ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

21 de març del 2012

Elegies dels dies obscurs.


                Jo porto dintre meu                
                   per fer-me companyia 
                      la solitud només.                    
                         La solitud immensa 
                             de l'estimar infinit 
                                que voldria ésser terra, 
                                   aire i sol, mar i estrella, 
                                      perquè fossis més meu, 
                                        perquè jo fos més teva.
                                                        
                                                           
                                 Rosa Leveroni.     
                                 Dibuix : Peter Mitchev.

16 de març del 2012

La Banda * Relats conjunts.

Aquella va ser la Banda més perseguida de Texas , en aquells anys de bogeria, els anys 20 !.... els seus cinc components, homes joves i molt destres en la seva feina, ja sortien en les fotografies de tots els diaris de la època i fins i tot, anunciaven les seves fites als grans cartells dels carrers, on la gent encuriosida, descobria las seves ultimes passes..... Per fer-ho, als de la Banda, els hi agradava molt, crear una bona expectació i no donar detalls a tot aquell que intentes seguir-los...el factor sorpresa era el seu preferit i quan menys ho esperesin ......atacar !
        Com passaria aquella nit, en aquell poblet....mentre la pluja deixava sentir les seves gotes a la teulada d'aquell local, ells van entrar per la porta del darrere, per evitar ser vists... de manera quasi furtiva, es van endinsar per passadissos a mitja llum , fins que en una habitació que els hi va assemblar adient, van deixar les fundes de les seves armes....les poques llums que hi havia a les parets, feien de convidats muts.... per no interferir.... poc a poc, la cridòria del local es va anar apagant..... i un gran silenci es va anar fent present ....només el goteig de la pluja insistia ..... algú, rere una cortina, al rebre el senyal va apagar els pocs llums que hi quedaven....els cinc de la banda havien pres posició i amb els dits a punt en els seus metalls.... i llavors, un gran focus va il.luminar l'escena, més silenci ....sorpresa.... el cap de la Banda va contar .... un....dos....tres !!.....i  fen petar els dits al final ........ la música  de la Banda, es va fer la reina, un cop més, del personal.



Seguint el blog "Relats conjunts"
         

12 de març del 2012

Quasi faula.



Hi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seva
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L'aire era net i la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.
Algú, però, va dir que la bonança
durava massa i els afebliria;
i de seguida el recel i l'enveja
van aflorar en el gest i en les mirades.
Va durar poc, és clar, la primavera,
i ara, passats els anys, ningú no en parla.
M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.
*
Miquel Martí i Pol
"Llibre de les solituds"
*

Pot ser ens hem cregut, tots plegats.....
amb tot el que ens diuen,
que la primavera no existeix....