Costa abstracta.

 

«Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today)

 

 Aquella tarda, com moltes altres abans, aquella parella d’enamorats passejava pel port resseguint la filera de barques amarrades que, amb el seu ball sobre l’aigua es preparaven a salpar per a una nova nit de pesca.
Al final del port, un petit far competia amb els seus intermitents llampecs de llum amb el sol, que ja s’anava acomiadant del dia en clara retirada.
Amb aquell teló de fons acolorit, les dues figures dels amants es perfilaven com en una postal amb la mar per devant... a la vista d'algun pescador curiós, caminaven a poc a poc, agafats de la mà tot parlant de ves a saber què fins que van arribar al final del moll. Com a únic testimoni de les seves paraules el petit far, que en el seu afany per aconseguir la més bella llum a la vesprada, feia cas omís al que ells es deien.
Pocs minuts després i de manera inesperada, la noia va saltar a l’aigua a on les aigües enfosquides la van acollir fent-se-la seva, davant d’un noi atònit, incrèdul i paralitzat.
Un parell de pescadors es van llençar també a les aigües fosques a fi d’evitar la tragèdia, però amb un resultat del tot negatiu.
La noia havia desaparegut.
El noi es desfeia en llàgrimes.
Com en un quadre d’art abstracte que amaga part de la realitat, simplificant línies i abusant de taques de colors, però que manté aquell traç rígid i a vegades brusc,com els cops de et dona la vida... per fer reflexionar a qui l’observa, sense deixar veure una imatge clara i precisa de què vol ser, de què vol dir... allà al moll que ja acollia la vesprada, tampoc gairebé ningú aconseguia entendre què havia passat en aquella escena que primerament destil·lava amor.
Tan sols el pintor del quadre.... el noi, turmentat amb l'escena viscuda podia saber-ho....
...................................................
Uns mesos enrere, aquell jove noi i també pescador va descobrir, en recollir la seva xarxa de pesca, que entre els peixos hi havia enredada una jove sirena de llarga cabellera vermella com el corall i pell molt fina i blanca... exhausta en la seva lluita per desfer-se de la xarxa, va deixar que el noi l’ajudés, no sense certa desconfiança.... i la va acollir a la barca.
El jove se’n va enamorar i la jove, també hi va caure en l'encisamet amorós.... tant va ser així que, va decidir acompanyar-lo a terra per poder estar junts.
Van passar els dies i el seu amor s’anava consolidant, mentre la cua de la sirena va anar canviant de forma, fins a convertir-se en unes estilitzades cames que li van donar certa formalitat a terra.
Però amb el temps, tot i que no minvava el seu amor, alguna cosa va anar canviant en la jove sense saber del tot el que era.... fins que a la fi ho va entendre. La seva vida a terra, tot i ser volguda no era completa, va trobar a faltar tant la seva vida en les profunditats del mar, que el seu enyor la va conduir a la seva última decisió... al port, saltaria a l’aigua per tornar al seu món.
I així va ser.

L'escena del quadre era un adeu. 

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Octubre 2025.