*L'Operadora».

 

«Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]»
(Gerrit Albertus Beneker – 1921)

 

         Era a finals dels anys seixanta, un temps on els telèfons sonaven com a campanes d'esperança i els somnis eren tan efímers com una trucada perduda. En un petit despatx de la Companyia Telefònica de Barcelona, una jove anomenada Matilde es preparava per al seu primer dia com a teleoperadora. Amb el seu uniforme impecable i un pentinat molt elegant, se sentia com la reina de la tecnologia, encara que únicament sabia utilitzar-los per despenjar i marcar números.
L'ambient a la central era bulliciós; les operadores més veteranes intercanviaven mirades de complicitat mentre la Matilde intentava recordar les instruccions per connectar trucades. Els fils dels telèfons s'enredaven com els pensaments al cap. De sobte, el telèfon va sonar amb força, sobresaltant-la. En despenjar va reconèixer immediatament la veu del seu pretendent, sempre tan insistent ... i només va deixar-li dir -«Matil....» i va desconnectar ràpidament els cables de la consola, deixant-lo amb la paraula a la boca.
-»Ni treballant em deixa en pau, aquest!», va pensar ella , mentre mirava les llumetes del panell que sol·licitaven noves connexions.
Amb aquesta rutina es van anant succeint els dies laborals i ràpidament va fer amistat amb la seva companya de sala, la senyoreta Maripili, tot i que era una «cotilla» de campionat, s’hi entenia força bé i s’anaven comentant les trucades més estranyes o curioses que anaven gestionant.
Entre trucades i comentaris i riures, una trucada va tornar a sonar.... la Matilde, ja molt àgil i amb seguretat va connectar els cables i va respondre -»Compañia Telefónica. En que puedo servirle?» i tot seguit i quasi sense deixar-la acabar de preguntar, la veu del seu pretendent va tornar a aparèixer per l’auricular per enèsima vegada.... i a continuació el cable es va desconnectar amb un gest ràpid i eficient acompanyat d’un sospir cansat de la Matilde.
La Maripili, que l'observava de reüll, li va preguntar - «Què, què!... qui era? , algun famós?, has penjat tan de pressa, noia! ...».
-»Res, res... un que s’ha equivocat.....» li va contestar per llevar-li importància.
-» Potser era la veu misteriosa que ens va dir l’Aina l’altre dia i que encara no hem pogut descobrir a qui pertany... «.
- «No, no, Maripili.... deixat de misteris....» va replicar la Matilde.
- «O ... potser era l'Elvira ... per preguntar pel número de l’hospital ..està tan preocupada per la Carme!... o potser era l’amic d'en McAbeu , que està interessat en la cerca del número de l’oficina de canvis d'identitat, perquè no vol que li robin un ronyó o el fetge en una trucada falsa d’alguna màfia!...!".
-» Ai, Maripili , que en sembla que llegeixes unes revistes molt estranyes,tu!..... no et capfiquis tant , només és una trucada fallida...».
I en plena xerrameca, que torna a sonar la línia i la Maripili, que ja té la mosca al nas, va més ràpida que la Matilde i agafa per a ella la connexió i amb una mirada múrria cap a la seva companya, contesta -»Compañia Telefónica. En que puedo servirle?» i sense deixar que passi un microsegon de respir, la veu del pretendent de la Matilde, torna altre cop a escoltar-se -» Matiiiilde !, ja he comprat més telefóniqueeeeeeesssss!! Matiiiiildeee! Ja en tenim mésss...!! «.
La Maripili es queda amb la boca oberta i amb els ulls oberts com a plats.
La Matilde , que ara l'observa i ja s’imagina qui ha trucat , no li queda més que dir-li -» què!? ...era el meu pretendent, oi? , és que és més pesadet el pobre... amb tot això de les accions que han posat a la venda la Companyia..., no hi ha qui l’aguanti..... ja entens ara el perquè penjo tan de pressa com puc, Maripili!?» .
-» Em sembla que faré un petit descans....» va contestar ella amb un fil de veu, a fi d’evitar el ridícul de la situació, mentre que la Matilde , a qui se li escapava el riure per sota el nas, va dirigir la mirada cap a les llumetes del seu panell que tornaven a il·luminar-se insistentment.

 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Maig de 2025.