30 d’octubre de 2018

Paisatge de tardor. Aportació a "Relats Conjunts".

http://relatsconjunts.blogspot.com/2018/10/paisatge-de-tardor.html

Entrada ja la tardor, tornava al poble desprès d'anys d'absència.
Pel camí , arribant ja al poble, es dibuixava la figura de la casa gran , que sempre apareixia en els seus somnis, somnis en que ella no deixava mai de ser-hi .
Es va aturar un segon, va contenir la respiració i es va dir a si mateix, "Ara ja no pots aturar-te,per això has vingut ...", però el dubte va omplir el seu pensament... "segur?" , no, no ho estava... 
Es va asseure a l'ombra d'un arbre del camí, va rebuscar en la seva bossa , els seus dits van remenar el seu contingut, un tros de pa tirant a sec , un tros de formatge, l'ampolla del vi, el ganivet ... el ganivet ... el va tantejar mig segon a la mà i el deixà en observar les cartes, les cartes d'ella, totes juntes en un paquet relligat amb el cordill  que feia servir a la botiga, sec, desgastat , esfilagarsat ...com ell mateix. Cartes que encara eren tancades, sense llegir i que ell, endevinava el que hi deien, el que amagava el sobre , i que mantenia encara una mica  la olor del seu perfum, aquell que havia olorat tants cops en el seu coll rosat i suau.
Endevinava que aquells sobres , amagaven les seves súpliques i desitjos de que ell tornés , que la perdonés , que oblidés els errors que ella havia comés i que ell no perdonava,  que no volia perdonar . Però amb el temps, el dubte omplia més i més el seu pensament i alguna cosa li deia que si, que podria perdonar-la , que segur que aquella història ja era, feia molt de temps, aigua passada per ella . Cada cop , estava més insegur del seu camí.... seguir i perdonar o girar cua per sempre més. El cap li bullia. 
En un gest inconscient , va agafar el paquet de cartes i en va estirar la de sobre de tot, la última que havia rebut feia poc mes d'un mes. Se la va mirar , va resseguir la filigrana de la seva lletra sobre el paper i en un gest sobtat, va estripar el sobre que fins llavors restava intacte, com tots el altres, i en va extreure un full petit , que contenia poques lletres escrites , algunes d'elles amb la tinta una mica desdibuixada, com si s'hagués mullat el paper... 
Atentament, va agafar la nota i la va llegir per primer cop... " Deixa'm , oblide'm , no tornis mai més ja que es el que vols, el teu silenci, en tots aquests anys,em diu que després de penedir-me de tot i suplicar-te un cop i un altre, carta rere carta , no han aconseguit que el teu cor sec i ple de rancúnia , deixi anar un pensament bo per a mi. Oblide'm !...el meu cor també s'ha assecat per a tu. Fins mai !."
En aquell moment, la tardor del paisatge se li va convertir en hivern gèlid i la sang se li glaçà a les venes....la carta se li escapà dels dits i voleià inesperadament cap al poble. 
                Llavors, en aquell mateix instant, ja no tenia cap dubte, sabia que la podia perdonar, però.... voldria ella ? .... potser aquella carta voleiant al vent li indicava el camí a seguir...

Blue instant.


7 comentaris:

xavier pujol ha dit...

El vent és més savi que ell.

Helena Bonals ha dit...

Perdonar és comprendre, comprendre és perdonar.

Elfreelang ha dit...

un relat bonic, tendre i amb dolor també ....

cantireta ha dit...

Si vola, és que ha de voler perdonar-la.

Tendre i dur, sí.

Teresa Duch ha dit...

Que maco, Artur! Una lliçó per aprendre: hi ha un temps per prendre decisions, un temps concret. Després ja és tard.
Em pensava que tornaria a sortir el ganivet. Me n'alegro que no hagi estat així.

martinealison ha dit...

Bonjour,

Une leçon de vie, d'amour... Aimer et pardonner, deux choses bien difficiles. Pourtant deux belles choses.
Seul le temps apaise les blessures et aide au pardon.

Très joli billet.

Gros bisous

M. Roser ha dit...

Si hagués llegit les cartes abans, potser li seria més fàcil perdonar, en veure que ella entenia que s'havia equivocat...Segurament ara ja és massa tard...
Bon vespre Artur.