Paisatge de tardor. Aportació a "Relats Conjunts".

Entrada ja la tardor, tornava al poble desprès d'anys d'absència.
Pel camí , arribant ja al poble, es dibuixava la figura de la casa gran , que sempre apareixia en els seus somnis, somnis en que ella no deixava mai de ser-hi .
Es va aturar un segon, va contenir la respiració i es va dir a si mateix, "Ara ja no pots aturar-te,per això has vingut ...", però el dubte va omplir el seu pensament... "segur?" , no, no ho estava... 
Es va asseure a l'ombra d'un arbre del camí, va rebuscar en la seva bossa , els seus dits van remenar el seu contingut, un tros de pa tirant a sec , un tros de formatge, l'ampolla del vi, el ganivet ... el ganivet ... el va tantejar mig segon a la mà i el deixà en observar les cartes, les cartes d'ella, totes juntes en un paquet relligat amb el cordill  que feia servir a la botiga, sec, desgastat , esfilagarsat ...com ell mateix. Cartes que encara eren tancades, sense llegir i que ell, endevinava el que hi deien, el que amagava el sobre , i que mantenia encara una mica  la olor del seu perfum, aquell que havia olorat tants cops en el seu coll rosat i suau.
Endevinava que aquells sobres , amagaven les seves súpliques i desitjos de que ell tornés , que la perdonés , que oblidés els errors que ella havia comés i que ell no perdonava,  que no volia perdonar . Però amb el temps, el dubte omplia més i més el seu pensament i alguna cosa li deia que si, que podria perdonar-la , que segur que aquella història ja era, feia molt de temps, aigua passada per ella . Cada cop , estava més insegur del seu camí.... seguir i perdonar o girar cua per sempre més. El cap li bullia. 
En un gest inconscient , va agafar el paquet de cartes i en va estirar la de sobre de tot, la última que havia rebut feia poc mes d'un mes. Se la va mirar , va resseguir la filigrana de la seva lletra sobre el paper i en un gest sobtat, va estripar el sobre que fins llavors restava intacte, com tots el altres, i en va extreure un full petit , que contenia poques lletres escrites , algunes d'elles amb la tinta una mica desdibuixada, com si s'hagués mullat el paper... 
Atentament, va agafar la nota i la va llegir per primer cop... " Deixa'm , oblide'm , no tornis mai més ja que es el que vols, el teu silenci, en tots aquests anys,em diu que després de penedir-me de tot i suplicar-te un cop i un altre, carta rere carta , no han aconseguit que el teu cor sec i ple de rancúnia , deixi anar un pensament bo per a mi. Oblide'm !...el meu cor també s'ha assecat per a tu. Fins mai !."
En aquell moment, la tardor del paisatge se li va convertir en hivern gèlid i la sang se li glaçà a les venes....la carta se li escapà dels dits i voleià inesperadament cap al poble. 
                Llavors, en aquell mateix instant, ja no tenia cap dubte, sabia que la podia perdonar, però.... voldria ella ? .... potser aquella carta voleiant al vent li indicava el camí a seguir...

Blue instant.