Jo, ja vaig començar a pensar que Sant Pere, que té totes les claus del cel, no aconseguia trobar la que tancava aquella tromba d’aigua...
Ara, que l’aigua ja m’arribava gairebé al coll i com l’arbre feia figa , ja em veieu resant un parenostre i acomiadant-me d’aquest món, que veig que està a punt de passar-me per davant un contenidor dels plàstics, que anava ballant dins l’aigua cap a mi. Sense pensar-m’ho un moment, espero que arribi al meu costat i m'hi llenço de cap a dins, per sort estava bastant buit i tenia espai de sobres. I allà dins, acomodat com vaig poder i traient el cap per l'obertura, vaig gaudir del meu creuer selecte per tots els carrers i places del poble per anar a parar de pet cap a la platja, a on arribava de tot com en un naufragi fatal, però a l’inrevés, aquí veníem tots de terra endins cap a mar !.
La pluja no s’aturava i així va continuar tota la nit , fins que em vaig adormir amb el dolç balanceig de la meva barca ocasional.
El matí després del diluvi, l’aigua ja havia baixat molt de nivell. La platja semblava cal drapaire, hi havia de tot i per a tot arreu i jo, traient el nas pel forat del contenidor vaig poder veure que ja tocava terra,... més aviat, fang !
I en vaig envalentir a desembarcar i provar de tornar cap a casa travessant aquell camp de deixalles.
El poble estava desolat i cadascú a casa seva intentava de fer neteja o ajudant-se els uns als altres, per treure l’aigua i el fang de les cases i netejant la brutícia dels carrers.
Ràpidament, van aparèixer l’alcalde i la seva cort per anunciar mesures especials i una pluja, aquest cop de diners, per ajudar els vilatans a refer-se...davant els periodistes i les càmeres de televisió es veia molt segur d'ell mateix i ben cofoi d'ajudar a tanta gent....
Com tothom ja deu saber, aquesta segona pluja no va arribar mai i l’alcalde , tampoc va tornar a ser elegit i només la solidaritat de la gent va poder disminuir mínimament la desfeta causada pel diluvi i la riuada.
Tres mesos més tard , avui fa un bon sol i ha tornat de nou la sequera.
De mica en mica i sense pausa, es va animar l’aiguada, que es va anar fent més intensa. Els més joves fins i tot ballaven sota la pluja, ben xops com anaven...i el mossèn, ben arrecerat a sota el portal de la sagristia, li comentava ben orgullós a la seva assistenta, que les rogatives fetes a la patrona de la ciutat, havien fet efecte i la Verge, ara els hi atorgava el fruit desitjat en les seves plegaries.
Els carrers començaven a omplir-se d'aigua. Primer de tot van ser els clots dels carrers, que l’ajuntament mai no es decidia a reparar i tot seguit el mateix carrer ja anava ple de banda a banda, fent-se invisible. Les canonades del clavegueram també es van omplir tan de pressa que no donaven l'abast i l’aigua emergia per reixes i tapes, unint-se amb les aigües dels carrers.
Allò ja començava a fer patir a uns i altres mentre veien com l’aigua anava pujant de nivell.
Jo, que havia estat observant-ho tot des de davant de la botiga que anava a visitar per aconseguir una bona comanda dels meus productes, també em vaig començar a posar nerviós.... ja amb l’aigua fins als genolls, notava que la força del corrent de la riuada, intentava de fer-me bellugar de lloc.... la meva maleta de mostres no va tenir tanta sort i molt aviat la vaig veure flotant carrer avall i topar amb una paperera, que la va fer obrir deixant escapar del seu interior calces, calçotets, camises de dormir i algunes picardies... no ho vaig dubtar !, d’un salt em vaig aferrar a un arbre esquifit que tenia al davant i vaig pujar tan amunt com vaig poder.
D’allà estant veia com la inundació anava fent curs i el nivell de l’aigua , no parava de pujar i pujar.
Des dels balcons, la canalla cridava i feien gresca, veient com pel mig del carrer Major, començaven a passar cadires i taules, del bar de més amunt; després alguns mobles i fins i tot una nevera...i després, l'apoteosi !...els cotxes i furgonetes que estaven aparcats pel carrer ... i tot cap avall, cap avall, que fa baixada !.... la quitxalla estava ben excitada amb l’espectable, fent juguesques a veure quin cotxe arribaria primer a la cantonada...
Al carrer de dalt no s’hi veia tanta animació...com fa pujada, només hi havia algun avi darrere els vidres del balcó que anava pensant quant temps trigaria l’aigua a arribar al seu portal.... sí, era més avorridot i realista !.
A mesura que passava el temps, allò anava de mal a pitjor.... fins i tot , de cop i volta, la música dels altaveus de la plaça, que l’ajuntament havia posat per animar la festa van fer un soroll estrany « grlulululu..» i van emmudir de cop i ja només va regnar el so de les aigües campant a tort i a dret, pels carrers de la vila. Jo, ja vaig començar a pensar que Sant Pere, que té totes les claus del cel, no aconseguia trobar la que tancava aquella tromba d’aigua...
Ara, que l’aigua ja m’arribava gairebé al coll i com l’arbre feia figa , ja em veieu resant un parenostre i acomiadant-me d’aquest món, que veig que està a punt de passar-me per davant un contenidor dels plàstics, que anava ballant dins l’aigua cap a mi. Sense pensar-m’ho un moment, espero que arribi al meu costat i m'hi llenço de cap a dins, per sort estava bastant buit i tenia espai de sobres. I allà dins, acomodat com vaig poder i traient el cap per l'obertura, vaig gaudir del meu creuer selecte per tots els carrers i places del poble per anar a parar de pet cap a la platja, a on arribava de tot com en un naufragi fatal, però a l’inrevés, aquí veníem tots de terra endins cap a mar !.
La pluja no s’aturava i així va continuar tota la nit , fins que em vaig adormir amb el dolç balanceig de la meva barca ocasional.
El matí després del diluvi, l’aigua ja havia baixat molt de nivell. La platja semblava cal drapaire, hi havia de tot i per a tot arreu i jo, traient el nas pel forat del contenidor vaig poder veure que ja tocava terra,... més aviat, fang !
I en vaig envalentir a desembarcar i provar de tornar cap a casa travessant aquell camp de deixalles.
El poble estava desolat i cadascú a casa seva intentava de fer neteja o ajudant-se els uns als altres, per treure l’aigua i el fang de les cases i netejant la brutícia dels carrers.
Ràpidament, van aparèixer l’alcalde i la seva cort per anunciar mesures especials i una pluja, aquest cop de diners, per ajudar els vilatans a refer-se...davant els periodistes i les càmeres de televisió es veia molt segur d'ell mateix i ben cofoi d'ajudar a tanta gent....
Com tothom ja deu saber, aquesta segona pluja no va arribar mai i l’alcalde , tampoc va tornar a ser elegit i només la solidaritat de la gent va poder disminuir mínimament la desfeta causada pel diluvi i la riuada.
Tres mesos més tard , avui fa un bon sol i ha tornat de nou la sequera.
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2024.
20 comentaris:
Doncs sí, més o menys és lo que passa quan hi ha aquestes tormentas que no les atura ni el millor batlle del món, no atura l'aigua ni les seves conseqüències.
Un parell de frases m'han tret un somriure, però el millor somriure ha estat quan t'he vist en aquest dibuix, navegant per les aigües. ;-)
Aferradetes, Artur.
*Vull avisar-te que el meu blog no surt actualitzat, és la darrera broma del Sr. Blogger... ho dic perquè haureu d'anar directes al blog si voleu saber que he pujat darrerament, fins que al Sr. Blogger li vingui de gust deixar-me en pau.🤦♀️
Que narrativa rica e envolvente! Sua habilidade em descrever o cenário da chuva e suas consequências é impressionante. A mistura de humor e realidade, entre os momentos de festa e os de desespero, traz uma perspectiva única sobre a força da natureza e suas consequências.
A forma como você retrata as reações das pessoas, desde a alegria descontrolada dos mais jovens até a preocupação do avô, revela uma profunda compreensão da diversidade de sentimentos que emergem em situações inesperadas. Além disso, a crítica sutil à gestão pública e a força da solidariedade entre os cidadãos são toques brilhantes que enriquecem ainda mais a sua escrita.
Agradeço por compartilhar essa obra tão cativante e sensível! Você conseguiu transformar um evento aparentemente caótico em uma reflexão sobre a resiliência humana. Estou ansiosa para ler mais do seu trabalho! 🌧️❤️
BEIJOS EM SEU 💗
🐾
Que contenta de ser la primera, avui, Artur!
I quina història que gas viscut! Sembla de pel·lígula! Les meves aventures al costat d'això són un zero a l'esquerra. L'únic que m'ha estranyat és la persistència de la música quan l'aigua ja t'arribava al coll. Aquest sí que devia ser un equip de so a prova de diluvis!
M'has fet riure moooolt, Artur!
Un relat divertit que, per sort, ha acabat bé per a tothom menys per a l'alcalde. Per fals i mentider.
Molt bon relat! Real com la vida mateixai molt ben explciat. Jo com la Paula, ja anava somrient amb el teu relat, però m'ha fet molta gràcia veure el teu dibuix...
Els Relats Conjunts il·lustrats, quina gran idea!
Abtaçades, Artur!
A més de ser un relat prou divertit, per como l'has narrat, té molt de veritat. Els polítics només saben prometre per fer-se la fotografia davant dels periodistes, però després res de res. Tot segueix igual. I això de pregar a la Verge i als Sants, crec que s'ho podrien estalviar, he, he.
Una abraçada.
Gràcies, salluna !...en mig de tantes desgràcies, bó és treuren algun somriure !.
El Sr. Blogger també ens fa "somriure" amb alguna de les seves ocurrències :D
Salut !.
Moltes gràcies, Cleia , per la teva visita i pel teu comentari que recorre cada pas de la meva narració per extreure lo millor !.
Benvinguda i una abraçada !!.
Moltes gràcies, Tresa pel teu optimisme omnipresent i que també em fa somriure a mi. Encara que discrepi de tu, en el sentit de que, les teves històries no tenen gens ni mica, res a envejar a les meves, saps que ets fantàstica !!.
Bona setmana i et felicito el dia del sant, que ves per ón, ara no sé si serà el 1 o el 15 d'Octubre !, per si de cas, FELICITATS !!, una abraçada !!.
Gràcies, Xavier !!... L'alcalde ho va tenir ben merescut, no ho dubtis ;)
Salut !!.
Hehehehe , una nova variant dels relats, vés per on, eh Carme !!. ;DD
Salut i bona setmana !!
Gràcies, Josep Mª !!.... els polítics, com sempre, van a la seva...no tenen pas remei !. Ara que, amb la Verge s'ha d'anar més en compte, eh ! que igual et regala una posta de sol , que una pedregada ! ;DD
Bona setmana !!.
Jajaja, muy ameno relato, me ha encantado.
Un abrazo.
I can see your mayor in front of me, Artur, in wellies and with pithy words. Mercy upon us before the deluge ;-)
Un relat ben divertit i molt ben trenat, on tots els protagonistes fan el paper que els toca. Fins i tot l'alcalde, perquè ja se sap que el que millor saben fer els polítics és prometre molt per a complir ben poc. M'ha agradat especialment que en aquest cas ho hagi pagat amb la pèrdua del càrrec. Hauria de passar més sovint això, si els electors no perdonéssim tan fàcilment les mentides dels polítics, segur que no ens en dirien tantes.
Felicitats pel relat i, és clar, també per la imatge. T'ha quedat genial i, com diu la Carme, és una molt bona idea aquesta modalitat de Relats Conjunts Il·lustrats. :-)
Salut!!
És molt divertit, això de protegir-se amb un contenidor! Tot i que la resta no ho és.
Gracias, Sara , un placer haberte amenizado unos minutos :)
Un abrazo !.
Efectivament, Sean, alcaldes com aquest en podem veure a molts llocs lamentablement .
Salut !.
Moltes gràcies, McAbeu !. mentre no es permeti escollir les persones, enlloc de partits, seguirem tenint personatges com aquest.
Salut !.
Certament, Helena , una anècdota divertida per fer passar millor la dificultat.
Una abraçada !.
Publica un comentari a l'entrada