 |
| "Mural a Penelles". Fotografia de Fra Miquel. |
En Joan és un jubilat acabat d’estrenar. Ha estat el primer de la seva
colla, als altres, encara els hi queden un parell d’anys, com a poc.
Per això, ha decidit deixar el pis de lloguer de Barcelona a on s’hi estava fins ara i anar a viure a la seva caseta de segona residència, a Olot i que a partir d’ara, serà la seva nova residència, ja que la seva ex més afortunada, es va quedar amb el pis que tenien a Pedralbes.... però potser, no hi ha sortit tan malparat, aquí a la Garrotxa s’hi estarà prou bé i enmig de molta natura.
Ara, amb tot el temps del món i sense massa obligacions; ja ha descobert que la roba bruta no va sola a la rentadora ni a l'armari i que els plats, no es recullen ni es renten sols o que has d’anar fent neteja al pis, si no vols que se't mengi la pols, entre moltes altres descobertes... però encara li queda prou temps per fer alguna cosa més i distreure’s del tedi i les rutines diàries.
Aquest matí, que ja té la casa més o menys bé, ha sortit a donar un volta pel poble i en una placeta s’ha fixat en un gran mural pintat a sobre d’un banc, al que li faltaria una mà de pintura, ha pensat ell. Al mural si llegeix: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència». Encuriosit i amb ganes de descobrir què hi podia passar, s’ha assegut al banc, «a veure!» ha pensat.
Passen uns minuts.... i res, ni fred ni calor!... «Bé, un arbre aquí al costat que fes una mica d’ombra, estaria molt bé, quina calor!» s’ha dit per a ell mateix.
Al poc, una senyora molt ben vestida i elegant, amb una gran pamela al cap... passa pel seu davant i se’l mira de reüll. Segueix endavant, s’atura i torna enrere, torna a aturar-se... una altre cop endavant... i al final dels dubtes , li somriu al Joan i li demana si es pot asseure al banc, al seu costat.
En Joan, a l'expectativa de les «noves vivències» accedeix amb un gran somriure a la cara i afegeix «Només faltaria, Senyoreta!». La dona enrojolada de galtes, tot i que no deu ser pas tant innocent com sembla, seu al seu costat i per «trencar el gel» li enceta una conversa per descobrir què hi fa per allà, si està de vacances... i a poc a poc la conversa es va animant entre els dos.
En Joan, ja comença a pensar que això del banc potser sí que funciona!. I llavors li pregunta pel tema del mural, per si en sap algun detall. Al que la senyora li respon «Ah!, no en faci pas cas!. Aquest mural el van posar aquí els del centre religiós que hi havia al costat, per animar als feligresos a participar.... però van canviar de lloc per la poca concurrència i el mural es quedà aquí. Després el local el va llogar el centre cívic i per estalviar pintura, el van deixar estar.... i van aprofitar per posar un banc a sota que hi queda força bonic, no?!»
Entre tema i tema, la senyora li pregunta quines inquietuds i aficions té... si li agrada fer esport, córrer, caminar.... cosa que dissimuladament, en Joan nega amablement, ell és més de tranquil·litat i bons aliments.... Mentrestant, la senyora ha tret una carpeta de la bossa i en una llibreta, ha començat a prendre notes.... «No en faci cas, és el costum!, soc escriptora aficionada i a vegades les idees que en passen pel cap, me les anoto per no oblidar-les.... que tinc un cap !!». En Joan, per treure-li importància hi afegeix «res, faci, faci... les bones idees s’han de guardar com un tresor!» i riuen els dos.
«I cantar, no li agrade ?, potser una coral ?.... o llegir, o un club de lectura ? , aquestes coses animen l’ànima, diuen ...» Va preguntant , mentre en Joan va negant un cop i un altre.
«Ah ! La petanca!!, això sí que és tranquil i a més, pot socialitzar i fer noves amistats, fer una mica d’exercici.... camines , t’ajupes, t'aixeques, estires el braç....» . Qüestiona un cop més, la dama.
He, he, he... riu en Joan, mentre pensa «quin corcó de dona !» i potser per mirar de treure-se-la de sobre, li diu que potser sí, que ho provaria....
« Doncs així, ja ho tindríem !» diu la senyora per a si mateix.
«Què diu, amiga?» afegeix en Joan.
«Res, res... coses meves « li contesta, tot somrient.
«I que viu per aquí a prop, potser?», continua l’interrogatori.
«Sí, sí! Aquí al costat al carrer Panyo « respon ell.
«Ai, quina gràcia, al mateix que jo !. Jo m’estic al núm. 3» afegeix animada la senyora.
«I jo, al 7 !» completa el comentari, en Joan, tot pensant que la podrà veure algun cop més, sent veïns.
Finalment, la dama es mira el rellotge daurat que duu al canell i amb un sospir, lamenta que ja ha de marxar, que se li ha fet una mica de tard. Veient l'expressió d’aflicció d'en Joan en sentir les seves paraules, li afegeix « Doncs no ha estat tan malament aquesta «nova vivència» que hem gaudit plegats, oi?, « tot assenyalant-li el mural de la paret i picant-li l’ullet.
En Joan, pensa un instant i somriu complagut i afirmant amb el cap.
«Maria Canta Manyanàs, per servir-lo!» afegeix la senyora, a tall d’acomiadament i a la vegada de presentació oficial.
«Joan Petit...» comença a dir ell i a la vegada la Maria li talla la paraula, per dir «quan balla!» tot somrient...
En Joan ,desconcertat inicialment, es pren bé la brometa...no en va, no és la primera vegada que li passa.... i acaba la seva presentació «Joan Petit Bonany».
«Perfecte!» diu la Maria, a qui li han sortit de nou els colors a la cara, després del seu gest agosarat i li allarga una targeta al Joan i que ell pensa que és la seva targeta de visita.... « I què poques se’n veuen ja!», pensa, mentre allarga la mà per agafar-li.
«Tingui!» afegeix la dama per concloure la trobada, «el seu nou carnet del club de petanca del centre cívic!. Són només 19,90 euros i és per a tot l’any!» .
Veient la presa de pèl, en Joan s’aixeca d’una revolada i la deixa palplantada, «cames ajudeu-me !».
Un segons després, en Pau, col·laborador del centre cívic i que havia estat observant tota l'escena, s’acosta a la Maria, que en veure’l arribar, li etziba «Un altre que se m’escapa !.... ni amb el mural de reclam ens en sortim!.... si no ho perfeccionem, ens quedaran els tallers d’activitats buits !!».
«Paciència, Maria, paciència .... potser podem fer un taller de contactes i noves vivències?! !!»......
La mirada que li va fer la Maria no va ser pas, la més desitjada....
Per això, ha decidit deixar el pis de lloguer de Barcelona a on s’hi estava fins ara i anar a viure a la seva caseta de segona residència, a Olot i que a partir d’ara, serà la seva nova residència, ja que la seva ex més afortunada, es va quedar amb el pis que tenien a Pedralbes.... però potser, no hi ha sortit tan malparat, aquí a la Garrotxa s’hi estarà prou bé i enmig de molta natura.
Ara, amb tot el temps del món i sense massa obligacions; ja ha descobert que la roba bruta no va sola a la rentadora ni a l'armari i que els plats, no es recullen ni es renten sols o que has d’anar fent neteja al pis, si no vols que se't mengi la pols, entre moltes altres descobertes... però encara li queda prou temps per fer alguna cosa més i distreure’s del tedi i les rutines diàries.
Aquest matí, que ja té la casa més o menys bé, ha sortit a donar un volta pel poble i en una placeta s’ha fixat en un gran mural pintat a sobre d’un banc, al que li faltaria una mà de pintura, ha pensat ell. Al mural si llegeix: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència». Encuriosit i amb ganes de descobrir què hi podia passar, s’ha assegut al banc, «a veure!» ha pensat.
Passen uns minuts.... i res, ni fred ni calor!... «Bé, un arbre aquí al costat que fes una mica d’ombra, estaria molt bé, quina calor!» s’ha dit per a ell mateix.
Al poc, una senyora molt ben vestida i elegant, amb una gran pamela al cap... passa pel seu davant i se’l mira de reüll. Segueix endavant, s’atura i torna enrere, torna a aturar-se... una altre cop endavant... i al final dels dubtes , li somriu al Joan i li demana si es pot asseure al banc, al seu costat.
En Joan, a l'expectativa de les «noves vivències» accedeix amb un gran somriure a la cara i afegeix «Només faltaria, Senyoreta!». La dona enrojolada de galtes, tot i que no deu ser pas tant innocent com sembla, seu al seu costat i per «trencar el gel» li enceta una conversa per descobrir què hi fa per allà, si està de vacances... i a poc a poc la conversa es va animant entre els dos.
En Joan, ja comença a pensar que això del banc potser sí que funciona!. I llavors li pregunta pel tema del mural, per si en sap algun detall. Al que la senyora li respon «Ah!, no en faci pas cas!. Aquest mural el van posar aquí els del centre religiós que hi havia al costat, per animar als feligresos a participar.... però van canviar de lloc per la poca concurrència i el mural es quedà aquí. Després el local el va llogar el centre cívic i per estalviar pintura, el van deixar estar.... i van aprofitar per posar un banc a sota que hi queda força bonic, no?!»
Entre tema i tema, la senyora li pregunta quines inquietuds i aficions té... si li agrada fer esport, córrer, caminar.... cosa que dissimuladament, en Joan nega amablement, ell és més de tranquil·litat i bons aliments.... Mentrestant, la senyora ha tret una carpeta de la bossa i en una llibreta, ha començat a prendre notes.... «No en faci cas, és el costum!, soc escriptora aficionada i a vegades les idees que en passen pel cap, me les anoto per no oblidar-les.... que tinc un cap !!». En Joan, per treure-li importància hi afegeix «res, faci, faci... les bones idees s’han de guardar com un tresor!» i riuen els dos.
«I cantar, no li agrade ?, potser una coral ?.... o llegir, o un club de lectura ? , aquestes coses animen l’ànima, diuen ...» Va preguntant , mentre en Joan va negant un cop i un altre.
«Ah ! La petanca!!, això sí que és tranquil i a més, pot socialitzar i fer noves amistats, fer una mica d’exercici.... camines , t’ajupes, t'aixeques, estires el braç....» . Qüestiona un cop més, la dama.
He, he, he... riu en Joan, mentre pensa «quin corcó de dona !» i potser per mirar de treure-se-la de sobre, li diu que potser sí, que ho provaria....
« Doncs així, ja ho tindríem !» diu la senyora per a si mateix.
«Què diu, amiga?» afegeix en Joan.
«Res, res... coses meves « li contesta, tot somrient.
«I que viu per aquí a prop, potser?», continua l’interrogatori.
«Sí, sí! Aquí al costat al carrer Panyo « respon ell.
«Ai, quina gràcia, al mateix que jo !. Jo m’estic al núm. 3» afegeix animada la senyora.
«I jo, al 7 !» completa el comentari, en Joan, tot pensant que la podrà veure algun cop més, sent veïns.
Finalment, la dama es mira el rellotge daurat que duu al canell i amb un sospir, lamenta que ja ha de marxar, que se li ha fet una mica de tard. Veient l'expressió d’aflicció d'en Joan en sentir les seves paraules, li afegeix « Doncs no ha estat tan malament aquesta «nova vivència» que hem gaudit plegats, oi?, « tot assenyalant-li el mural de la paret i picant-li l’ullet.
En Joan, pensa un instant i somriu complagut i afirmant amb el cap.
«Maria Canta Manyanàs, per servir-lo!» afegeix la senyora, a tall d’acomiadament i a la vegada de presentació oficial.
«Joan Petit...» comença a dir ell i a la vegada la Maria li talla la paraula, per dir «quan balla!» tot somrient...
En Joan ,desconcertat inicialment, es pren bé la brometa...no en va, no és la primera vegada que li passa.... i acaba la seva presentació «Joan Petit Bonany».
«Perfecte!» diu la Maria, a qui li han sortit de nou els colors a la cara, després del seu gest agosarat i li allarga una targeta al Joan i que ell pensa que és la seva targeta de visita.... « I què poques se’n veuen ja!», pensa, mentre allarga la mà per agafar-li.
«Tingui!» afegeix la dama per concloure la trobada, «el seu nou carnet del club de petanca del centre cívic!. Són només 19,90 euros i és per a tot l’any!» .
Veient la presa de pèl, en Joan s’aixeca d’una revolada i la deixa palplantada, «cames ajudeu-me !».
Un segons després, en Pau, col·laborador del centre cívic i que havia estat observant tota l'escena, s’acosta a la Maria, que en veure’l arribar, li etziba «Un altre que se m’escapa !.... ni amb el mural de reclam ens en sortim!.... si no ho perfeccionem, ens quedaran els tallers d’activitats buits !!».
«Paciència, Maria, paciència .... potser podem fer un taller de contactes i noves vivències?! !!»......
La mirada que li va fer la Maria no va ser pas, la més desitjada....
Blue instant. Aportació als Relats d'estiu de la Carme, d'Agost 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada