Ars moriendi .

Anònim, 1450, Ars moriendi

          En la penombra de la seva habitació, petita i austera , com havia estat la seva llarga i penosa vida, en Daniel reposava, sota l'únic llençol que posseïa , en el catre que seria el seu últim lloc en aquest món. 
   Amb els últims esforços que podia fer, intentant fent un balanç del seu trajecte terrenal, recordava com els seus pares l'havien iniciat en aquesta vida a seguir  els designis i manaments del ordre religiós imperant.  Des del mateix naixement que fou així, doncs no en va li assignaren el nom de Daniel , que volia dir "Déu es el meu jutge" . 
  La vida pobre i senzilla dels pares fou la herència que en va rebre d'ells , quan van morir. La seva joventut...  després al monestir , on copiava i il·lustrava els còdecs de la biblioteca i que el duien a seguir les rectes regles de la congregació  i a evitar caure en les temptacions, que dimonis perversos  li provocaven.... com a tenir  orgull, o a ser impacient i desitjar avarament les gràcies del Cel, actituds que eren repudiades per ell i que repel·lia amb les seves pregàries diàries.
   Tota la vida lluitant contra si mateix, contra dimonis, contra temptacions.... i ara, a la seva cel.la obscura... només una petita llum d'oli  el lliure de la obscuritat de la nit i amb el seu rosari de fusta ....  resa una última pregària, que l'ajudi a evitar la última temptació que li llença un malintencionat i persistent diablot, que serà el seu penúltim acompanyant aquesta nit i que el fa dubtar ... el fa desesperar i li fa pensar que es home de poca fe.....  que no ha fet prou per seguir les regles i normes religioses, per arribar a una mort digna , com mana el "Ars moriendi", però ell es resisteix en un últim embat i lluita fins al final. 
   En l'últim instant , obre els seus ulls , vells i amb ja poca vista , fa una rialla maliciosa i assenyalant un dit cap el diablot que ell veu a la cel.la , però que només existeix en la seva ment.... li retreu un :  " T'he guanyat !. Tota la meva vida i dedicació al Senyor m'han servit per guanyar-me el Cel ... ara , que ja no em queda la més mínima força per res més, en aquest mon , començo a veure la Llum que s'apropa a mi, que em crida i que em conduirà al bon camí al destí celestial pel que me estat preparant ..... ho aconseguiré !."
   La cel.la queda en silenci , s'apaga la llumeta d'oli en una bufada de vent que ha entrat per la finestra , en el mateix moment que la mort ha fet acte de presència.  En Daniel, ja no es mou, un somriure al seu rostre es el que ha quedat de la seva última lluita personal.... la Llum li arriba, cada cop es més a prop , s'intensifica més i més...i  ara,  ja es tot un gran resplendor al voltant d'ell i de sobte, unes mans grans i càlides l'acullen, l'acaronen ...se sent acompanyat , reconfortat.... i sent una veu dolça i  tranquil·la... que anuncia alegrament, " Erika , es un nen, felicitats !! ".

Blue instant.  (Aportació a Relats conjunts )