El matí després del diluvi.

 

«El matí després del diluvi» (William Turner – 1843)

 Després de gairebé tres anys sense un dia de pluja, diguem-ne «decent», tan sols algun xirimiri o quatre gotes mal contades, aquella tarda, finalment el cel ens feia el gran regal d'una senyora pluja, amb totes les lletres !. Quan van començar a caure les primeres gotes, hom va girar el cap i la seva mirada cap al cel grisós ple de núvols que s'enlairaven com castells amb folre i manilles... cap amunt, cap amunt !.
De mica en mica i sense pausa, es va animar l’aiguada, que es va anar fent més intensa. Els més joves fins i tot ballaven sota la pluja, ben xops com anaven...i el mossèn, ben arrecerat a sota el portal de la sagristia, li comentava ben orgullós a la seva assistenta, que les rogatives fetes a la patrona de la ciutat, havien fet efecte i la Verge, ara els hi atorgava el fruit desitjat en les seves plegaries.
Els carrers començaven a omplir-se d'aigua. Primer de tot van ser els clots dels carrers, que l’ajuntament mai no es decidia a reparar i tot seguit el mateix carrer ja anava ple de banda a banda, fent-se invisible. Les canonades del clavegueram també es van omplir tan de pressa que no donaven l'abast i l’aigua emergia per reixes i tapes, unint-se amb les aigües dels carrers.
Allò ja començava a fer patir a uns i altres mentre veien com l’aigua anava pujant de nivell.
Jo, que havia estat observant-ho tot des de davant de la botiga que anava a visitar per aconseguir una bona comanda dels meus productes, també em vaig començar a posar nerviós.... ja amb l’aigua fins als genolls, notava que la força del corrent de la riuada, intentava de fer-me bellugar de lloc.... la meva maleta de mostres no va tenir tanta sort i molt aviat la vaig veure flotant carrer avall i topar amb una paperera, que la va fer obrir deixant escapar del seu interior calces, calçotets, camises de dormir i algunes picardies... no ho vaig dubtar !, d’un salt em vaig aferrar a un arbre esquifit que tenia al davant i vaig pujar tan amunt com vaig poder.
D’allà estant veia com la inundació anava fent curs i el nivell de l’aigua , no parava de pujar i pujar.
Des dels balcons, la canalla cridava i feien gresca, veient com pel mig del carrer Major, començaven a passar cadires i taules, del bar de més amunt; després alguns mobles i fins i tot una nevera...i després, l'apoteosi !...els cotxes i furgonetes que estaven aparcats pel carrer ... i tot cap avall, cap avall, que fa baixada !.... la quitxalla estava ben excitada amb l’espectable, fent juguesques a veure quin cotxe arribaria primer a la cantonada...
Al carrer de dalt no s’hi veia tanta animació...com fa pujada, només hi havia algun avi darrere els vidres del balcó que anava pensant quant temps trigaria l’aigua a arribar al seu portal.... sí, era més avorridot i realista !.
A mesura que passava el temps, allò anava de mal a pitjor.... fins i tot , de cop i volta, la música dels altaveus de la plaça, que l’ajuntament havia posat per animar la festa van fer un soroll estrany « grlulululu..» i van emmudir de cop i ja només va regnar el so de les aigües campant a tort i a dret, pels carrers de la vila. Jo, ja vaig començar a pensar que Sant Pere, que té totes les claus del cel, no aconseguia trobar la que tancava aquella tromba d’aigua...
Ara, que l’aigua ja m’arribava gairebé al coll i com l’arbre feia figa , ja em veieu resant un parenostre i acomiadant-me d’aquest món, que veig que està a punt de passar-me per davant un contenidor dels plàstics, que anava ballant dins l’aigua cap a mi. Sense pensar-m’ho un moment, espero que arribi al meu costat i m'hi llenço de cap a dins, per sort estava bastant buit i tenia espai de sobres. I allà dins, acomodat com vaig poder i traient el cap per l'obertura, vaig gaudir del meu creuer selecte per tots els carrers i places del poble per anar a parar de pet cap a la platja, a on arribava de tot com en un naufragi fatal, però a l’inrevés, aquí veníem tots de terra endins cap a mar !.
La pluja no s’aturava i així va continuar tota la nit , fins que em vaig adormir amb el dolç balanceig de la meva barca ocasional.
El matí després del diluvi, l’aigua ja havia baixat molt de nivell. La platja semblava cal drapaire, hi havia de tot i per a tot arreu i jo, traient el nas pel forat del contenidor vaig poder veure que ja tocava terra,... més aviat, fang !
I en vaig envalentir a desembarcar i provar de tornar cap a casa travessant aquell camp de deixalles.
El poble estava desolat i cadascú a casa seva intentava de fer neteja o ajudant-se els uns als altres, per treure l’aigua i el fang de les cases i netejant la brutícia dels carrers.
Ràpidament, van aparèixer l’alcalde i la seva cort per anunciar mesures especials i una pluja, aquest cop de diners, per ajudar els vilatans a refer-se...davant els periodistes i les càmeres de televisió es veia molt segur d'ell mateix i ben cofoi d'ajudar a tanta gent....
Com tothom ja deu saber, aquesta segona pluja no va arribar mai i l’alcalde , tampoc va tornar a ser elegit i només la solidaritat de la gent va poder disminuir mínimament la desfeta causada pel diluvi i la riuada.
Tres mesos més tard , avui fa un bon sol i ha tornat de nou la sequera.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2024.