Una tarda al súper.

 

Banksy, Shop until you Drop

 La Cèlia fa cua a la caixa del súper.
Pensativa, mira el contingut del seu carro... quatre coses mal comptades i alguna més que potser podria ser del tot prescindible, la xocolata és l’últim plaer que no voldria perdre’s.
Aquestes últimes setmanes estan sent dures i difícils per a ella. Sense feina i sense prestació d’atur... l’engany d’aquella última feina en què no la tenien ni declarada, va ser un cop baix per a ella.
Mentre fa cua, repassa els continguts dels carros veïns, ben assortits alguns d’ells i d’altres com el seu, fent més pena que glòria.
Agafa el moneder de la butxaca , l’obre i en mira l’interior... un paper de cinc euros mig rebregat i unes poques monedes de cèntim , que juntes no arribaran mai a fer més de tres euros.
Resignada i enfonsada, el guarda de nou a la butxaca i pensa, pensa.... el cap li va a mil.
.................
Avança cap a la caixa i al seu torn, s’acosta al taulell per dipositar les escasses adquisicions per passar per caixa. De reüll mira la porta de sortida , que s’obre i es tanca davant la presència de compradors que entren i surten.
Un cop ha passat els productes per l'escàner, la caixera els hi va deixant de nou a l’altre costat.
La Cèlia, un cop ha agafat totes les coses, s'entreté una mica fent veure que busca el moneder i amb la mirada posada a la porta que està al capdavant de la caixa, espera el moment precís en què entra una clienta, per estirar el carro i sortir corrents del súper sense pagar.
El cor li va descavalcat i no veu res més que la porta de sortida per fugir d’allà com més aviat millor.
Però , la mala sort que l’acompanya últimament , fa que topi de ple amb una pilona davant la porta de l'establiment. Ella, carro i compres surten volant uns metres enllà.... un cop aterrada a terra, decebuda , mira al seu voltant tot l’escampall que s’ha format i es fixa en la pastilla de xocolata... que, com si fos una broma del destí, ha anat a parar a la seva butxaca per casualitat.
Un guarda de seguretat avança cap a ella ràpidament i cridant l’assenyala amb un dit inquisidor, tot amenaçant-la de què no es mogui, per a després agafar-la pel canell de la mà.... Senyoreta!, Senyoreta!....
...................
Senyoreta!, Senyoreta!, li diu la caixera a la pensativa Cèlia. "És el seu torn, ja ho té tot?" , li demana.
La Cèlia, astorada i fora de lloc, avança cap a la caixa, treu els productes del carro i els posa al taulell, on la caixera els fa circular per davant l'escàner.
Tot seguit, la Cèlia els va recollint de nou en el seu carro, mentre de reüll es fixa nerviosament en la poca distància que hi ha fins a la porta de sortida.
A darrere seu, a la cua de la caixa, una senyora gran l'està observant mentre espera el seu torn i endevina els seus pensaments.... somriu per a si mateixa i li diu a la noia: «Cèlia, ves tirant cap al cotxe, que jo ja acabo de pagar!». La Cèlia redreça la seva mirada, de la porta de sortida cap a la cua de la caixa. Sorpresa, no entén res del que passa, però li surt un dèbil i entortolligat: «d'acord, te... t’espero fora!» i se’n va cap a la sortida."
Desconcertada pel que ha passat, encara es torna a girar un cop més cap a la caixa, pensant en com podia saber el seu nom, aquella senyora desconeguda i veu que a la caixa ningú més hi fa cua, només es veu a la caixera que està fent broma amb una altra dependenta i ni s'adonen de què la Cèlia les mira pensativa. Ningú més a prop.
Un sospir surt dels seus llavis i amb els ulls humits, abandona el supermercat.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Març 2025.