Quasi faula.

Hi hagué una primavera inesperada

i la gent de la vall, rejovenida,

cantava tot tornant a casa seva

i guarnia finestres i balcons

amb les flors acabades de collir.

L'aire era net i la passió hi creixia

amb un provocatiu entusiasme.

Algú, però, va dir que la bonança

durava massa i els afebliria;

i de seguida el recel i l'enveja

van aflorar en el gest i en les mirades.

Va durar poc, és clar, la primavera,

i ara, passats els anys, ningú no en parla.

M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.

*

Miquel Martí i Pol

"Llibre de les solituds"

*

Pot ser ens hem cregut, tots plegats.....

amb tot el que ens diuen,

que la primavera no existeix....