Com si les teves mans sobre els meus ulls,encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la tenebra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum;
en mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum !
Els sentits, els records, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia !
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
Màrius Torres *
"Poesies de Màrius Torres"
3 comentaris:
Preciosa poesia! Crec que la va escriure pensant en la seva mare, que va morir jove.
no conexia aquest detall....cada dia s'aprenen coses noves !
Belissimo trabalho!!
Publica un comentari a l'entrada