![]() |
Edvard Munch, 1899, Døden og barnet
|
Tot ben recollit i polit, com a la mare li agradava..... sens dubte, la seva espardenya hi havia ajudat a fer-li entendre-ho!.
Llavors acostumava a anar a la cuina, a on el seu berenar, una bona llesca de pa sucat amb vi negre i sucre, l'estava esperant normalment. Però aquella tarda, va pensar-so un instant i va decidir anar primer a l’habitació dels pares, d'on la seva mare feia uns dies que no hi sortia.... una malaltia que s’havia embrutat una mica més del que deuria, la tenia enganxada al llit sense gaire esma per aixecar-se.
El seu pare, en veure-li les intencions a la Maria, la va advertir que no hi entrés pas, el dia no li havia anat del tot pas bé i calia deixar-la descansar prou bé.
«Només li faré un petó a la galta, pare; per donar-li forces a la mare!». Va ser l’excusa per sortir-se’n amb la seva.
A poc a poc, per no fer soroll, va anar obrint la porta de l’habitació. La penombra regnava allà dins de la mà d'un silenci que feia esfereir una mica. La finestra un dit entreoberta va deixar passar un fil d’aire fresc i humit per la pluja recent, que va seguir el camí cap a la porta a on la Maria i treia el nas encuriosit.
«...brrr... quina fresca!», va dir fluixet per a ella mateixa.
Un cop a dins, es va acostar al llit a on jeia la mare que semblava com si dormís... ben quieta, no bellugava ni un pèl. Amb la penombra se li veia una cara ben pàl·lida i sense cap rastre expressiu....
la qual cosa va fer espantar una mica a la filla, que en aquell instant va recordar l'escena del llibre que estaven llegint a la classe i que era un «drama com un campanar», en paraules de la seva mestra i en el què una nena quedava orfe de pares per culpa d’una epidèmia de la pesta.
Tota la narració de la història veia que anava coincidint amb l’escena de casa seva.... la penombra, el silenci, la fredor... i sobretot , la pal·lidesa de la mare que no movia ni un dit, ni un pèl !....
«Ai, mare!!...ai, mare !!» , va començar a repetir-se la Maria, amb uns ulls que amenaçaven pluja de llàgrimes..... aquell neguit, farcit de mal presagi, anava creixent dins el seu cap. Però de sobte, es va aturar al mig de l’habitació i va pensar si era veritat o no, el que creia que estava passant ... i davant el dubte existencial que se li presentava, va tenir una idea sublim i definitiva !. És var treure l’agulla imperdible que li subjectava el tirant de l’uniforme escolar i amb la punta de l’agulla a la mà, es va acostar de puntetes a la vora del llit.... i amb més por que valentia, va punxar-li al braç a la mare que al moment va fer un crit esfereïdor en notar la punxada i va obrir els ulls com dos plats davant l'escomesa rebuda!...AaaAAAAaaahhhhhhIIIiiii ...!!!
La mare, en veure a la Maria al seu costat, agulla en mà i amb cara de circumstàncies, li va recriminar que si s’havia tornat boja o ximple del cul !....
«... és que,... és que.... és que, mare.... no feies bona cara i m’he pensat si no estaries ja difunta !...», va poder dir , amb un filet de veu i volent-se fondre i desaparèixer d’aquell lloc al moment, l'entremaliada Maria.
«... però tu que t’has cregut, beneita del cabàs ... pocatraça !.... que per una grip ja em duràs al cementiri ?!» ben enfadada, li va etzibar la mare a la nena.... però que al cap d’un segon li va sortir una rialla impossible d’aturar, per l'esperpèntic de la situació.
........
Uns dies després, un bon amic de la família, va visitar a la seva amiga ja millorada, i durant la conversa va ser coneixedor, fil per randa, de les trifurques de la filla amb la mare, i de com havia anat tot plegat i van compartir unes bones rialles.
L’amic, un bon pintor de l'època, va aprofitar el succés per pintar un quadre i regalar-lo a la família, per tenir un bon record d’aquella tragicòmica escena..... el va titular ; «El crit»!.
Es nota que el bon amic, també tenia un excel·lent humor!.
Blue instant. Aportació al repte de Relats conjunts de gener 2026.
,_Kunsthalle_Bremen.jpg)

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada