«The Jockeys’ Dressing Room at Ascot»
(John Lavery – 1923)
(John Lavery – 1923)
En els darrers dies, el Joan estava molt pensatiu i preocupat per com
podria anar la propera cursa de cavalls a l'hipòdrom. Si el pròxim
diumenge no aconseguia la victòria , tot es posaria de cap per avall;
els deutes ja eren insostenibles i sense els diners d’aquell generós
premi no se’n podria sortir i les conseqüències serien inevitables.... no s’ho podia treure del cap i la concentració anava de mal en pitjor.
En aquella vigília va fer balanç dels últims anys i en com havia passat de ser un genet prestigiós, admirat i ben pagat a ser un genet de «fira», com en deien d’aquells a qui ja se’ls havia passat l'època gloriosa. Només una cosa havia continuat igual i sense canvis, l’amor que sentia per la seva dona, la Rosa. Tot i ser uns anys més jove que ell, l'esposa havia seguit al seu costat i a vegades ell pensava en com se’n podia haver enamorat , una noia tan formosa, ambiciosa i prodigiosa com ella, d’un noi tan esquifit i petit com n’era ell .... no volia pas pensar que els seus èxits i els diners fàcils en fossin els motius.... ja fa temps que això havia anat minvant i la Rosa, seguia encara al seu costat.
La Rosa, en veure’l tan preocupat, aquest cop més que de costum, pensa i pensa i se li acut una possible solució. Anirà a la cursa amb el seu marit i en els instants previs a la carrera i allà als vestidors, procurarà de parlar amb el Pere, antic amic seu d’infantesa i que ara és el nou genet que viu en la glòria de l'èxit i la fortuna i li demanarà que per aquesta i única vegada, tingui algun «contratemps» que li faci quedar-se més enrere a la classificació , a fi que en Joan, pugui arribar el primer a la línia d'arribada; la resta de genets no li podran fer cap ombra, ni en aquests moments baixos.
En Joan, l’escolta i belluga el cap d’un costat a l’altre.... com si fos el seu cavall. "Això és un engany!... i si ens descobreixen, serà la fi total per a mi.... no en soc pas capaç de fer-ho!". La Rosa, mirant-lo compadida li respon: «és que no ho serà de totes maneres?!... deixe’m fer a mi».
En arribar el diumenge i ja en els vestidors , falten pocs minuts per l’inici i ja quasi tot està a punt.
La Rosa, com qui no vol la cosa se separa d'en Joan que ja està preparat i s’acosta cap al Pere i aprofitant que està sòl i que ningú és a prop per escoltar-los,se li asseu al seu costat
En Pere, sorprès, se la mira i la saluda cordialment tot i un cert desconcert que li fa trencar la concentració del moment crucial.
Un xic nerviosa, a la fi la Rosa es decideix a parlar i li etziba sense gaires miraments: «Estic embarassada!». En Pere obre els ulls com unes taronges i es queda garratibat.
«Si no deixes guanyar la cursa al Joan, això nostre s’haurà acabat i diré a tots els diaris que el fill és teu i que et vas aprofitar de mi. Serà la teva fi!».
En Pere traga saliva per no ennuegar-se , fent que si amb el cap per mostrar-li el seu acord i la Rosa, tota enrojolada de cara, s’alça del banc tot afegint: «Val més!».
Una estona més tard , a la pista de l'hipòdrom se sent una gran cridòria i aplaudiments... el genial genet Joan Esteve, al que tothom donava per acabat, ha tornat a fer una gesta; la victòria ha caigut del seu costat i el seu rival, en Pere Romeu ha acabat penúltim; en el que ha sigut una pèssima carrera per a ell.
Els dies següents a la celebració, tot es va posant al seu lloc.
En Joan, amb els diners del premi, ha pogut salvar la seva economia i amb «l’ajuda» de la seva estimada esposa, han aconseguit sortir del pou que l'ofegava.
La Rosa, que ja veu feliç de nou al seu marit, se sent contenta de la seva decisió i encara més avui, que ha quedat a l'apartament de la platja amb el seu amic, el Pere Romeu.
Té pensat que quan s’acomiadin de la nova i enèsima trobada clandestina li dirà, per al seu descans que no està pas embarassada i que respiri tranquil....!.
En Pere, en canvi, ha estat el centre de les crítiques en tots els diaris davant de la seva humiliant derrota, i només desitja en no trobar-se mai més amb el seu contrincant en cap més cursa.
I tot esperant a la Rosa en el seu niuet d’amor, medita en com ho farà per dir-li que la seva aventura amorosa acaba aquí.... i en com ella, s’ho prendrà ... !.
En aquella vigília va fer balanç dels últims anys i en com havia passat de ser un genet prestigiós, admirat i ben pagat a ser un genet de «fira», com en deien d’aquells a qui ja se’ls havia passat l'època gloriosa. Només una cosa havia continuat igual i sense canvis, l’amor que sentia per la seva dona, la Rosa. Tot i ser uns anys més jove que ell, l'esposa havia seguit al seu costat i a vegades ell pensava en com se’n podia haver enamorat , una noia tan formosa, ambiciosa i prodigiosa com ella, d’un noi tan esquifit i petit com n’era ell .... no volia pas pensar que els seus èxits i els diners fàcils en fossin els motius.... ja fa temps que això havia anat minvant i la Rosa, seguia encara al seu costat.
La Rosa, en veure’l tan preocupat, aquest cop més que de costum, pensa i pensa i se li acut una possible solució. Anirà a la cursa amb el seu marit i en els instants previs a la carrera i allà als vestidors, procurarà de parlar amb el Pere, antic amic seu d’infantesa i que ara és el nou genet que viu en la glòria de l'èxit i la fortuna i li demanarà que per aquesta i única vegada, tingui algun «contratemps» que li faci quedar-se més enrere a la classificació , a fi que en Joan, pugui arribar el primer a la línia d'arribada; la resta de genets no li podran fer cap ombra, ni en aquests moments baixos.
En Joan, l’escolta i belluga el cap d’un costat a l’altre.... com si fos el seu cavall. "Això és un engany!... i si ens descobreixen, serà la fi total per a mi.... no en soc pas capaç de fer-ho!". La Rosa, mirant-lo compadida li respon: «és que no ho serà de totes maneres?!... deixe’m fer a mi».
En arribar el diumenge i ja en els vestidors , falten pocs minuts per l’inici i ja quasi tot està a punt.
La Rosa, com qui no vol la cosa se separa d'en Joan que ja està preparat i s’acosta cap al Pere i aprofitant que està sòl i que ningú és a prop per escoltar-los,se li asseu al seu costat
En Pere, sorprès, se la mira i la saluda cordialment tot i un cert desconcert que li fa trencar la concentració del moment crucial.
Un xic nerviosa, a la fi la Rosa es decideix a parlar i li etziba sense gaires miraments: «Estic embarassada!». En Pere obre els ulls com unes taronges i es queda garratibat.
«Si no deixes guanyar la cursa al Joan, això nostre s’haurà acabat i diré a tots els diaris que el fill és teu i que et vas aprofitar de mi. Serà la teva fi!».
En Pere traga saliva per no ennuegar-se , fent que si amb el cap per mostrar-li el seu acord i la Rosa, tota enrojolada de cara, s’alça del banc tot afegint: «Val més!».
Una estona més tard , a la pista de l'hipòdrom se sent una gran cridòria i aplaudiments... el genial genet Joan Esteve, al que tothom donava per acabat, ha tornat a fer una gesta; la victòria ha caigut del seu costat i el seu rival, en Pere Romeu ha acabat penúltim; en el que ha sigut una pèssima carrera per a ell.
Els dies següents a la celebració, tot es va posant al seu lloc.
En Joan, amb els diners del premi, ha pogut salvar la seva economia i amb «l’ajuda» de la seva estimada esposa, han aconseguit sortir del pou que l'ofegava.
La Rosa, que ja veu feliç de nou al seu marit, se sent contenta de la seva decisió i encara més avui, que ha quedat a l'apartament de la platja amb el seu amic, el Pere Romeu.
Té pensat que quan s’acomiadin de la nova i enèsima trobada clandestina li dirà, per al seu descans que no està pas embarassada i que respiri tranquil....!.
En Pere, en canvi, ha estat el centre de les crítiques en tots els diaris davant de la seva humiliant derrota, i només desitja en no trobar-se mai més amb el seu contrincant en cap més cursa.
I tot esperant a la Rosa en el seu niuet d’amor, medita en com ho farà per dir-li que la seva aventura amorosa acaba aquí.... i en com ella, s’ho prendrà ... !.
Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Abril 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada